Actualitat del decret ''Apostolicam actuositatem''

La participació dels laics en la missió de l´Església demana que animin cristianament, des de dins, el món

Arturo Cattaneo

Facultat de Teologia

(Lugano)

La participació activa dels fidels laics a la missió de l´Església i el reconeixement de la importància de la seva contribució constitueixen sens dubte un dels principals progressos eclesiològics conciliars. Per primera vegada, un concili es va ocupar expressament del paper dels fidels laics, reconeixent la dignitat i la importància de la seva vocació i missió, en particular en l´àmbit secular.

Això va originar, en els anys immediatament posteriors al Concili, un gran entusiasme difús per un canvi que, tothom ho reconeixia, feia època. Un entusiasme que potser pecava d´un cert optimisme ingenu. Això no invalida la legitimitat d´una satisfacció perquè, com s´ha remarcat, se superava la perspectiva que tenia tendència a considerar els fidels laics com una «massa de destinataris i clients de l´acció pastoral [de la Jerarquia], tan sols una força auxiliar»[1].

El canvi que feia època es va produir també gràcies a l´interès renovat de l´Església pels problemes del nostre temps. Ja el 1952, H. U. von Balthasar havia exposat el programa d´«Enderrocar els baluards»[2]. Amb aquesta expressió es referia a l´actitud adoptada pel catolicisme antimodern, el qual, enfront de la provocació suscitada per les transformacions modernes (secularització, liberalisme i laïcisme), va reaccionar construint baluards que l´apartaven del nou món.

Tot plegat va fer sorgir un fort desig de superar certes formes de clericalisme i de jerarcologisme, reconeixent plenament el paper actiu dels laics en la missió de l´Església. El tema va ser afrontat en el capítol IV de la Lumen gentium[3] i després va ser ampliat per la Gaudium et spes, sobretot en el capítol IV[4], i, en particular, pel decret Apostolicam actuositatem (= AA), el qual il·lustra la naturalesa, el caràcter i la varietat de l´apostolat dels laics.

Aquest últim document –juntament amb la constitució Dei Verbum– va ser aprovat durant la darrera fase conciliar, el 18 de novembre de 1965, gairebé amb unanimitat (només 2 vots contraris de 2.342). Per això gosem dir que va ser un dels documents més pacífics, menys polèmics[5]. Ara bé, si deixem de banda el notable creixement postconciliar dels nous moviments eclesials, considero que cal reconèixer que es tracta d´un dels documents que ha trobat més poca recepció en la vida de l´Església, en la vida dels fidels laics; o, si es prefereix dir-ho d´una altra manera, la seva recepció encara s´ha de realitzar en gran part. De fet, els laics encara coneixen ben poc la seva vocació a l´apostolat i, per tant, la realitzen ben poc o gens.

Permeteu-me un petit testimoniatge personal. Durant els més de trenta anys d´exercici del ministeri pastoral, en els col·loquis personals amb molts fidels laics, he pogut observar sovint la seva estupefacció quan els preguntava si es comprometien apostòlicament. No sols els sorprèn una pregunta tan estranya, sinó que sovint ni tan sols aconsegueixen entendre què significa. I vull remarcar que generalment faig la pregunta a fidels practicants i amb una discreta formació cristiana.

La dificultat en la recepció de la crida universal a l´apostolat recorda també la dificultat a respondre a la crida universal a la santedat. Tanmateix, respecte a aquest últim ensenyament, em sembla que el missatge és bastant conegut, almenys molts n´han sentit a parlar, encara que, naturalment, una cosa és dir i l´altra és fer. Però, respecte a la crida universal a l´apostolat –afirmada diverses vegades en el decret–[6], la gran majoria dels fidels n´està ben bé a les fosques.

Quines són les causes d´aquesta no-recepció?

Evidentment, no es pot donar la culpa al document mateix, ja que en realitat conté un ensenyament molt ric i clar. D´altra banda, el 1988 va ser ulteriorment enriquit per l´exhortació apostòlica Christifideles laici (= CfL), que no sembla que hagi aconseguit millorar la situació.

Al meu parer, les causes de l´escassa recepció del document en la vida dels fidels laics són diverses i tenen com a origen principal la crisi de la fe[7], la desertificació espiritual[8] que, com ha observat sovint Benet XVI, s´ha difós durant els últims decennis sobretot per l´Occident. Com que ara no em vaga d´analitzar les causes d´aquesta crisi de la fe, d´altra banda complexes i diferents segons els països, em limito a remarcar que, si els laics no exerceixen l´apostolat o ho fan tan poc, o ni tan sols saben què és, els primers responsables som nosaltres, els sacerdots, que no hem sabut ensenyar-los l´apostolat, encara que el decret deia explícitament: «Els bisbes, els rectors i els altres sacerdots d´un clergat i de l´altre, han de recordar que el dret i el deure d´exercitar l´apostolat és comú a tots els fidels, tant clergues com laics, i que també els laics tenen tasques pròpies en l´edificació de l´Església» (n. 25).

Abans d´examinar alguns punts concrets recordo breument els factors teològics, pastorals i apostòlics que van preparar el terreny al progrés conciliar respecte als laics i la seva missió dins l´Església.

Alguns precursors de l'ensenyament conciliar sobre els laics

En l'àmbit teològic

Entre els capdavanters del pensament teològic que va portar a la notable valoració conciliar del paper dels fidels laics cal recordar en primer lloc el cardenal J. H. Newman (1801-1890)[9]. A les primeres dècades del segle XX, dels moviments socials de l´àmbit francès i belga van sorgir altres impulsos que fomentaven l´acció dels laics en la societat. També cal esmentar el moviment litúrgic (difós sobretot en l´àmbit alemany), en la mesura que va prestar atenció a la participació litúrgica dels laics i al seu sacerdoci.

