Revista > Número 45

Una anàlisi de llums i ombres en l'Església d'avui

El sant pare Francesc davant l´actual situació de l´Església

El protagonista ha estat i és l´Esperit Sant. Ell guia sempre la vida de l´Església, també en aquest període tan intens image-5755ef466ed82fd93dc3514ab68eaa9bque hem viscut entre la renúncia de Benet XVI i l´elecció del nou papa Francesc. L´acció en totes les ànimes es va fer molt visible al llarg d´aquelles setmanes. Un col·lega de la meva universitat, expert en comunicació, em deia que, en el Via Crucis d´aquell Divendres Sant, hi va haver un gran augment de participació a través de la televisió i d´altres mitjans. Tot el món es mostra gratament impressionat pels fets i les paraules del nou Bisbe de Roma. La misericòrdia, el perdó, la paciència i la tendresa es fan sentir en el cors dels homes a través de la Creu de Crist.

Un cop més, la impressió és que l´Església té com a suprem pastor un home de Déu, que es mostra contemplatiu i, al mateix temps, decidit a tenir cura dels deixebles de Jesús i de tota la humanitat: officium amoris, tasca d´amor, segons les paraules de sant Agustí d´Hipona. Els primers compassos de la seva música són essencials, clars, rics, profunds. Tots preguem pels moviments successius d´aquesta simfonia inspirada per l´Esperit Sant, i vivim joiosos en l´esperança.

Com ha passat sempre en el decurs de la història de l´Església, és a dir, del Crist present en els seus deixebles, també ara es fa palesa la continuïtat i la renovació. Una continuïtat radical, perquè, al centre, hi ha el Crist i el Paràclit, enviats pel Pare. I renovació, perquè el moviment de la història és fruit de la llibertat i planteja una barreja de llums i ombres.

Un diagnòstic per a tots dins l´Església: sortir d´un mateix i anar cap a Déu i cap als altres

Les notes de la intervenció del cardenal Jorge Mario Bergoglio en les congregacions generals prèvies al Conclave contenen un diagnòstic explícit sobre l´actual situació de l´Església. Les cito aquí perquè semblen molt reveladores dels gestos del nou Papa, amb una incidència evident en tants cors.

Al núm. 2, hi escriu: «Quan l´Església no surt d´ella mateixa per evangelitzar esdevé autoreferencial i, aleshores, emmalalteix (vegeu La dona encorbada sobre ella mateix de l´Evangeli). Els mals que, al llarg del temps, es donen en les institucions eclesials tenen l´arrel en l´autoreferencialitat, una mena de narcisisme teològic. A l´Apocalipsi, Jesús diu que és a la porta i truca. Evidentment, el text es refereix al fet que truca des de l´altra banda de la porta per entrar... Però també penso en les vegades que Jesús pica a la porta perquè el deixem sortir».

El paràgraf 3r explica una mica més aquesta qüestió: «L´Església, quan és autoreferencial, sense adonar-se´n, es pensa que té una llum pròpia; deixa de ser el mysterium lunae i dóna lloc a aquell mal tan greu que és la mundanitat espiritual (segons De Lubac, el pitjor mal que pot patir l´Església). Aquest viure per donar-se glòria els uns als altres. Simplificant, hi ha dues imatges d´Església: l´Església evangelitzadora que surt d´ella mateixa; la Dei Verbum religiose audiens et fidenter proclamans; o bé l´Església mundana que viu en ella mateixa, d´ella mateixa, per a ella mateixa».

I tanca aquest número amb les següents paraules, prou rellevants: «Això ha de donar lloc als possibles canvis i reformes que calgui dur a terme per a la salvació de les ànimes».

