Problemes ètics en la crisi financera

L´estiu de l´any 2007, els mercats financers van rebre les sacsejades dels primers episodis del que es va convertir en una greu crisi financera, que va degenerar en una recessió i, en alguns estats, com ara Espanya, en una crisi del deute sobirà, quan els mercats financers van començar a posar en dubte la capacitat dels governs per complir les seves obligacions en relació amb els seus creditors.

Com qualsevol altre fenomen complex, aquesta crisi té causes econòmiques, psicològiques, socials, polítiques i també ètiques. Per explicar aquests diversos punts, en farem una anàlisi en tres nivells. El primer és el dels errors morals de les persones, que es manifesten en comportaments inapropiats. El segon és l´organitzatiu: com han actuat les organitzacions, quines són les estratègies i cultures de les empreses, bancs, fons d´inversió, agències de rating, bancs centrals, reguladors i supervisors i governs, i quines mancances ètiques de tipus organitzatiu s´han fet evidents. I el tercer nivell és el de l´ètica social, que ha dificultat el funcionament dels mecanismes de correcció o que ha agreujat les conseqüències morals de les decisions morals individuals i organitzatives.

L'ètica de la persona

Pel que fa a aquesta crisi, s´ha dit i repetit que la causa n´és la cobdícia, un vici que cal distingir de la legítima racionalitat econòmica -que porta a aprofitar les oportunitats-, com ara comprar quan els preus són baixos i vendre quan són alts, o endeutar-se més quan els tipus d´interès són reduïts. El llistat de virtuts conculcades inclou també la temprança i, més concretament, la capacitat de moderar el desig d´èxit, de riquesa o de reconeixement social, que es converteixen, d´aquesta manera, en obstacles per a dur a terme correctament la pròpia feina. Hi ha hagut, també, casos de covardia, complicitat i manca de fortalesa: per exemple, alguns directius es van adonar del que passava, però no van ser capaços de prendre decisions difícils per no posar en perill la seva carrera i la seva remuneració. I també d´orgull i d´arrogància, protagonitzats per financers, economistes i polítics, convençuts que els seus coneixements i capacitats eren superiors, que no s´havien de sotmetre a la supervisió d´altres persones, o que es trobaven per damunt de la llei.

Tot plegat va donar lloc a situacions d´injustícia commutativa: ocultació d´informació, publicitat enganyosa, multiplicació d´operacions innecessàries per generar comissions més altes, manipulació de les recomanacions sobre valors, etc. O en la consideració del bé comú: per exemple, problemes de risc moral, quan les institucions financeres es van aprofitar de la limitació dels seus riscos, gràcies a la provisió legal de la responsabilitat limitada o a l´existència de garanties públiques que limitaven les seves pèrdues. Hi va haver, també, manca de prudència, que és la virtut principal que ha de tenir el banquer, amb manifestacions diverses, com ara l´assumpció forassenyada de riscos, la complaença i les conductes de ramat, que consisteixen a comprar quan tothom compra i a vendre quan tothom ven, moguts pel pànic o per la cobdícia col·lectiva.

Aquest breu resum de comportaments immorals mostra que la crisi té una dimensió ètica. Ara bé, aquests vicis sempre són presents, d´una manera o d´una altra, en qualsevol activitat humana. Per tant, si molts agents s´han mogut per la cobdícia a molts llocs i des de fa segles, per què s´ha produït la crisi ara i en aquests països, i no pas en un altre moment o en altres llocs?

Una resposta a aquesta pregunta hauria de tenir en compte la generalització d´aquestes conductes, deguda a canvis socials, legals i institucionals que poden haver accentuat el paper de la cobdícia, i això inclou situacions de 'cobdícia induïda´, que encoratja i premia els qui tenen èxit i fa més difícil comportar-se d´una altra manera (greed is good: la cobdícia és bona). D´altra banda, des de l´antiguitat, la societat ha desenvolupat mecanismes protectors contra algunes de les conseqüències d´aquestes conductes immorals, des de les accions judicials i les sancions fins al rebuig social dels transgressors. Però és probable que aquests mecanismes socials s´hagin relaxat durant aquests últims anys.

