Per parlar de gènere

El 1968 el neozelandès emigrat als Estats Units, John Money, va tenir l´oportunitat de comprovar empíricament que la seva teoria sobre les diferències sexuals era certa. Davant el problema plantejat als pares de dos bessons, per la fimosi que patien i per tal de pal·liar una deficient intervenció que va patir un dels nois, van acudir a l´expert metge John Money, doctor per Harvard amb una tesi doctoral sobre l´hermafroditisme i doctor a la Clínica Psicohormonal de la Johns Hopkins University. Per demostrar la seva teoria del decisiu que és en la identitat sexual de la persona el factor cultural i educatiu, Money va intervenir un dels bessons, Bruce, per reassignar-li el sexe, amb la corresponent manipulació dels seus òrgans sexuals perquè es convertís en Brenda. No cal detallar el fracàs, que va portar a Bruce-Brenda als 14 anys a abdicar de la condició sexual que se li havia imposat i a reiniciar la seva vida com a home, amb el nom de David. La tràgica mort per suïcidi, anys després, d´aquest últim no fa més que afegir tons tràgics a un experiment que va ser vist com un gran èxit de la moderna concepció mèdica, psicològica i cultural sobre la persona humana.

L´anècdota il·lustra una manera d´abordar una realitat que ha anat cobrant creixent protagonisme en dècades recents en el món sencer. Han estat els moviments feministes els que han posat el focus d´atenció en la inadequada situació en què s´ha col·locat la dona en el món contemporani i han plantejat unes solucions que, si més no, es poden considerar controvertides. En aquest context, el concepte gènere ha cobrat un nou significat i s´ha convertit en element representatiu del nou enfocament que vol donar-se a la realitat humana contemporània.

Per aclarir diversos conceptes, convé fer algunes precisions, per després oferir una breu panoràmica del desenvolupament del feminisme en els dos últims segles i explicar, finalment, les idees característiques al voltant del gènere per part de moviments que han crescut enormement en els últims anys.

Precisions terminològiques

Un primer punt que cal abordar és el referit a la denominació de «ideologia de gènere». Així com no hi ha una unanimitat de principis entre els diferents grups feministes, tampoc seria adequat definir la ideologia de gènere d´una única manera. És més, en allò que estan d´acord tots aquests grups és en el fet de no utilitzar aquesta denominació. De fet, en la bibliografia acadèmica o en el seu discurs polític no utilitzen aquesta expressió. Més aviat són els grups crítics els que fan servir aquests termes per qualificar els seus antagonistes.

En comentar el cas de Money, ja hi sortia la manera peculiar d´entendre la paraula sexe en un context cultural, que ha marcat apreciablement l´evolució posterior. Money usa el concepte gènere (gender) per primera vegada l´any 1951, per referir-se a un component cultural –fonamentalment, la influència educativa– en la formació de la identitat de la persona. Encunya dos conceptes clau: identitat de gènere (la pròpia categorització de la individualitat d´una persona com a home o dona o una altra opció, que s´experimenta en l´autoconsciència dels processos mentals o en l´actuació d´un) i rol de gènere (la manifestació pública de la identitat de gènere d´una persona). Fins aquests moments la identitat sexual era considerada només com una determinació biològica. Amb això, el concepte de gènere s´ampliava. Ara, el gènere inclou tant la pròpia condició d´home o dona, com el reconeixement personal, la qualificació social o la determinació legal, no només sobre la base de la seva sexualitat, sinó també des de la perspectiva dels símptomes somàtics i els criteris de comportament que van més enllà de les diferències purament biològiques.

Els temes de què es discuteix i en què se centra el discurs feminista, als quals ens referirem tot seguit, mostren una crítica a les desigualtats que es donen en la societat contemporània. La manera de denunciar i d´explicar aquesta situació s´enquadra en el pensament crític neomarxista, amb un clar plantejament dialèctic de lluita de sexes, pel predomini masculí sobre les dones. És interessant assenyalar que aquesta denúncia, en força ocasions, reflecteix el que passa en realitat. Efectivament, les dones pateixen un tracte desigual que moltes vegades no està justificat. Aquesta situació que pateix i ha patit la dona no és assumible simplement com una cosa inevitable. Això no treu que un cert feminisme no encerti en l´explicació d´aquestes diferències entre homes i dones, i tampoc en les solucions.

