Què significa casar-se en el segle XXI

Des de la segona meitat del segle XX, s´han fet grans avenços en la comprensió del matrimoni i de la família, però paradoxalment la vida de les persones sembla que s´ha anat allunyant paral·lelament d´aquesta realitat tan essencial per a cada persona en particular i per a la societat en general: la proliferació de les unions de fet, el nombre creixent de divorcis, l´augment dels fills nascuts fora del matrimoni, i les més recents modificacions en la legislació familar, semblaria que confirmen que el matrimoni s´ha convertit en una institució obsoleta que ha de ser substituïda per altres formes de convivència més obertes i innovadores, com a resultat del progrés social.

Ja sabem, però, que rere les aparents «demandes» de noves regulacions d´aquests models familiars, hi ha hagut una forta pressió per part de grups i de plataformes que realment no tenen gaire a veure amb els desitjos reals de la major part dels ciutadans del carrer. Com veurem una mica més endavant, els poders públics han tingut un paper fonamental en la promoció i «normalització» d´aquests models.

De fet, aquests «nous» models no són pas tan nous, ni són models: són, realment, disfuncions d´un únic model, que és el que s´anomena família tradicional, l´única que ha fet front a tota mena d´amenaces al llarg de la història de la humanitat, cosa que demostra prou bé que no és «un model més», sinó «el model» de família.

Té raó qui afirma que aquestes noves modalitats familiars (no pas models), no han fet altra cosa que institucionalitzar la precarietat i és per això que se n´ha dit famílies «d´alt risc»[1]. Per aquesta mateixa raó, el fracàs recurrent dels anomenats «nous» models permet precisament redescobrir, cada cert temps, la família de fundació matrimonial com a estructura necessària de qualsevol societat que vulgui sobreviure a ella mateixa.

¿No podria passar que les ofertes dels models familiars actuals en el mercat jurídic i legal vigent (família monoparental, família reconstituïda, família de fet, família homoparental), no siguin models a seguir, sinó més aviat una mostra de la capacitat humana de fracassar o, més ben dit, de conformar-se amb la mediocritat en allò que constitueix una de les seves aspiracions més íntimes?

Ara bé, la realitat és tossuda i les dades mostren que la major part de la gent continua aspirant, també avui en dia, a una unió duradora, que doni estabilitat i sentit a la pròpia existència. Davant d´aquesta paradoxa entre desitjos i realitat, sorgeix de manera espontània la qüestió que hem proposat com a títol d´aquesta col·laboració. L´home i la dona del segle XXI, ¿coneixen prou bé què vol dir casar-se?

Alguns equívocs presents en la nostra cultura

Superats els vells esquemes de la moral burgesa, segons els quals el matrimoni és una institució creada per la cultura per legitimar i ordenar l´activitat sexual de l´ésser humà, cal afrontar nous miratges o formes irreals d´entendre la realitat matrimonial.

En primer lloc, el matrimoni no és una forma legalitzada de convivència. Sovint trobem persones que confonen el matrimoni amb la burocràcia que envolta la celebració nupcial. Si casar-se només fos això, n´hi hauria prou d´estalviar-se la paperassa, que al capdavall és accessòria, i quedar-se amb el que és substancial, la convivència entre dues persones que s´estimen. D´aquí la multiplicació de les situacions de simple convivència, que el Dret, amb pressa, s´ha dedicat a legalitzar i burocratitzar, de manera que ja no és vàlida la distinció entre casar-se i conviure, i es podria dir que és el mateix legislador qui ha posat fi a aquesta idea (equivocada) de matrimoni.

Tampoc no és, el matrimoni, una relació merament afectiva entre persones, tot i que l´amor sigui un ingredient essencial en la constitució del matrimoni. Perquè hi ha moltes relacions afectives (com l´amistat o la companyonia) a les quals el Dret no presta cap atenció i les considera irrellevants, mentre que sí que regula el matrimoni amb gran atenció i minuciositat.

