Valors per sortir de la crisi

La crisi en què ens trobem és aguda i, a més, s´està allargant. Els experts pronostiquen que en sortirem lentament, potser d´aquí a pocs mesos. Ara bé, això és una previsió, i no es convertirà en una realitat si no hi intervé la nostra llibertat. Sortir de la crisi demana mesures «tècniques» i polítiques, però també esforç, personal i col·lectiu, i molta força de voluntat. La solució de la crisi no només depèn del govern ni de l´ara famosa «troika»: el Banc Central Europeu, la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional. També depèn de nosaltres mateixos.

Benet XVI, en l´encíclica Caritas in veritate, publicada a mitjans de l´any 2009, convidava a fer front a la crisi amb tenacitat i fins i tot a treure´n profit: «La crisi –deia– ens obliga a revisar el nostre camí, a donar-nos noves regles i a trobar noves formes de compromís, a buscar el suport en les experiències positives i a rebutjar les negatives».[1] I, al mateix temps, esmentava de manera explícita la necessitat de descobrir valors i actuar en conseqüència. Vivim en «un món que necessita una profunda renovació cultural i el redescobriment de valors de fons sobre els quals construir un futur millor».[2] (la cursiva és nostra).

És un consell estimulant. Descobrir, assumir, viure i escampar bons valors ha de contribuir, sens dubte, a sortir de la crisi. Els antivalors que hi ha al rerefons de la crisi en poden ser la causa. A més, necessitem valors refrescants i encoratjadors, que ajudin a superar la situació actual. N´assenyalaré set, tot aportant nombroses referències de Benet XVI procedents de l´encíclica citada, però abans caldrà revisar alguns antivalors subjacents a la crisi.

Antivalors subjacents a la crisi

Encara que la gent acostuma a remarcar el caràcter econòmic de la crisi, de fet, com ha recordat el papa Benet XVI, ens trobem immersos en una crisi que també és cultural i moral.[3] En realitat, aquestes tres crisis són interdependents.

Hi ha, sens dubte, causes derivades de la gestió, la regulació i la supervisió, però també n´hi ha d´altres. La simple enumeració de factors econòmics, empresarials i polítics suggerits pels experts, ja permet intuir un rerefons moral. Així, doncs, es parla d´un endeutament imprudent, de petició o concessió de préstecs irresponsables, de punts de vista massa cenyits al curt termini, de sistema de gestió de riscos inapropiat, de males pràctiques de govern, d´enganys en la venda d´alguns productes financers...

Hi ha un rerefons moral perquè, quan parlem d´imprudència, ens referim també a la manca d´una virtut fonamental: la prudència, o saviesa pràctica; la irresponsabilitat i els riscos inapropiats també es relacionen amb la prudència, perquè suposen no tenir en compte conseqüències que eren raonablement previsibles; els punts de vista cenyits al curt termini acostumen a estar motivats, generalment, pels incentius econòmics que comporten, els quals fomenten l´ànsia de posseir cada cop més coses, i que poden tenir, com a conseqüència, el fet de posar en perill el llarg termini i la sostenibilitat. El pecat capital de la cobdícia acostuma a ser la força impulsora dels enfocaments estratègics a curt termini. Sovint, les males pràctiques de govern són degudes a actuacions negligents o deslleials. L´engany, que es converteix en frau, és contrari a la veracitat i a la justícia.

Contra aquests antivalors, convé fixar-se en els seus contraris: prudència o saviesa pràctica, sentit de responsabilitat per les conseqüències, generositat, diligència, lleialtat, justícia...

Veure el món amb objectivitat i no deixar-se enfonsar per les dificultats

Abans de la crisi, es va pecar d´optimisme il·lusori i de manca d´objectivitat en les possibilitats d´endeutar-se. Ara es tracta de no quedar-se amb la visió del vas mig buit, ni tampoc mig ple, tot i que això darrer és preferible. Més aviat convé veure què hi ha dins del vas i ser conscients del seu valor. Es pot haver perdut la feina, els estalvis, la casa... o potser no tantes coses, però cal valorar allò que es té. Hi pot haver la família, amics de debò, sentit de la vida i esperança d´eternitat. Valorar allò que es té és capital. Els recursos materials són necessaris, però insuficients per aconseguir una vida bona.

