Llums i ombres de llibertat religiosa a Espanya

És indubtable que hi ha una íntima relació entre la fe i la llibertat. L´acte de fe suposa un acte lliure d´assentiment ple de la intel·ligència a la veritat coneguda[1], una disposició de la voluntat d´adequar la pròpia vida, i implica una sèrie de responsabilitats en l´àmbit social[2]. En definitiva, per poder actuar segons la pròpia fe, ja sigui en privat, en públic, de forma individual o col·lectivament, és imprescindible que es garanteixi eficaçment la llibertat religiosa per part de l´Estat.

A més de fer referència a alguns fets concrets succeïts a Espanya, abans voldria oferir, a grans trets, un diagnòstic sobre el marc jurídic actual[3]. Al meu parer, el dret fonamental a la llibertat religiosa està protegit de forma eficaç en la Constitució, en la Llei Orgànica de Llibertat religiosa, en els Acords de Cooperació entre la Santa Seu i l´Estat espanyol (1979), en els Acords amb les Confessions minoritàries així com en el Codi penal espanyol, la ultima 'ratio´.

Estem davant d´un marc legislatiu adequat encara que potser no suficient en la pràctica en el context d´una llibertat amenaçada. Tots sabem com una disposició del poder executiu, respectant el principi de legalitat formal, pot ser una decisió injusta i lesiva dels drets fonamentals d´una persona. D´altra banda, la secularització, que ha impregnat la cultura contemporània, s´ha convertit d´alguna manera en una amenaça externa per als creients, marcant un terreny de confrontació quotidiana[4] on es nega el dret a professar públicament la pròpia religió, i lesionant veritablement la llibertat personal[5]. Ja no pot parlar-se d´ «un teixit cultural unitari, àmpliament acceptat en la seva referència al contingut de la fe i als valors inspirats per ella» –com escriu Benet XVI a Porta fidei–, i es constata una profunda crisi de fe que afecta moltes persones[6].

Un factor rellevant, més específic del context espanyol, és el dèficit generalitzat de participació ciutadana[7], la falta d´implicació personal en els problemes socials. S´adopta, més aviat, una actitud passiva i dependent[8] i així, davant les lesions concretes del dret de llibertat religiosa, que són un atac a la societat civil, no es produeix una resposta proporcionada ni eficaç[9].

Estem davant d´una gran tasca pendent que potser requereix alguna iniciativa específica –per què no–, dins el marc d´aquest Any de la fe. La societat nord-americana ens ofereix algunes dades interessants. D´una banda, per fer front a determinades situacions de risc, els bisbes nord-americans van convocar el juny la «Fortnight for Freedom» o «Quinzena per la Llibertat», en la qual van promoure activitats d´estudi, catequesi, oració i acció pública[10]. Però sobretot, més de 200 organitzacions –al voltant de mil persones–, treballen a la capital dels Estats Units per defensar la llibertat religiosa. Aquestes organitzacions tenen com a única missió tractar d´influir en les polítiques del país i plantejar recursos judicials, fins i tot contra l´Estat, quan resulta necessari[11], com ha succeït recentment en relació amb l´anomenat Obamacare[12].

A propòsit d´unes sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans

Atesa la facilitat amb què es pot accedir a resums de premsa on apareixen recopilats els atacs a la llibertat religiosa a Espanya, penso que val la pena estudiar primer i amb més deteniment les llums del quadre per poder mostrar després les ombres de la situació.

Començaré referint-me a dues sentències il·luminadores del Tribunal Europeu de Drets Humans, que ja han tingut influència en la jurisprudència espanyola, en matèria de símbols religiosos i d´autonomia de l´Església catòlica.

En primer lloc, es parla ja d´un cert efecte Lautsi a partir de la Sentència del mateix nom, de 18 de març de 2011. El Tribunal en Ple va reconèixer en aquesta Sentènciaque la presència del crucifix a les aules dels col·legis públics no resulta contrària al dret de llibertat religiosa dels alumnes ni al dret dels pares a elegir l´educació que volen proporcionar als seus fills.

