La porta de la fe és sempre oberta
Dr. Josep Maria Riera Munné
Doctor en Teologia i economista
Avui és necessari un compromís «a favor d´una nova evangelització per redescobrir l´alegria de creure i tornar a trobar l´entusiasme de comunicar la fe» (cf. Carta Apostòlica Porta fidei [PF], n.7).
El nom de la Carta Apostòlica, amb la qual Benet XVI convoca l´Església a viure un Any de
la fe, és força eloqüent i clarament inspirat. La porta oberta significa un invitació, una possibilitat nova, una crida a confiar en la bondat de qui invita a entrar, un espai nou que se´ns ofereix, un encontre amb Déu per la seva Paraula vers la seva Vida. «Jo sóc la porta: qui entri per mi se salvarà; entrarà i sortirà, i trobarà pasturatge» (Jo 10, 9). La trobada amb Jesús és «la porta de la fe», que introdueix a la comunió amb Déu i permet l´entrada en la seva Església. I sempre és oberta (cf. PF, n.1). Una invitació no és mai una imposició; una invitació a l´amistat amb Jesucrist, ho és a seguir-lo com a camí (cf. Jo 14, 6) ; a obrir-se a la veritat escoltada de la seva veu (cf. Jo 18, 37); a participar en la seva vida divina: «Jo he vingut perquè tinguin vida, i la tinguin en abundància» (Jo 10, 10).
La porta oberta de la fe és una crida als qui tenen anhels d´alliberament, de llibertat: «qui entri per mi...; entrarà i sortirà», es podrà moure amb una gran facilitat, lleugeresa i llibertat de moviments; «i trobarà pasturatges», quedarà saciat i mai defraudat d´haver donat aquest pas d´entrar. És un camí ple de llum i de joia, i que omple el cor d´entusiasme. Val la pena travessar la «porta de la fe»: Jesucrist, que ens diu: «Creieu en mi.» (Jo 14,1).
El context de referència del nom que pren la Carta Apostòlica és força engrescador. Ens expliquen els Actes dels Apòstols que, després que l´Esperit Sant havia segregat Pau i Bernabé de la primera comunitat dels fidels cristians d´Antioquia de Síria, per ser enviats (cf. Ac 13, 2), i produïda la ruptura amb els jueus de la sinagoga d´Antioquia de Pisídia, quan Pau i Bernabé digueren ardidament: «era a vosaltres que calia predicar-vos primer la paraula de Déu, però com que la rebutgeu,... ens girem cap els pagans» (cf. Ac 13, 46); al final del primer viatge apostòlic, «baixaren a Atàlia. D´allí feren vela vers Antioquia, (de on havien sortit). Un cop arribats, i reunida l´església, contaren tot el que Déu havia fet amb ells, i com havia obert als pagans la porta de la fe.» (Ac 14, 25-27). A resultes d´aquest cop d´audàcia apostòlica, guiats per l´Esperit Sant, es convocà l´anomenat Concili de Jerusalem (cf. Ac 15), que va resoldre per sempre la universalitat del missatge cristià i de la missió apostòlica.
El gran pas endavant de la missió «ad gentes»: «T´he posat com a llum de les nacions, destinat a dur la salvació fins a l´extrem de la terra»(Ac 13,47; Is 49, 6), és el mateix pas endavant que va inspirar el Concili Vaticà II i que ara mou el repte de la Nova Evangelització que pretén Benet XVI. «Com la samaritana, també l´home actual pot sentir de nou la necessitat d´apropar-se al pou per escoltar Jesús, que invita a creure en ell... (cf. Jo 4, 14). Hem de sentir de nou el gust d´alimentar-nos de la Paraula de Déu, transmesa fidelment per l´Església, i del Pa de la vida, ofert com a sosteniment...» (PF, n. 3). El pou és el lloc del tracte amb Jesús: per la Paraula i el Pa; l´oració i la freqüència dels sagraments.
