Arxiu > Número 44

Crisi econòmica, crisi moral: una perspectiva catòlica

Ningú no pot dubtar que la crisi econòmica ha tingut, entre els seus factors causals, una crisi moral, a la qual remet necessàriament. «Un element central de la crisi econòmica –escrivia el papa Benet XVI al G20 reunit a Londres, el 30 image-3c290568a9b5198fb995c2970f4bb76bde març de 2009– es troba en un dèficit ètic en les estructures econòmiques»; cal tenir en compte que «aquesta mateixa crisi ens ensenya que l´ètica no es troba 'fora´ de l´economia, sinó 'a dins´, i que l´economia no funciona sinó porta al seu interior aquest element ètic».

El Papa no feia una apel·lació retòrica de principis i valors abstractes i genèrics, que no tenen una incidència real, que només arriben a tranquil·litzar una mica les «males consciències». Aquesta referència ètica no s´esgota tampoc en un moralisme exacerbat, que es manifesta en un cadena de queixes, protestes i acusacions contra els responsables de la crisi (els «responsables» sempre són els altres...), sense propostes realistes i raonables, i deixant-se endur pel neguit, la confusió i el desconcert que la crisi no fa sinó augmentar. Benet XVI ja havia advertit, el 26 de febrer de 2008, que «els grans moralismes no són eficaços sinó tenen el suport d´un coneixement de la realitat concreta i dins de les seves circumstàncies». Seria reduccionista i deformador, doncs, limitar aquesta referència a l´ètica a exhortacions edificants, irritacions forassenyades o culpabilitats genèriques.

 

El dèficit ètic en l´activitat econòmica

Aquest dèficit ètic va ser un factor decisiu, a finals de la dècada dels anys vuitanta, en l´esfondrament del socialisme real i en la crisi de credibilitat del marxisme-leninisme, ja que el seu «error antropològic» li va impedir reconèixer, respectar i promoure la llibertat com a constitutiva d´allò que és humà, una llibertat que també és inherent a la cultura de les nacions i al seu sentit religiós. Un altre greu dèficit ètic es troba en els orígens de l´actual crisi: la recerca de grans beneficis econòmics a través de complexes fórmules financeres, autoreferencials i especulatives, va predominar per damunt de la tasca feixuga i sacrificada, però exaltadora, de produir riquesa, béns i serveis en l´àmbit del que s´anomena l´ «economia real». Hi ha hagut una avidesa de guanys a qualsevol preu, un afany desordenat i irresponsable d´obtenir diners, sense tenir en compte els alts riscos assumits, que han dominat nombroses estructures financeres i bancàries. Resulta evident, a més, que el mercat global no pot quedar en mans d´uns quants organismes sobirans, sense cap control democràtic, que mouen immenses masses de capital, interessats a obtenir rendiments del 20% l´endemà mateix, moguts per la rapidesa amb què es prem un botó, i sense mostrar cap interès per les situacions crítiques de les nacions. Aquesta ànsia s´ha manifestat en un remolí de desitjos i de consums desmesurats en tot el cos social, que ha alimentat la pretensió d´obtenir-ho tot a qualsevol preu i de mantenir nivells de vida per damunt de les possibilitats reals. El sobreendeutament dels estats, comunitats, empreses, famílies i particulars, ha estat un senyal evident de l´escampament d´una irresponsabilitat que duia a l´abisme.

Ara bé, hi ha qui es demana què té de nou o especial, aquesta avidesa i ambició, que, des que l´home és home, s´ha manifestat sempre en el desordre del seu cor, com una forma de concupiscència. I és bo fer-se aquesta pregunta, ja que qualsevol mal arrela i té la seva font comuna en el pecat original.