Allò que fa que el matrimoni sigui matrimoni no és el simple fet de conviure, ni l´afectivitat, ni les formalitzacions legals, encara que tots aquests elements siguin part essencial de la realitat matrimonial i familiar. Així, doncs, què és allò que marca la diferència? De ben poc ens han servit les legislacions civils occidentals en aquesta delicada matèria. La unió conjugal té un clar referent antropològic, de manera que quan aquesta referència es deixa de banda el matrimoni queda completmanent desnaturalitzat. La institució del matrimoni civil, nascuda del tronc del dret canònic, s´assembla a un vehicle que ha anat perdent progressivament peces (la indissolubilitat, la fecunditat, la heterosexualitat) i que, per tant, s´ha convertit en una cosa que és, com a mínim, no identificable i socialment ineficaç[2]. Crec que no va pas errat qui ja ha diagnosticat la mort del matrimoni civil. De fet, els actuals sistemes matrimonials, malauradament, no poden donar resposta a qüestions com ara per què ha de ser cosa de dos i no pas de tres; ni per què és impossible el matrimoni entre ascendents i descendents o entre germans.

Què significa, doncs, casar-se?

Em fa l´efecte que potser el títol que he triat per escriure aquestes ratlles és massa agosarat. No voldria pas, en unes quantes línies, esgotar una realitat que té un gruix antropològic tan considerable. Ben al contrari, la meva intenció no és sinó oferir algunes reflexions sobre l´antropologia subjacent a la realitat matrimonial, sense la qual, al meu parer, és impossible entendre aquesta realitat. 

1. En primer lloc, casar-se significa establir una relació personal fonamentada en la natura humana, és a dir, en la manera de ser de l´home i de la dona, que està vinculada a l´acollida i l´educació de les generacions successives.

Volem dir, d´una banda, que el matrimoni no és una relació creada pel Dret o per l´autoritat pública.Si només fos això, no hi hauria cap inconvenient a modificar-lo i donar-li el contingut més adient a cada moment històric i a les circumstàncies socials. De la mateixa manera que poden canviar les lleis de la compravenda, o qualsevol altra mena de contracte concebut per l´home.

És a dir, el matrimoni no ens l´hem inventat, sinó que l´hem descobert com una realitat inherent a la natura humana. Dir que el matrimoni és una institució de dret natural, significa que està inscrit en l´estructura mateixa de la persona masculina i femenina; és a dir, el contingut essencial del matrimoni, els seus fins i propietats no són una cosa arbitrària o aliena a la realitat constitutiva de l´ésser humà. El matrimoni és una dada de la natura, i és per això que l´home –de totes les èpoques i de totes les cultures– coneix de manera directa i immediata el que és fonamental de l´essència del matrimoni, encara que es pugui equivocar en algunes conclusions.

Crec, per això mateix, que cal matenir un cert optimisme antropològic, perquè, malgrat el panorama d´idees sobre el matrimoni en la cultura dominant, el cor humà sempre serà capaç de descobrir la bellesa de l´amor autèntic, i, per tant, del matrimoni. La persona humana posseeix una obertura natural vers els altres; és l´única criatura capaç d´establir relacions interpersonals de comunió. Però unir-se en matrimoni no és establir una relació de qualsevol tipus, sinó una profunda conformació entre l´home i la dona, basada en la mútua diversitat i complementarietat sexual. Tan profunda que sembla que és, en tota cultura, l´expressió primera i més bàsica de la sociabilitat humana, essencialment vinculada al naixement de nous éssers humans.

El matrimoni està encaminat a la fecunditat; i, on no hi hagi aquesta finalitat, no hi pot haver matrimoni, per molt que les lleis li vulguin donar aquest nom, que no passarà de ser un nomen iuris buit de contingut. Per això, la família de fundació matrimonial és un grup humà d´interès social primari, per raó de les seves funcions en relació amb la societat, en la mesura que fa possible el naixement de nous ciutadans i ofereix –en virtut de la seva estabilitat– el marc més adequat perquè siguin acollits i puguin tenir un desenvolupament integral com a persones.

2. Casar-se significa comprometre´s en un acte de lliurament per amor, però no pas de qualsevol mena d´amor, sinó d´un amor específic, que per això mateix s´anomena conjugal.