El dia 11 d´octubre de 1962, llavors festivitat de la Maternitat de Maria, s´inaugurava solemnement el Concili Vaticà II i, passats 50 anys, aquells «textos deixats en herència pels Pares conciliars... no perden el seu valor ni la seva 
esplendor. Cal llegir-los de manera apropiada i que siguin coneguts i assimilats com a textos qualificats i normatius del Magisteri, (...) Amb el Concili se´ns ha ofert una brúixola segura per orientar-nos en el camí del segle que comença» (PF, n.5).
Segons les paraules del beat Joan XXIII, el Concili volia «transmetre purament i íntegrament la doctrina, sense atenuar-la ni deformar-la», comprometent-se a fer que «aquesta doctrina certa i immutable, que ha de ser fidelment respectada, sigui profunditzada i presentada de la manera que correspongui a les exigències del nostre temps.» (Discurs d´obertura del Concili Vaticà II).
El sant Pare Benet XVI, s´ha compromès a cercar una comprensió adequada del Concili, rebutjant com a errònia l´anomenada «hermenèutica de la discontinuïtat i de la ruptura», que magnificava el canvi i la novetat com a grans aportacions, com si l´Església i la vida cristiana necessitessin un canvi radical, una catarsi, abandonant tot el que s´havia transmès fins llavors com a autèntic patrimoni de la fe. S´ha de procurar la comprensió del Concili que Benet XVI ha anomenat com a «”hermenèutica de la reforma”, de la renovació en la continuïtat, de l´únic subjecte-Església que el Senyor ens ha donat; és un subjecte que creix i es desenvolupa en el temps, però sent sempre el mateix i únic subjecte del Poble de Déu en camí» (Discurs a la Cúria romana, 22.XII.2005).
El Sínode de Bisbes, instrument de col·legialitat sorgit del Concili per portar a la pràctica de manera acurada i oportuna els suggeriments conciliars, ha tractat fins ara les nombroses qüestions que manifesten les preocupacions de l´Església d´avui, sorgides del Concili i del seus textos, moltes vegades posats al dia i renovats, havent passat alguns anys, per les exhortacions apostòliques postsinodals, i per alguns documents i encícliques papals. Una ullada als sínodes convocats ens mostrarà les preocupacions de l´Església en la seva missió en el món d´avui. Aniria molt bé que tinguéssim una noció de totes aquestes iniciatives doctrinals, pastorals i de govern col·legial en l´Església després del Concili Vaticà II. Recordem-ho.
L´any 1967, fou convocat el primer Sínode sobre La preservació i l´enfortiment de la fe catòlica, la seva integritat, vigor i desenvolupament, i la seva coherència doctrinal i històrica, on es manifesta un primer interès per recollir els trets més significatius de l´esdeveniment conciliar, i començar a portar a la pràctica de manera serena els seus suggeriments. Poc després, el 1971, es va tractar de El sacerdoci ministerial i la justícia en el món. Dos temàtiques de viva actualitat, amb el començament d´una especial efervescència clerical de conseqüències llavors impensables; la preocupació per la justícia era molt propera a la publicació de l´encíclica de Pau VI, Populorum progressio, el mes de març de 1967, de notable ressò i novetat en els plantejaments de la doctrina social de l´Església.
El 1974 es va convocar un Sínode sobre L´Evangelització en el món modern, que va donar pas a una nova forma de resumir els suggeriments dels pares sinodals en un document papal; en aquest cas, la mai prou valorada i plena d´encerts, Exhortació Apostòlica Evangelii nuntiandi, de Pau VI (desembre de 1975). Tot seguit, i com a complement de les preocupacions evangelitzadores, l´any 1977, va ser el Sínode sobre La catequesi en el nostre temps, que va tenir com a fruit la Catechesi Tradendae, ara de Joan Pau II.
Un altre esdeveniment rellevant, de l´any 1980, va ser el Sínode de La família cristiana, que ens va regalar un dels documents més inspirats i adients en la formació cristiana dels laics adults: la Familiaris Consortio, també de Joan Pau II. El següent tema sinodal va afrontar, el 1983, la qüestió potser més malmesa en la pràctica cristiana: La penitència i la reconciliació en la missió de l´Església, amb el magnífic resultat aclaridor, en aquells moments i sempre, sobre aquest sagrament, que és urgent tornar a apreciar i recuperar. La Reconciliatio et Poenitentia ho intentava.