Un altre component teològic, que va influir notablement en el progrés conciliar respecte a la missió dels laics, és la redescoberta de la dimensió missionera de l´Església. Al principi del segle XX, el tema de la missió tenia una incidència escassa en l´eclesiologia. Naturalment, no s´havia oblidat mai que l´Església ha rebut una missió de Crist: difondre l´Evangeli i actualitzar la seva obra salvífica. Però, en els tractats d´eclesiologia, el tema hi apareixia sols marginalment a propòsit dels ministeris i de l´administració dels sagraments, a la pràctica quedava reservat a l´acció de l´Església a les zones llunyanes on s´enviaven els missioners[10]. Gradualment, a la primera meitat del segle XX, l´Església ha anat adquirint consciència de la seva dimensió missionera, redescobrint la missió com la seva qualitat fonamental i alliberant-se «de l´esperit nacionalista i colonialista que amenaçava d´ofuscar la seva catolicitat»[11].

Durant les dècades preconciliars, la missionologia ja no es limita a l´estudi de l´acció pastoral en els anomenats territoris de missió, sinó que abraça tota l´Església[12]. Els anys cinquanta es parla sovint, entre els teòlegs francesos, de la necessitat de «posar l´Església en estat de missió»[13]. En aquesta línia de pensament es publica el petit volum France, pays de mission?[14] de H. Godin i Y. Daniel –dos capellans de la Mission de Paris (instituïda pel cardenal Suhard)–, obra que va suscitar una impressió molt viva i consensos abundants, però també algunes crítiques. Aquestes últimes, ha observat S. Dianich, procedien sobretot dels «ambients dels missioners, on l´ampliació del concepte de missió a tota l´activitat pastoral de l´Església feia témer una caiguda de la valoració de l´activitat missionera, entesa en el sentit de les missions exteriors, i una disminució de les vocacions en els instituts destinats a l´evangelització dels pobles»[15].

L´ensenyament conciliar de la vocació-missió dels laics va tenir, durant les dècades anteriors al Concili Vaticà II, diversos precursors més immediats. Entre els teòlegs cal esmentar, per damunt de tot, Yves Congar, OP (1904-1995). Entre els seus escrits sobre aquest tema, el més important és Jalons pour une théologie du laïcat, publicat el 1953[16]. Congar va començar a ocupar-se del paper dels fidels laics en l´Església a partir del 1946, amb diversos articles, i les seves reflexions van confluir després en l´ampli estudi de Jalons... A partir del 1951, Congar s´ocupa també del sacerdoci comú (que ell anomena «sacerdoci universal» o «sacerdoci reial»), tema estretament relacionat amb el paper dels laics i que constituirà una contribució important del Concili Vaticà II[17].

Entre els altres teòlegs, cal recordar els belgues Gustave Thils (1909-2000), que va escriure un estudi important sobre la teologia de les realitats temporals[18], i Gérard Philips (1899-1972), que va tenir un paper important en la redacció de la Lumen gentium[19].

En l'àmbit pastoral i apostòlic

A les dècades anteriors al Concili Vaticà II hi va haver diverses iniciatives pastorals i apostòliques que miraven d´oferir una resposta a la necessitat de trobar formes de missió noves i més eficaces en la cada vegada més descristianitzada societat occidental.

Sobre això, a més de la ja esmentada Mission de France, cal recordar, sobretot a Itàlia, l´impuls procedent de l´Azione Cattolica (Acció Catòlica), promoguda amb interès especial tant per Pius XI com per Pius XII, que els anys cinquanta va assolir el període de màxima vitalitat. L´objectiu originari era la «col·laboració dels laics en l´apostolat jeràrquic» (AA 20). Amb el pas del temps s´observa una certa evolució, donant-se la col·laboració recíproca dels laics i de la Jerarquia en la missió de tota l´Església, cadascun segons el lloc que li pertoca[20].

Entre els precursors de la renovada consciència del paper eclesial dels laics, cal recordar també els qui s´han esforçat per impregnar les realitats seculars amb l´esperit de l´Evangeli. A Itàlia, per exemple, és coneguda la figura del beat Giuseppe Toniolo (1845-1918), pare de set fills, que va saber viure i valorar, amb naturalitat, la presència del ciutadà catòlic en la societat[21]. Amb la llum de la fe va orientar el seu compromís cristià cap a la societat, amb especial atenció cap a la família, la cultura i la solidaritat social.

Entre els qui a la claredat teològica van saber afegir una gran capacitat de realització podem recordar sant Josepmaria Escrivà, el qual amb l´Opus Dei va donar vida, a partir del 1928, a un ampli fenomen apostòlic i pastoral, que, en paraules de Joan Pau II, «des dels inicis es va avançar a la teologia del laïcat, que després va caracteritzar l´Església del Concili i posterior al Concili»[22].

Génesi històrica i doctrinal del decret [23].

Fase preconciliar

La idea d´afrontar en el Concili el tema l´apostolat dels laics va néixer de la tria, feta per la Comissió Central Preparatòria, de les propostes arribades de la fase avantpreparatòria[24] (vots dels dicasteris romans, dels bisbes, de les facultats eclesiàstiques i de les universitats catòliques del món), a les quals es van afegir suggeriments enviats a Roma per organitzacions i associacions catòliques de manera no oficial. La Comissió Preparatòria va utilitzar, a més, el material aplegat per la Sacra Congregació del Concili i pel Comitè Permanent dels Congressos Internacionals de l´Apostolat dels Laics (COPECIAL).

