Drets humans i religió a Catalunya

Pau, tolerància i llibertat en una societat secularitzada

Daniel Arasa

Pròleg de Miquel Roca Junyent

Pagès editors

Lleida, 2012

303 pàgs.

Al llegir el manuscrit per a escriure el pròleg, Miquel Roca i Junyent augura que aquest serà un llibre polèmic i diu que altres autors l´haguessin pogut escriure també però no s´han atrevit.

Segons Miquel Roca i Junyent, en aquests moments, el debat sobre laïcitat i laïcisme és el reflex d´una certa incapacitat col·lectiva de generar un escenari adequat per a la tolerància religiosa. Costa d´acceptar que la creença religiosa conformi i s´integri en la personalitat de l´individu. La llibertat de la pròpia identitat vol separar-se de la seva dimensió religiosa, com si aquesta fos alguna cosa que s´hagués de definir col·lectivament més enllà de la voluntat i la consciència del propi individu. [...] La conflictivitat s´accentua quan la religió i la política es confonen en una mateixa cosa.

Encara hi ha qui s´estranya que es produeixin atacs als drets humans fonamentals en les nostres societats occidentals, democràtiques i tolerants. Bo es mantenir aquesta capacitat de reacció en una societat endormiscada, fluixa, que sembla perdre força per defensar els seus grans pilars morals. Daniel Arasa, periodista de llarga trajectòria professional i prolífic escriptor de temes històrics, s´endinsa en la que considera una llibertat amenaçada: la llibertat religiosa. I no dubta a situar aquests atacs molt a prop, a casa nostra.

Arasa crida l´atenció que històricament la llibertat religiosa ha estat conculcada, però les més fustigades han estat, habitualment, les religions minoritàries; ara bé, per contra, en el cas espanyol i en el català, l´hostilitat es dirigeix sobretot contra els catòlics i l´Església, el grup religiós que malgrat tot continua sent àmpliament majoritari.

A aquesta situació, l´autor hi afegeix un element addicional: «les agressions s´han convertit en tan habituals, en un fet tan quotidià, que no són notícia. Han esdevingut part del paisatge!» Sovint, al silenci dels mitjans de comunicació, s´hi afegeix la passivitat policial i judicial. Aquesta situació contrasta amb el tractament que es dóna a les agressions a jueus i musulmans.

El llibre de Daniel Arasa, Drets humans i religió a Catalunya, molt encertadament subtitulat Pau, tolerància i llibertat en una societat secularitzada, vol apropar-se a aquest fenomen analitzant-lo des de «l´òptica dels drets humans», és a dir, des d´un punt de partida no confessional i aplicable a totes les religions. La base que pren és, doncs, l´article 18 de la Declaració de Drets Humans de l´ONU del 1948, que reconeix que «tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió; aquest dret comporta la llibertat de canviar de religió i de conviccions i el de manifestar-les individualment o en comú, en públic i en privat, mitjançant l´ensenyament, la predicació, el culte i el compliment de ritus».

Al cap de seixanta anys d´aquesta solemne declaració i després de l´enfonsament de dues ideologies contemporànies –la nazi i la comunista– que es van basar en la negació específica d´aquest dret, la llibertat religiosa i de consciència encara pateix atacs, violents en alguns casos, i més subtils en d´altres. Cal defensar aquest dret fonamental perquè les llibertats són indivisibles i «no és patrimoni exclusiu dels creients, sinó de tota la família dels pobles de la terra. És un element imprescindible d´un estat de dret», escriu Arasa tot citant el beat Joan Pau II davant l´Assemblea de l´ONU el 10 d´octubre de 2003. La llibertat religiosa «és un indicador per verificar el respecte als altres drets humans», va afirmar qui aleshores era el sant Pare.

Arasa decideix verificar la salut dels nostres drets fonamentals, a Espanya i a Catalunya, examinant, en la primera part del seu assaig, la situació de la llibertat religiosa en el marc general dels drets humans i el llarg procés del reconeixement d´aquest dret.

La segona part del llibre, la dedica a un repàs històric del que ha succeït a Catalunya i Espanya en els dos últims segles: les intoleràncies i persecucions vuitcentistes, la Segona República Espanyola i la religió com a cavall de batalla, la Guerra Civil i la intolerància religiosa, el franquisme, que va pasar del nacionalcatolicisme inicial a la tensió amb l´Església a les acaballes del règim, la Transició com a model de tolerància... també religiosa.

Finalment, en la tercera part, Daniel Arasa ofereix una panoràmica de la situació actual: la intolerància religiosa que reneix al món, amb un clar epicentre en l´Islam, les pressions sobre la llibertat religiosa a Occident i el silenci culpable de les nostres societats, el cas particular d´Espanya i Catalunya, la instrumentalització de la memòria històrica com a mètode de venjança històrica, la visió relativista com a dictadura oposada a la llibertat religiosa.

Tanca el llibre un breu capítol en què l´autor fa unes suggerents reflexions que van més enllà del políticament correcte: els Estats Units com a model inspirador; una nació que es fonamenta en el reconeixement del fet religiós quan legisla, perquè no es produeixin conflictes entre les institucions públiques ni les confessions religioses, ni entre elles mateixes; el rebuig dels sistemes teocràtics, així com de l´afirmació que per se la religió genera odi i intolerància; les excepcions del fonamentalisme islàmic que desdibuixen la realitat, mil vegades mostrada, que precisament «són els creients de les diferents religions els qui més fan per ajudar els altres i ser sembradors de pau». També tracta la transformació de les societats, abans homogènies i ara acollidores del que anomena «poli-identitat», en què el ciutadà pot identificar-se simultàniament amb diferents projectes col·lectius siguin religiosos o laics, i el fet que aquesta identitat plural no ha de crear conflictes.

Arasa encara destaca altres aspectes com ara els següents: la secularització i la caiguda de la pràctica religiosa; la crisi social i la crisi religiosa que es viu especialment a Occident i la provocació que suposa la coherència cristiana; la mala praxi de l´ONU en fer un tractament discriminatori del que considera atemptats contra la llibertat religiosa; la dinàmica tolerància-intolerància com a dialèctica del nostre temps; el paper dels cristians entre la persecució i l´exigència dels seus drets, la laïcitat positiva, el proselitisme, les relacions entre llei i consciència, el paper dels mitjans de comunicació, la globalització, la revolta àrab, la coexistència entre Déu i el Cèsar... són alguns dels temes que podrien donar per reflexions específiques, debats i propostes d´actuació.

Sens dubte, un llibre atractiu i suggerent per a aquelles persones compromeses amb el seu entorn i amb desitjos d´aportar alguna cosa positiva a la vida pública, encara que no és indispensable que siguin professionals de la política: només bons ciutadans compromesos amb el seu entorn i compromesos amb la defensa dels drets humans, i sobretot amb aquest dret –el de la llibertat religiosa– que és com l´indicador que els altres funcionen.

Isidor Ramos Rosell