Als 20 anys del Concili, l´any 1985, es va convocar el Sínode extraordinari, per avaluar la seva recepció. Van suggerir la preparació del Catecisme de l´Església Catòlica (1992), redactat en col·laboració de tot l´episcopat mundial, per oferir al poble de Déu un compendi de la doctrina catòlica i una referència segura als catecismes locals. A més, el Sínode va encertar en qualificar com a nucli dels ensenyaments del Concili, la «eclesiologia de comunió», amb una àmplia repercussió posterior d´aquesta perspectiva.
En endavant, des de 1987, van ser plantejades qüestions de renovació, segons el Concili, dels diversos membres de l´Església. Primer, els laics: La vocació i missió dels laics en l´Església i en el món, amb un resultat ple de futur, que posa els cristians laics en l´Església com a capdavanters de la missió apostòlica, en la profètica exhortació Chritifideles laici. Tot seguit, la preocupació va recaure, el 1991, en La formació dels sacerdots en les circumstàncies actuals, amb un dels documents papals més compromesos i impregnats dels dons de l´Esperit: la Pastores dabo vobis. No podia faltar, tot seguit, el 1994, la preocupació per La vida consagrada i la seva missió en l´Església i en el món, que va ser plasmada en la Vita Consecrata, cercant la renovació de la vida religiosa. Finalment, els pares sinodals van voler mirar-se a ells mateixos, i l´any 2001 es va tractar de El Bisbe, servidor de l´Evangeli de Jesucrist per a l´esperança del món, que tingué com a resultat l´exhortació Pastores gregis de Joan Pau II, com un intent d´aclarir millor els contorns de la figura i la tasca del bisbe en l´Església, i la col·legialitat i l´afecte sinodal en el govern de l´Església com a rerefons.
Els últims esdeveniments sinodals s´han preocupat, el 2005, de L´Eucaristia, font i cimera de la vida i missió de l´Església, amb una exhortació apostòlica plena de suggeriments per millorar la pietat eucarística, Sacramentum caritatis (2007), a càrrec de Benet XVI; i l´any 2008, la urgent necessitat d´exposar amb claredat pedagògica la riquesa doctrinal de la Constitució Dei Verbum: La Paraula de Déu en la vida i missió de l´Església, que ha tingut com a resultat la molt recent i madura exhortació Verbum Domini, també de Benet XVI.
A més, han estat convocats molts altres sínodes continentals, amb exhortacions apostòliques que resumeixen les orientacions pastorals per a les Esglésies locals d´aquells continents, amb un notori interès pràctic per al govern d´aquestes Esglésies i per a les conferències episcopals corresponents.
Ara, l´any 2012, com a esdeveniment inicial de l´Any de la fe, Benet XVI ha convocat el sínode episcopal sobre La Nova Evangelització per a la transmissió de la fe cristiana, per celebrar els 50 anys de la inauguració solemne del Concili Vaticà II, i per donar un gran impuls de sortida a la Nova Evangelització, com a projecte central de la vida de l´Església avui, amb el desig de comprometre-hi la totalitat dels cristians.
Són molts els tresors que l´Esperit Sant va deixar a l´Església i al món durant el Concili Vaticà II. Fem-ne un succint repàs, que no vol ser exhaustiu ni ordenat, sinó significatiu.
«Per accedir a un coneixement sistemàtic del contingut de la fe, tots poden trobar en el Catecisme de l´Església Catòlica un subsidi preciós i indispensable. És un dels fruits més importants del Concili Vaticà II» (PF, n.11). No oblidem, de passada, el nou Codi de Dret Canònic (1983), també fruit dels projectes conciliars, que ha impregnat del Concili l´aspecte institucional de l´Església.
Les conseqüències de la Constitució Sacrosanctum Concilium, sobre la reforma litúrgica, són immenses. Ara toca fer d´aquesta reforma –sens dubte, la mes completa en la història de l´Església–, la celebració sacramental joiosa de la fe arreu. Una missió que ens obliga a llegir de nou el document, com un text preciós, i a procurar conèixer millor tots els seus fruits, principalment la Instrucció General del Missal Romà i els rituals dels diversos sagraments, tots renovats.