Si s´examinen les deu comissions encarregades de l´elaboració de la preparació dels diversos temes, s´observa que la de l´apostolat dels laics és l´única que no tenia el suport d´un dicasteri corresponent de la Cúria Romana. Aquesta Comissió preparatòria es va constituir el 5 de juny de 1960, per desig exprés del Papa, i, pel que hem pogut saber, per suggeriment particular de mons. Angelo Dell´Acqua, substitut prop de la Secretaria d´Estat. Com a president va ser nomenat el cardenal italià Fernando Cento (1983-1973)[25], i secretari el francès mons. Achille Glorieux (1910-1999)[26]. La Comissió es componia de 39 membres (entre els quals 11 bisbes i molts sacerdots col·laboradors d´associacions catòliques) i 29 consultors (entre els quals 14 bisbes, procedents de diversos països)[27].

Les tasques de preparació del decret van començar el 15 de novembre de 1960 amb la sessió plenària de la Comissió Preparatòria per a l´Apostolat dels Laics, a la qual la Comissió Central havia indicat que s´ocupés dels temes següents: l´apostolat laïcal, l´Acció Catòlica i les associacions catòliques. Ja el 17 de novembre de 1960 es van crear tres subcomissions: una per a les associacions i l´Acció Catòlica, una per a l´acció social i la tercera per a l´acció caritativa.

En poc més d´un any es va redactar el primer esborrany de la «Constitució sobre l´apostolat dels laics», aprovat per la Comissió Preparatòria el 8 d´abril de 1962 i enviada de seguida a la Comissió Central. El text comprenia un prefaci general i quatre parts (nocions generals, l´apostolat dels laics en l´acció directa per promocionar el Regne de Déu[28], l´apostolat dels laics en l´acció caritativa, l´apostolat dels laics en l´acció social), amb un total de 42 capítols i 139 pàgines.

La Comissió Central, a més de petits retocs, va proposar a la Comissió per a l´Apostolat dels Laics escurçar algunes parts i, d´altra banda, ampliar alguns temes. A més, es va criticar la poca claredat en l´exposició dels principis, la concepció massa negativa del laic, la insuficient dependència respecte de la Jerarquia, a la qual s´ha de sotmetre tot apostolat. També hi va haver crítiques de l´ús de mots comuns per part de capellans i laics, com també de l´afirmació dels carismes dels laics.

La Comissió per a l´Apostolat dels Laics va acceptar la majoria d´aquestes crítiques i suggeriments. En canvi, va refusar algunes observacions crítiques amb la corresponent explicació de motius.

Fase conciliar

En la fase conciliar, el document sobre l´apostolat dels laics es va veure sotmès a una reestructuració considerable. La causa principal va ser el canvi de la concepció general, sobretot en virtut dels suggeriments de l´aleshores arquebisbe de Milà Giovanni Battista Montini i del cardenal L.-J. Suenens, de donar unitat a les reflexions conciliars, posant al centre el tema de l´Església. Per tant, els esforços es van dedicar a tractar a fons aquest tema, reduint els altres temes als punts essencials i sempre en funció del tema eclesiològic. Així, també el document sobre l´apostolat dels laics va quedar reduït radicalment i rebaixat de constitució a simple decret. Alguns capítols o paràgrafs de l´esborrany van enriquir altres documents conciliars. Així, diverses reflexions fonamentals que es feien sobre la teologia dels laics van passar a l´esborrany de la Constitució Dogmàtica sobre l´Església, contribuint el capítol IV (De laicis). També moltes reflexions contingudes en el capítol IV de l´esborrany sobre l´apostolat dels laics (titulat «L´apostolat dels laics en l´acció social») es ven inserir en la Constitució Pastoral sobre l´Església en el Món Contemporani. Altre material es va enviar a la Comissió per a la Revisió del Codi de Dret Canònic.

En les successives discussions en l´aula conciliar van sorgir molts judicis favorables. Tanmateix, entre l´octubre del 1964 i el juny del 1965, es van introduir nombroses esmenes al text, després d´àmplies discussions en aula conciliar (140 intervencions, que demostren un marcat pluralisme entre els pares conciliars). Entre els aspectes més grats: la proclamació de la crida universal a l´apostolat, el relleu donat a l´animació cristiana de l´ordre temporal, l´accentuació de la llibertat dels laics, el respecte envers la Jerarquia i també la brevetat del document. Però aquest últim punt també va rebre crítiques, que sostenien que el paper dels laics es mereixia més espai. En efecte, el text es va anar ampliant gradualment una altra vegada. També es va proposar un tractament més ampli dels fonaments de l´apostolat, proposta que recull la redacció de l´actual n. 3 del decret. Una altra sol·licitud es referia a una exposició més profunda de l´espiritualitat de l´apostolat laïcal, petició que recull l´actual n. 4. Es va demanar també un capítol dedicat a la formació dels laics amb vista a l´apostolat, demanda satisfeta per l´actual capítol VI del decret. Alguns van expressar el temor que es donés massa importància a l´apostolat organitzat, especialment al d´Acció Catòlica. Es va buscar, doncs, un equilibri millor entre l´apostolat individual[29] i l´associatiu. Diverses subcomissions es van encarregar de la refosa del projecte.

Al final, el text es va aprovar amb una extraordinària amplitud de consensos (va ser el document amb un nombre més alt de placet: 2.240, enfront de tan sols dos non placet), la qual cosa s´explica, més que per la qualitat del document mateix, per la importància pastoral i la simpatia amb què els pares conciliars van mirar la redescoberta del paper dels laics en l´Església. Això, però, no ens ha de fer oblidar la seva difícil evolució.