El papa Benet XVI, després d´assenyalar la seva preocupació per la complexitat i gravetat de la situació econòmica actual, exhorta a assumir «amb realisme, confiança i esperança les noves responsabilitats que la nova situació reclama».[4] La crisi no és només un problema, sinó també una oportunitat per repensar moltes coses. «La crisi –escrivia el Sant Pare– ens obliga a revisar el nostre camí, a donar-nos noves regles i a trobar noves formes de compromís, a buscar el suport en les experiències positives i a rebutjar les negatives. D´aquesta manera, la crisi es converteix en ocasió de discernir i projectar d´una manera nova. Convé afrontar les dificultats del present en aquesta clau, de manera confiada més que no pas resignada».[5]

L´objectivitat ens porta a veure, sense pessimisme derrotista, que el desenvolupament econòmic actual ha patit desviaciones i problemes dramàtics que la crisi actual ha fet encara més evidents. Tot i això, cal fer-hi front, perquè tenen un efecte decisiu per al bé present i futur de la humanitat.[6] Convé, doncs, reflexionar sobre la situació actual, emprendre nous rumbs, fer propostes o donar suport a bons projectes o iniciatives, sense deixar-se enfonsar per les dificultats.

Aprendre a viure amb austeritat i laboriositat

Hi ha un gran consens, en general, a l´hora de reconèixer que hem viscut per damunt de les nostres possibilitats, influïts per una societat consumista en què s´incita a gaudir de tota mena de béns que sovint són superflus; i a gastar massa, a malbaratar de qualsevol manera, sense preocupar-se per l´estalvi.

Possiblement, durant anys s´ha fomentat poc la cultura de l´esforç i del treball, a moltes escoles i a no pas poques famílies. El treball s´ha vist només com un mitjà per aconseguir diners per gastar, i cal redescobrir-lo en tot el seu valor, com a mitjà per al desenvolupament personal i com a contribució al bé comú. I, per als cristians, també com un mitjà de santificació.

Per sortir de la crisi –i, de fet, sempre–, convé valorar l´austeritat, que no és sinònim de retallades pressupostàries sinó una virtut. L´austeritat ens porta a viure amb senzillesa, sense despeses innecessàries, evitant el luxe excessiu i, encara més, l´ostentació.

D´altra banda, convé fixar-se en la productivitat, una qualitat contínuament esmentada per sortir de la crisi. Es diu que hem d´exportar i que per això cal ser competitius en qualitat i en preu. La clau per aconseguir-ho és millorar la productivitat. En els últims anys, els sous han augmentat i la producció aconseguida per unitat de temps i treballador no ho ha fet al mateix ritme. La flexibilització del mercat de treball, la reducció de plantilles i algunes mesures tècniques per millorar l´eficiència dels processos ajuden a reduir costos laborals i augmentar, doncs, la competitivitat. Però hi ha més coses que contribueixen a la productivitat, com ara que les persones que treballin ho facin amb laboriositat.

La laboriositat és una virtut que porta a estimar el treball i a treballar molt i bé, aprofitant el temps amb intensitat, amb voluntat de millora i una actitud d´aprenentatge continuat. És incompatible amb la mandra o la deixadesa, les pèrdues de temps i l´absentisme laboral injustificat. Tampoc no hi ha laboriositat quan manca el compromís per tirar endavant l´empresa o hi ha desinterès per allò que contribueix al bé de tota l´organització.