L´ètica de les organitzacions

La crisi que analitzem es presenta sovint com una crisi de gestió en organitzacions tan diverses com bancs empresarials i d´inversió, fons financers, agències de rating o avaluació, organismes supervisors, bancs centrals i governs. De fet, es van donar casos de mal govern i de manca de competència professional per part de consellers, alts directius i analistes en entitats de tota mena. Amb freqüència, la funció d´anàlisi i valoració d´actius, i fins i tot les decisions de compra o venda, es van encarregar a professionals joves sense experiència en finances, que utilitzaven models sofisticats basats en uns supòsits massa simplistes, però que ningú no gosava criticar perquè no en tenien de millors. I els seus superiors no sabien què estaven fent, ni entenien els models que feien servir, ni tampoc no van exercir una supervisió adient.

Aquests errors es van manifestar, sobretot, en l´anàlisi i la gestió dels riscos: es va crear la il·lusió que el risc s´havia eliminat de la cartera de les institucions, sense tenir en compte que hi tornava a entrar per altres camins. I les oficines de supervisió i control actuaven cadascuna en la seva parcel·la, de manera que ningú no supervisava el risc sistèmic.

També és possible que moltes de les conductes inapropiades, en aquesta crisi recent, estiguin relacionades amb l´existència d´incentius perversos. Per exemple, l´intent d´alinear els interessos dels directius i dels analistes amb els dels accionistes ha donat lloc a sistemes de remuneració que posen l´èmfasi en els resultats a curt termini, un fet que pot haver provocat conductes indesitjables, com ara el fet d´assumir riscos excessius i la manipulació dels resultats comptables. De fet, les elevades remuneracions dels directius i consellers d´organitzacions que, sovint, han acabat fent fallida, van aixecar una onada d´indignació entre el públic, que hi veia una causa profunda de la crisi.

La dimensió social de l´ètica

Abans hem esmentat que, probablement, es van crear unes condicions socials que van encoratjar o, si més no que no van frenar, aquesta mena de conductes, i que van dificultar el funcionament dels mecanismes legals, institucionals i socials que, en unes altres condicions, haurien evitat aquestes conseqüències. Aquí no volem oferir pas una anàlisi completa, sinó només alguns suggeriments que mirin d´explicar per què aquesta crisi és una crisi ètica, i per què és necessària aquesta dimensió ètica, a l´hora d´evitar que es repeteixi.

Alguns experts neguen que l´ètica hi tingui cap paper, en la crisi actual. D´acord amb el model antropològic que inspira la teoria econòmica dominant, hi ha una separació absoluta entre ètica i economia: la primera tracta dels valors, que són subjectius i que no es poden sotmetre a valoracions objectives; l´economia, per contra, tracta de fets, de manera que l´economia es converteix en un exercici amoral. En altres paraules: si el mercat té cura de l´autoregulació de les relacions econòmiques, les conductes individuals, que l´ètica regula, no són rellevants; siguin les que siguin, aquestes conductes, el mercat en traurà un resultat social òptim. Considerada així la qüestió, la crisi es va produir per la confluència, més o menys atzarosa, d´un seguit de fets, juntament amb el conjunt d´errades en els mecanismes de control, prevenció i defensa, i no pas per causes morals.

En certa mesura, això trasllada el problema a l´àmbit de la política, que també ha canviat la seva posició davant de la moral, si més no en el cas de les societats occidentals. Des de l´època de la Modernitat, aquestes societats han configurat un projecte polític orientat a finalitats racionals i universals: llibertat, igualtat, desenvolupament, benestar,... Però els objectius polítics s´han anat acomplint, i queden, doncs, menys tasques col·lectives per dur a terme. La racionalització dels mitjans ha substituït l´ideal de les finalitats racionals, i els béns comuns s´han vist també reemplaçats per una simple suma d´interessos privats.

Els ciutadans dels països rics tendeixen a atribuir a l´estat o al mercat la garantia dels seus drets econòmics i socials (ocupació, pensions, salut, etc.), renuncien a una part important de la seva autonomia en aquests àmbits, i, com a contrapartida, n´esperen obtenir la seguretat de mantenir el seu nivell de vida. Així, doncs, l´economia s´ha convertit en un món tècnic, que funciona amb les seves pròpies regles, que no han d´estar orientades per l´ètica.