La participació d´auditors i auditores es mereix un comentari a part. Des de la fase preparatòria, el cardenal Cento havia demanat el parer d´alguns laics sobre les qüestions més rellevants, interrogant dirigents d´importants organitzacions catòliques, tant masculines com femenines. Ell havia demanat que almenys alguns fossin nomenats consultors de la Comissió Preparatòria. El Pontífex es va mostrar ben disposat, encara que el nomenament va arribar més tard. En realitat, el papa Joan XXIII, ja el 1962 havia admès en aula l´escriptor catòlic i acadèmic francès Jean Guitton. Al març del 1963 es va donar l´autorització per deixar examinar l´esborrany sobre els laics a dirigents del COPECIAL i de les Organitzacions Internacionals Catòliques (OIC). Poc abans de l´inici del segon període del Concili, Pau VI nomenava uns quants auditors laics i, durant el tercer període del 1964, es van admetre també les auditores. No es van limitar a fer el paper de simples espectadors, sinó que van participar activament en les tasques, intervenint tant en les reunions de la Comissió com en les de les subcomissions, de la mateixa manera que els experts. La seva contribució més important es troba en el document sobre l´apostolat dels laics i en la Constitució Pastoral sobre l´Església en el Món Contemporani. Pel que fa a l´esborrany sobre l´apostolat laïcal, va ser providencial, en aquest sentit, que es discutís el 1965, recollint així l´eficaç contribució d´auditors i auditores. Per primera vegada en la història de l´Església, els simples fidels intervenien activament en l´elaboració d´un document conciliar[30].

El progrés eclesiològic de l'ensenyament d'Apostolicam actuositatem 

El Concili Vaticà II va oferir una visió clarament positiva dels fidels laics, posant en evidència no sols que, com a batejats, posseeixen –per la seva regeneració en Crist– una dignitat que és comuna a tots els fidels i que, per tant, també ells són cridats a la plenitud de la vida cristiana i a participar en la missió de Crist, sinó especificant-ne la missió eclesial. Els laics, inserits en totes les realitats temporals i en les condicions ordinàries de la vida familiar i social, amb què es teixeix la seva existència, en aquestes realitats i condicions «són cridats per Déu a contribuir, com des de l´interior a manera de ferment, a la santificació del món mitjançant l´exercici de la seva funció pròpia i sota el guiatge de l´esperit evangèlic, i d´aquesta manera, a fer visible Crist als altres, principalment amb el testimoniatge de la seva vida i amb el resplendor de la fe, de l´esperança i de la caritat)» (LG 31).

Sovint s´ha remarcat, i amb raó, que el Concili Vaticà II ha significat el pas d´una actitud defensiva de l´Església enfront de la veritat –actitud adoptada sobretot en el període de la Contrareforma– a una actitud més proposadora, en el sentit del compromís a difondre en el món el missatge cristià. Per tant, han adquirit gran rellevància expressions com posar-se al dia («aggiornamento»), diàleg, missió. Des d´aquest punt de vista, s´entén fàcilment la importància que el Concili va voler donar a l´apostolat dels laics, és a dir, a la seva participació en la missió salvífica de l´Església. La tasca d´animació, de fermentació, de renovació del món amb l´esperit de Crist s´ha de fer des de l´interior del món, és a dir, l´acompliran els qui es troben inserits en totes les realitats temporals.

El progrés eclesiològic conciliar respecte al paper dels laics en l´Església no es limita, evidentment, a l´ensenyament sobre la seva vocació a l´apostolat. N´hi ha prou de recordar el que ensenya Sacrosanctum Concilium sobre la seva participació en la vida litúrgica. Cal esmentar també que el Concili Vaticà II es va ocupar de l´apostolat dels laics pràcticament en tots els documents on s´examinen aspectes específics, com l´ecumènic, de la missió ad gentes, dels mitjans de comunicació o de l´educació.

En la redacció del decret AA, els pares conciliars es van guiar per dues exigències: d´una banda, recollir les orientacions i utilitzar els ensenyaments procedents d´algunes dècades d´experiència, durant les quals, responent a la crida dels papes i dels bisbes, l´apostolat dels laics s´havia estès arreu del món; d´altra banda, la necessitat de posar en evidència, perquè en quedin convençuts tots els batejats, que l´apostolat és un deure derivat de l´essència mateixa de la vocació cristiana. Dues perspectives que van obrir un vast camp d´estudi i de treball primer de tot a la Comissió Preparatòria i en acabat a la Comissió Conciliar.

Particularment important és l´afirmació continguda en el capítol I d´AA sobre els fonaments de l´apostolat laïcal, el qual, seguint l´ensenyament de LG 33, no s´interpreta com un manament de la Jerarquia, sinó que es desprèn de la mateixa vocació cristiana, de «la unió amb Crist» a través del baptisme, la confirmació i els diversos carismes concedits per l´Esperit en diferents formes (cf. AA 3).

La manera específica en què els laics participen en la missió de l´Església és descrit incloent dues dimensions en una afirmació acuradament dosificada: «Ells exerciten l´apostolat amb la seva acció per l´evangelització i la santificació dels homes, i animant i perfeccionant amb l´esperit evangèlic l´ordre de les realitats temporals, de manera que la seva activitat en aquest ordre constitueix un clar testimoniatge de Crist i serveix per a la salvació dels homes» (n. 2). Es posa l´accent en el seu compromís en l´àmbit secular, com dóna a entendre la frase següent: «Com que és propi de l´estat dels laics que aquests visquin en el món i enmig dels afers seculars, són cridats per Déu a fi que, plens d´esperit cristià, exerceixin el seu apostolat en el món a manera de ferment».

LG 31 defineix així l´especificitat eclesial dels laics: «El caràcter secular és propi i peculiar dels laics. [...] Per la seva vocació és propi dels laics buscar el regne de Déu tractant les coses temporals i ordenant-les segons Déu».