Compartir deures més que no pas reivindicar drets

N´hi ha molts que tenen plena consciència dels seus drets i potser no tanta dels seus deures. L´estat del benestar, al costat de grans fites socials, pot haver contribuït a crear aquesta dicotomia. En tot cas, com assenyala la Caritas in veritate, «n´hi ha molts que pretenen pensar que no deuen res a ningú, si no és a ells mateixos (...) Pensen que només són titulars de drets i sovint els costa madurar en la seva responsabilitat pel que fa al desenvolupament integral propi i dels altres».[7]

L´Església sempre ha ensenyat la profunda vinculació que hi ha entre els deures personals vinculats amb el desenvolupament d´un mateix i els drets associats a aquests deures, que els altres han de respectar. D´aquesta manera, «els deures refermen els drets i reclamen que se´ls defensi i promogui com un compromís al servei del bé» i «els deures delimiten els drets perquè remeten a un marc antropològic i ètic, en la veritat del qual també s´insereixen els drets i deixen, doncs, de ser arbitraris».[8]

Per contra, la Modernitat acostuma a presentar els drets com una simple «conquesta social» completament desvinculada dels deures morals que en són el fonament. I «els drets individuals, desvinculats d´un conjunt de deures que els doni un sentit profund, perden el seu eix i donen lloc a un espiral d´exigències il·limitat i mancat de criteris».[9] Tot i que aquests deures no es neguin, passa que «l´exacerbació dels drets condueix a l´oblit dels deures.» (Ibid.) D´aquí la importància i la urgència d´ «una nova reflexió sobre els deures que els drets pressuposen, i sense els quals aquests es converteixen en una cosa arbitrària».[10] (l´èmfasi ja apareix a l´original).

Abans de la crisi, gairebé ningú es va queixar ni es va amoïnar pel fet que els polítics s´endeutessin fins a extrems insospitats. S´exigia, sobretot, el dret a rebre, però sense cap preocupació per contribuir al bé comú. També va mancar control en la gestió dels polítics i no es va evitar que es malgastessin els diners de tots en obres poc necessàries o simplement inútils. Ara tenim aeroports buits, línies d´alta velocitat que gairebé no tenen usuaris i flotes immenses de cotxes oficials, per esmentar només uns quants exemples. També es va cometre l´error de no exigir als governants que passessin comptes de manera clara i detallada i que fossin més transparents en la seva gestió.

Continuen imperant els drets per damunt dels deures. Cada grup es queixa de les retallades que l´afecten; cadascú busca el seu interès, sense reconèixer el deure de tothom d´assumir la situació i contribuir a superar-la. No és un bon camí oblidar els deures de solidaritat vers el conjunt de la societat, tot defensant amb ungles i dents drets actuals de grups particulars –no em refereixo ara a drets humans–, fins i tot amb vagues greument perjudicials i piquets «informatius».

Actuar amb magnanimitat i esperit emprenedor

Allò que s´oposa a esperar passivament o resignar-se davant les situacions insostenibles, és tenir «grandesa d´esperit», que és el que pertoca a la virtut de la magnanimitat, i esperit emprenedor.

La magnanimitat no és ser un somiatruites, sinó una persona realista, i comporta sentit positiu, tenir alçada de mires i creativitat. No es queda aturada en la queixa, sinó que s´esforça per fer front a la situació i, si pot, millorar l´entorn. Una persona magnànima reacciona així: si no trobo feina del meu ofici, hauré d´anar pensant en alguna altra ocupació; si em falta preparació, m´hauré d´espavilar per aconseguir-ne; si aquí no hi ha feina, hauré de crear-ne o anar-me´n a un altre lloc. 

La magnanimitat s´expressa també en el suport a les famílies, que són els qui en gran mesura pateixen la crisi, tot ajudant-se les unes a les altres, i compartint els ingressos que entren a la unitat familiar. Això és especialment important en el cas de l´atur juvenil, el més alt de la població, de bon tros. Per tot plegat, ara més que mai, cal «establir polítiques que promoguin la centralitat i la integritat de la família.[11]

També convé recordar, encara que la crisi pugui fer pensar tot el contrari,que«l´obertura moralment responsable a la vida és una riquesa social i econòmica. Grans nacions han pogut sortir de la misèria gràcies, també, a la seva elevada població i a les capacitats dels seus habitants. Per contra, nacions que en altre temps van ser puixants passen, actualment, per una fase d´incertesa, i en algun cas fins i tot de decadència, precisament a causa del baix índex de natalitat, un problema essencial per a les societats que tenen més benestar». Per aquestes i altres raons –adverteix Benet XVI– «es converteix en una necessitat social, i fins i tot econòmica, continuar proposant a les noves generacions la bellesa de la família i del matrimoni, la seva sintonia amb les exigències més profundes del cor i de la dignitat de la persona».[12] 

