Revista > Número 43

El llarg camí cap a la llibertat religiosa en el món musulmà

Oferir una visió de l´estat de la llibertat religiosa en el món musulmà pot desbordar les possibilitats d´aquestes pàgines. Des d´una visió eurocèntrica, podem caure en el perill d´unificar i homogeneïtzar una realitat molt diversa. No hi ha pròpiament un món musulmà. Però per parlar de realitats complexes cal facilitar una aproximació, una simplificació amb totes les limitacions que això comporta. En aquestes línies, ens centrarem exclusivament en els països en què l´Islam és la religió majoritària1.

L'Islam és una religió monoteista que es fonamenta en la submissió a Déu a través del monoteisme, l´obediència i l´abandonamet de la idolatria. El seu llibre sagrat és l´Alcorà, dictat per Al·là a Mahoma a través de l´arcàngel Gabriel. Els seguidors d´aquesta religió s´anomenen musulmans, de l´àrab “el que se sotmet”. Per a ells, Mahoma és el darrer profeta enviat per Déu. Encara que també accepten com a profetes Adam, Noè, Abraham, Salomó i Jesús. A més de l´Alcorà, els musulmans de tradició sunnita segueixen el registre històric de les accions i ensenyaments del Profeta i accepten com a llibres sagrats la Torà (part del que els cristians anomenen l´Antic Testament), els Llibres de Salomó i els Evangelis.

Aquesta religió històricament s´ha esqueixat en diverses branques; les principals són: la sunnita, la xiïta i el jariyisme; alguns també hi afegeixen el sufisme (denominació que engloba diverses formes d´espiritualitat dins l´Islam). Reunint aquestes branques, l´Islam aplega uns 1.200 milions de fidels; l´Església católica uns 1.100 i totes les denominacions cristianes uns 2.100 milions.

La falta d´un magisteri i una autoritat religiosa central més o menys reconeguda pels seus fidels, al costat de les divisions esmentades expliquen la dificultat per trobar interlocutors significatius, per exemple, per al “diàleg amb l´Islam”. Políticament tampoc no s´ha aconseguit una integració o una mínima coordinació de les nacions de majoria musulmana; la Lliga Àrab ha estat un intent d´abast bastant limitat.

Per acostar-nos a aquest complex món de països de majoria islàmica i examinar l´estat de la llibertat religiosa, ho farem agrupant aquests països en 4 àrees que posseeixen una certa homogeneïtat. Sens dubte, una primera associació a l´Islam es produeix amb els països que primer van rebre aquesta fe: Orient pròxim i el nord d´Àfrica; forçant una mica la realitat podríem denominar-ho el món àrab, que, geogràficament, s´estén per l´arc sud i l´est del Mediterrani. Un segon grup està format per les nacions que han vist la llum després de la dissolució de la Unió Soviètica: les repúbliques euroasiàtiques de majoria musulmana i que s´estenen entre la Mar Càspia i la Xina. Una altra agrupació de nacions majoritàriament musulmanes la trobem en el Sud-est d´Àsia i finalment els països de majoria musulmana en l´Àfrica subsahariana.

image-617fb68b2a583e2639189c26c367b276

Món musulmà entorn del Mediterrani

Aquesta religió impregna des de fa segles la vida d´aquests països: la seva cultura, vida social, política i econòmica. Malgrat la seva herència comuna, la regió no forma un bloc homogeni: hi pot haver poblacions majoritàriament sunnites o xiïtes; àrabs o perses (l´Iran). Les diferències polítiques també són notables: conviuen monarquies absolutes (Aràbia Saudita) amb monarquies discretament parlamentàries (El Marroc i Jordània), dictadures militars (Síria), repúbliques en crisi (Tunísia, Líbia, Egipte, Iraq, Afganistan...), altres més estables com ara Turquia i Bangladesh; repúbliques teocràtiques com l´Iran i repúbliques amb traços totalitaris com el Pakistan...