El ciutadà dels països desenvolupats és, avui en dia, molt més individualista que en el passat, i també ho és pel que fa a la seva ètica. Ha mort el somni de la societat futura justa, però han augmentat la quantitat i la intensitat dels desitjos individuals. Al mateix temps, les emocions es converteixen en l´espai en què el ciutadà pot ser “ell mateix”, i això implica donar prioritat al moment, al que és fugisser, a la moda. La resposta emocional està situada per damunt de la raó i de la reflexió, i això eximeix de qualsevol responsabilitat; les responsabilitats individuals, doncs, queden transferides a la col·lectivitat i, en darrer terme, a l´Estat, i la vida privada, suposadament orientada pels sentiments, l´autenticitat i les experiències, es divorcia de l´ètica pública.

És clar, en aquest sentit, que la mateixa ètica pública canvia també de sentit, perquè aquests drets privats, que el ciutadà reivindica com a necessaris i inalienables per a la seva autorealització, perden la seva base ètica, la qual, finalment, acaba fonamentant-se en la llei. En el discurs públic, els valors ètics queden desdibuixats: es redueixen a l´àmbit privat, fins al punt de considerar que la democràcia exigeix el relativisme moral, i que l´existència de valors sòlids s´ha de rebutjar com a fonamentalisme.

Al mateix temps, en una societat multicultural, cal acceptar la pluralitat de valors i, per tant, el relativisme cultural i moral. Ara bé, una ètica basada en valors canviants i relatius acaba sent jutjada només pels seus resultats. Això, en la política, porta al desencís, perquè, com que tothom ha de tenir veu, es crea la sensació que les reivindicacions privades de cadascú no són ateses. I els mitjans de representació tradicionals (sindicats, partits) cedeixen el pas a nous moviments socials, que són ocasionals, tot i que tenen pretensions d´universalitat.

Si tot això és cert, la causa de la crisi es trobarà en 'algú´ (els polítics, els banquers, els experts) que no va generar els resultats de benestar, seguretat i creixement que els ciutadans demandaven, cosa que explicaria el desconcert dels ciutadans davant la crisi actual. Tot fa pensar que els sistemes econòmics, suposadament autàrquics i autoregulables, no ho són pas. La solució òbvia és la regulació: l´Estat hi ha d´intervenir per limitar els abusos que es puguin produir en el funcionament del mercat.

De quins instruments ètics disposem per afrontar aquests problemes? Per descomptat, no pas de l´ètica privada, que és relativista, individualista, emotivista i 'socialment utilitarista´: s´accepta el sistema utilitarista de valoració social que busca maximitzar el resultat a partir de mesures objectives, mentre que, en el món interior, els afectes privats ('sentir-se bé´) passen a ocupar tot el camp de la consciència.

Finalment, els continguts morals es traslladen al dret, que es converteix en font de normativitat ètica. Com que no hi ha béns comuns generalment acceptats, la regla de la majoria es converteix en criteri moral. Això deixa l´individu davant d´un grau de llibertat d´elecció fins ara desconegut, però el situa també en la més profunda incertesa, de la qual s´allibera a través de la llei: allò que està permès és bo, allò que està prohibit és dolent.

Si sintetitzem tot el que hem anat explicant fins ara, ens fa l´efecte que les errades en les conductes d´institucions financeres, organismes reguladors i governs que la crisi ha fet evidents no són fets aïllats, sinó que permeten detectar defectes en els models antropològics i ètics que han dominat la conducta de bona part de la nostra societat, si més no en els països desenvolupats. Uns models construïts a partir de supòsits incomplets o erronis han portat a plantejaments equivocats en la gestió, en els sistemes d´incentius, de control i d´informació, en els sistemes comptables, en la selecció, formació i remuneració del capital humà i en la cultura mateixa de les organitzacions. I, d´aquests plantejaments equivocats, només se´n podia esperar la proliferació de conductes inapropiades.