En moments de crisi, es pot pensar que és inviable portar fills al món. L´obertura al do de la vida es pot considerar que no és, de cap manera, una mostra de magnanimitat, sinó un disbarat, i pensar que «criarem i educarem fills perquè vagin a l´atur». Aquesta visió és de curta volada. Una població envellida i sense esperança, com al nostre país, no té futur. L´home és l´últim recurs i els llocs de treball no són com un pastís amb una quantitat fixa a repartir. Són les persones, i sovint els joves, els qui aporten a l´activitat econòmica idees innovadores, una nova empenta, sentit emprenedor i disposició a viatjar. Es poden crear llocs de treball amb innovació i, quan el consum interior falla, fomentar amb tenacitat el comerç exterior. Tot això és el que ha d´ajudar a sortir de la crisi.

Ser solidaris amb els més necessitats

Mentre sortim de la crisi, hi ha el perill que molts quedin arraconats. Les retallades en despesa social –constatava el Papa– «poden deixar els ciutadans impotents exposats a riscos antics i nous».[13] És una cosa que últimament comprovem cada dia. Probablement, tots en sortirem econòmicament més pobres, d´aquesta crisi, però aquestes pèrdues poden portar una part de la població a no poder satisfer necessitats primàries en alimentació, roba, habitatge, serveis bàsics... Hi ha també persones que tenen necessitats menys peremptòries que l´alimentació, la roba i l´habitatge, però això no vol dir que siguin necessitats menys importants. Són pobres en afecte, en béns culturals, en esperança, en confiança i en valors espirituals que omplin les seves vides. Totes aquestes necessitats, com les materials, ens interpel·len.Hi ha xarxes de solidaritat ben consolidades que estan fent un gran paper per esmorteir els efectes de la crisi; per exemple, Càritas i el Banc dels Aliments. Però, actualment, aquestes i altres xarxes solidàries tenen més necessitats a atendre. Cal donar-los suport. També amb voluntariat i generositat. Però, a més, també es pot pensar en propostes creatives. En formes associatives noves o renovades, o en la utilització dels moderns sistemes d´informació i comunicació.

D´altra banda, ser solidaris amb els qui estan a l´atur és també ajudar-los a buscar feina o ajudar-los a millorar la formació perquè en trobin. També es pot contribuir a fer que els aturats canviïn la seva situació contribuint a trencar barreres psicològiques per buscar feina en una altra professió o fins i tot en una tasca menys ben pagada que l´ocupació que tenien abans. Els aturats que no troben feina també poden treballar, per exemple utilitzant el seu temps en voluntariat o en tasques de servei als altres. No tindran remuneració, però, d´aquesta manera, aprofitaran el seu temps, se sentiran més útils i fins i tot evitaran situacions depressives o caure en un pessimisme insuperable.

Fomentar una cultura de cooperació

Entre les causes morals de la crisi, hi trobem un marcat individualisme egoista i una despreocupació per les conseqüències socials de la recerca sense aturador del propi interès. Ara, es tracta de superar aquesta visió i de fomentar una cultura de cooperació, generadora de capital social.

Tots anem en el mateix tren i les accions dels uns tenen ressò en els altres. Ningú no és independent dels altres; en certa manera, tots som interdependents. Durant l´eclosió de la crisi, hi va haver «contagi» entre sectors i entre països. La voluntat de cooperació ha de ser també contagiosa; tot és qüestió de començar.

La cooperació és imprescindible per al bon funcionament de les empreses, però també és necessària dins de la societat. La idea segons la qual la societat no és altra cosa que un hipotètic contracte social entre els ciutadans és aliena a l´humanisme cristià, que es fonamenta en la sociabilitat humana i en la capacitat de cooperació.