Pel que fa a la llibertat religiosa, i seguint especialment el Rapporto 2012 Libertà religiosa nel mondo d´AIN, s´observa el denominador comú de la primacia legal de les creences i disposicions de l´Islam. En la majoria absoluta d´aquests països, l´Islam és la religió de l´Estat(Algèria, Mauritània, Afganistan, Aràbia Saudita, Iemen, Jordània, Quatar, Oman, Bahrein, Iran, Kuwait, Pakistan, Bangladesh...). Tot i això, en bastants casos els textos constitucionals, per exemple el d´Afganistan (2004), fan referències a la Declaració de Drets Humans i afirmen (art. 7) que les religions distintes de l´islam “poden exercir la seva fe lliurement i celebrar els seus ritus dins els límits establerts per la llei”. Els Emirats Àrabs Units, El Marroc, Mauritània, Algèria, Oman o Kuwait recullen d´alguna manera la llibertat de culte per als no musulmans. Però aquest reconeixement del dret a existir del no musulmà sol quedar relegat a l´àmbit privat i amb importants restriccions. De fet, no queda recollida la llibertat de consciència dels seus súbdits.

Hi ha força legislacions que prohibeixen o castiguen les conversions de l´Islam a qualsevol altra confessió. Normalment això es reflecteix en la prohibició de fer proselitisme als no musulmans, per exemple a Mauritània, Algèria, Afganistan, Aràbia Saudita... En alguns casos, com al Iemen, l´apostasia està penada amb la mort.

Altres restriccions vénen de la dificultat per practicar públicament les religions no islàmiques. Aràbia Saudita, periòdicament, està inclosa en la llista de “Països d´Especial Preocupació” del Departament d´Estat d´EUA per les persistents violacions greus de la llibertat religiosa. No hi ha esglésies en tot el territori saudita, els no musulmans només poden practicar la seva religió en privat, la minoria xiïta (entre el 10-15% de la població) viu discriminada de facto, amb problemes per accedir a llocs governamentals, al sistema judicial i l´escola. Tenen prohibit celebrar les seves festivitats.

La discriminació legal i social sol ser el mecanisme per fer invisible socialment els no musulmans. Per exemple, el registre algerià no registra noms cristians, i a això s´afegeix que l´algerià amb nom musulmà serà enterrat en cementiri musulmà. Un cas d´actualitat és el de la minoria cristiano-copta d´Egipte (estimada en gairebé un 19% dels 100 milions d´habitants) que de facto està exclosa dels càrrecs importants de l´administració, l´exèrcit, les universitats... En aquest cas, a més a més, s´hi afegeixen els periòdics casos de violència anticristiana amb atemptats i assassinats per odi religiós

Aquesta discriminació social i laboral la viuen moltes minories, encara que siguin numèricament significatives. A Turquia, malgrat la seva tradició laica imposada pels fundadors d´una república majoritàriament islàmica sunnita, la minoria alevita –un 20% de la població–, malgrat ser la segona religió del país, l´estat no la reconeix com a religió independent.

A Bahrain, l´estat exerceix un ferri control sobre sunnites i xiïtes, malgrat que aquests són majoritaris, el poder polític el deté una família sunita. La religió de l´estat iranià és l´islam xiïta en la seva forma més radical, el compliment de la qual està garantit per les autoritats religioses. Això provoca discriminació i violència contra altres religions, inclòs l´islam sunita. De vegades, resulta tan difícil aconseguir el permís per construir una mesquita sunita com una església. L´Estat només reconeix tres minories religioses: cristians, jueus i zoroastres. Altres minories, com els sunnites, els bahaistes, els ahmadistes, etc., són perseguides.

Molts d´aquests països incorporen la sharia al seu sistema legal, de manera que deixen a les mans dels tribunals que l´apliquenla interpretació i judici dels casos individuals que afecten per exemple, la blasfèmia o l´apostasia. Difamar a l´Islam (blasfèmia) o renegar-ne (apostasia) són delictes que es persegueixen segons la llei islàmica, i que en alguns països impliquen una condemna a mort.

                                               Sharia                                                .