Els orígens i les primeres formulacions

Els que han tractat de sistematitzar el moviment feminista s´han referit a la imatge de les tres onades, com una manera d´establir una cronologia i una explicació dels plantejaments que s´han anat succeint al llarg de la història. També cal, d´una manera senzilla, explicar tot aquest procés com un intent d´emancipació successiva d´instàncies percebudes com a opressores: Déu, el monarca i el pare de família. El procés que s´inicia amb les anomenades revolucions atlàntiques (la que culmina amb la creació dels Estats Units d´Amèrica i la que posa fi a l´Antic Règim a França) es pot comprendre des d´aquesta perspectiva de liberalització, que imposa la lògica d´un radicalisme que rebutja qualsevol tipus d´autoritat. Dins d´aquesta línia, s´inclou el moviment d´alliberament de la dona.

Des de finals del segle XIX, el feminisme incloïa un variat conjunt d´iniciatives que s´organitzaven al voltant d´una finalitat política de reivindicació dels drets de les dones en els sistemes polítics liberals. El terme sembla que va tenir els seus orígens a França, però va ser a Anglaterra i als Estats Units on les feministes van desenvolupar una tasca amb més ressò. La legitimitat de les seves reivindicacions semblava justificada, sobretot, des de la perspectiva del que va succeir amb el pas del temps. En el seu moment, hi havia clara consciència que es tractava de subvertir l´ordre social i per això produïa reaccions contraposades. Aquestes van ser les que s´enquadren com a primera onada i que van ser les popularment denominades «sufragistes», ja que reivindicaven el dret de la dona a votar. En els anys vint del segle XX, on es van aprovar les normes que van permetre el vot femení i per això es considera que amb aquest èxit s´havien assolit els objectius fonamentals del moviment.

La presència pública de les dones va incrementar-se i van continuar les accions tendents a guanyar un protagonisme encara més gran, com va passar quan en les dues guerres mundials (sobretot en la segona) la presència de dones en fàbriques i oficines es va incrementar notablement. Pròpiament, el nou impuls que va rebre el moviment es va produir a partir dels anys seixanta, en què es va iniciar una segona onada que aprofundia en les arrels de la desigualtat i reivindicava una revolució social profunda.

Els nous plantejaments guardaven estreta relació amb les idees contingudes en el llibre de Simone de Beauvoir titulat Le Deuxième Sexe (El segon sexe) i publicat el 1949. L´autora va dotar al moviment d´un alè existencialista que encaixava perfectament amb el sentiment de discriminació que havia estat present des del començament de les reivindicacions d´una major igualtat. La idea que la dona és un producte cultural que s´ha construït socialment, que no es neix dona, sinó que s´arriba a ser-ho per la definició de rols socials que li són imposats, ha servit com a clau d´explicació de la majoria de les postures feministes que van florir en els anys 60-70, anys d´eclosió dels moviments crítics del sistema capitalista, imperant al món occidental. Ja s´ha al·ludit abans a com Money i altres encaixen dins d´aquest context.

L´anomenat «alliberament femení»

La segona onada que s´inicia dècades després de la fi de la Segona Guerra Mundial va trobar als Estats Units un entorn especialment adequat. Els diferents grups que van emergir tenien relació amb una contínua lluita reivindicativa que gaudia d´una força que no era tan poderosa en cap altre país. Allà es va publicar el llibre que és punt de referència habitual del feminisme d´aquests anys: The Feminine Mystique (La mística de la feminitat), publicat el 1963 per Betty Friedan. L´autora descrivia les causes del canvi en els rols exercits per les dones durant el període de la guerra i com s´havia produït una frustració en ser expulsades de l´àmbit laboral i tornar a un entorn familiar (una altra vegada, eren només mestresses de casa), que es convertia en limitador de les seves possibilitats de creixement personal.

A partir de llavors, l´activisme feminista va adquirir notable puixança, en un entorn de contestació provinent d´amplis sectors, especialment de l´àmbit universitari. En bona mesura, els esmentats moviments presentaven una alternativa crítica al capitalisme imperant i se servien de categories d´origen marxista interpretades a la llum dels desenvolupaments de l´Escola de Frankfurt.