Si no es té en compte el pecat original, qualsevol interpretació de la realitat resulta enganyosa. Però, ¿per què aquestes conseqüències es concentren i es desencadenen actualment en aquesta terrible crisi actual, que no es pot comparar amb cap altra de la història recent? ¿Què ha passat per tal que els vicis privats s´hagin convertit en estralls públics d´aquestes dimensions? Sens dubte, aquestes tendències desordenades del cor humà es van veure revifades i difoses per l´espiral de desitjos, que es van confondre amb pretensions i drets, abocats a ser satisfets per qualsevol mitjà, i amb l´eliminació de vincles naturals i socials. Aquestes tendències van considerar qualsevol normativa com a limitadora de la llibertat, i va desaparèixer qualsevol referència a deures, al fet d´assumir responsabilitats i a fer càlculs elementals de riscos.

image-e47b1d0b9ec1efb83111a8b73045debf

Brezhinsky va identificar la realització perfecta de la societat de consum amb la «cornucòpia»: Júpiter s´alimentava d´un corn ple de tots els desitjos possibles. I Benet XVI va parlar d´una «dictadura dels desitjos». Pulsions descontrolades que enterbolien els vincles de responsabilitat, i qüestionaven l´actuar racional dels individus i l´autoregulació de la convivència social pel simple mercat. I així van anar quedant com a ídols el poder i els diners, l´èxit a qualsevol preu, el plaer efímer com a felicitat barata i a l´abast de tothom... el nou «opi del poble»! Quan aquests ídols tendeixen a convertir-se en les coses més importants en la vida de les persones i en la cultura de les nacions, no fan sinó esclavitzar i empobrir la humanitat, ofuscar la raó, torçar la voluntat, lligada només al propi interès, i impedir de veure els perills del camí que s´està seguint.

El pensador italià Augusto del Noce ja havia previst, des dels anys setanta, que, amb l´esfondrament del comunisme, es perfilava un materialisme vencedor i encara més integralment realitzat: l´arribada de la societat opulenta i aliena a la religió, la completa realització de la societat del consum, la societat «líquida», el nostre present desolador. Aquesta societat ha vençut el comunisme en el seu propi terreny, el del materialisme. Ha anat apagant qualsevol ideal, ha dividit la vida entre producció i divertissement, ha negat qualsevol valor a la idea de solidaritat, sacrifici, responsabilitat i bé comú. Ens podríem referir a un totalitarisme de la dissolució, que desfà els antics valors vehiculats a través de la tradició, sense que siguin substituïts per uns altres de nous i establerts de manera raonable. En aquest sentit, la potència mediàtica de la televisió és corrosiva.

Després de l´optimisme humanista, del progressisme modernitzador, de la revolució messiànica, ara és el temps d´un nihilisme buit i aparentment confortable: sense valors o esperança, sense cap ètica que obligui a res, sense cap altre ideal que no sigui el gaudi immediat, a qualsevol preu, la quantitat més gran possible de sensacions, d´emocions i de plaers.

 

Mutació antropològica

El resultat ha estat una profunda mutació antropològica: el jo reduït a un feix de sensacions i reaccions; la realitat i el món virtual, dins d´una existència sense sentit, sense vincles ni responsabilitats, engabiada dins d´un individualisme solipsista. És el «nietzscheà» crear-se un mateix del qui «vol la seva pròpia voluntat», sense acceptar cap mesura objectiva de bé, cap criteri que sigui fonament de veritat i, per tant, de judici, dins de la més absoluta afirmació de la pròpia autosuficiència i autonomia, l´afirmació de la llibertat com a instint i preferència arbitrària.

El «jo» queda, doncs, aïllat, impotent, desemparat; la seva retòrica d´alliberament individual no pot amagar el fet que cada vegada és més dependent dels qui tenen el poder pel que fa a les actituds, els comportaments i els estils de vida. La crisi econòmica es troba, inevitablement, vinculada a aquesta crisi antropològica més profunda. La progressiva individualització del treball i del consum, la desintegració familiar, el trencament dels vincles socials i culturals amb què s´identifica aquesta suposada afirmació de llibertat, la substitució progressiva de les relacions primàries per connexions virtuals, van esqueixant el «capital social» que, segons el parer de molts entesos, és fonamental per a un veritable desenvolupament de la persona.