Sharia: És el nom que rep el codi de conducta, el mode de vida islàmic, més que un sistema de justícia civil o criminal. No és només un codi religiós d´orientació per a la vida (unes orientacions morals semblants a les que es poden trobar a la Bíblia), sinó que codifica la conducta i tots els aspectes de la vida. Alguns estats que es defineixen com a Estats islàmics, l´han adoptat formalment com a llei, de manera que els tribunals de justícia actuen com a tribunals islàmics i vetllen pel seu compliment. Altres estats l´adopten parcialment en la seva legislació aplicant-la a alguns aspectes de la vida (matrimoni, herència, algunes activitats comercials...)

*     *     *     *     *     *     *

La pressió cultural i religiosa en la vida quotidiana porten a periòdics episodis d´intolerància religiosa i violència, de vegades sota aparença de terrorisme. Són freqüents en països com Iraq, Pakistan o Egipte. Recordem els atacs contra esglésies al Nadal i fi d´any de 2010 (només en un dels atemptats van morir més de 20 persones en una esglèsia), o les falses acusacions de blasfèmia (per exemple, la crema de l´Alcorà per part de nens... analfabets) o l´assassinat del ministre pakistanès de Minories, el cristià Shahbaz Batí el 2 de març de 2011, precisament per oposar-se a la llei antiblasfèmia al seu país i defensar una de les víctimes més coneguda d´aquesta llei: Àsia Bibi, encara empresonada.

Els conflictes històrics entre Israel, Palestina i el Líban enverinen les relacions i propicien discriminacions i pressions, quan no violència física. El Líban té un sistema basat en el permanent equilibri de les seves minories religioses (en la política, exèrcit...); Palestina, dividida en dues zones: Gaza dominada per Hamàs, i Cisjordània, governada per l´Autoritat Nacional Palestina, es veu cada vegada més pressionada pels grups islàmics més radicals.

No obstant això, hi ha països amb un perfil bastant respectuós amb la llibertat religiosa: Jordània té un sistema raonablement liberal en què l´estat reconeix les Esglésies i aquestes es beneficien de tota mena de llibertats, i fins i tot tenen dret a obrir les escoles que necessitin. No obstant això, també a Jordània, la llibertat religiosa suposa llibertat de culte, però no de consciència, i la conversió dels musulmans a una altra religió està absolutament prohibida.

La seva veïna Síria també és un cert illot de llibertat religiosa, en aquest cas, garantida per la ideologia laïcista del partit baaz, en el poder, dominat en gran manera per la minoria alauita (secta dissident de l´islam xiïta). L´actual violència desencadenada per derrocar Bashar Al-Assad, és vista per molts observadors com un perill per a la fràgil pau religiosa del país. Síria podria replicar el que ha succeeit a l´Iraq després de la caiguda de Sadam Hussein –que va governar un règim laic ideològicament semblant al sirià–, el país s´ha submergit en una espiral d´intolerància religiosa entre les comunitats xiïta i sunnita, amb constants atacs als cristians caldeus, presents a la zona des de fa 2.000 anys i als qui els sectaris volen expulsar.

Ja en la part europea, Albània (amb un 62% de població musulmana), viu amb respecte la diversitat religiosa que acull; Bòsnia i Herzegovina supera el trauma de les lluites polítiques, ètniques i religioses que van acabar amb la dissolució de Iugoslàvia. Ha disminuït el nombre d´atacs contra símbols religiosos, clergues i propietats en les tres zones que es distingeixen per la seva majoria ètnica. No obstant això, els símbols ortodoxos serbis segueixen sent objecte de vandalisme. La discriminació segueix sent un greu problema, especialment contra els qui no són serbis en l´entitat de majoria sèrbia, contra els qui no són croats a l´oest d´Herzegovina i contra els qui no són bosnians al centre de Bòsnia.

Un cas peculiar és Bangladesh, país inicialment unit a Pakistan, després de la independència i partició de l´Índia. Actualment, hi governa el partit laic, que va portar el país a la independència de Pakistan. És un estat islàmic, però reconeix als ciutadans el dret a professar, practicar i difondre la religió que prefereixin. Una situació bastant excepcional. Amb tot, socialment es produeixen episodis de discriminació i persecució per motius religiosos i ètnics. En molts casos, la policia no intervé per defensar les minories cristiana i hindú de les agressions infligides per musulmans fonamentalistes. De vegades, les coaccions tenen motivacions econòmiques: es pressiona i s´arriba a la violència contra els cristians perquè venguin les seves propietats i marxin.