La renovació: l´alegria d´evangelitzar amb senzillesa

Els paràgrafs transcrits parlen de possibles canvis dins del procés de renovació en la continuïtat, però no de canvis principalment organitzatius. Es tracta, sobretot, de sortir de nosaltres mateixos, d´escoltar religiosament la Paraula de Déu i d´anunciar-la confiadament. Amb aquesta finalitat, qui té la funció de refermar els seus germans en la fe, exposava el cardenal Bergoglio en una de les congregacions generals, ha d´esforçar-se per ser «un home que, des de la contemplació de Jesucrist i des de l´adoració de Jesucrist ajudi l´Església a sortir d´ella mateixa i a anar cap a les perifèries existencials, que l´ajudi a ser la mare fèrtil que viu de la dolça i confortadora alegria d´evangelitzar» (4t paràgraf d´aquestes notes).

 Al llarg d´aquests primers dies de pontificat, el papa Francesc ens ha fet sentir a tots un cop més «la dolça i confortadora alegria d´evangelitzar», segons la feliç expressió de Pau VI. És important, doncs, aquesta exposició càlida i accessible de la Bona Nova, en un món complex i difícil.

image-2527b17b43149d07a15257146ff68d13

La riquesa dels documents del Concili Vaticà II arriba progressivament a tots els homes quan es transmet amb la senzillesa adequada, sense tecnicismes inncessaris. Em sembla de justícia recordar, en aquest punt, l´impacte de les nombroses homilies de Benet XVI, amb un llenguatge planer que ha captivat tantes persones i les ha refermat en la seva fe.

La recta lectura del Concili ha exigit desenvolupaments magisterials profunds a molts nivells, i és així que s´ha pogut portar a la pràctica amb arrels sòlides i santedad de vida. Al mateix temps, convé evitar el risc d´un cert «narcisisme teològic». Per exemple, un possible símptoma d´aquest mal es pot trobar en una excessiva multiplicació de documents llargs i densos. Segons alguns bisbes, encetem ara la fase de transmetre aquesta riquesa doctrinal de manera que arribi a tothom.

Déu ens ha estimat primer: misericòrdia i perdó

Juntament amb l´exposició accessible i atractiva, l´exemple és la millor manera d´anunciar el Crist. Els gestos del Papa manifesten de forma convincent, sense gaires explicacions, la doctrina ensenyada. Tot plegat porta a redescobrir que potser la nova evangelització no és pas una tasca tan complicada com podria semblar. N´hi ha hagut prou amb diverses referències a la misericòrdia divina manifestada en el Crist i al sagrament de la Penitència perquè moltes ànimes s´hagin tornat a acostar al confessionari per rebre el perdó i l´abraçada misericordiosa de Déu Pare per viure bé la Pasqua. Tornar a escoltar que Déu no es cansa mai de perdonar i que som nosaltres els qui ens cansem de demanar perdó, encoratja a redescobrir aquest sagrament que retorna l´alegria i la pau a les ànimes i, per tant, a les famílies i a la societat.

Un exemple prou eloqüent de la pastoral del sant Pare és un dinar familiar del papa Francesc –el passat 28 de març–, amb set sacerdots de Roma; entre d´altres, un encarregat de Càritas, un altre que es dedica a les tasques pastorals amb els gitanos, un altre sacerdot amb cadira de rodes, un altre que s´ocupa de la formació permanent dels joves i un altre amb una discapacitat física que és guia espiritual d´altres capellans.

Les impressions del responsable de Càritas poden ajudar a precisar el que hem remarcat abans: «La seva capacitat d´escoltar és realment fantàstica. A un li fa l´efecte que es troba molt de gust quan un li explica les pròpies vivències». I hi va afegir: «quan era amb nosaltres, reia, explicava, reflexionava, i ens donava consells».

«Deixin obertes les portes de les esglésies –ens va dir Francesc–, que així la gent hi entra, i deixin un llum encès al confessionari per indicar que hi són i ja veuran la cua que s´hi farà».