És per això, també, que la dissolució del capital social va convertint el poble en massa indiferenciada, fagocitada i homologada pel poder televisiu, un poble fragmentat, violentat, confús. El resultat final és l´absència de passions i ideals compartits, un desert ple d´hostilitat, espai de solitud de masses, sense memòria, de manera que la cohesió depèn més de la successió efímera d´imatges i percepcions transmeses contínuament pels mitjans de comunicació que no pas de la consciència d´una tradició i un destí comú viscut en el temps.

La crisi ens arrossega quan manquen fonaments i forces que sostinguin la convivència social i edifiquin la nació com a comunitat de vida i de destí, precisament en uns moments en què no es visualitza aquesta capacitat de sacrifici i de responsabilitat que s´han de posar en tensió, quan la convivència social i nacional es veuen amenaçades. Una societat democràtica que no sàpiga fonamentar-se i revitalitzar-se a partir d´alguns criteris que distingeixen el que és just del que és injust, allò bo d´allò dolent, i per grans ideals compartits, no pot fer néixer autèntiques consciències de pertinença, no aconsegueix promoure convergències solidàries i constructives, ni fer acceptar els sacrificis inevitables que tot plegat comporta, no genera prou anticossos per moderar la prepotència dels més forts, i és terreny adobat de la descomposició i de la corrupció. No serveix, doncs, per afrontar les grans tasques històriques que demana la crisi actual.

 

Europa necessita una ànima

Potser la contradicció més punyent del nostre temps es troba en el potencial, cada cop més gran, dels mitjans, sobretot dels instruments tecnològics, d´una banda, i, de l´altra, la fragilitat i la confusió que es dóna, simultàniament, en l´ordenació de les finalitats, amb una consciència moral sovint enterbolida i que ja no es gaire útil per discernir i governar aquests poderosos mitjans i encaminar-se cap a l´assoliment del bé de l´home i de tots els homes. Dit altrament, segons les afirmacions de l´aleshores cardenal Joseph Ratzinger, a Subiaco, pocs dies abans del Conclave que l´havia de triar com a Successor de Pere, «el desenvolupament de la tecnologia i de la civilització del nostre temps (...) demanen un desenvolupament proporcional de la moral i l´ètica».

No és pas estrany, doncs, que aquest buit en els ideals doni lloc a un certa buidor política. A Europa, el dèfici d´ètica es combina, també, amb el dèficit polític en l´origen de la crisi. De fet, la política sembla controlada per corporacions autoreferencials, sovint més preocupades pel seu propi poder que no pas pel bé comú, reduïda a realpolitik, sense capacitat d´oferir un projecte per al propi país, convertida en un intercanvi de retrets, sense cap voluntat sincera d´unir voluntats i arribar a grans acords nacionals davant la crisi. I això es reflecteix en les greus dificultats que té l´Eurozona para desplegar una autèntica solidaritat, polaritzada entre les pretensions de la seva tecnocràcia i burocràcia i els interessos de les diverses nacions que la formen.

Ja se´n va adonar el socialista Jacques Delors, quan era president de la Comunitat Europea: «si Europa no es dóna una ànima en els propers deu anys, no tindrà futur». Han passat més de deu anys, i avui en dia ens trobem en una Europa que no té aquesta interioritat profunda que neix del patrimoni històric, cultural i religiós que els pobles europeus tenen en comú, sense pathos ni ethos, sense la mística d´un projecte; una Europa que no aconsegueix ser aventura cultural i espiritual i que, per això mateix, és incapaç de plasmar un fort sentit de pertinença, una comunitat de destí. La impotència de l´Eurozona, i fins i tot de la Unió Europea, per afrontar la crisi és, a hores d´ara, ben palesa.

 

Així, doncs, ¿amb quins fonaments, energies o ideals es pot comptar per fer possible la recuperació i reconstrucció davant la crisi?