 

            Martini sobre l´Islam : integració i anunci de l´Evangeli             

El passat 19 de setembre, el vaticanista italià Andrea Tornielli publicava en VaticanInsider un interessant article sobre com veia el recentment mort cardenal Martini, antic arquebisbe de Milà, les relacions amb l´Islam. N´oferim alguns paràgrafs. (Pot veure´s l´original a http://vaticaninsider.lastampa.it)

image-a5fcf31d35b9cc9e94a1ffdcf7f7b9f4Mentre augmenten les protestes islàmiques per la pel·lícula blasfema i per les caricatures de Mahoma –escriu Tornielli–, l´Occident ha de reconsiderar el seu Mediterrani amb majories musulmanes. Al desembre de 1990, onze anys abans dels atemptats a les Torres Bessones que van posar en evidència un cert “xoc de civilitzacions” i molts problemes d´integració, l´arquebisbe de Milà Carlo Maria Martini va pronunciar un discurs dedicat justament a l´Islam. I les seves paraules segueixen sent molt actuals, encara que sembli que no coincideixin amb alguns clixés usats per classificar el cardenal.

«Voldria parlar aquí –va escriure Martini– sobre un punt que em sembla poc atès fins ara, és a dir, la necessitat d´insistir en un procés “d´integració”, que és molt diferent d´una simple acollida i d´un simple allotjament. Integració implica l´educació dels nouvinguts perquè s´insereixin harmoniosament en el teixit de la nació que els rep, per comprendre les seves lleis i els seus costums fonamentals, per no exigir des del punt de vista legislatiu tractes privilegiats que tendirien a formar guetos i a fer d´ells potencials fogueres de tensions i violència. Fins ara –indicava l´arquebisbe de Milà–, l´emergència ha fet tancar una mica els ulls davant d´aquest greu problema».

«És necessari, en particular, fer que els nous immigrants, sobretot els que provinguin de països en què les normes civils són regulades només per la religió i en els quals la religió i l´estat formen una unitat indissoluble, comprenguin que en els nostres països les relacions entre l´estat i les organitzacions religioses són profundament diferents. Si les minories religioses aquí entre nosaltres tenen les llibertats i drets que han de tenir tots els ciutadans, sense excepció, no es pot apel·lar, per exemple, als principis de la llei islàmica (sharia) per exigir espais o prerrogatives jurídiques específiques».

«Per això, cal elaborar un camí cap a la integració multiracial –hi afegia Martini– que consideri una verdadera integració de diferents grups ètnics. Perquè existeixi una societat integrada és necessari garantir l´acceptació i la possibilitat d´assimilació, si més no, d´un nucli mínim de valors que constitueixen la base d´una cultura, com per exemple els principis de la declaració universal dels drets de l´home i del principi jurídic de la igualtat de tots davant la llei».

*     *     *     *     *     *     *

Repúbliques musulmanes postsoviètiques

Després del col·lapse de la Unió Soviètica al desembre de 1991, nombrosos territoris van accedir a la independència. Cinc noves repúbliques van néixer amb majoria musulmana Azerbaitjan, Kazajastan, Kirguistan, Tadjikistan i Uzbequistan, totes situades entre la Mar Càspia i la Xina.

Els primers passos d´aquestes repúbliques, a excepció d´Uzbequistan, van ser de tolerància i respecte a la llibertat religiosa; però des dels anys 2009-10 susciten preocupació davant d´una deterioració d´aquesta llibertat. Estan portant a terme alguns canvis legislatius que restringeixen l´expressió de la fe de grups minoritaris, accentuen les traves legals, exigeixen registre administratiu i els estats tendeixen a exercir un control asfixiant sobre persones i institucions religioses. S´apunta com a motiu l´afany per reforçar el poder estatal davant dels extremismes islàmics i la inestabilitat política que ha fet caure algun dels governants de la zona.