Tenint en compte aquesta especificitat, la Lumen gentium il·lustra després les característiques de la participació dels laics en la missió de l´Església, recorrent a l´esquema de les tres funcions de Crist –sacerdot, profeta i rei–, esquema que també apareix més d´una vegada en el decret AA[31]. Ara bé, encara que els laics participin, com tots els fidels, de la triple funció de Crist, precisament tenint en compte la seva secularitat s´entén que l´aspecte específic de la seva missió es troba en el sacerdoci reial, és a dir, en l´animació cristiana de l´ordre temporal. Això explica per què es parla sovint, prenent la part pel tot, de «sacerdoci reial» (expressió que es troba en la 1Pt 2,9) com a sinònim de «sacerdoci comú».

AA, en sintonia amb LG, amplia, doncs, sobretot la participació dels laics en el sacerdoci reial des del punt de vista de l´animació de les realitats temporals. «Com que és propi de l´estat dels laics que aquests visquin en el món i enmig dels afers seculars, són cridats per Déu a fi que, plens d´esperit cristià, exerceixin el seu apostolat en el món a manera de ferment» (n. 2) El decret afirma, entre altres coses, que «l´obra de la redempció de Crist, mentre per la seva naturalesa té com a fi la salvació dels homes, abraça igualment la instauració de tot l´ordre temporal. Per això, la missió de l´Església no és tan sols de portar el missatge de Crist i la seva gràcia als homes, sinó també d´impregnar i perfeccionar l´ordre de les realitats temporals amb l´esperit evangèlic» (n. 5)[32] .

El decret, a més, evita la distinció entre apostolat en sentit estricte i en sentit ampli, apostolat directe i indirecte, evangelització i «consagració del món». Al contrari, ha volgut anomenar apostolat també l´activitat dels fidels que té com a objectiu l´animació cristiana de l´ordre temporal. El tema es reprèn a propòsit de l´espiritualitat dels laics en l´apostolat. Després de recordar la importància d´una «vida d´íntima unió amb Crist» alimentada en l´Església amb els ajuts espirituals que són comuns a tots els fidels, el decret afegeix: «Els laics han d´utilitzar els ajuts esmentats mentre compleixen amb rectitud els mateixos deures del món en les condicions ordinàries de la vida» (n. 4). Tot això, com és lògic, es reflecteix en la formació dels laics. De fet, en el capítol VI d´AA llegim el següent: «Com que els laics participen d´una manera pròpia en la missió de l´Església, la seva formació apostòlica adquireix una característica especial a causa de la mateixa naturalesa secular i pròpia del laïcat i de la seva particular espiritualitat» (n. 29).

Per cloure aquestes reflexions, es pot afirmar que, basant-se en la Lumen gentium, AA ha ampliat el concepte d´apostolat, presentant-lo en el seu significat grandiós i compromès de participació en la missió salvífica de l´Església, que continua la de Crist, i ha concretat les característiques de l´apostolat dels laics que deriven de la seva pròpia i específica naturalesa secular. S´ha remarcat amb raó el llarg camí que s´ha recorregut a partir del text redactat pel canonista Graziano el 1140, que proclamava: «Duo sunt genera christianorum...» i, a propòsit dels laics, deia: «els és consentit posseir béns temporals [...] els és concedit casar-se, conrear la terra, [...] dipositar ofrenes als altars, pagar els delmes: així es podran salvar si eviten tanmateix els vicis fent el bé»[33].

El fonament de l´apostolat –i de l´espiritualitat dels laics en relació amb l´apostolat– es troba, doncs, en la unió vital amb Crist. D´aquesta manera, el Concili, tot reconeixent la validesa i la utilitat de l´Acció Catòlica, ha anat més enllà de la seva forma d´entendre l´apostolat dels laics, consistent a col·laborar amb la Jerarquia. En efecte, el compromís apostòlic dels laics no es pot reduir a la crida que els adreça la Jerarquia. Per això el decret afirma el següent: «Els laics deriven el deure i el dret a l´apostolat de la seva unió amb Crist Cap. En efecte, inserits en el cos místic de Crist per mitjà del baptisme, fortificats per la virtut de l´Esperit Sant per mitjà de la confirmació, són destinats a l´apostolat pel mateix Senyor» (n. 3).

Llums i ombres en la recepció del decret

L´Acció Catòlica, després d´haver viscut, durant els anys cinquanta, la seva màxima esplendor i d´haver merescut l´atenció privilegiada del decret –que li va dedicar el n. 20, en què la lloa i la recomana de forma especial–, experimenta –sobretot a Itàlia, el país on havia crescut més– una forta crisi, fins i tot numèrica[34]. No és ara el moment de dedicar-me a analitzar les complexes causes de la crisi. L´he recordada perquè aquest incident no ha contribuït a fer apreciar el decret, sinó que, al contrari, l´ha desacreditat als ulls dels qui l´han considerat massa ràpidament un document ja superat.

A les dècades posteriors al Concili s´assisteix, en canvi, a un gran, i en molts casos sorprenent[35], creixement de nous moviments eclesials, els quals són sens dubte el fruit de l´acció incessant de l´Esperit, però també de la renovació eclesiològica, espiritual i pastoral fomentada pel Concili Vaticà II[36].

Aquesta florida de nous moviments eclesials s´ha valorat generalment d´una manera bastant positiva, però ho han faltat les crítiques. S´ha dit, per exemple, que «aquests moviments s´assemblen a una rosa, que floreix inesperadament en un context difícil; però una rosa, com recorda la dita popular, amb les seves espines, més ben dit, amb una espina que amenaça de clavar-se en la concreta vida pastoral de la comunitat eclesial»[37]. No en va Benet XVI va exhortar els bisbes a «sortir a trobar els moviments amb molt d´amor»[38]. Aquests nous moviments sens dubte han contribuït a donar un nou impuls, sobretot entre els joves, a l´apostolat laïcal, com s´observa per exemple en la JMJ. Entre els perills d´unilateralitat que han de superar[39] –i que en gran part ja han superat–, cal recordar que el fet de subratllar l´aspecte comunitari de l´acció apostòlica pot anar en detriment del sempre necessari apostolat individual que tothom és cridat a acomplir, com remarca AA en el n. 16.