El Tribunal Constitucional espanyol ha estat el primer que ha aplicat la doctrina d´Estrasburg. En la seva Sentència de 28 de març de 2011, va decidir que el fet que el Col·legi d´Advocats de Sevilla hagués nomenat Patrona la Immaculada Concepció no afectava la llibertat religiosa del lletrat recurrent ni atemptava contra la neutralitat religiosa dels poders públics. Afirmava la Sentència que la llibertat religiosa protegeix enfront de vulneracions efectives, però no davant d´allò que simplement desagrada o no es comparteix. Seguint el criteri contingut en Lautsi v. Itàlia, va sostenir que els símbols religiosos estàtics –en especial, els que han sofert un fort procés de secularització– són escassament idonis per influir en els individus perquè adquireixin, perdin o substitueixin les seves creences religioses; quan una religió és majoritària en una societat, els seus símbols comparteixen la seva història política i cultural. Per aquest motiu, l´origen religiós d´un símbol no és suficient per considerar-lo contrari a la neutralitat religiosa. Només ho serà quan es demostri que els poders públics estan enviant un missatge d´adhesió a la confessió religiosa representada.

Un cas sobre l´autonomia de les confessions religioses

En segon lloc, resulta obligat citar la Sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans, Fernández Martínez contra Espanya de 15 de maig de 2012, sobre l´abast de l´autonomia de les confessions religioses, en aquest cas de l´Església catòlica. El demandant havia estat ordenat sacerdot el 1961. El 1984 va sol·licitar davant del Vaticà la dispensa de l´obligació de celibat. Un any més tard, es va casar civilment i van tenir 5 cinc fills. Des d´octubre de 1991, el demandant exercia de professor de religió catòlica en un col·legi públic de Múrcia. El 1996 un periòdic de la ciutat va publicar un article en què J. A. Fernández Martínez apareixia fotografiat amb la seva família en una reunió del moviment Pro celibat opcional. El 15 de setembre de 1997, el Vaticà va acordar la dispensa del celibat al demandant i dies després el bisbe de Cartagena va comunicar al Ministeri d´Educació la seva intenció de no renovar el contracte del demandant. José Antonio Fernández Martínez va al·legar que en la no renovació s´havia donat una violació de la llibertat religiosa i de la seva llibertat d´expressió segons el Conveni Europeu de Drets Humans, entre altres arguments jurídics. No obstant això, el Tribunal d´Estrasburg va estimar conforme a dret la decisió adoptada pel bisbe[13]. Les raons que aporta són contundents. L´Estat, a més de romandre neutre i imparcial en matèria de registre d´institucions religioses, obertura de llocs de culte o d´exercici públic de la llibertat religiosa, a més a més ha de mantenir-se al marge del funcionament intern de les religions, abstenint-se de qualsevol intervenció arbitrària. No correspon a l´Estat nomenar els responsables religiosos ni prendre decisions d´àmbit intern, pròpies del funcionament de les Esglésies, de la mateixa manera que les Esglésies no nomenen els responsables polítics ni els funcionaris. És, per tant, competència de l´Església, i no de l´Estat, determinar quines són les qualificacions necessàries per exercir una tasca religiosa, com és la de ser professor de religió catòlica. La distinció entre l´Església i l´Estat, prohibeix a les autoritats civils intervenir en les relacions entre un sacerdot i el seu bisbe, fins i tot encara que alguna de les parts així ho sol·licités, atès que la matèria en litigi és de natura religiosa o pastoral. Per tant, diu la Sentència, cap autoritat civil no és competent ni està legitimada per jutjar la manera en què un bisbe governa el seu clergat en matèria religiosa o pastoral. I si una autoritat civil es declarés competent per realitzar tal judici, atemptaria greument contra la llibertat religiosa.

Es tracta, evidentment, d´un pronunciament important que no sols serveix per a la qüestió laboral plantejada, sinó per definir amb claredat l´abast de l´autonomia pròpia de les organitzacions religioses.

Llums i també ombres

Però també hem de fer alguna referència a les ofenses que s´han produït a Espanya en els darrers anys (període 2010-2012), en matèria de llibertat religiosa.

 Els casos més freqüents han estat els escarnis, aquelles accions en què per ofendre els sentiments dels membres d´una confessió religiosa, ja sigui públicament, de paraula, per escrit o mitjançant qualsevol tipus de document, s´escarneixen els seus dogmes, creences, ritus o cerimònies, o es vexen, també públicament, els qui els professen o practiquen (article 525 del Codi penal).

Entre d´altres exemples, podem citar l´espectacle blasfem representat a la Universitat de Valladolid, en el qual un pallasso ridiculitzava de forma greu diversos continguts, persones de l´Església catòlica i llançava acusacions greus als sacerdots. Sorprenentment, l´Audiència Provincial de Valladolid va arxivar la querella estimant que no es donava la intenció de «fer mal» per tractar-se «d´un pallasso» i per perpetrar-se en una «Universitat». D´altra banda, va considerar que l´acusació de pederàstia al conjunt de sacerdots realitzada en la representació,es tractava d´una «mera crítica».