Un cas a part és Uzbequistan, que està classificat com un dels pitjors països des del punt de vista de les llibertats civils i polítiques. Està governat per un dels sistemes polítics més repressius d´Àsia, tal com demostren els informes del Departament d´Estat dels Estats Units, de la Comissió per a la Llibertat Religiosa dels Estats Units i de l´associació que elabora el Freedom in the World. Tant els individus com els grups socials estan fèrriament controlats per l´estat. A més a més, hi regna una cultura d´impunitat respecte a les violacions més greus dels drets humans, entre les quals hi ha la utilització generalitzada de la tortura i la violència. 

Sud-est d´Àsia

Àsia acull la nació amb més musulmans del globus: Indonèsia, amb un 79% dels seus 235 milions d´habitants com a seguidors majoritàriament d´un Islam moderat. El procés democratizador de finals dels anys 90, sens dubte, ha contribuït a una millora en els drets humans al país. La major part de les comunitats religioses està reconeguda i realitza la seva feina obertament, malgrat que es produeixen algunes violacions, en ocasions significatives, del principi de llibertat de culte.

Paral·lelament, en aquests últims anys la pressió dels grups islàmics ha influït enormement a l´agenda pública i en la política del govern, determinant el comportament i les decisions de jutges, fiscals i polítics. El govern ha intensificat la seva lluita (també militar) contra l´islamisme radical i d´Al Qaeda i els intents d´alguns grups d´aprovar lleis sobre moralitat i comportament han trobat l´oposició de l´Islam moderat.

El sultanat de Brunei compleix amb el requisit de reconèixer la llibertat religiosa, estableix l´Islam salafista com a religió d´estat i restringeix la pràctica de les altres religions. El país es caracteritza per un gran control dels grups no salafistes, de les reunions públiques i privades i posa gran quantitat de traves administratives a tot el que no tingui a veure amb la religió oficial.

Malàisia, amb 28 milions d´habitants, té una gran diversitat religiosa: els musulmans són majoria amb el 56,36%, però la resta es reparteix en minories molt importants de religions xineses tradicionals, cristians, hinduistes, budistes, animistes... El país compta amb dos sistemes legals, un basat en la llei islàmica i l´altre en el dret secular anglosaxó. L´islam és la religió de l´Estat, però els principis de la sharia només s´apliquen als musulmans. No obstant això, s´han produït casos en què els límits de la sharia s´han sobrepassat perillosament i aquesta ha invadit l´àmbit de la legislació secular, violant el dret de l´individu a elegir la pròpia religió tal com queda establert en la Constitució.

 

                                              El precio a pagar                                             .

 image-a838911c8bef54f9da7ba2f519a23b0a

Ioseph Fadelle

Ediciones Rialp, 2a ed.

Madrid, 2012

207 pàgs.

Estem davant d´una història real, impressionant, narrada pel mateix protagonista. Es tracta de la sorprenent conversió al catolicisme d´un musulmà xiïta iraquià pertanyent a una família d´alt rang social i econòmic. En Ioseph (el nom cristià adoptat per en Mohamet) es compleix fil per randa la paraula profètica de Jesús quan anuncia: «el germà lliurarà el seu germà a la mort, i el pare al seu fill».

Tot va començar quan va ser mobilitzat per l´exèrcit el 1987, amb motiu de la guerra amb l´Iran. A la seva tenda va coincidir amb un cristià anomenat Massoud, a qui va decidir convertir a l´Islam. Aquest, en principi, procurava evitar el tracte amb en Ioseph, perquè sabia com era de perillós que un cristià tingués un tracte amigable amb un musulmà, però el setge a què va ser sotmès i l´interès creixent que Ioseph mostrava cap a la persona de Jesús, el van portar a exposar-li la seva fe, explicar-la-hi cada vegada amb més detall i a donar-li un exemplar dels Evangelis. Un somni completà el seu camí cap a la conversió: un misteriós personatge, pel que sembla el mateix Crist, li fa saber la necessitat de menjar «el pa de vida», cosa que es convertirà per al protagonista en una sublim obsessió.