Cada generació ha de prendre les seves decisions. Tal com ens recorda Benet XVI: «un progrés acumulatiu només és possible en els aspectes materials. Per contra, en l´àmbit de la consciència ètica i de la decisió moral no hi ha una possibilitat semblant d´increment pel simple fet que la llibertat de l´ésser humà és sempre nova i ha de tornar a prendre sempre les seves decisions. No són mai preses, aquestes decisions, per endavant per altres en comptes de nosaltres. Si fos així, realment ja no seríem lliures. La llibertat pressuposa, doncs, que en les decisions fonamentals cada home, cada generació, tingui un nou començament» (cfr. Encíclica Spe salvi, núm. 24). Per això, estem convidats a afrontar la crisi, tant des del punt de vista personal com social, com una oportunitat, encara que pugui semblar paradoxal.

El camí no és suportar la crisi resignadament, amb desesperació o com un motiu d´enfrontament ideològic. Es tracta d´afrontar la crisi de manera eficaç, vivint la realitat com una provocació que desperta la nostra capacitat i el nostre desig de deixar-nos interrogar per totes les coses. El que compta és que aquesta realitat, encara que sembli negativa, contradictòria, dura, provoqui el nostre desig de conèixer, millorar, construir i comprometre´s a renovar la vida personal i social, encara que aquest desig hagi quedat endormiscat al llarg dels anys a causa de l´homologació que el poder escampa. La crisi ens obliga a adonar-nos del valor de certes coses en les quals no parem atenció fins que ens manquen i és aleshores que tornen a destacar com a fonamentals en la vida personal i social.

 

Començar per la persona

En primer lloc, cal començar per la persona. Sembla un objectiu ínfim, desproporcionat, si es consideren els grans escenaris i problemes globals. Cal abandonar la idea que aquest model o aquell altre sistema, només pels simples mecanismes del seu desenvolupament, produiran el canvi en el «cor» de la persona, en la seva intel·ligència, afecte i voluntat, així com en les actituds i comportaments que se´n deriven. Qualsevol inici concret del bé, de la veritat, de l´amor i de la justícia, ja és aquest canvi i reconstrucció que tots volem i que no tindrà lloc de cop i volta, sinó de mica en mica.

image-8e20765006ede1566161ad74b6750e48

Sobretot, doncs, convé «reconstruir» les persones, portar a terme un canvi educatiu: despertar i cultivar la humanitat de la persona, fer créixer l´autoconsciència de la seva vocació, dignitat i destí. Només d´aquesta manera s´assumeix la pròpia existència de manera seriosa, amb passió per la pròpia humanitat i pel destí dels altres. En la realitat de la vida quotidiana, som testimonis de tot allò que enriqueix o empobreix la convivència social, segons la qualitat de vida humana que es comparteix. La vida de qualsevol comunitat s´enriqueix quan està dinamitzada per ideals elevats, pels quals val la pena viure i conviure, estimar i esperar, quan hi ha valors per compartir fraternalment i pels quals lluitar conjuntament per arribar a un futur millor.

Avui en dia, la crisi ens fa entendre més bé allò que Benet XVI ha estat dient des dels inicis del seu pontificat sobre la «urgència educativa». Cal repetir i convèncer-se un cop més que no hi ha cap inversió més bona, ni cap riquesa més gran, ni cap capital més productiu i rendible per a la persona i per a la societat, que els que es desenvolupen a partir d´un autèntic treball educatiu. I, perquè en pugui ser, d´autèntic, ha d´estar guiat per una hipòtesi de significat de la realitat i de creixement humà. L´autèntica riquesa d´una nació són els seus homes i dones, la dignitat de la seva raó i de la seva llibertat, el seu sentit de responsabilitat, la seva disponibilitat a sacrificar-se en el do de la seva capacitat de treball, d´inciativa empresarial, de creativitat, de construcció solidària. Plantejar en grans debats públics la qüestió educativa és, ara mateix, més urgent que mai, perquè ens trobem davant de la incapacitat d´una generació d´adults d´educar els seus propis fills i davant l´esmicolament dels àmbits específics de l´educació –família, escola, Església–. El «capital humà» es mostra cada cop més com el factor decisiu en el desenvolupament de les empreses, comunitats i nacions.