També el Jutjat núm.8 del Penal de Madrid va absoldre, al maig de 2012, d´un delicte contra els sentiments religiosos el cantautor que «va cuinar un crucifix» en un vídeoemès per televisió en considerarque no va tenir intenció de "menyscabar, humiliar o ferir els sentiments religiosos".

Aquestes decisions no concorden amb l´orientació del Tribunal d´Estrasburg en el cas Soulas i altres v. França, de 10 de juliol de 2008. Davant de la publicació d´un llibre en què s´alertava de la incompatibilitat de la civilització europea amb la civilització islàmica a França, es va acusar l´autor del llibre del delicte d´incitació a la discriminació, l´odi o la violència respecte a una persona o grup de persones a causa del seu origen, la seva pertinença o no pertinença a una raça, nació, ètnia o religió. La Cort Europea va reconèixer efectivament l´existència d´una acció delictiva, ja que diversos passatges del llibre donaven una imatge negativa de les comunitats citades, utilitzant un estil en ocasions polèmic i presentant els efectes de la immigració de forma catastrofista.

Per contra, els òrgans jurisdiccionals espanyols primen amb freqüència la llibertat d´expressió sobre la llibertat religiosa, minimitzant la importància de les ofenses als sentiments religiosos.

Silenciar veus incòmodes

També cal citar els intents de marginar o fer callar en la vida pública diverses persones per motiu de les seves creences. Alguns col·lectius han denunciat determinats bisbes espanyols per la comissió d´un delicte d´incitació a l´odi en haver manifestat un judici moral de desaprovació, per exemple, en relació amb les conductes homosexuals[14]. Les querelles han estat arxivades i en les interlocutòries s´argumenta que les declaracions es van realitzar en el legítim ús de la llibertat d´expressió i de la llibertat religiosa. Com diu una de les interlocutòries de sobreseïment, de les paraules del bisbe es desprèn «una posició crítica cap a l´homosexualitat», però «no contenen una injúria als homosexuals en general, ni tampoc una crida a la discriminació per raó de la seva orientació sexual».

En la mateixa línia, a l´estiu del 2012 determinats polítics han desencadenat una campanya mediàtica contra el catedràtic i magistrat Andrés Ollero, després d´haver estat designat Ponent de la Sentència del recurs d´inconstitucionalitat plantejat contra l´actual Llei de l´avortament. S´al·lega que no és una persona imparcial en la matèria, ja que és coneguda la seva posició antiavortista, i que és una persona catòlica. Es dóna a entendre que, pel fet de ser catòlic, imposarà les seves creences als altres. El raonament cau pel seu propi pes, simplement aplicant-hi una mica de sentit comú; des del punt de vista jurídic, atempta directament contra diversos preceptes constitucionals: el principi d´igualtat de tots davant la llei (art. 14), la llibertat d´associació (art. 22) i el dret de llibertat religiosa (art. 16). El cas s´aproxima molt al que va succeir a Rocco Buttiglione, a qui es va rebutjar com a candidat italià a la Comissió Europea el 2005, exclusivament per la seva condició de catòlic.

El Codi penal contempla altres supòsits delictius: l´impedir practicar o assistir a actes propis de les creences que es professen (art. 525), la pertorbació de cerimònies religioses (art. 523), els actes de profanació en ofensa dels sentiments religiosos (art. 524)... Aquesta enumeració ens recorda la profanació de la capella de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat Complutense, en la qual van irrompre 50 persones realitzant actes ofensius, cantant rimes i eslògans contra l´Església, el Papa i la fe cristiana; també, el boicot prolongat que va realitzar un grup d´estudiants a la capella de la Facultat d´Econòmiques de la Universitat de Barcelona, per evitar que se celebrés Missa, reclamant que es tanqués aquest lloc de culte.

Els qui van realitzar aquests actes van ser absolts, però el veritablement preocupant és que les autoritats acadèmiques no hagin actuat amb fermesa en els casos citats, en un entorn que hauria de ser exemple de respecte per la llibertat i el pluralisme. L´apologia del terrorisme és un delicte, sense que necessàriament hi hagi víctimes, precisament perquè difon el missatge que la violència és un mitjà legítim per imposar una manera de pensar[15].

El comú denominador dels casos comentats és l´intent d´eradicar la visibilitat del religiós en la vida pública, un supòsit d´intolerància que l´estat de dret ha d´extirpar amb fermesa. No es pot permetre que s´utilitzin les llibertats constitucionals per destruir els drets d´altres.