A partir d´aquí, la vida de Ioseph es convertirà en un autèntic martiri sense morir. Serà «el preu a pagar per la seva conversió». Però, abans de tot això, cal ressenyar un altre fet de gran importància en el seu camí: el seu matrimoni, decidit per la seva família sense comptar per res amb ell, i celebrat una setmana després d´haver conegut a qui havia de ser la seva dona: Anouar. Però Déu escriu recte amb línies tortes: Anouar es convertirà també, seguirà la sort del seu marit i serà un gran suport per a ell.

Resumeixo breument les penalitats que va haver de patir en Ioseph. En primer lloc, el rebuig per part de les primeres comunitats cristianes a les quals va acudir, inclòs el bisbe, perquè sabien que s´exposaven a una mort segura. La negació del baptisme una i altra vegada. Després la fatwua, la condemna a mort dictada per part del seu mateix pare, però que serà substituïda per un segrest. Després d´entaforar-lo al maleter d´un cotxe, serà lliurat als serveis secrets, que el sotmetran a tota mena de vexacions i tortures per fer-li confessar els noms dels cristians que l´han induït a abandonar la fe de l´Islam, en un procés que va durar un any i quatre mesos.

A partir d´aquí, adquireixen protagonisme al llibre un seguit de personatges cristians –el abouna (pare) Gabriel, Michael i l´extraordinària germana Miryiam– que ajudaran de manera decisiva a confirmar en Ioseph en la fe i en la seva odissea per sortir de l´Iraq.

De la lectura d´aquesta narració, se´n poden deduir algunes conclusions: per exemple, la manca de llibertat religiosa i la discriminació que pateixen els cristians en alguns països islàmics, discriminació no només per part de les autoritats, sinó també per part dels creients musulmans. L´heroica fortalesa en la fe per part de les comunitats cristianes. I el més important de tot: l´acció de la gràcia de Déu en l´ànima dels seus escollits.

Joan Garcia Llobet

*     *     *     *     *     *     *


Àfrica Subsaharian

En aquest epígraf, situem els països del continent africà amb majories musulmanes que miren cap al sud a partir de la frontera natural del Sàhara. Comparteixen algunes característiques: l´Islam no és la religió dominant sinó la majoritària i en força casos està molt equilibrada amb les denominacions cristianes; des d´un punt de vista polític, són països fràgils en els quals l´estat està interessat a apoderar-se eficaçment amb els ressorts del poder i a aconseguir una estabilitat que la diversitat ètnica, lingüística, religiosa i tribal no faciliten. També és notable l´avanç d´un Islam, sovint radical, que busca imposar la sharia en aquelles zones en què té una important presència.

Burkina Faso i el Txad, dos països amb una mica més del 50% de població musulmana, reconeixen la llibertat religiosa i permeten a musulmans i cristians fundar col·legis i impartir ensenyament religiós, mentre que a l´escola pública no s´ofereix ensenyament religiós.

Gàmbia està en una situació d´equilibri, reconeix la llibertat religiosa, permet l´ensenyament religiós a les escoles públiques i privades i la sharia s´aplica als musulmans en qüestions relacionades amb el matrimoni, divorci i herència. Un altre cas de tolerància i bona convivència és Mali, país que té un regimen laic, però que per afrontar decisions sobre qüestions controvertides consulta un “Comitè de Savis” constituït per bisbes catòlics, protestants i líders islàmics. Malgrat la tradicional tolerància entre religions, els extremistes a l´òrbita d´Al Qaeda presents a la zona sahariana del país són un element de pressió. El Senegal també és un país majoritàriament musulmà, constitucionalment laic, que reconeix la llibertat religiosa i dóna plena autonomia a les distintes esglésies. Els musulmans poden sol·licitar que se´ls jutgi segons la llei islàmica en algunes qüestions. A Sierra Leone, els musulmans són la minoria majoritària (46%) i la llei reconeix el dret a professar i difondre la pròpia fe, es dóna opció per triar o no l´ensenyament religiós a les escoles i les relacions entre cristians i musulmans, tradicionalment bones, s´han vist enterbolides per alguns episodis d´intolerància musulmana (concentrats majoritàriament al nord) i cristiana (majoritàriament presents a la zona meridional del país).