És important distingir l´afecte, l´amor-sentiment, de l´amor que és capaç de fundar el matrimoni. És la distinció entre eros i agapé tan brillantment exposada per Benet XVI en la seva encíclica Deus charitas est. «L´amor no és només un sentiment. Els sentiments van i vénen. Poden ser una meravellosa guspira inicial, però no són la totalitat de l´amor»,[3] ens diu el Papa. L´amor-sentiment és una dimensió de la capacitat humana d´estimar, però no pas l´única ni la més específica de l´ésser personal. L´amor-sentiment és un amor encara incomplet, immadur, possessiu i egoista, que busca la pròpia satisfacció en l´experiència d´estimar i que no pot donar allò que promet perquè és, en ell mateix, efímer.

L´amor conjugal representa la maduresa de l´amor entre un home i una dona; per això, com afirma Benet XVI, «és propi d´aquesta maduresa de l´amor que abasti totes les potencialitats de l´home i inclogui l´home, en la seva integritat, amb l´enteniment, la voluntat i el sentiment en l´acte únic de l´amor»[4]. L´amor conjugal és, doncs, un amor que surt d´ell mateix, és amor-donació, que no depèn dels sentiments sinó de la llibertat humana. En l´amor conjugal, s´estima l´altre com un bé en ell mateix, no com un bé per a un.

El desenvolupament de l´amor cap a les seves fites més altes comporta que s´aspiri a fer-lo definitiu. Convertir aquest amor en un amor compromès i just és l´única manera de fer que la unió que anhelen els que s´estimen no sigui només estable, sinó definitiva. Passa el mateix –salvant les distàncies degudes– en altres relacions humanes: entre nacions o empreses que volen constituir un futur d´unitat s´estableix una aliança, de manera que els avatars de la història, dels governs o dels interessos polítics del moment no puguin modificar aquesta situació en perjudici de la unió assolida.

Els qui, perquè s´estimen, decideixen casar-se, el que estan fent és decidir sobre el futur. La persona humana està sotmesa al temps: no desplega la seva capacitat de ser en un sol acte, sinó que el seu ésser es desenvolupa al llarg de la biografia personal. Lliurar el propi ésser implica, doncs, fer donació també d´allò que s´arribarà a ser més endavant, la biografia futura.

Ara bé, és possible tot això? La cultura occidental –intramundana i pessimista–, hereva del racionalisme i de l´individualisme, sembla haver claudicat pel que fa a la capacitat humana de prendre decisions definitives. Les arrels culturals del divorci en la societat occidental es fonamenten en el supòsit antropològic que no hi pot haver un compromís que abasti tota l´existència d´una persona. El pessimisme antropològic més profund s´amaga, com una fal·làcia, sota les promeses de llibertat: de manera contradictòria, per remarcar la llibertat de l´individu, es nega precisament la possibilitat més digna de la persona, que és comprometre la pròpia llibertat en la recerca del bé d´un altre ésser, que és estimat com «un altre jo».

Per contra, l´antropologia d´inspiració cristiana considera l´home com un ésser lliure, amb autodomini, amo d´ell mateix i del seu futur, i capaç, doncs, de comprometre´l en un acte de llibertat: la donació d´un mateix. L´ésser humà és l´únic ésser capaç de fer donació de tot allò que podrà ser en el futur en un acte de present, que és el més sublim i sobirà, perquè manifesta aquest domini radical de la persona humana sobre el seu propi destí.

Llibertat i compromís no s´oposen, com sembla que vol demostrar la cultura dominant, en la qual la llibertat s´entén com una simple possibilitat d´elecció. Cal reconèixer que, sovint, les persones defugen el compromís perquè creuen que es mantenen lliures en la mesura que s´abstenen de qualsevol vincle.

No són pas pocs els qui afimen que no es decideixen a contraure matrimoni per «no perdre la seva llibertat». Aquesta actitud només té l´aparença de llibertat, perquè, de fet i paradoxalment, esclavitza la persona i la converteix en un ésser inconstant, inconseqüent, informal, que depèn, al capdavall, de les circumstàncies, i que no té una orientació que defineixi les coordenades de la seva vida i l´exercici recte de la seva llibertat. Des de l´òptica antropològica clàssica, la persona humana es troba a ella mateixa quan orienta la seva llibertat a través d´un compromís, i, per contra, es dilueix quan deixa que la seva projecció futura quedi en mans de l´atzar, del protagonisme de les circumstàncies, de la força d´allò desconegut, de manera que aliena la seva pròpia vida i queda encadenat a les coses fugisseres, banals, al simple present. Qui no sap comprometre´s, no aconsegueix viure en la dimensió més profunda la seva condició de persona, perquè el compromís no només no suprimeix la llibertat, sinó que és fruit del fet d´exercir-la de la manera més completa i perfecta.

