La confiança en Déu. Exercicis espirituals

Jacques Philippe

Ed. Cristiandad

Madrid, 2012

147 pàg.

L´autor és prou conegut i no necessita una llarga presentació. Sacerdot, nascut el 1947 a Larraine, França. Després de llicenciar-se en Matemàtiques i exercir com a investigador i professor, s´uneix el 1976 a la Comunitat de les Benaurances. És autor reconegut d´altres llibres d´espiritualitat que han tingut una gran difusió i que han servit a nombrosos lectors de guia per endinsar-se per camins de vida interior i de progrés espiritual. Per entendre l´arquitectura d´aquests llibres i la seva lògica i harmonia, ens remetem a l´entrevista a l´autor publicada en aquesta mateixa revista: cfr. Temes d´avui, n. 42 (2012), pàg. 35-40. 

A més a més, Jacques Philippe és un gran predicador d´exercicis espirituals. Ha recorregut França i altres països exercint aquesta tasca, i el llibre que comentem és fruit d´un recés d´un cap de setmana en una parròquia pròxima a Madrid, l´octubre del 2010. L´editorial va demanar a Philippe que revisés el text de les meditacions i les adaptés al llenguatge escrit més adequat per a la lectura, cosa que va fer. Així, doncs, ens trobem amb el primer text publicat en castellà de Jacques Philippe basat en la seva predicació oral. És a dir, el veiem en la seva faceta de predicador.     

I com enfoca l´autor l´estructura del seu recés? Doncs cal dir que d´una manera certament sorprenent. Es proposa llegir i comentar un passatge de l´autobiografia de santa Teresa de l´infant Jesús, que correspon al manuscrit C de l´any 1897. En aquest text, exposa a la seva superiora, la mare Maria de Gonzaga, els seus somnis de ser santa, però comparant-se amb altres sants, veu que el seu desig és impossible. Però no es resigna: si és Déu qui posa aquest anhel en la seva ànima, no pot ser pas irrealitzable. Necessita un invent, un ascensor per elevar-se fins a Jesús. I aquest ascensor és un caminet recte i curt totalment nou: fer-se petit i que l´ascensor siguin els braços de Jesús. 

Jacques Philippe va pas a pas analitzant aquest text i aplicant-lo a la vida quotidiana dels seus oients i diu: «el que faltaria ara és mostrar com practicar aquesta actitud de petitesa en els diferents àmbits de la nostra vida. Ja que no seria possible per a mi desenvolupar-lo en tots els àmbits durant el transcurs d´aquest curt recés, us convido que vosaltres mateixos llegiu i mediteu els escrits de Teresa. No obstant això, tindrem en compte alguns temes que, al meu parer, semblen més importants». I això ho fa en els dos primers capítols del llibre.   

Dèiem que sorprèn aquesta estructura dels exercicis perquè deixa de costat altres temes clàssics, com puguin ser la creació, els novíssims... Encara que això no vol dir que no hi siguin presents. Hi són, però transversalment, com a marc d´altres meditacions, però sense formar un capítol específic. Parteix, doncs, del text esmentat de la santa de Lisieux per insistir en el tema clau que també desenvolupa en els seus altres llibres: la necessitat de la pràctica de l´oració mental.

Relata una anècdota de la seva joventut: quan tenia vint-i-tres anys, considerava que anava pel mal camí; llavors, va decidir realitzar un recés d´una setmana en un monestir cistercenc. La seva convicció després d´aquest recés va ser que Déu li demanava dedicar-li un quart d´hora d´oració tots els dies, sense fallar. I així ho va fer. Fins i tot quan arribava tard a casa a la nit. Abans d´anar a dormir, feia la seva estona d´oració, si no ho havia pogut fer abans. Progressivament, aquesta estona d´oració va anar canviant la seva vida.       

Com en el seu llibre Temps per a Déu, destaca que l´important és la fidelitat a aquests temps d´oració, perquè això és el que dóna fruit. Dóna una raó del perquè és tan important la perseverança en l´oració fent una comparació amb l´amor humà: «no es resa, diu, només per plaer, per sentir una satisfacció, sinó sobretot per complaure Déu. Si amb això obtenim molt plaer, benvingut sigui; però, quan l´oració sigui difícil, hem de continuar igualment. Així es purifica l´amor de Déu, fent-se més lliure, més desinteressat, més autèntic, i no sols una recerca egoista d´un mateix. Les coses són semblants a les relacions amb el proïsme: tu t´estimes la teva dona quan és jove, bonica, amable, agradable i respon a totes les teves expectatives. Ara que t´has adonat que, de vegades, el seu caràcter és difícil, i que ja té algunes arrugues, la continues estimant? ¿L´estimes per a tu mateix o és amor vertader, un amor que consisteix a voler el bé de l´altre, i no només buscar la satisfacció pròpia?».        

L´oració facilita, doncs, el clima de confiança en què s´han de desenvolupar les nostres relacions amb Déu. Aquesta confiança creix, i es manifesta especialment quan he de confiar en la misericòrdia de Déu. Aquí es distingeix clarament si aquesta confiança era confiança en mi mateix o es basava veritablement en Déu. Cal demanar perdó a Déu pels nostres pecats i rebre el perdó que ve de Déu, i, com deia santa Teresa de l´infant Jesús, nosaltres ens podem atrevir a dir al Senyor: «castiga´m amb un petó!». La pràctica freqüent de la confessió ens fa conèixer millor el cor del Senyor i confiar en Ell. 

Hi ha un punt difícil que és l´equilibri entre l´acceptació de la debilitat i la no complaença en el pecat. De vegades, la diferència entre els dos no és tan fàcil. És necessari, d´una banda, un desig vertader de conversió, i de l´altra, acceptar-se pobre i pecador. Seguint les empremtes de la santa, s´ha d´aspirar a estimar Déu amb tot el cor i a sentir la necessitat de la seva misericòrdia fins al moment de la mort, dipositant la confiança no en nosaltres sinó en la gràcia divina.

En l´últim capítol, es tracta la veritable pedra de toc de la confiança en Déu, que són els moments de prova. Com Jesús, que sent l´abandonament de Déu a la creu, així l´ànima pot sentir-se sola en el moment de la prova. El primer que s´ha de fer és no tenir por de la vida, de les dificultats, del patiment. Tot pot contribuir al nostre bé. Les proves són una ocasió de posar en pràctica les virtuts teologals: fe, esperança i caritat, i de créixer en elles. Es tracta de no turmentar-se amb preguntes del tipus: per què em passa això a mi? I canviar-les per altres com: com he de viure el que em passa? Què em demana Déu que he de fer en aquesta situació? És a dir, acceptar les coses tal com són i així descobrirem la part positiva que tenen i com ens poden ajudar a créixer interiorment.

El llibre, com tots els de l´autor, està dirigit a un públic ampli, no especialista. Servirà per aprofundir en la confiança en Déu i en la vida d´oració. Pot servir també com a guia per a uns dies de recés i també com a introducció a la lectura de les obres de santa Teresa de l´infant Jesús.

Joaquim González-Llano