La crisi ens ajuda a tenir més present que la constància serena i la fortalesa constructiva de les persones depèn dels seus vincles de pertinença i de les responsabilitats que se´n deriven. El fonament de qualsevol mena de formació social es troba en la realitat de la persona com a do, que es realitza en la relació matrimonial i familiar. Som convidats, doncs, a tornar a valorar els vincles de conjugalitat, paternitat i maternitat, filiació i fraternitat, que es viuen en el matrimoni i la família, cèl·lula natural del teixit social, comunitat d´amor i de vida, primera escola del creixement en humanitat. La família es revela avui en dia encara més important pel seu paper de fonament solidari en un hàbitat crític; és la millor assegurança social en temps de crisi, perquè, com més va, més assumeix serveis que el welfare state es mostra incapaç de satisfer; no deixa pas abandonats els seus membres més dèbils i garanteix la cohesió social. Els atemptats que pateixen el matrimoni i la família no afecten només les persones, sinó també les comunitats i les nacions.

¿Qui pot pensar honestament que els grans problemes i reptes plantejats per la crisi de societats complexes seran afrontats adequadament i resolts per simples regles institucionals i complicades ortopèdies de polítiques estatals, o fent confiança en la "mà invisible» del mercat? Cal endegar les xarxes de solidaritats naturals, socials, laborals, culturals i religioses en les més variades formes de participació, formació i cooperació, superant la dialèctica tan limitada entre estat i mercat, i eixamplant els espais de la subjectivitat responsable i creativa de les persones i de l´autorganització i participació democràtica de les comunitats i els pobles. Avui en dia, és fonamental potenciar la realització concreta del principi de subsidiarietat, que s´oposa totalment als qui ho esperen tot de l´estat, segons una mentalitat assistencialista, corporativista, fins i tot parasitària, o dels qui posen totes les seves esperances en el lliure mercat, encara que els redueixi a simples consumidors i deixi una munió d´exclosos.

 

Valorar i difondre una cultura positiva del treball

La crisi també ens demana revaloritzar i difondre una cultura del treball, que eduqui en la laboriositat, que promogui el treball en totes les seves formes i que en redescobreixi el sentit profund. «Una prioritat decisiva de qualsevol programa o política –remarca l´encíclica Caritas in Veritate, núm. 32– és l´objectiu de l´accés al treball, o del fet de mantenir-lo, per a tothom», cosa que no és una exigència que obeeixi només a raons econòmiques, sinó que també és prioritària perquè afecta profundament la pròpia dignitat humana, l´autoestima, el bé de la família i dels fills.

Al mateix temps, la cultura del treball valora tot allò que es refereix a l´anomenada «economia real», per damunt de l´excessiva financiarització de l´economia, i deixa de banda la recerca de l´enriquiment fàcil; porta a «invertir» els propis talents en la creació o desenvolupament del propi treball i a valorar la qualitat de qualsevol mena de treball, a viure una solidaritat efectiva amb tots aquells amb qui es comparteix el treball en fàbriques o oficines, a no tancar-se en una actitud d´éssers passius i assistits.

Si es té en compte que tornar a absorbir la magnitud de l´atur actual, amb molts anys d´estancament o un escàs creixement econòmic, serà impossible, caldrà plantejar-se a fons com compartir el banc comú de treball que és la nació.

A més, en temps de crisi, destaca encara més la importància que l´Església dóna a l´empresa com a comunitat de persones, encara que amb funcions ben diverses, en la qual tots els components –accionistes «actius» i «passius», empresaris i administradors, tècnics, administratius, obrers, així com proveïdors i clients– es puguin sentir compromesos en una afectio societatis comuna, en un fort vincle amb l´empresa com a lloc de convivència laboral. Les empreses no poden ser paquets d´accions amb una mobilitat irresponsable, i els qui les formen simples xifres sense rostre humà. L´encíclica Caritas in Veritate proposa fins i tot una «economia del do», de la gratuïtat. Poden semblar termes contradictoris, però no ho són ni ho han de ser. L´economia d´una comunitat no es realitza només a través de la lògica dels interessos econòmics, a la recerca de beneficis monetaris, sinó que ha de remarcar també tot allò que procedeix d´una lògica de la gratuïtat.