Amb la constitució dogmàtica Lumen gentium, l´Esperit Sant proclama en l´Església de Jesucrist i en el món la «crida universal a la santedat» (cap. V), com a comprensió profunda de la vocació baptismal cristiana. Aquesta vocació baptismal es realitza en la «comunió dels fidels», un dels aspectes centrals del misteri de l´Església: l´assemblea del poble de Déu congregada al voltant del Senyor. L´Església de Jesucrist, com a misteri de comunió dels homes amb Déu i dels homes entre si, per Jesucrist, és el nucli del missatge conciliar, com ja hem recordat. Aquest misteri de comunió, que és l´Església de Jesucrist, es manifesta en els seus dos aspectes: com a «comunió dels fidels» i com a «comunió de les Esglésies». Així l´Església, feta a imatge de la comunió trinitària de Déu, per Jesucrist, vessa pel Sant Esperit la salvació de Déu als homes i al món.
En la constitució dogmàtica Dei verbum, l´Església contesta una pregunta sempre inquietant i actual: com saber que la transmissió de la fe és totalment fidel i completa en l´Església d´avui i d´arreu, amb l´anunci de la Paraula de Déu i la celebració dels Sagraments? Realment, amb la seva missió, l´Església transmet tot allò que és i creu? La Dei verbum ho exposa de manera compacta i ordenada com mai s´havia fet: fa veure que Déu ha posat la garantia de la transmissió de la fe en l´Església: en les fonts de la Revelació, que es concreten en la Tradició viva de la fe, transmesa directament i amb un contingut definitiu per a la predicació apostòlica. Val la pena explicar amb deteniment i de manera entenedora aquesta qüestió, que ve desgranada en la primera part del Catecisme.
Des de l´anunci de la convocació del Concili, el beat Joan XXIII va explicar la seva intenció de aconseguir un canvi radical en les relacions amb les altres comunitats cristianes separades de Roma. En l´ecumenisme, deia, no hem de seguir parlant més de tot allò que ens separa, sinó que hem de procurar parlar de tot allò que ens uneix, que és molt més. Això va portar a canvis pràctics de força relleu, com el de no parlar de «heretges» o de «cismàtics», per passar a tractar-nos com a «germans cristians», ja que, encara que separats, tenim un mateix baptisme i, moltes vegades, una única fe i uns mateixos sagraments. L´obra mestra del Concili s´anomenà Decret Unitatis redintegratio. Després, amb els anys, Joan Pau II va renovar el document amb la magisterial encíclica Ut unum sint (l995). Fruit d´aquest propòsit, vivim moments d´una acció renovada de l´Esperit Sant vers la unitat.
En la història del nostre món, i també de l´Església han sovintejat terribles violències entre persones «carregades de raó», moltes vegades proclamant els drets de la veritat sobre l´error i en nom d´una pretesa defensa del drets de Déu 
davant els no fidels. Encara que és poc honest judicar la història des d´una perspectiva actual –ens ho va explicar un document sobre el perdó, del Jubileu de l´any 2000–, podem dir amb claredat que tota violència en defensa d´uns pretesos drets de Déu i de la veritat és un contratestimoniatge patent. El Concili va saber explicar al món, i ha estat una visió nova adquirida formidable, que la veritat religiosa de cadascú i de les religions, té dret a ser acollida, viscuda i proclamada privadament i públicament, amb total llibertat, mentre no s´impedeixi el mateix dret per part dels altres, però mai no pot ser imposada per qualsevol tipus de força, o violentada, perquè la veritat es defensa per ella mateixa. El nostre món té obert en aquest ensenyament del Concili el camí del «diàleg religiós», com a promotor de la convivència i de la pau. La llibertat religiosa, tal com és exposada en la Declaració del Concili Dignitatis humanae, és una fita fonamental de la cultura que l´Església ha sabut dilucidar, i ha convertit aquesta llibertat en un dret humà primer i essencial, patrimoni de la humanitat. Per això, el respecte dels drets humans arreu, comença per un respecte institucional i pràctic del dret de llibertat religiosa, avui dia tan maltractat.
