Aprenent de la crisi

Uns consideren aquesta crisi com un fenomen vingut «de l´exterior», com un terratrèmol; altres, com el resultat de l´acció d´els dolents sobre una multitud innocent. Cap dels dos enfocaments aporta gaire llum. Una altra visió, més tradicional, ens dóna una pista: la crisi és un càstig per alguna cosa que hem fet malament. Podem formular més bé aquesta afirmació: la crisi, com altres calamitats col·lectives o individuals, és el resultat de l´incompliment d´una llei natural: una cosa semblant a allò que li passa a un quan no es raspalla les dents, o beu aigua contaminada.

Què hem fet malament, quina part de la llei natural hem incomplert? Alguns han insistit en l´orgull, que ens ha portat a pensar que «els mercats» eren una guia suficient per a l´activitat econòmica, i que guanyar diners era un senyal de l´aprovació divina. Altres han parlat de la cobdícia com a factor determinant de la crisi, oblidant potser que la cobdícia sempre ha format part de la natura humana. Hi ha d´haver alguna cosa més. Potser ens ajudi a esbrinar-ho el fet de considerar que aquesta crisi no només deixa alguns més afectats que d´altres, sinó també molts més implicats: no només els que concedien crèdits i els que els acceptaven –que són els directament implicats–; també n´hi ha d´altres que s´hi han vist involucrats per negligència, o per falta de vigilància, o potser per no adonar-se dels perills amb prou claredat, o per considerar que no era afer seu. Quan s´ha iniciat la crisi, no obstant això, hem anat veient que era una cosa de tots, perquè ha acabat afectant tothom.

L´home, ésser social

Si la crisi actual és tan llarga i profunda, si ofereix tan poques esperances immediates, és, en el fons, perquè hem incomplert una llei en oblidar que tot home és membre d´una comunitat, de la qual deriven drets, però que també li imposa obligacions. Aquest oblit és l´episodi més recent d´un llarg procés: com és sabut, els antics no definien regles de conducta per a «l´individu», sinó per a una persona integrada en una comunitat, que li assignava una funció, i les regles de la seva conducta no eren independents d´aquesta funció: així, a Ulisses se´l lloava per la seva prudència, a Penèlope se li exigia fidelitat. Només més tard es comença a concebre l´individu com a actor, i a la societat com un teló de fons sobre el qual cada individu ha de lliurar els seus combats. La noció de comunitat va desapareixent: la societat, deia Margaret Thatcher, no existeix.

De la fraternitat a la solidarita

És evident que la destrucció d´aquest vincle amb la comunitat impedeix la resolució de la crisi. La substitució del sentiment de fraternitat pel de solidaritat no ha estat suficient per mantenir la cohesió necessària, i l´actitud dels països i regions més rics enfront dels més pobres és una bona mostra d´això: la solidaritat sembla haver arribat a un límit, en la mesura en què, tot i admetre que subsisteixen grans diferències de nivells de renda, els més afortunats no estan disposats a seguir contribuint a la seva disminució.

La solidaritat no ha estat substituïda per la fraternitat: la solidaritat, com ha escrit Zamagni, és la que permet tractar com a iguals els qui són diferents, però no pot ser l´únic suport d´una societat; el mateix autor indica que una societat basada únicament en la solidaritat és una societat de què tothom desitja escapar. Al contrari, la fraternitat permet donar un tracte diferent als qui, en un mateix pla, són iguals. Així, els germans són iguals per ser tots fills dels mateixos pares, però cadascun pot rebre un tracte diferent segons les seves capacitats i inclinacions.

No és casual que l´erosió del sentiment de fraternitat hagi anat de la mà de l´erosió del concepte tradicional de família, que és on s´aprenen aquestes virtuts. Si mirem la situació europea, en què països que són iguals per compartir un passat comú –ja que l´origen d´Europa és el que en l´Edat Mitjana s´anomenava la Cristiandat–, presenten diferents potencialitats i capacitats, és fàcil concloure que la sortida de la crisi actual només pot oferir-la la fraternitat; sense ella, el projecte europeu està condemnat al fracàs.

Ensenyaments per a les relacions interpersonals

El que es produeix en l´àmbit de les relacions entre països té el seu reflex, naturalment, en allò que passa en les relacions interpersonals, on la fraternitat pot manifestar-se de moltes formes. La primera té a veure amb l´ocupació: en la visió vuitcentista, l´empresari extreia un treballador d´una massa anònima quan ho necessitava, i l´hi tornava quan ja no li feia falta. Per sort, les coses han canviat, gràcies en bona part a l´acció de sindicats i d´alguns governs, però els canvis han estat gairebé sempre el resultat de processos de confrontació que, un cop més, semblen haver arribat al seu límit.

En una visió més humana, molt anterior a la Revolució Industrial, es reconeixia la necessitat del treball com un requisit indispensable per al desenvolupament de la persona, en un triple vessant: com a instrument per desenvolupar el seu potencial personal, com a mitjà on relacionar-se amb els seus semblants, i, finalment, com a forma de guanyar el seu manteniment. En aquesta perspectiva, la divisió del treball recomanada pels franciscans de l´escola de Siena apareixia com a necessària, no per aconseguir un augment de la productivitat, sinó per oferir un treball adequat a les diferents aptituds de cada persona. En aquesta visió, l´empresari podria preocupar-se –i sovint ho fa– per les possibilitats de crear treball, no només a la seva empresa, sinó també en el seu entorn.

Aquesta preocupació per l´ocupació pot manifestar-se no només en l´espai, sinó també en el temps: l´empresari hauria de contribuir a orientar els joves i els educadors sobre les tendències futures de l´ocupació –quina classe de capacitats faran més falta en el futur– per evitar els greus problemes de falta de correspondència –mismatch– entre l´oferta i la demanda de treball.

Una altra implicació és en l´àmbit de la distribució de la renda: en el nostre país, un dels més desiguals d´Europa, durant els anys de vaques grosses la desigualtat no es va reduir, sinó que va augmentar. La crisi ha augmentat encara més aquesta desigualtat, alhora que ha incrementat enormement el nombre de persones, i fins i tot de famílies, que viuen en situació d´extrema precarietat.

D´altra banda, la possibilitat de comptar amb recursos públics addicionals per pal·liar aquesta situació sembla haver arribat a un límit, el mateix amb què ha topat la solidaritat, un límit que només la fraternitat pot superar, perquè invita a tractar els més dèbils no perquè són més dèbils, sinó perquè són els nostres germans.

Sembla que aquestes lliçons de la crisi no fan altra cosa que augmentar la càrrega que la gestió diària en temps difícils fa recaure sobre les espatlles de l´empresari. No cal ocultar el fet que enfocar les nostres relacions en la perspectiva de la fraternitat és, almenys al principi, molt difícil. En la doctrina social de l´Església, s´assenyala que el terreny econòmic és un camp privilegiat per posar en pràctica els ensenyaments evangèlics, però que l´acció en aquest camp comporta grans dificultats i ha de superar grans obstacles. Però, per això mateix, es contempla també com un camp privilegiat perquè cadascú pugui desenvolupar-se en tota la seva plenitud.

Alfredo Pastor

Professor ordinari

IESE Business School, Barcelona