Una altra qüestió és la manera, no sempre adient, com, a les dècades posteriors al Concili s´ha provat de potenciar, sota l´impuls del Concili, el paper eclesial dels laics. En efecte, sovint s´ha procurat obrir nous espais de col·laboració als laics en els organismes eclesials, negligint el que era més important, és a dir, fer-los entendre i ajudar-los a acomplir la seva vocació específica que, com ha explicat el Concili Vaticà II, deriva del seu «caràcter secular» (LG 31). Seria un greu malentès de la missió pròpia dels laics si aquesta última quedés reduïda a les activitats que poden acomplir en l´àmbit eclesiàstic, com ara la participació en la litúrgia, en l´anunci de la Paraula de Déu i en la catequesi, o en la suplència d´algunes funcions íntimament relacionades amb el ministeri ordenat, activitats que no exigeixen el caràcter d´Orde. D´aquesta manera quedaria enfosquit que la missió eclesial específica dels laics no es troba en l´àmbit eclesiàstic esmentat, sinó en l´àmbit secular.

Això deu haver induït Joan Pau II a triar, per al Sínode dels Bisbes del 1987, el tema dels laics (el primer de la sèrie de sínodes sobre diverses categories de fidels). Amb l´exhortació apostòlica CfL, el Papa volia rellançar amb força la crida de Crist: «Aneu també vosaltres a la meva vinya», crida adreçada a tots els fidels laics perquè assumeixin d´una manera responsable i activa la seva missió eclesial. El Papa descrivia així l´objectiu de l´exhortació: «Suscitar i alimentar una presa de consciència més decidida del do i de la responsabilitat que tots els fidels laics, i cadascun d´ells en particular, tenen en la comunió i en la missió de l´Església» (n. 2).

La CfL remarca que «el camí postconciliar dels fidels laics no ha estat exempt de dificultats i de perills», i entre els perills esmenta en particular «la temptació de reservar un interès tan fort als serveis i a les tasques eclesials, de deixar sovint de banda el compromís amb les seves responsabilitats específiques en el món professional, econòmic, cultural i polític» (n. 2).

Encara que el Concili Vaticà II havia indicat clarament que el caràcter secular dels fidels laics constituïa la seva especificitat, a les dècades posteriors al Concili no van faltar crítiques o incomprensions d´aquesta manera d´especificar la identitat dels laics[40]. Alguns van voler relativitzar el significat del «caràcter secular», considerant-lo una mera dada exterior, sociològica i no pas pròpiament teològica o eclesial. La identitat del fidel laic, deien alguns, s´ha de deduir del baptisme i no pas d´una dada exterior a aquest, com segons ells seria precisament la inserció en les realitats seculars. D´altres al·legaven que tota l´Església té una relació íntima amb el món i que, per tant, aquesta relació no pot servir per distingir els laics dels altres fidels.

L´exhortació parla de la qüestió en el n. 15, que ratifica la doctrina conciliar, afirmant que «la dignitat baptismal comuna assumeix en el fidel laic una modalitat que el distingeix, sense, però, separar-l´en, del prevere, del religiós i de la religiosa». Per entendre bé aquesta afirmació cal «aprofundir l´abast teològic del caràcter secular a la llum del projecte salvífic de Déu i del misteri de l´Església».

Amb aquesta finalitat s´insisteix que tota l´Església és cridada a continuar l´obra redemptora de Crist en el món i té, doncs, una dimensió secular intrínseca, l´arrel de la qual s´enfonsa en el misteri de la Paraula Encarnada. Tots els fidels són, per tant, «partícips de la seva dimensió secular; però ho són de forma diferent. La participació dels fidels laics, en particular, té una modalitat d´actuació i de funció que, segons el Concili, els és “pròpia i peculiar”».

La inserció dels laics en les realitats seculars, explica l´exhortació, no és simplement una dada exterior i ambiental, sinó «una realitat destinada a trobar en Jesucrist la plenitud del seu significat». El caràcter secular, doncs, no és una dada que s´afegeix des de l´exterior a la realitat cristiana. De fet, com havia evidenciat el Concili Vaticà II, «la mateixa Paraula encarnada va voler ser partícip de la convivència humana [...]. Va santificar les relacions humanes, en primer lloc les familiars, on tenen el seu origen les relacions socials, sotmetent-se voluntàriament a les lleis de la seva pàtria. Va voler fer la vida d´un treballador del seu temps i de la seva regió» (GS 32).

Així queda ben clar el sentit propi i peculiar de la vocació divina adreçada als laics. Aquests no són cridats a abandonar la posició que tenen al món, atès que el baptisme no els treu gens del món, com remarca l´apòstol Pau: «Que cadascú, germans, continuï davant de Déu en la condició en què es trobava quan fou cridat» (1C 7:24). Déu els confia una vocació que concerneix precisament la situació intramundana.

Per concloure amb perspectiva de futur

Llavors com avui continua plantejat un gran repte: com despertar o sacsejar la consciència de tants fidels i fer que compleixin les seves responsabilitats eclesials? Entre molts d´ells predomina la mentalitat de mers receptors passius dels serveis eclesiàstics,[41] una vida cristiana rutinària i superficial, que enfosqueix o impedeix percebre la crida a l´apostolat.