Conclusió

¿És possible, en el món financer, una ètica objectiva, que sigui capaç de validar les conductes públiques i privades? Si ens fixem en les nostres societats avançades, la resposta és: no. Però, per decomptat, hi ha també algunes alternatives.

No hi hauria d´haver una ètica diversa per al món econòmic, per a la política i per a la vida privada de les persones; l´esquizofrènia ètica condueix a la inconsistència i, al capdavall, a la crisi del sistema, tant de la persona (aquella persona utilitarista davant la societat i emotivista en la vida privada, que exigeix uns resultats externs com a exigència moral, però que no accepta que la seva responsabilitat personal va lligada a l´obtenció d´aquest objectiu), com de les organitzacions i de la societat en el seu conjunt.

El sistema econòmic, concretament, no és autònom ni autoregulable: l´estabilitat del mercat exigeix regulacions i lleis, però amb això no n´hi ha prou. L´existència de normes de trànsit i de barreres físiques no garanteix pas una circulació fluida i segura en les carreteres, si els conductors se salten les regles per aconseguir avantatges particulars que representen costos per als altres, o si els que les elaboren i canvien es mouen per interessos que no són els del benestar dels ciutadans.

El lector objectarà, segurament, que ja n´hi havia, de regles ètiques, en les nostres societats, i que no han impedit pas la crisi. Però això és així, probablement, perquè no totes les ètiques tenen la mateixa eficàcia. L´ètica s´ha de fonamentar en les accions de persones racionals en un entorn social, i això n´exclou, en primer lloc, aquelles ètiques centrades en l´obtenció de resultats, que deixen de banda que el resultat més important és l´aprenentatge de les persones. En segon lloc, les ètiques de matriu individualista, que no tenen prou en compte que la persona és social, que es desenvolupa en les seves relacions amb els altres i que aprèn dels altres i amb els altres. I, en tercer lloc, les ètiques que es fixen només en les accions com a unitats separades, que no tenen en compte els processos d´aprenentatge (desenvolupament de virtuts) que hem esmentat abans.

Tampoc no són útils les ètiques basades en regles externes (lleis, normes socials o codis corporatius), que no es fonamenten en la persona que actua. Això no vol dir que les normes no tinguin un paper rellevant: però, al capdavall, necessitem una ètica de virtuts (que tingui en compte com millora o empitjora l´agent en les seves accions, i com fa possible o dificulta la capacitat per comportar-se èticament en el futur), de béns (què és allò que l´agent ha d´aconseguir) i de normes (quines regles ha de tenir en compte per no malmetre´s com a persona ni com a societat).

Tot plegat ens porta a una conclusió addicional: l´ètica no es pot separar de l´economia. No hi ha decisions econòmiques i decisions ètiques: hi ha decisions que són, al mateix temps, econòmiques, ètiques i polítiques. L´economia s´ocupa dels mitjans, però les finalitats han de ser governades per l´ètica. La tesi de la separació entre economia i ètica és una de les causes últimes de la crisi. I, per la mateixa raó, la política també ha d´estar governada per l´ètica i, un cop més, l´omissió d´aquesta interrelació té molt a veure amb la crisi actual.

Les interpretacions purament econòmiques de la crisi no han de ser necessàriament errònies, però sí que són incompletes, perquè, si més no, deixen de banda algunes conseqüències rellevants de les decisions que repercuteixen precisament en qui decideix (que aprèn a actuar bé o malament), en els altres (que també aprenen) i en l´organització (en la qual generen cultures morals o immorals, i en la qual es fomenta o es destrueix la confiança).

L´ètica ha d´afegir a l´economia una concepció més rica de la persona i, per tant, explicacions no necessàriament diverses, però sí més completes, en què es puguin perfilar més bé les conseqüències, no només econòmiques, de les decisions. I això ha de servir per identificar més bé els problemes, per entendre més bé la natura de les errades que s´han fet i per oferir solucions millors. Però aquestes solucions, les elaborarà no pas el moralista, sinó l´economista, tenint en compte els criteris de l´ètica.

Antoni Argandoña 

Professor d´Economia

Càtedra 'la Caixa´ de Responsabilitat Social de l´Empresa i Govern Corporatiu

IESE Business School, Universitat de Navarra