«Tots els sacerdots estàvem implicats en l´ajuda social. Li vaig explicar coses de la Càritas de Roma, dels seus 36 menjadors i dels centres per a mares amb nens. Vaig veure que al Papa se li humitejaven els ulls quan sentia l´experiència dels qui treballen en tasques socials». Ens va animar a «fer més, perquè el vostre bisbe us ho indica».

«Quan ens en vam acomiadar –va concloure el responsable de Càritas– ens va abraçar un per un, és una experiència única sentir que el Papa t´abraça. A un dels capellans li va dir 't´encomano, portes obertes'. I a un altre: 'És molt important tenir cura dels sacerdots, també pregaré per ells'. I ens va regalar un rosari a cada un. Vaig sentir que ben aviat serà entre els pobres de Roma i també amb les comunitats de les parròquies. El sentirem ben a prop en la pastoral de la nostra ciutat».

Deixar-se sorprendre per l´Esperit Sant, en diversos camps

 No és fàcil escriure sobre la situació actual, amb les seves llums i les seves ombres, perquè és precisament el Bisbe de Roma qui ha rebut l´encàrrec de confirmar els seus germans en la fe. Certament, allò que compta és pregar pel Papa Francesc, invocar l´Esperit Sant per tal que l´il·lumini a l´hora d´establir les prioritats i les formes de portar a terme l´evangelització, a l´hora de dur a la pràctica la tasca, delicada i important, de trobar els col·laboradors més adients. Per descomptat, els paràgrafs següents volen fomentar una actitud de deixar-se sorprendre per l´Esperit Sant en alguns camps de la vida de l´Església.

Ja des de bon començament i amb tota claredat, hom s´adona de la seva voluntat d´accentuar, en la mesura que sigui possible, la seva activitat a la diòcesi de Roma. És una orientació important per a tota l´Església. Ho han fet els romans pontífexs anteriors en graus i maneres diversos, segons les circumstàncies, també variades. Certament, un nou impuls per revifar la vida cristiana a la ciutat de Roma, seu del Successor de Pere, serà un bon exemple per als sacerdots i per a tots els nombrosos fidels d´arreu del món, que fan el seu pelegrinatge a Roma.

Sembla prou clar -també per la Missa diària i la breu homilia a la Domus Santa Marta, amb diversos grups- el fet que destaca que l´Eucaristia i la Confessió es troben al centre de la comunitat parroquial i de totes les seves activitats.

N´hi ha molts que pensen que un bisbe de Roma que és fill espiritual de sant Ignasi de Loiola i membre de la Companyia de Jesús, tindrà una capacitat especial per encoratjar i promoure la vida consagrada dins l´Església, en les dificultats que actualment travessa a molts llocs. De fet, un dels seus primers actes ha estat el nomenament del Secretari de la Congregació de la Cúria Romana dedicada a la vida consagrada.

Per a un catòlic, el país d´origen del Successor de Pere no és una cosa decisiva. Ara bé, al mateix temps, els qui tenen o han tingut l´ocasió de col·laborar amb l´Església a l´Amèrica Llatina, aprenen a valorar la religiositat popular, la riquesa humana d´uns sentiments profundament cristians i molt arrelats en bona part de la població: un sentit de la familia, una devoció eucarística, un amor tendre per la Mare de Déu. Des d´aquest punt de vista, tota l´Església s´alegra de percebre, ara, en el nou Papa una frescor i una proximitat senzilla i cordial, que, a més, en el seu cas, es fonamenta en una formació molt acurada. Tot el món es beneficiarà d´aquest contacte més sovintejat amb un continent de grans tresors d´humanitat, que se sentirà encoratjat en l´aprofundiment del seu cristianisme, en tots els àmbits, també pel que fa a la solidaritat i a l´encarnació de la doctrina social de l´Església.

