257 días
Bosco: la historia real de un hombre que no se dejó vencer por el miedo
José Pedro Manglano
Col·lecció: Planeta Testimoni
Editorial Planeta
Barcelona, 2012
312 pàgs.
«El 29 d´agost 1990, vaig ser segrestat per un grup ben organitzat, que em va mantenir en captivitat durant 257 dies, en una cel·la d´un per tres metres, i de 1,90 metres d´alçada, sense finestres i en total aïllament. Durant aquest temps, no vaig sentir mai una veu humana, ni vaig veure cap rostre. El meu retir va ser total». Així descriu Bosco Gutiérrez el seu segrest.
És un arquitecte mexicà qui ho explica; nascut el 1960, casat amb una adorable dona que li ha donat set fills -els dos últims, bessons-, va construir casa seva, un projecte pel qual, al gener de 1990, va guanyar el premi de la Biennal d´Arquitectura, i que és també l´autor del projecte de construcció del World Trade Center a Ciutat de Mèxic. Que gaudia de bona salut ho prova que tres dies abans de ser segrestat va córrer la marató de Mèxic (42 quilòmetres). És home de posició social acomodada, família nombrosa, estretament unida i ben relacionada.
Però, ¿de què serveixen els béns humans, quan un home és segrestat, reduït a la impotència i soterrat en vida? Encara més: s´intenta fer que trenqui la seva moral i la seva autoestima, i se´l sotmet a un programa criminalment preparat. Perquè aquest va ser el cas de Bosco Gutiérrez: portat a la desesperació, no menja, no beu, ni tan sols sent el desig de moure´s. –Pensàvem que se´ns n´anava– escriurà un dels guardians.
Però hi ha un punt d´inflexió en la seva captivitat. Bosco pren consciència de la seva llibertat interior, de la seva dignitat de fill de Déu, i reacciona: té cura de la seva salut física i mental, i prepara la seva possible fugida davant el temor que el deixin abandonat. Encara més, s´esforça per acostar a Déu a aquells guardians que el mantenen tancat. Són moltes les incidències que tant ell com la seva família van viure en aquells nou mesos de tancament, però no pretenc desvelar al lector l´al·licient de llegir-les tal com magníficament les descriu José Pedro Manglano.
«Aquella solitud em va portar a descobrir horitzons insospitats –continua dient Bosco–: la trobada amb mi mateix em va permetre descobrir aquest Déu personal que ens sosté en moments difícils, però que moltes vegades roman amagat darrere la rutina de la vida quotidiana. En Ell vaig trobar un Mediterrani de pau i de força per suportar aquesta prova». I, així, la història real acaba feliçment.
En tancar el llibre, em ve al cap una consideració: el que salva el jove arquitecte, no és ni la seva joventut, ni la seva salut, ni la seva experiència, ni els diners, ni la ciència; al meu parer, va ser la sòlida formació cristiana que havia rebut en la seva família i en els centres educatius que va freqüentar. I quan va arribar l´hora de la prova –molt superior a les forces humanes de qualsevol persona–, Bosco va saber confiar plenament en Déu. I això em porta a pensar –i és una cosa que m´escandalitza– en aquells pares que a l´hora d´escollir escola per als seus fills, valoren poc la formació cristiana, busquen centres educatius que tinguin més o menys camps esportius, que siguin més o menys distingits o que estiguin més o menys pròxims a casa: la formació cristiana, consideren, és una cosa que ja se´ls donarà de més a més: a aquests pares els aconsello vivament llegir el llibre de Manglano. Ser un home com cal suposa lluita interior, pietat i doctrina.
Lluís Raventós Artés