Un exemple de control estatal sobre l´àmbit religiós l´ofereix Eritrea, en què musulmans i cristians coptes-ortodoxos estan gairebé equiparats (amb el 49% i 47% de la població, respectivament). L´estat declara reconèixer només quatre confessions religioses: l´Església copta-ortodoxa d´Eritrea, l´Evangèlica, la Catòlica i l´Islam. En el cas de les religions majoritàries, les autoritats imposen homes propers al règim al capdavant de les seves jerarquies. Amb les minories no permeses, són freqüents les arbitrarietats i arrestos.

La inestabilitat política és la causa que en alguns països com Níger, la legislació reconegui la llibertat religiosa però també vetlli per perseguir qualsevol expressió que pugui suposar una amenaça a l´ordre públic i la unitat. Està prohibit que el programa dels partits polítics es basi en principis religiosos. L´ensenyament religiós no es permet a l´escola pública.

La presència i expansió d´algunes comunitats musulmanes radicals ha desencadenat enfrontaments en alguns països. El Sudan ha viscut 22 anys de guerra civil i l´intent d´imposar la sharia en tot el país sense tenir present la seva diversitat religiosa. La mortaldat per fam a Darfur ha estat considerada per alguns experts com un autèntic genocidi per realitzar una neteja ètnica i religiosa a la zona. El Sudan, després d´un plebiscit, al juliol de 2011, va oficialitzar la fracció del país en dues parts: el nord musulmà, en el qual la sharia s´aplica a tots els habitants amb independència de la religió que professin, disposa la pena de mort per als qui apostatin de l´islam i imposa càstigs corporals que varien depenent de la gravetat del delicte comès (des de la flagel·lació, passant per l´amputació de membres, fins a la pena de mort) i el sud cristià.

Nigèria és el país més poblat d´Àfrica, amb 160 milions d´habitants. Compta amb un 45% de cristians, un 45% de musulmans i un 10% d´animistes. La Constitució reconeix la llibertat de religió, que comprèn les llibertats de manifestar, propagar i canviar de religió o credo; també estipula que ni el Govern de l´Estat Federal ni el Govern de cap estat particular “adoptarà cap religió com a religió d´Estat”. No obstant això, Nigèria és membre de l´Organització de la Conferència Islàmica (OIC, per les seves sigles en anglès) i, a partir d´octubre de 1999, 12 dels 36 estats de la Federació van ampliar l´aplicació de la sharia de la matèria familiar (on ja estava introduïda) a l´àmbit penal. Els episodis d´intolerància i violència religiosa més generalitzats són denunciats per diverses comunitats cristianes en els estats més islamitzats del país.

Conclusió

Hem vist com a països de majoria musulmana tracten la llibertat religiosa dels seus ciutadans de formes molt diverses. Per a molts, aquesta llibertat únicament s´entén com una limitada llibertat de culte i no com a autèntica llibertat de consciència per canviar de religió o no tenir-ne cap. També crida l´atenció el paper de l´estat, freqüentment confessional en alguns casos i simplement controlador en d´altres. Esperançadors són els exemples de reconeixement d'aquest dret fonamental i del seu exercici pràctic en força nacions de l´Àfrica subsahariana i Àsia. Això mostra que hi ha un Islam moderat, tolerant i respectuós amb la diversitat que ha d´enfrontar-se a la pressió islamista més radical. Aquest Islam moderat es juga la seva credibilitat i possible lideratge en el món musulmà i pot ser clau per a l´entesa amb el món occidental.

Xavier Vilella

Periodista


[1]. Com a fonts he consultat l'Informe 2010 d'AIN, Ajuda a l'Esglesia Necessitada, així com l'Informe aobre la situació dels drets humans (2012) del Departament d'Estat dels EUA.

  • 21 novembre 2012
  • Xavier Vilella
  • Número 43

Comparteix aquesta entrada