Sempre en estat de conversió i formació permanent

El cardenal Peter Erdö, d´Hongria, ha recordat la condició de Gran Canceller de la Pontifícia Universitat Catòlica Argentina del nou Papa, que ha estat sempre molt implicat en el sector de l´educació. Per això, segons el primat d´Hongria, aquest serà un altre dels punts importants del seu pontificat:transmetre la fe tant de forma directa a les persones senzilles, com de manera més detallada i rica, a través del treball científic, didàctic, d´alt nivell.Precisament, tot just ser nomenat arquebisbe de Buenos Aires, qui ara és sant Pare va crear un departament centrat en l´educació de persones de totes les classes socials.

Pel que fa a aquest punt crucial de la formació, val la pena recordar algunes mesures importants preses per Benet XVI. De manera immediata, el joiós Any de la fe que estem vivint, i la creació d´un Consell Pontifici per a la nova evangelització, que actualment s´ocupa de difondre el Catecisme de l´Església Catòlica, aquest gran fruit del Concili Vaticà II, i també de la seva versió abreujada, com a compendi de preguntes i respostes.

A finals de l´any 2012, va aparèixer el Motu Proprio sobre el servei de la caritat, amb el títol Intima Ecclesiae naturae. En la seva primera encíclica, Deus caritas est, Benet XVI havia escrit: «La naturalesa íntima de l´Església s´expressa en una triple tasca: anunci de la Paraula de Déu (kerygma-martyria), celebració dels Sagraments (leiturgia) i servei de la caritat (diakonia). Són tasques que s´impliquen mútuament i que no es poden separar les unes de les altres. Per a l´Església, la caritat no és una mena d´activitat d´assistència social que també es podria deixar en mans d´altres, sinó que forma part de la seva natura i és una manifestació irrenunciable de la seva pròpia essència» (núm. 25). En aquest recent motu proprio, s´explica la responsabilitat del bisbe en les tasques caritatives, perquè siguin sempre profundament cristianes. És per això que també es remarca la importància de formar adequadament els qui tenen tasques específiques de caritat cristiana.

Els seminaris i les universitats

Convé esmentar especialment el paper dels seminaris en la formació sacerdotal. Des de fa poc temps, es troben sota la direcció de la Congregació per al Clergat. Aquest dicasteri ja s´ocupava de la formació permanent, i l´11 de febrer va publicar una nova edició del Directori per al ministeri i la vida dels preveres, aprovada prèviament per Benet XVI el passat 14 de gener. Són nombrosos els observadors que pensen que aquesta serà una de les ocupacions privilegiades del nou sant Pare, que té una llarga experiència i que és conegut pel seu rigor en la selecció de candidats al sacerdoci. És una tasca sempre vital per a l´Església, però, avui en dia, encara de manera més intensa, ja que no són pas pocs els llocs en què s´ha produït una ruptura en la tradició formativa. Un exemple d´aquest desafiament és el fet que, durant anys, la Congregació per a l´Evangelització dels Pobles ha tingut com una de les seves prioritats la formació dels formadors de seminaris.

image-ef78ed8f3b41e24c74db21bbed02a3bc

Com és lògic, a més dels seminaris, també demanen una atenció especial les universitats i facultats superiors, tant les dedicades a estudis eclesiàstics, que es regeixen segons la constitució apostòlica Sapientia Christiana, com les universitats de l´Església, regulades per la constitució apostòlica Ex corde Ecclesiae. En el primer àmbit, la Congregació per a l´Educació Catòlica ha emanat un Decret de reforma dels estudis de filosofia, i n´ha intensificat el rigor científic i la seva orientació metafísica i sapiencial, que pot conduir a una millor comprensió de les relacions entre fe i raó. Al mateix temps, l´adhesió a l´anomenat protocol de Bolonya, d´homologació de títols universitaris a Europa, exigeix una prudent compaginació de criteris acadèmics i d´intensificació de l´especificitat dels estudis eclesiàstics.