Si, a les dècades posteriors al Concili, el decret sobre l´apostolat dels laics va obtenir un ressò i una recepció escassos en la vida dels fidels, avui pot constituir «una gran força per a la sempre necessària renovació de l´Església»,[42] una «brúixola segura per orientar-nos en el camí del segle que s´obre»[43], un tresor que s´ha de redescobrir, «un gra de mostassa» que, escampat en el terreny eclesial, insta els laics a adquirir plena consciència de la seva responsabilitat i a comprometre´s «generosament en l´obra del Senyor» (n. 33)[44].

A la introducció d´aquest article dèiem que les dificultats en la recepció del decret i en la resposta a la crida universal a l´apostolat es deuen, essencialment, a la crisi de fe que s´ha difós a les últimes dècades. Per això Benet XVI va voler convocar un Any de la Fe que oferís una avinentesa d´allò més favorable per aprofundir i reviscolar la nostra fe i va convocar el Sínode Episcopal sobre la Nova Evangelització.

In aquest sentit, una reflexió sobre AA, lluny de constituir una tasca arqueològica, ofereix idees plenament actuals, ja que la crida universal a l´apostolat no sols no ha perdut actualitat, sinó que avui sembla haver adquirit una urgència i una importància encara més grans que a l´època del Concili. Com ha escrit Benet XVI a la carta apostòlica Porta fidei, «amb el seu amor, Jesucrist atreu cap a ell els homes de cada generació: en tot temps Ell convoca l´Església i li confia l´anunci de l´Evangeli, amb un manament que és sempre nou. Per això, també avui és necessari un compromís eclesial més convençut a favor d´una nova evangelització per redescobrir la joia de creure i retrobar l´entusiasme de comunicar la fe» (n. 7).

[1] G. M. Carriquiry, «Il laicato dal Concilio Vaticano II ad oggi: esiti positivi, difficoltà e fallimenti», a: Autors diversos, Il fedele laico. Realtà e prospettive, a cura de L. Navarro i F. Puig, Milà, 2012, 73.

[2] És el títol d´una de les seves obres principals: Die Schleifung der Bastionen.

[3] Cal recordar, a més, els ensenyaments fonamentals de la Lumen gentium en el capítol II («El poble de Déu»), ensenyaments que concerneixen tots els fidels i, per tant, també els laics. Entre els quals cal esmentar l´exercici del sacerdoci comú i dels carismes, com també el n. 17 sobre la dimensió missionera de l´Església.

[4] Títol del capítol: «La missió de l´Església en el món contemporani».

[5] Això no significa que la seva redacció no topés amb dificultats. El Relator, que el 23 de setembre de 1965 va presentar el text definitiu, va declarar que hi van arribar després d´un «iter llarg, difícil i tortuós».

[6] En els següents n.: 1, 2, 3, 6, 16 i 33.

[7] A la carta apostòlica Porta fidei Benet XVI va observar: «Mentre que en el passat era possible reconèixer un teixit cultural unitari, llargament acceptat en la seva crida als continguts de la fe i als valors inspirats per aquesta, avui dia no sembla més que sigui així en grans sectors de la societat, a causa d´una profunda crisi de fe que ha afectat moltes persones».

[8] De l´homilia de la missa d´obertura de l´Any de la Fe.

[9] J. McCloskey, «Newman: laicado, sacerdocio y santidad», a: Scripta Theologica núm. 28/1 (1996), pàg. 147-159.

[10] En aquest sentit s´havia expressat, per exemple, M.-J. Le Guillou, el 1966, en un estudi sobre la missió com a tema eclesiològic: «La misión como tema eclesiológico», a: Concilium núm. 2 (1966), pàg. 406-450.

[11] G. Colzani, La missionarietà della Chiesa. Saggio storico sull´epoca moderna fino al Vaticano II, Bolonya, 1975, 6.

[12] Cf. G. Colombo, «Teologia della chiesa locale», a: Autors diversos, La Chiesa locale, a cura d´A. Tessarolo, Bolonya, 1970, 17.

[13] Expressió emprada per M.-J. Chenu el 1947 a Lisieux, després utilitzada i difosa pel cardenal E. Suhard; cf. L.-J. Suenens, L´Église en état de mission, Bruges, 1958.

[14] París, 1943.

[15] S. Dianich, La Chiesa in missione. Per una ecclesiologia dinamica, Cinisello Balsamo, 1985, 26.

[16] Sobre el tema, cf. R. Pellitero, La teología del laicado en la obra de Yves Congar, Pamplona, 1996.

[17] Sobre el tema, cf. A. Elberti, SJ, Il sacerdozio regale dei fedeli nei prodromi del Concilio ecumenico Vaticano II, Roma, 1989.

[18] Théologie des réalités terrestres: I, Préludes, Bruges-París 1947; Théologie des réalités terrestres: II, Théologie de l´histoire, Bruges-París 1949.

[19] Per al tema dels laics, la seva obra principal és Le rôle du laïcat dans l´Église, Tournai, 1954.

[20] M. De Salis, veu «Laicato», a: Dizionario di ecclesiologia, a cura de G. Calabrese, P. Goyret, O.F. Piazza, Roma, 2010, 788.

[21] Va ser un economista i sociòleg de Treviso. A la Universitat de Pisa va tenir la càtedra d´economia política del 1879 fins a la seva mort. Va ser un dels fundadors de la FUCI i un dels principals artífexs de la inserció dels catòlics en la vida política, social i cultural italiana. Iniciador (1907) de la «Setmana social dels catòlics italians». Beatificat el 29 d´abril de 2012.