¿Quin és el valor econòmic i la repercussió social de la cura i educació dels nens a la llar, d´una cultura que respecti la vida, de les xarxes d´amistat, de les formes de cooperació voluntària per ajudar els altres en les seves diverses necessitats, de la gratuïtat amb què s´acull i se serveix els qui no poden oferir res material com a compensació, de les activitats empresarials no profit que reinverteixen els seus guanys en els seus mateixos serveis? La primera potència mundial, els Estats Units, és, al mateix temps, la nació amb més presència, diversificació i volum de fundacions i organitzacions no profit, així com d´associacions de voluntariat. A més, hi ha moltes necessitats col·lectives i qualitatives que no són rendibles i que no poden dependre del mercat. Però que, si no són ateses, es posa en perill la dignitat de la persona i una ecologia humana de la convivència.

 

Solidaritat versus individualisme

Això ens porta a haver d´educar i promoure, enmig de la crisi, una solidaritat eficaç. En el regne de l´individualisme accentuat, sovint del «campi qui pugui», l´Església catòlica defensa aquesta solidaritat, que és una passió per la pròpia vida, i per la vida i pel destí dels altres. Joan Pau II, en la seva encíclica Sollicitudo Rei Socialis, la definia com «la ferma i perseverant determinació d´obrar el bé comú (...) perquè tothom sigui veritablement responsable de tothom». Aquesta tensió vers el bé comú –perquè, al costat del bé individual hi ha, lligat a la convivència social de les persones, el bé de tots nosaltres– demana una solidaritat preferencial pels més dèbils i vulnerables.

De resultes de la crisi, tenim més propers i més presents que mai el rostre dels pobres, de tantes famílies que viuen o cauen en la misèria, de tots aquells que pateixen el drama de l´atur, dels qui treballen en condicions d´extrema precarietat, dels immigrants i dels refugiats, dels malalts i de les persones grans abandonades, dels qui es refugien il·lusòriament en l´alcohol i en la droga. Se´ns demana, doncs, la caritat del bon samarità que s´atura a les cruïlles de la ciutat per guarir les ferides, però també la caritat de les obres que responen de manera més orgànica, eficaç i duradora a les nombroses necessitats del cos social. Això no resol la crisi, però en modera els efectes i, en l´abraçada fraterna, torna a posar dempeus les persones. En aquest sentit, ¿com podríem deixar de valorar l´impressionant treball d´assistència que Càritas porta terme, juntament amb moltes altres institucions d´assistència i de solidaritat, catòliques o no confessionals?

És clar que la caritat exigeix la justícia. Ara bé, al mateix temps, l´excedeix, perquè és estimar gratuïtament, sense esperar-ne cap contrapartida. La ciutat de l´home –escriu Benet XVI a la Caritas in Veritate– no es pot edificar només a partir d´una carta de drets i deures, «sinó més aviat i principalment a partir de relacions de gratuïtat, misericòrdia i comunió». El que compta és que la necessària solidaritat no quedi reduïda a gestos episòdics de filantropia ni s´afebleixi pel cansament o l´escepticisme, sinó que trobi el seu fonament en aquesta caritat, és a dir, en l´experiència gratuïta d´amor que sosté la nostra vida –caritat rebuda i caritat donada!–, allò que ens converteix en constructors de relacions més plenes i humanes amb tothom.