En el segon camp, el de les universitats catòliques, des de fa anys hi ha un debat sobre el significat i l´abast de la identitat cristiana d´una institució universitària. A molts països, es fa evident la pressió d´un ferm estatalisme en l´ensenyament, que ofega la iniciativa de la societat civil. Aquest fenomen tendeix a condicionar i a deformar la identitat de les universitats de l´Església. Com és prou sabut, n´hi ha que han abandonat el seu anterior títol de catòliques i han refusat la seva vinculació amb qualsevol mena d´autoritat eclesiàstica; en d´altres casos, ha estat la mateixa jerarquia qui ha dit que ja no són catòliques.

Es tracta d´una qüestió important, perquè a les facultats universitàries és on es preparen els docents que després ensenyaran en els diversos nivells educatius i professionals. És vital, també, perquè la institució universitària en general pateix una transformació que la transforma en conjunts de centres de recerca o escoles professionals, i s´abandonen, així, els ideals de veritat, llibertat i autonomia, de pensament innovador i crític que la universitat ha cultivat des dels seus orígens. Els escrits sobre la universitat de Romano Guardini, després de la dura experiència d´una societat sota la voluntat de poder, tornen a ser d´una gran vigència davant les pressions del poder econòmic.

En la tasca de la formació, convé recordar l´existència, des de fa anys, de cursos especials a Roma per als bisbes que han estat nomenats recentment. De cara al proper mes de maig, en el pontificat anterior, s´havia previst una trobada del Papa amb tots els nuncis apostòlics.

Canvis organitzatius a la Cúria

A la Cúria romana, s´han hagut de fer, periòdicament, reformes i adaptacions a les noves circumstàncies. Al llarg d´aquestes últimes setmanes, diversos cardenals han expressat el seu parer sobre aquesta qüestió. Es poden tenir en compte les aspiracions per aconseguir un servei millor en el ministeri papal. En aquest sentit, d´una banda, en termes generals, es desitja que hi hagi més coordinació. N´hi ha que defensen que se celebrin més sovint les audiències (les anomenades audiències de tabella) del Papa amb cadascun dels prefectes o presidents dels diversos dicasteris i, de vegades, amb el secretari corresponent. També es pensa que ja ha arribat el moment de simplificar i fer més àgils les diverses tasques, potser fent que es reuneixen dicasteris amb tasques similars i evitant, doncs, duplicacions innecessàries o, de vegades, solucions que no resulten prou unitàries.

L´organització abasta, també, els aspectes personals de la gran quantitat de sacerdots amb tasques a la Cúria romana. No només els abasta, sinó que, de fet, n´és un punt central. És cert que n´hi ha molts que tenen un encàrrec pastoral a Roma o a diòcesis properes. Però això no és sempre una solució suficient si cal cobrir un període de temps llarg. N´hi ha que troben a faltar temps i oportunitats per a la formació personal permanent. És per això que, en alguns països, hi ha el costum, força consolidat, d´enviar sacerdots a treballar a la Cúria durant cinc o deu anys perquè, després, tornin a servir a la diòcesi, amb més riquesa espiritual i experiència, sense privilegis especials, sinó, sobretot, amb l´esperit de servei i de visió universal que comporta haver treballat a prop del sant Pare.

Conclusió: una gran esperança que no ha de ser defraudada

El poble romà sent l´estil del papa Francesc d´una manera especialment propera, a més de considerar-lo com a Papa i com a Bisbe de Roma. Potser per això i sota la pressió d´informacions confuses en els darrers temps, moltes persones (en un estanc, a l´autobús, etc.) expressen espontàniament el seu desig que el nou sant Pare no trobi entrebancs en la seva voluntat de renovació en la continuïtat. Per això mateix, agraeixen que se´ls convidi a pregar pel Papa, tot i que acostumen a afegir-hi que més aviat són ells els qui necessiten que el sant Pare els tingui presents en la seva oració.  

Mons. Lluís Clavell

Professor emèrit

Universitat de la Santa Creu, Roma

  • 28 juliol 2013
  • Mons. Lluís Clavell
  • Número 45

Comparteix aquesta entrada