L´amor que arriba a la plenitud es vol perpetuar. El desig que l´amor duri «per sempre» és una cosa natural en les persones que han assolit aquest grau d´amor que no busca només «relacionar-se», sinó que impulsa a sortir d´un mateix per donar-se i acollir l´altre (l´amor de donació), buscant el seu bé com una cosa pròpia.

L´únic mitjà que l´ésser humà té per perpetuar el seu amor és a través d´un acte en què compromet la capacitat d´estimar davant de l´altre per tota la vida. Els amants són els que s´estimen, els esposos són els qui, a més, volen estimar-se, és a dir, comprometen lliurement el seu amor present i futur.

El compromís queda contingut i expressat en el consentiment matrimonial, que és el moment constitutiu del matrimoni, i per això exigeix una determinada forma de celebració. La celebració del matrimoni no té res a veure amb una burocràcia buida de contingut, amb la paperassa que només formalitza alguna cosa que ja existiria per ella mateixa i amb plena independència. Sense l´expressió formal i pública, el compromís no passa de ser un simple desig o aspiració. L´amor-sentiment no funda res perquè no es pot mantenir al llarg del temps. Els enamorats han de prendre una decisió («què fem nosaltres?»): o bé deixem morir aquest amor, o bé el fem madurar, fundant aquest amor en la instància superior: en un compromís que sigui fruit d´una decisió lliurement assumida i públicament manifestada.

L´existència del compromís marca la diferència essencial entre el matrimoni i les situacions de convivència de fet: podem dir, amb D´Agostino, que els qui conviuen volen que la seva relació no estigui jurídicament compromesa de la mateixa manera i amb la mateixa intensitat que els cònjuges volen que la seva relació sigui conjugal, és a dir, jurídicament compromesa o compromesa en justícia, que és el mateix[5].

En les societats occidentals, hi ha la tendència a difuminar aquest moment, que és fonamental en la vida de les persones. L´extensió del fenomen social de les unions de fet, i el seu reconeixement jurídic, ha comportat, a la pràctica, la banalització d´un acte que és essencial en la constitució de la família. L´amor que no es consagra i compromet en el pacte conjugal és un amor malaguanyat, que tard o d´hora acaba esvanint-se i diluint-se en el no-res.

És la dinàmica pròpia de l´amor. Diu Benet XVI: «aquest és un procés que sempre es troba en curs: l´amor no es dóna mai per conclòs i completat; es transforma en el curs de la vida, madura i, precisament per això, es manté fidel a ell mateix»[6].

3. En tercer lloc, casar-se vol dir fer-se recíprocament cònjuges, a través del consentiment, constituint la primera relació familiar, que ja no s´esborra mentre l´altra persona sigui viva.

L´acte de donació d´un mateix és un acte sobirà, l´acte de llibertat per excel·lència, a través del qual cada ésser humà exercita la seva capacitat de construir el seu propi ésser en relació. De manera que la identitat de la persona es configura no només en virtut del propi desenvolupament autònom, sinó també, i especialment, a través de les relacions, i en primer lloc de les relacions familiars: cadascun de nosaltres som, en primer lloc, fills d´algú, germans d´algú, o pares o mares d´algú.

Acabem de dir que el matrimoni és un acte de «lliurament», de «donació» recíproca de les persones dels cònjuges. Per tant, la unió matrimonial implica una «copertinença» entre els esposos que afecta la persona en la seva manera de ser, i crea una nova identitat. L´home pot dir que la dona «és seva», que «és la seva dona»; i la dona pot dir que l´home «és seu», que «és el seu home». En casar-se, l´home es converteix en «marit de», i la dona en «esposa de». I què és això, sinó establir una nova identitat, una identitat relacional?

El matrimoni engendra, doncs, la primera i la més forta de les relacions familiars: la de ser cònjuges. La identitat de cònjuge té la mateixa naturalesa que les identitats que tenen el seu origen en la sang (filiació, paternitat i maternitat, fraternitat). De fet, alguns autors diuen que fins i tot es pot considerar més forta, perquè entre pares i fills no hi ha co-pertinença, mentre que sí que es dóna entre els esposos. En tot cas, són identitats ontològiques de caràcter relacional, que no es poden cancel·lar.

