Com aturar la corrupció?

Domènec Melé

Professor ordinari d´Ètica Empresarial

IESE Business School, Universitat de Navarra

El Baròmetre del Centre d´Investigacions Sociològiques (CIS) d´Espanya, publicat mensualment a partir d´entrevistes amb unes 2.500 persones triades seguint criteris estadístics, mostra un fort increment de la preocupació dels espanyols per la corrupció i el frau. En els tres primers mesos de 2012 (vegeu Taula I), aquest concepte ha arribat al quart lloc, d´un llistat de 25 temes, després de qüestions tan importants com l´atur i els problemes de tipus econòmic, situades al capdavant i seguides per la preocupació per la classe política i els partits polítics.

      Taula I. Problemes que més preocupen en el primer trimestre de 2012*      

*Elaborada a partir del Baròmetre del CIS, amb multirespostes a les preguntes: Quin és, al seu parer, 

el principal problema que hi ha actualment a Espanya? I el segon? I el tercer?

En la valoració, hi poden haver influït casos de corrupció presumpta o confessa, molt airejats pels mitjans de comunicació durant aquest trimestre. Recordem el «cas Gürtel», amb la seva ramificació en el judici i posterior absolució, de l´expresident de la Comunitat Valenciana, Francisco Camps, el procés i condemna de l´expresident de la Comunitat Balear, Jaume Matas, la investigació de l´Institut Nóos, que dirigia el gendre del Rei, Iñaki Urdangarín, el caso Campeón, relacionat amb l´exministre José Blanco, i el cas dels ERO de la Junta de Andalusia, sense oblidar els tripijocs d´alts directius de certs bancs i caixes d´estalvi amb blindatges milionaris quan les seves entitats es declaraven en fallida.

Durant el mes de gener de 2012, el percentatge de persones que esmentaven la corrupció i el frau en el Baròmetre del CIS arribava al 12,3%, més del doble del 6 per cent del mes anterior. Un nivell que es manté el març, després d´un lleuger descens al febrer. És cert que en altres èpoques el nivell de percepció de corrupció encara ha estat més alt. De fet, el rècord se situa al gener de 1995, amb un 33,5 per cent, quan hi havia casos de corrupció que esquitxaven diversos alts càrrecs del govern de Felipe González. De fet, la corrupció no és només un problema del nostre país, ni es limita als polítics. El frau s´escampa per molts àmbits i, especialment, en la defraudació d´impostos i en fraus a la Seguretat Social i al cobrament del subsidi d´atur.

Repercusions socials de la corrupció personal

La corrupció erosiona les persones que abusen del seu càrrec o poder de decisió, malmet la confiança en les relacions interpersonals i institucionals, impedeix el bon funcionament de les institucions i fa fer enrere les iniciatives de negocis i inversions. En alguns països, la corrupció és causa principal del seu desenvolupament. La malversació de fons públics, l´oferiment o l´acceptació de suborns i actes d´extorsió per part de polítics i funcionaris públics, carreguen sobre els contribuents l´enriquiment il·lícit de servidors públics que, en comptes de servir, se serveixen a ells mateixos.

La corrupció no es limita als polítics. A l´empresa privada, hi ha fraus relacionats amb factures falses, amb les quals es vol cobrar l´impost sobre el valor afegit (IVA) o disminuir l´impost sobre societats augmentant fictíciament les despeses. La corrupció i el frau, els trobem també en els qui evadeixen impostos, defrauden a la Seguretat Social o s´aprofiten fraudulentament de l´estat del benestar, per exemple, accedint a subvencions públiques a les quals no tenen dret amb trampes i artificis més o menys enginyosos. Una altra situació coneguda és la dels qui cobren l´atur i, al mateix temps, treballen sense declarar-ho, o els qui causen baixa voluntàriament en una empresa i gestionen una simulació d´acomiadament improcedent per cobrar l´atur. Se´n podrien esmentar molts altres casos, entre d´altres els qui aconsegueixen contractes amb suborns, trampes i enganys; els qui, sense trobar-se en un estat de greu necessitat, promouen o participen en l´economia submergida i un llarg etcètera de pràctiques en què impera la picaresca.

La corrupció i el frau tampoc es limiten a un sector o país, tot i que hi ha països amb més corrupció que altres. Transparency International publica anualment un índex de percepció de la corrupció, puntuant entre 10 (no hi ha corrupció) i 1 (n´hi ha moltíssima). No hi ha cap país que arribi a 10 i, en l´últim índex publicat (desembre de 2011)[1], només 14 països passen del 8, d´un total de 182 països investigats. Espanya es troba al lloc 31, amb 6,2 punts. No es tracta pas de veure, ara, l´ampolla mig plena o mig buida, sinó del fet que hi ha corrupció, i que això no pot ser bo.

El Compendi de la doctrina social de l´Església sintetitza els mals de la corrupció tot afirmant: «La corrupció distorsiona d´arrel el paper de les institucions representatives, perquè les utilitza com a terreny d´intercanvi polític entre peticions clientelistes i prestacions dels governants. D´aquesta manera, les opcions polítiques afavoreixen els objectius limitats dels qui posseeixen els mitjans per influir-hi i impedeixen la realització del bé comú de tots els ciutadans»[2]. En un altre lloc, enumera la corrupció entre les causes que, en un grau més alt, contribueixen a determinar el subdesenvolupament i la pobresa dels pobles[3]. Un nota eloqüent, tot i que poc coneguda, del Consell Pontifici Justícia i Pau complementa aquestes afirmacions anteriors tot afegint-hi: «La corrupció priva els pobles d´un bé comú fonamental, el de la legalitat: respecte de les regles, funcionament correcte de les institucions econòmiques i polítiques, transparència»[4].

