Manuel García Morente, Vida y pensamiento

José María Montiu de Nuix

Pròleg del bisbe Jaume Traserra

Edicep

València, 2010

419 pàg.

Hi ha llibres dels quals la recensió es pot fer en qualsevol moment, i no necessàriament poc després de la seva sortida. N´hi ha que desafien el temps, ja sigui per l´interès de la matèria o la feina que s´hi ha esmerçat, i se´ls pot pronosticar una llarga vigència. Això passa amb aquest volum que recull el treball del seu autor per a l´obtenció del doctorat a la Facultat de Filosofia de Barcelona, amb aquesta tesi, amb Premi extraordinari, dirigida pel Dr. Eudald Forment, catedràtic de Metafísica. És l´estudi de la vida i el pensament de Manuel García Morente, aquest andalús nascut a Jaén que esdevingué catedràtic d´Ètica a la Universitat de Madrid. La recerca va seguint tots els avatars de la seva formació, els estudis, les característiques del seu ensenyament, oral i escrit, i el canvi operat en la seva vida, arran de la guerra del 1936-39, i l´exili, quan es produeix el que s´ha denominat el “fet extraordinari”. I, a part el valor acadèmic del llibre del qual fem la recensió, cal dir que ha estat escrit a consciència, i es comprova que l´autor en la investigació ha anat al fons de totes les matèries que toca, i també en les relacions del personatge amb la història general i la de la cultura, pel que fa sobretot a aquell temps concret en què es va formar i va viure, certament convuls i complex, les acaballes del segle XIX i gairebé la meitat del XX.

En els resultats de la recerca d´aquest erudit capellà cerverí, el lector hi pot trobar el perquè de molts dels detalls de l´evolució del pensament filosòfic en l´àmbit universitari del seu temps: el bandejament de la filosofia tradicional, i la repercussió en els centres de la cultura oficial –en instituts i universitats– dels dogmes filosòfics que venien de Kant, de la Il·lustració pròpia del segle de les llums. I amb això, tot el que deriva dels grans corrents del racionalisme i de l´idealisme, amb els autors secundaris que han pogut tenir influència en l´àrea concreta de l´Espanya d´aquest període, amb una incidència especial en la projecció de la cultura a través de l´ensenyament en tots els seus graus.

Això va anar paral·lel a la difusió del krausisme, que fou a l´origen de la formació intel·lectual de Francisco Giner de los Ríos i de la Institución Libre de Enseñanza, que sorgí d´ell i del seu entorn, que tingué un seguit d´iniciatives –com la Junta de Ampliación de Estudios o la Residencia de Estudiantes de Madrid–, i que es féu notar per la preocupació per l´ensenyament en tots els nivells a Espanya, que tingué un caràcter laic, i sovint laïcista i fins anticlerical, a través d´aquelles iniciatives, als segles XIX i XX, especialment en el període de la II República. Tot això va influir a difondre la cultura en tots els nivells, amb aquell segell, i va informar l´actuació de molts intel·lectuals que van ser ministres o alts funcionaris, en la segona meitat del segle XIX, després de la Primera República, i sobretot en la preparació i l´adveniment, i en la marxa de la Segona, la que durà de 1931 fins al final de la guerra del 36-39. I en aquella atmosfera cresqué intel·lectualment, Morente, el filòsof, i participà activament en la vida de la societat.

Manuel García Morente (1886-1942) havia nascut a Jaén, de família més aviat benestant, i va estudiar en el seu moment també a Madrid, França i Alemanya, i quan va esclatar la Guerra era catedràtic d´ètica i psicologia a la Universitat de Madrid, i havent sofert també en la seva família el flagel de la guerra del 36, es va exiliar voluntàriament a França, i allà on vivia, a París, l´any 1937, va experimentar una transformació espiritual, que va culminar, mentre rebia, durant un parell d´hores, l´impacte del que s´ha anomenat el “fet extraordinari”. Fou una nit a la casa on s´allotjava, mentre sentia, a la ràdio, música, en bona part religiosa, d´autors francesos (César Franck –final d´una simfonia–, Ravel –la Pavane pour une enfante défunte– i Berlioz –l´Enfance de Jésus–), quan va experimentar com una sensació d´una particular presència de Déu.

Un dels serveis que presta el llibre de Montiu és la reproducció de la narració en què García Morente descriu i analitza aquell moment, i les circumstàncies que l´acompanyaven, i que redactà, el setembre de 1940, a petició de qui fou rector del seminari de Madrid, José María García Lahiguera, després bisbe ben conegut, i ara en procés de canonització. En el llibre ocupa aquest text original tot l´Annex I (entre les pàgines 404-421). Les referències preparades per Montiu, que il·lustren l´Apèndix, n´omplen 6.

Després d´aquell fet extraordinari, acompanyat ja d´algunes persones de la família, va fer una tournée de classes i conferències per Amèrica Llatina, en diverses universitats de l´Argentina, amb gran profunditat, brillantor i èxit, fins i tot amb un notable rendiment econòmic. I que devia ser proporcionat a la qualitat d´aquelles lliçons. Com que la seva esposa havia finat, i grans ja les seves filles, va realitzar el desig que havia concebut d´esdevenir sacerdot, i aquesta ajuda material li va ser útil en l´inici de la nova etapa. No li resultà pas fàcil adaptar-se a la vida clerical. Certament que, prescindint del poc temps que li durà en la terra la seva condició sacerdotal, fins al seu ja pròxim trànsit, la vida de Morente va constituir un gran testimoni, de primer amb la seva honradesa natural, i després amb el seu reencontre amb la fe de la infància, i el pas des d´un Déu dels filòsofs, llunyà, a un Déu personal, ben pròxim, el dels Evangelis.

Una bona reestrena del llibre per a l´Any de la fe.

Ferran Blasi Birbe