Fomentar una cultura de cooperació exigeix una educació per al bé comú, i això inclou la responsabilitat en relació amb les generacions futures i, per tant, la preocupació per portar a terme un desenvolupament sostenible. Un aspecte concret de cooperació al bé comú és el consum responsable. Joan Pau II assenyalava la importància d´una educació que el fomenti, i Benet XVI ho recordava, i hi afegia que «els consumidors han de ser constantment educats per al paper que exerceixen diàriament i que poden portar a terme respectant els principis morals, sense que disminueixi la racionalitat econòmica intrínseca a l´acte de comprar».[14]

El sentit de cooperació va impulsar, en el seu moment, la creació de cooperatives de consum. Segons Benet XVI, és un exemple a seguir, especialment en temps de crisi. Afirma: «en el camp de les compres, precisament en moments com els que s´estan vivint, en què el poder adquisitiu es pot veure reduït i en què caldrà consumir amb més sobrietat, convé obrir altres vies, com ara formes de cooperació per a les adquisicions, com passa en les cooperatives de consum, que existeixen des del segle XIX, gràcies també a la iniciativa dels catòlics».[15]

Governar amb saviesa i valentia i contribuir a aconseguir-ho

Hi ha hagut irresponsabilitat per part de la banca, dels supervisors, els reguladors i els governs. Hi ha hagut poca prudència i massa ànsia de guanyar diners o vots, i de no complicar-se la vida buscant allò que és més ètic. Ara, més que mai, cal saviesa pràctica per encertar a l´hora de triar les mesures més oportunes i valentia per aplicar-les. Sembla que això només afecta els qui governen institucions, públiques i privades, però no és així. Els governats també han de participar-hi i contribuir al bon govern. Amb la seva veu, el seu vot i altres accions, poden influir de manera rellevant en els qui es troben al capdavant de les institucions.

Governar amb saviesa és superar els models economicistes, que barren el pas als criteris ètics. Cal redescobrir la intrínseca unitat que hi ha entre els aspectes ètics i econòmics: la crisi es converteix en ocasió de discernir i projectar d´una manera nova».[16]

Convé fer front a les dificultats del present en aquesta clau, de manera més aviat confiada que no pas resignada. «Els aspectes de la crisi i les seves solucions –afirma Benet XVI–, així com la possibilitat d´un nou desenvolupament futur, estan cada cop més interrelacionats, s´impliquen recíprocament, demanen nous esforços de comprensió unitària i una nova síntesi humanista».[17] Una síntesi humanista que és necessària tant en el vessant teòric com en la pràctica empresarial i política.

Per governar amb autèntica saviesa, és imprescindible pensar i superar els antics esquemes economicistes, en què l´únic criteri imperant és l´econòmic. És important redescobrir que l´activitat econòmica i empresarial és, en primer lloc, una relació humana dins de la qual tenen lloc les transaccions comercials.

Aquest caràcter humà ha de ser remarcat també en les relacions de producció, superant la visió segons la qual el treball és considerat com un simple factor de producció, expressat en termes de costos laborals o només com un recurs per obtenir beneficis. Tampoc no és una força social sistemàticament enfrontada als posseïdors del capital o a la direcció de l´empresa. La nova síntesi humanista de què parla el Papa passa per redescobrir allò que és humà tant en la producció com en la comercialització, i exigeix també veure l´empresa com una comunitat de persones i no només com una organització formada per un conjunt complex de mecanismes.

Aquests són els set valors anunciats en la introducció. N´hi pot haver més, però em sembla que aquests no hi poden mancar.

Domènec Melé

Professor del Departament d´Ètica Empresarial

i titular de la Càtedra d´Ètica Empresarial de l´IESE

[1] Encíclica Caritas in veritate (2009), n. 21

[2] Ibidem.

[3] Ibidem, n. 32.

[4] Ibidem, n. 21.

[5] Ibidem.

[6] Cf. Ibidem.

[7] Ibidem, n. 43.

[8] Ibidem.

[9] Ibidem.

[10] Ibidem.

[11] Ibidem, n. 44.

[12] Ibidem.

[13] Ibidem, n. 25.

[14] Ibidem, n. 66.

[15] Ibidem.

[16] Ibidem.

[17] Ibidem, n. 66.