Com deia abans, potser no es troba a les nostres mans el fet d´evitar que es portin a terme aquests abusos, però sí que tots tenim certa responsabilitat en «ser part de la solució», sense minimitzar ni treure importància a aquestes accions.

I acabo amb la frase que apareix en la inscripció del monument commemoratiu a un estadista nord-americà jueu del segle XX, enfront de l´Edifici Ronald Reagan, a Washington DC. El conjunt escultòric està format per dues estàtues que representen la Justícia i la Raó. La primera figura és una dona el braç de la qual descansa sobre els Deu Manaments, amb una inscripció a la base que diu: «La nostra llibertat de culte no és una concessió ni un privilegi, sinó un dret inherent».

Francisca Pérez-Madrid

Catedràtica de Dret, Universitat de Barcelona

Coordinadora del Grup Interuniversitari

d´investigació «Drets culturals i Diversitat» (GIDD), UB

[1] Val la pena recordar el text de la Declaració conciliar Dignitatis Humanae, núm. 2, recollit al núm. 2106 del Catecisme de l'Església Catòlica.

[2] “...El cristià no pot pensar mai que creure és un fet privat [...] La fe, precisament perquè és un acte de llibertat, exigeix també la responsabilitat social que es deriva d´allò que es creu.” (Carta Apostòlica Porta Fidei, 24 de novembre de 2011, núm. 10).

[3] Cfr. l'estudi sobre la Llei de Centres de culte de Catalunya publicat per J. J. GUÀRDIA, Llocs de culte i confessions religioses, a Temes d'Avui, 29 de novembre del 2011.

[4] Vegeu el Instrumentum Laboris, «La nova evangelització per a la transmissió de la fe cristiana» (19 de juny de 2012) en www.vatican.va; cf. també el núm. 166 del Catecisme de l'Església Catòlica.

[5] Caritas in veritate, núm.56

[6] Porta Fidei, núm. 2.

[7] La mateixa Constitució espanyola, en el seu article 23 parla del dret a la participació política: «els ciutadans tenen el dret a participar en els assumptes públics, directament o per mitjà de representants».

[8] COL·LECTIU IOE, La participació política dels espanyols: democràcia de baixa intensitat, a Papers 99 (2007), pàg. 149 ss.

[9] La protecció d'aquest dret no només pertoca a les autoritats civils, a l'Església i altres comunitats religioses, sinó també, i molt especialment, als ciutadans, cf. Dignitatis Humanae, núm. 6

[10] Sobre les amenaces a la llibertat religiosa, Vid. J. MESEGUER, EUA: la llibertat religiosa enforteix la societat civil, a Aceprensa, 15 de juny del 2012.

[11] Algunes institucions proporcionen informació, estudis de les tendències socials sense realitzar una funció de promoció o defensa de la llibertat religiosa, com és el cas del Pew Research Center, un fact tank, que compta amb el Pew Forum on Religion and Public Life. En canvi, cal destacar la tasca de lobbying realitzada per institucions com The Becket Fund for Religious Liberty, i The Institute for the Global Engagement, entre d'altres.

[12] El Departament de Salut i Serveis Humanitaris dels Estats Units va aprovar el gener de 2012 una disposició dins la Affordable Care Act, coneguda com "Obamacare". Exigeix ??que tots els plans de salut incloguin anticonceptius gratis, esterilitzacions i medicaments abortius, sense que pugui plantejar-se l'objecció de consciència.

[13] Deia la Sentència que a causa del caràcter unitari, corporal, de l'Església, l'atac dirigit a les seves estructures institucionals afecta el conjunt dels seus membres. Per tant, intervenir en contra del funcionament de l'Església catòlica imposant el nomenament dels seus religiosos, atempta contra la religió en si mateixa. No es pot pretendre separar la protecció de la llibertat religiosa; vegeu art. 9 del Conveni, l'art. 11 del mateix text jurídic, en el qual es protegeix la vida associativa contra tota ingerència no justificada de l'Estat.

[14] La Federació LGTB de València va denunciar el desembre del 2011 el president de la Conferència Episcopal per fomentar l'odi cap als homosexuals a través de les seves declaracions públiques. El 17 d'abril del mateix any, el bisbe d'Alcalá va ser acusat per una associació d'homosexuals d'haver comès un delicte tipificat en l'article 510 del Codi Penal sobre provocació a l´odi, discriminació o violència.

[15] Cfr. J. Martínez-Torrón, ¿Fanatismo de baja intensidad?, La Gaceta, 25 de marzo del 2011.