El mateix sant Pare Benet XVI ha parlat de la corrupció, de com s´ha estès i dels seus mals: «Malauradament, hi ha corrupció i il·legalitat, tant en el comportament de subjectes econòmics i polítics dels països rics, nous i antics, com en els països pobres. La manca de respecte dels drets humans dels treballadors és provocada, de vegades, per grans empreses multinacionals i també per grups de producció local. Les ajudes internacionals s´han desviat sovint de la seva finalitat per irresponsabilitats tant dels donants com dels beneficiaris»[5].

La pregunta és com afrontar i eradicar la corrupció. La resposta no és fàcil, però amb tota probabilitat exigeix una lluita decidida en molts fronts. Un és endurir la legislació i la seva aplicació i refermar els convenis internacionals encaminats a la prevenció i persecució de la corrupció. Però també, i molt especialment, cal dur a terme un gran esforç educatiu i promocionar, en tots els àmbits, una cultura d´integritat i de respecte per la justa legalitat.

A Espanya, igual que en d´altres països, s´han anunciat recentment mesures per perseguir el frau fiscal, i també la defraudació a la Seguretat Social i en el cobrament de l´atur. Benvingudes siguin i tant de bo que tinguin èxit, però no hem d´oblidar que la força de la llei té els seus límits, especialment quan la cultura dominant no hi ajuda. Mentre la tolerància social davant de la corrupció sigui gran i la picaresca no estigui molt mal vista, les lleis tindran una eficàcia reduïda[6]. El professor Argandoña, membre de la Comissió de Responsabilitat Corporativa i Anti-Corrupció de la Cambra de Comerç Internacional, presentava unes pinzellades ben poc afalagadores després d´assistir a una reunió d´aquesta Comissió, a finals de març, i reproduïa algunes intervencions: «un dels representants francesos, amb un to de veu que gairebé semblava una pèrdua de les maneres que s´acostumen a mantenir en aquests fòrums: el problema és la demanda per part dels funcionaris i polítics (és a dir, l´extorsió, per dir-ho amb unes altres paraules). La segona és una afirmació del copresident de la Comissió, un belga, que es referia al fet de dur a la pràctica la Convenció de les Nacions Unides contra la Corrupció: és un fracàs, perquè els governs no tenen un interès real per aplicar-la»[7].

Incidir en les persones i la cultura

Hi pot haver manca de voluntat política per eradicar la corrupció, però no se´n pot culpar només els governs, els quals, al capdavall –tret dels règims dictatorials– representen la ciutadania. Això ens porta al problema de fons en la corrupció, que, al meu parer, no és sinó la manca de formació personal i una cultura en què la lluita contra la corrupció no és una gran prioritat.

Els canvis culturals demanen temps i sorgeixen gràcies a l´acció de moltes persones, però sempre exigeixen un ferment. El primer pas és ser conscients del problema, revisar convencionalismes i promoure una cultura d´integritat i de legalitat. Les dades del Baròmetre del CIS citades al començament són, al mateix temps, dolentes i bones. Dolentes, perquè constaten que la corrupció existeix, i bones perquè la gent la veu com un problema important.

No hi ha dubte que «la pràctica i la cultura de la corrupció han de ser substituïdes per la pràctica i la cultura de la legalitat»[8], tal com suggeria l´esmentada Nota del Consell Pontifici Justícia i Pau. Però els canvis culturals demanen temps i lideratge; exigeixen un ferment inicial i la posterior interacció de moltes persones.

S´han alçat algunes veus contra la corrupció i els seus mals, però cal que hi hagi més fermesa. També cal educar per a la integritat, condemnar la corrupció i amplificar els missatges positius, incloent-hi la força creixent de les xarxes socials, per arribar a una cultura en què es valori molt més la integritat, tant personal com en la vida pública.

En la lluita contra la corrupció, hi tenen un gran paper l´educació familiar i a l´escola, la predicació, la catequesi i les correccions fetes a persones properes quan convingui. La doctrina és prou clara: El Catecisme de l´Església Catòlica assenyala com a moralment il·lícites diverses conductes, com ara «l´especulació, a través de la qual es pretén fer variar artificialment la valoració dels béns per obtenir-ne un benefici que perjudica els altres; la corrupció, a través de la qual es perverteix el judici dels qui han de prendre decisions que es corresponguin amb la llei; l´apropiació i l´ús privats dels béns socials d´una empresa; la feina mal feta, el frau fiscal, la falsificació de xecs i factures, les despeses excessives, el malbaratament»[9]. Però, tot i aquesta claredat doctrinal, sovint el que cal és assimilar-la i, sobretot, practicar-la. Tot un repte.

[1] http://cpi.transparency.org/cpi2011/results/ .

[2] Compendi de la doctrina social de l´Església, 411.

[3] Ibid. 447.

[4] Consell Pontifici Justícia i Pau, Nota La lluita contra la corrupció (21 de setembre 2006), núm. 5. Vegeu:

http://www.vatican.va/roman_curia/pontifical_councils/justpeace/documents/rc_pc_justpeace_doc_20060921_lotta-corruzione_sp.html.

[5] Encíclica Caritas in veritate, 22.

[6] http://www.mapeo-rse.info/sites/default/files/Como_hacer_frente_a_la_extorsion.pdf.

[7] Blog de Antonio Argandoña, Post de 27 de marzo de 2012: http://blog.iese.edu/antonioargandona/2012/03/27/pesimismo-sobre-la-corrupcion/ Acceso el 28 de marzo de 2012.

[8] Cit., n. 5.

[9] Catecisme de l´Església Catòlica, núm. 2409.