 

image-a9ec325d3bec54177d29735e53610084

Per descomptat, la caritat demana també prosperar i construir solucions competents i agosarades d´equitat, justícia i desenvolupament, més enllà del carreró sense sortida de la simple i rigorosa austeritat. Els vents del mercat, inflats per la possible implosió de l´euro, demanen, ara més que mai, a escala internacional, una regulació adequada dels fluxos i serveis financers, és urgent posar en marxa una coordinació de les polítiques bancàries, fiscals i pressupostàries. I altres mesures també haurien d´articular la solidaritat d´un fons comú, per evitar maniobres especulatives sobre el deute dels diversos països, el suport d´un pla d´inversions i, sobretot, una unitat política sòlida. Moltes d´aquestes exigències ja van ser recollides i plantejades en el document de la Comissió Pontifícia Justícia i Pau sobre la reforma del sistema financer internacional. Però, amb tot plegat, no n´hi ha prou per dur a terme una profunda reconstrucció.

La recerca apassionada del bé comú ens posa al davant la tasca de rehabilitar la dignitat de la política, que els papes consideren com una forma excelsa de caritat, és a dir, d´amor dels uns pels altres. Ens referim, doncs, a la caritat política. No hem de tenir por d´afirmar-ho, especialment en aquests temps de crisi: la política necessita, en primer lloc, que l´amor i la veritat li donin vida. Sense un amor autèntic pels ciutadans, que estigui amatent a totes les seves necessitats i que es dediqui totalment a respondre-hi tenint només en compte el bé comú, sense l´arrelament en la veritat, la política s´esfondra en el pragmatisme utilitarista, s´embolica en un remolí de negociacions. No hi ha cap sistema polític que asseguri, per les seves característiques pròpies, aquesta fermesa curosa i apassionada pel bé dels altres, si no és impregnant la convivència amb aquest amor i amb aquesta veritat, que són dons preuats i invocats, que inspiren l´ètica i el sacrifici, la prudència, l´honestedat, la fiabilitat i la decisió, i que, per tant, ajuden a refundar la consciència cívica, amb cors nobles i rectes.

 

A manera de conclusió: amor i veritat

¿Que és potser utòpic treballar perquè la caritat en la veritat sigui la «principal força propulsora del veritable densevolupament de la persona i de la societat», perquè vagi obrint nous camins en la convivència sense enfonsar-se sota la pressió disgregadora d´interessos privats o de lògiques de poder?

Els catòlics estan cridats i fins i tot apressats a convertir-se en protagonistes de la recerca de nous models de desenvolupament, capaços d´inculcar creativament el patrimoni de la doctrina social de l´Església i de proposar-la raonablement a tots els qui busquen amb afany camins per a la superació de la crisi i la reconstrucció.

Amor i veritat, que són la bipolaritat constitutiva de tota la realitat, remeten a l´ésser de Déu. «Cal tornar a Déu –va assenyalar el Papa a Loreto, el 4 d´octubre de 2012– perquè l´home torni a ser home. Amb Déu, també en els moments difícils, de crisis, no es dilueix l´horitzó de l´esperança; l´Encarnació ens diu que no estem mai sols, que Déu ha entrat en la nostra humanitat i ens acompanya». Sense Déu, sense el Pare comú, no es pot fundar cap fraternitat. Sense Déu, «l´home acaba fent prevaler el seu propi egoisme per damunt de la solidaritat i l´amor per les coses materials per damunt dels valors, el tenir per damunt de l´ésser». Només Crist es presenta com a resposta satisfactòria al cor neguitós dels homes, que busquen amor i veritat, justícia i felicitat, en la vida personal i social. Aquesta certesa experimentada per la fe i la vida dels cristians, permet afrontar la realitat, encara que sigui molt crítica, amb serenitat, alegria i esperança enmig de tots els embats. És per això que l´Església catòlica considera fonamental la «nova evangelització», especialment d´Europa. No hi ha proposta que sigui, a la vegada, més tradicional i més revolucionària en el cas d´una Europa que no albira sortides veritables de la seva crisi. «D´un gran mal, en surt un gran bé», tal com ens diu aquell savi aforisme popular.  

Dr. Guzmán M. Carriquiry Lecour

Secretari de la Comissió Pontifícia per a l´Amèrica Llatina

  • 25 març 2013
  • Guzmán M. Carriquiry Lecour
  • Número 44

Comparteix aquesta entrada