[22] Giovanni Paolo II, «Gesù vivo e presente nel nostro quotidiano cammino», homilia de la missa celebrada el 19 d´agost de 1979, a: Insegnamenti di Giovanni Paolo II, II/2 (1979), 142.

[23] Aquí em limito a recordar els aspectes més significatius per apreciar el valor del decret, també perquè ja existeixen estudis detallats sobre el complex iter conciliar; cf. sobretot: F. Klostermann, «Dekret über das Apostolat der Laien. Zur Textgeschichte», a: Lexikon für Theologie und Kirche. Das zweite Vatikanische Konzil, II, Friburg-Basilea-Viena, 1967, 585-601.

[24] El president de la Comissió Avantpreparatòria dels Laics va ser mons. Álvaro del Portillo (1914-1994), que el 1975 va ser elegit successor de sant Josepmaria al capdavant de l´Opus Dei.

[25] Després d´haver estat nunci en diversos països, va ser nomenat penitencier major el 12 de febrer de 1962.

[26] Assistent eclesiàstic del Comitè Permanent dels Congressos Internacionals de l´Apostolat dels Laics. El 1966 va ser nomenat secretari del Consell Pontifici per als Laics, acabat de crear. El 1969 va ser nomenat pronunci a Síria i va rebre l´ordenació episcopal.

[27] Entre ells no es troba cap dels teòlegs principals que havien reflexionat sobre el tema, com ara Y. Congar, G. Philips, M.-D. Chenu i K. Rahner, perquè ja participaven en altres comissions o bé perquè eren objecte d´algunes sospites per part del Sant Ofici.

[28] Aquesta part es dividia en dos apartats. El primer comprenia les formes amb què s´organitza l´apostolat (entre les quals l´Acció Catòlica), el segon apartat es refereix a les diverses maneres i àmbits en què es realitza l´apostolat.

[29] En realitat, el text llatí evita emprar l´expressió «apostolatus individualis», però fa servir expressions com ara «apostolatus a singulis peragendus», «apostolatus singulorum». N´és la causa el fet que en l´Església cap apostolat no és estrictament individual.

[30] Sobre el tema, cf. G. Formigoni, «Laici e laiche soggetti della Chiesa», a: Autors diversos, La dignità dei laici. Introduzione ad Apostolicam Actuositatem, a cura d´E. Preziosi i M. Ronconi, Milà, 2010, sobretot 40-42.

[31] El reconeixement que la funció sacerdotal de Crist constitueix el nucli més profund dels tria munera Christi –que Joan Pau II preferirà anomenar triplex munus, subratllant-ne la unitat– després del Concili ha portat diversos autors a il·lustrar-lo com a sacerdoci cultual, profètic i reial.

[32] Cf. també l´afirmació: «Com que és propi de l´estat dels laics que aquests visquin en el món i enmig dels afers seculars, són cridats per Déu a fi que, plens d´esperit cristià, exerceixin el seu apostolat en el món a manera de ferment» (n. 2).

[33] Cf. G. Grampa, Parole del Concilio per una fede adulta, Milà, 2012, 15-16.

[34] Malgrat els esforços de renovació –el 1969 va modificar els estatuts, aconseguint més autonomia respecte a la Jerarquia–, entre el 1970 i el 1976 els inscrits van quedar reduïts a la meitat. Va ser significativa la decisió de Pau VI de retirar els assistents eclesiàstics de l´ACLI (Associacions Cristianes dels Treballadors, en italià), no reconeixent així el caràcter eclesiàstic del moviment.

[35] J. Ratzinger, responent a V. Messori, ha indicat, entre els «signes positius» de les dècades posteriors al Concili, «l´aparició de nous moviments, que no ha projectat ningú, sinó que han brollat espontàniament de la vitalitat interior de la mateixa fe. En ells es manifesta –si bé molt feblement– alguna cosa semblant a una època de pentecosta de l´Església»: Rapporto sulla fede, Cinisello Balsamo 1985, 41.

[36] Cf. el meu article «I movimenti ecclesiali: aspetti ecclesiologici», a: Annales theologici, núm. 11 (1997), pàg. 401-427, en què he resumit en cinc punts els impulsos donats pel Concili Vaticà II als nous moviments eclesials: la revaloració del baptisme i del sacerdoci comú; la rellevància eclesial dels carismes; la crida universal a la plenitud de la vida cristiana i a la participació activa en la missió de l´Església; la vocació i la missió dels laics en l´Església; la dimensió comunional pròpia de l´Església.

[37] G. Ambrosio, «La comunità ecclesiale italiana tra istituzione e movimenti», a: La Rivista del Clero Italiano, núm. 68 (1987), pàg. 87.

[38] «Discorso ad un gruppo di vescovi tedeschi in visita ad limina»(21 d´agost de 2005), a: L´Osservatore Romano», 24 d´agost de 2005, pàg. 5.

[39] N´ha parlat J. Ratzinger, a la conferència «I movimenti ecclesiali e la loro collocazione teologica», a: Autors diversos, I movimenti nella Chiesa, a cura del Pontificium Consilium pro Laicis, Ciutat del Vaticà 1999, 49-50; cf. també el meu «I movimenti ecclesiali», cit., pàg. 421-426.

[40] Sobre la qüestió, cf. per exemple J. L. Illanes, «La discusión teológica sobre la noción de laico», a: Scripta Theologica, núm 22 (1990), pàg. 771-789.

[41] Cf. G.M. Carriquiry, Il laicato dal Concilio Vaticano II ad oggi, cit., 77.

[42] Carta apostòlica Porta fidei (11 d´octubre de 2011), n. 5.

[43] Joan Pau II, Carta apostòlica Novo millennio ineunte (6 de gener de 2001), n. 57.

[44] Cf. M. Vergottini, Perle del Concilio, Bolonya 2012, 359.