La constitució pastoral Gaudium et spes ha estat punt d´arribada i, també, de partida d´una Església de Jesucrist que s´obre al tercer mil·lenni, amb la consciència clara que la seva vitalitat està lligada a una Nova Evangelització, que implica els cristians laics d´una manera conscient i activa. Això és impossible sense una consciència clara de la vocació baptismal, com a crida a la santedat i a la missió apostòlica. Les grans llums del document són els primers capítols, dedicats a una concepció «antropològica» de marcat caràcter personalista, arrelada en la dignitat de la persona a imatge de Déu i cridada a la filiació divina en Jesucrist. És una obra mestra dels textos del Concili, i una exposició acurada i ben resumida dels aspectes socials de la fe o Doctrina Social de l´Església. L´altre encert que vertebra el document és el seu caràcter «cristològic», que en el número 22, té un dels textos més famosos i repetits del Concili: «En realitat, el misteri de l´home només s´aclareix bé en el misteri del Verb encarnat».
Pau VI va imposar al Concili el silenci sobre algunes qüestions relatives al matrimoni i les noves practiques anticonceptives, en relació amb el caràcter sagrat de la vida humana, que en aquells moments eren molt discutides. 
Poc després, va intervenir amb autoritat magisterial i profètica, amb l´encíclica Humanae vitae (1968), que va ocasionar una contestació fortíssima i ben coneguda, i un enfrontament especialment dur de l´Església amb el procés de secularització d´Occident. Aquesta qüestió venia lligada a una altra que el Concili també va voler deixar per afrontar-la posteriorment: la renovació dels fonaments de la teologia moral, que va ser empresa per Joan Pau II en una de les seves més grans encícliques, sens dubte: la Veritatis splendor (1983). La deriva de l´anticoncepció, ha portat a una situació de trasbalsament dels fonaments de la moralitat que espera la lucidesa de nous temps i noves generacions.
El Decret Ad gentes corona les tasques conciliars en els plantejaments doctrinals, i en l´orientació de l´Església vers la seva missió principal, que és l´anunci i el testimoniatge de la fe de Jesucrist per part de tots els seus fidels. L´encíclica de Joan Pau II Redemptoris missio (1990), és una clara posada al dia d´aquest gran decret del Concili, que convoca tota l´Església a la missió apostòlica amb la Nova Evangelització.
No és una fita accessòria del Concili el Decret Christus Dominus. Vol complementar l´exposició doctrinal del Concili Vaticà I sobre la figura del sant Pare, amb una descripció de la figura del Bisbe com a representant de Crist, que té la plenitud del sacerdoci amb els tres oficis d´ensenyar, santificar i governar l´Església, tant en la seva universalitat, per ser membre del Col·legi Episcopal, com en una porció del Poble de Déu concreta, en qualitat de cap de l´Església local encomanada, o en altres oficis episcopals encomanats. D´ací han sorgit maneres de regir l´Església més sinodals, que tenen unes grans perspectives, també ecumèniques, referents a la pràctica de la col·legialitat episcopal en el govern.
Podríem seguir parlant llargament del significat ple de contingut d´aquesta convocatòria de l´Any de la fe mitjançant la Carta Apostòlica Porta fidei. Tot i això, sí que cal afegir-hi que, amb una Nota posterior de la Congregació de la Doctrina de la Fe, s´han donat abundants suggeriments per posar en peu tota l´Església en la iniciativa del Papa, especialment relacionada amb la dinàmica d´una Nova Evangelització. Els suggeriments i orientacions afecten tota l´Església, les Conferències episcopals, les Esglésies locals, i les parròquies, congregacions religioses, moviments i tota mena d´estaments eclesials.
Cada iniciativa de l´Any de la fe cerca afavorir el joiós redescobriment i el renovat testimoniatge de la fe. Les indicacions aquí ofertes –diu la Nota de la Congregació de la Doctrina de la Fe– tenen l´objectiu d´invitar tots el membres de l´Església a un compromís perquè aquest any sigui una ocasió privilegiada per invitar a compartir el més valuós que té un cristià: Jesucrist, Redemptor de l´home, Rei de l´Univers, «iniciador i consumador de la nostra fe» (He 12, 2).