Aquesta segona onada de feminisme, que buscava les arrels de la desigualtat en àmbits diferents de la política, va trobar una explicació de la injustícia que suportaven les dones en la imposició d´una estructura de poder controlada per l´home i que havia de ser denunciada i canviada. Un terme encunyat llavors va aconseguir especial renom: Alliberament femení (Women's Liberation). Els aspectes en què s´havia de concretar aquest alliberament eren múltiples, ja que s´intentava replantejar totes les estructures socials denominades opressores, però possiblement van ser els aspectes relacionats amb la sexualitat els que van cobrar un protagonisme més notable. En concret, la inclusió de l´avortament com un dret de les dones es va convertir en una reivindicació que va afectar el debat públic i es va concretar en l´aprovació de lleis per part dels parlaments del món vencer amb poques excepcions. Es rebutjava tot el que es considerés com a opressor, sense diferenciar entre el que és imposat per la veritat de les coses i el que és fruit de la decisió personal.

Aquesta segona onada del moviment feminista abastava variats grups i organitzacions, que confluïen en unes bases comunes mínimes, però que discrepaven en múltiples facetes. Per això, no es pot parlar com si hi hagués un únic punt de vista. Així, aquesta ideologia va passar de ser la defensada per grups marginals, com van ser els que van impulsar el moviment en els anys seixanta, a anar adaptant-se als programes defensats per partits del sistema que o havien estat anteriorment marxistes (com va passar amb la gran majoria dels socialistes europeus) o representaven postures liberals més radicals (com pot ser el cas del Partit Demòcrata dels Estats Units). En tot cas, es va produir una assimilació, en el discurs públic, d´alguns dels postulats i reivindicacions que van deixar de ser exclusives del feminisme anterior.

La tercera onada del feminisme

Mentre es produïa aquest procés, dins de les organitzacions feministes va sorgir una crítica del que el moviment estava aconseguint i es va anar configurant el que s´ha denominat tercera onada del feminisme. Des de mitjans dels vuitanta en endavant, es van poder escoltar veus joves que acusaven les seves predecessores d´haver oblidat una part de les dones i no atendre els seus problemes reals. Per a les autores que han anat definint aquesta nova orientació, la segona ona representa la visió «essencialista», que és la que es plasma en les aspiracions de les dones blanques de classe mitjana.

La condició sexuada de la persona s´entén en termes fluids, depenent de la manera com s´elaborin per a cada cultura els termes d´home i de dona. La biologia no té l´última paraula, sinó que són les decisions personals les que s´imposen. D´aquí l´interès per desenvolupar nous significats del gènere i l´aprofundiment en conceptes com el de transsexualitat o l´orientació sexual com a millor definició del que algú és (arriben a parlar que no hi ha només dos sexes sinó cinc, depenent del comportament i tendències de cada un). També aquí s´inscriu el desig de desenvolupar les denominades «tècniques de reproducció assistida», ja que fan possible saltar aquestes barreres biològiques.

Dins dels temes que apareixen més en el discurs d´aquestes noves feministes, podem destacar el d´assetjament sexual i el de la violència contra les dones o de gènere, que es presenten com a clars exponents de la cultura anomenada com a «masclista», en la qual els homes exerceixen el poder contra les dones per tots els mitjans. En aquest sentit, es considera violència tota forma de domini i no només les més extremes, com poden ser la lesió física o l´assassinat; així, adquireix aquesta consideració qualsevol acció o conducta que relegui les dones a un lloc secundari, en els mitjans de comunicació, per exemple.

Partint d´aquest nucli central, les feministes d´aquesta tercera onada estan proposant un nou ordre social i una nova cultura inscrita dins d´altres propostes contemporànies molt de moda, com poden ser el multiculturalisme, el postcolonialisme, l´ecologisme o els moviments antisistema. Segueixen aspirant, en definitiva, a presentar una alternativa a les idees imperants en les societats més desenvolupades.

José Javier Sánchez Aranda

Professor d´Història de la Comunicació i de Mètodes d´Investigació en Comunicació

Facultat de Comunicació. Universitat de Navarra