Un cop creada, la relació familiar subsisteix amb independència de la voluntat dels subjectes de la relació. La noció «exfamiliar» –expare, exfill, exgermana– no ha arrelat a Occident, mentre que sí que ha tingut fortuna la noció d´ «exmarit» o de «exdona», perquè es pensa, equivocadament, que aquesta relació és simplment externa o legal, i no una autèntica relació familiar que arriba fins als nivells més íntims de la persona, com ja hem explicat més amunt.

4. Finalment, casar-se significa constituir una realitat nova i diferent davant dels mateixos esposos i davant de la societat (ens referim a la intrínseca dimensió social del matrimoni i de la família).

El matrimoni és constituït, seguint la inclinació natural, pels contraients a través de la seva decisió sobirana; són ells, i només ells, els protagonistes. La substància matrimonial consisteix en l´existència d´una veritable voluntat conjugal entre un home i una dona: la voluntat de donar-se i acceptar-se com a esposos, de manera exclusiva i definitiva. Aquesta voluntat és l´única capaç de donar vida a l´autèntic vincle conjugal.

Dic això perquè no són pas pocs els qui pensen que qui «els casa» és l´autoritat pública del moment, i que quan convingui els «descasarà». És aleshores que, en la consciència de les persones, s´enfosqueix la veritat del matrimoni com a realitat interpersonal, com a fenomen que només té com a protagonistes els contraents en la seva decisió sobirana de lliurar-se conjugalment.

¿Això vol dir que la forma o les formalitats legals no tenen cap mena d´importància a l´hora de reconèixer on hi ha un matrimoni autèntic? De cap manera. Les formalitats legals del matrimoni són requisits exigits per la naturalesa social –i no privada– del pacte conjugal. Qualsevol matrimoni, per arribar a ser un autèntic compromís conjugal, s´ha de celebrar davant la comunitat, que el «reconeix» com a element constitutiu del teixit social, com a font de relacions socials primàries (conjugals, paterno/materno-filials, fraternals). El moment de la celebració legal i social confereix certesa sobre l´existència del matrimoni i sobre l´autenticitat del compromís conjugal.

La història d´amor descrita magistralment per Lleó Tòlstoi en una de les seves novel·les més famoses pot servir per il·lustrar aquesta idea. L´amor entre Anna Karenina i el comte Vronski no va arribar mai a convertir-se en un veritable matrimoni, i no pas perquè hi manqués cap dels ingredients subjectius de l´amor –sentiments intensos, sacrifici personal, vida en comú– sinó, sobretot, perquè era un amor il·legítim, una relació adúltera. Es tractava d´un «no reconeixement» per part de la societat plenament justificat. Sense reconeixement social, no hi ha matrimoni, perquè el matrimoni no és una cosa exclusiva de dues persones.

La plaga dels anomenats «matrimonis clandestins» ens proporciona una bona lliçó històrica: eren unions en què es donava el lliure consentiment de les parts, però que es portaven a terme sense cap mena de formalitat. Aquesta pràctica va generar una inseguretat jurídica tan gran que l´Església va haver d´intervenir-hi, obligant, sota pena de nul·litat, a contraure matrimoni segons la forma prescrita pel Dret canònic. És així que es va inventar, en el Concili de Trento, el «matrimoni legal»: és a dir, per primera vegada es va constituir la forma jurídica com a requisit indispensable de la validesa del matrimoni. Des d´aquest moment, la cerimònia resta necessàriament unida al consentiment com a requisit per a la vàlida constitució del vincle.

De fet, els qui trien prescindir de qualsevol celebració matrimonial gairebé sempre defugen el compromís que el matrimoni comporta: les unions de fet són el camí emprès per aquells que només volen viure intensament els aspectes afectius i passionals del matrimoni, sense voler afrontar cap més responsabilitat personal i jurídica de l´amor que els porta a unir-se. Els qui viuen així només estan lligats per les enganyoses promeses de l´amor eròtic; es repeteixen el «per sempre» dels enamorats, però no són capaços de dir-ho en veu alta i en presència de tot l´univers.

Tothom pot tenir un company o una companya sentimental sense haver de casar-se. Però les relacions sexuals sense voluntat de compromís no són una realitat susceptible de ser presentada i celebrada en societat, simplement perquè comporten la simple caducitat dels fets, la contingència dels sentiments, la lleugeresa del que avui és i demà deixarà de ser. Com ja dèiem abans, sense compromís, no hi ha amor conjugal ni hi pot haver matrimoni. Hi manca, doncs, en aquests casos, l´autèntica substància del matrimoni: la voluntat de lliurar-se a l´altre comprometent-hi l´existència futura. Només hi ha voluntat de viure l´avui i l´ara junts mentre duri i fins que duri l´afecte mutu, un afecte que, com a tal, necessàriament s´esvanirà amb el pas del temps.

D´altra banda, una forma externa i legal tampoc no té significat matrimonial si no compta amb la substància que la sustenta i hi aporta el contingut. No és la forma allò que fa la substància. La legalitat no pot canviar la realitat natural. El legislador actua de manera abusiva, i ultrapassa els límits del seu poder quan pretén, per la via legal, redefinir el contingut (la substància) del que és el matrimoni; quan aquesta extralimitació es produeix en adulteracions que desvirtuen l´ «un amb una» i el «per sempre», la realitat tendeix a ser substituïda per una simple situació legal. Bé podríem aplicar a aquests intents aquella dita popular: «l´hàbit no fa el monjo». Es tracta de «matrimonis» en un nivell només legal, sense que se´n pugui parlar substancialment. En aquests sistemes legals, el «matrimoni» acaba convertit en un terme ampli i ambigu que abasta relacions molt diferents, amb continguts tan diversos i contradictoris com la mateixa Torre de Babel, de manera que, a la pràctica, l´única cosa que sembla que tinguin en comú és el fet d´haver d´acomplir amb un seguit de formalitats legals perquè el matrimoni es faci efectiu.  

Aquestes situacions són certament lamentables, ja que només causen confusió entre la gent normal i corrent, i no només impedeixen comprendre la substància matrimonial, sinó que també perjudiquen greument els qui volen constituir una autèntica família: veuen que els seus drets són equiparats a altres unions que no volen ni poden assumir les obligacions personals i socials que només són pròpies del pacte conjugal.

El matrimoni i la família, com a base i principi del desenvolupament de la persona i de l´organització social, són un element fonamental del bé comú de la societat. Aquest bé comú exigeix un adequat sistema de Dret de família, que reconeixi la funció social insustituïble de la família de fundació matrimonial.     

Conclusió    

Com deia al començament, l´objectiu d´aquestes consideracions no és sinó pensar en veu alta sobre el significat del matrimoni. No hi ha dubte que saber què és casar-se és molt important, però no n´hi ha prou. També cal tenir la capacitat de realitzar en la pròpia vida allò que implica el matrimoni i una voluntat efectiva de portar-ho a terme. Aquesta capacitat es troba en la naturalesa humana, però ha de ser educada en i per la família. De fet, avui en dia, el repte més gran i definitiu de les famílies és l´educació de les generacions futures per formar noves famílies: és aquí on es juga de totes totes el futur d´aquesta institució essencial. Educar els fills com a persones capaces de donar-se, de comprometre´s, de formar famílies estables que contribueixin a configurar una societat realment més humana, en el sentit que sigui més capaç d´acollir i protegir la persona humana.

Montserrat Gas Aixendri

Institut d´Estudis Superiors de la Familia

Universitat Internacional de Catalunya

[1] R. Navarro-Valls, Matrimonio, familia y libertad religiosa, dins «Anuario de Derecho Eclesiástico del Estado», n. 12 (1996), p. 192.

[2] C. Martínez de Aguirre, ¿Nuevos modelos de familia? Dins de La familia, paradigma de cambio social, Institut d´Estudis Superiors de la Família, Barcelona 2008, 276.

[3] Benet XVI, Encíclica Deus Charitas est, n. 17.

[4] Ibidem.

[5] F. D´Agostino, Linee per una filosofia della famiglia, Giuffrè, Milà 1991, p. 153.

[6] Benet XVI, Encíclica Deus Charitas est, n. 17.