L'Església a la Xina, una església màrtir

La vida d´un dels més extensos països asiàtics ha estat sempre molt rica en tota mena de fets històrics, també en el camp religiós, ja que els xinesos s´han caracteritzat pel fet de ser natura sua intensament religiosos.

Volem donar una visió de l´Església Catòlica a la Xina, estudiant el seu desenvolupament fins a arribar al dia d´avui, tenint en compte que des finals dels anys quaranta del passat segle, la ideologia marxista ha portat les regnes del govern de la República Popular. En els passats segles, l´Església Catòlica conegué temps de prosperitat i també de dificultats. En les últimes dècades ha viscut en un continuat estat de persecució: es pot afirmar que l´Església, a la Xina, ha estat una Església màrtir.

Evangelització de la Xina

Les primeres evangelitzacions foren: la dels «nestorians» el segle VII. La segona evangelització la feren els franciscans durant el segle XIV. Aquesta segona evangelització tingué una certa continuïtat, però per manca de recursos, les comunitats catòliques sobrevisqueren amb dificultats. La tercera evangelització la comencen els jesuïtes –segle XVII–. Sant Francesc Xavier és el primer a intentar-ho, però morí a les envistes del gran territori xinès. I és aleshores quan els jesuïtes Matteo Ricci i Michele Ruggieri aconsegueixen entrar en el continent i evangelitzar persones en moltes ciutats i pobles. Ho fan entre diferents sectors de totes les classes socials: alguns ministres de l´Emperador es batejaren en rebre la Fe gràcies a la predicació dels dos savis jesuïtes. Hi arribaren també els dominics –de nou, els franciscans–, els agustins, els paüls, etc. Un problema afecta aquesta evangelització: el fet que els jesuïtes volgueren fer-la amb un esperit «inculturitzador», amb els «ritus xinesos»; aital «inculturació» no fou ben acceptada pels altres religiosos missioners i els fets acabaren en forta polèmica que resolgué la Santa Seu. Tot i això –juntament amb discrepàncies jurisdiccionals– els catòlics es multiplicaren per tot el territori. Hi hagué vocacions per al sacerdoci, per a l´estat religiós, es crearen fervoroses comunitats catòliques, centres d´ensenyament, etc. La «dissolució oficial» dels jesuïtes per Roma més tard afectà, però, negativament l´expansió missionera. D´altra banda es donà alguna persecució per part dels governants d´algunes províncies. Entre el 1802 i el 1811, les contradiccions per a l´Església coneixen un punt àlgid, i la «revolució dels boxers» (1899-1900) revifà les persecucions. En aquestes diferents èpoques hi hagué expulsions de missioners, martiris, desercions, apostasies, confiscacions de béns, etc. I això s´anirà repetint durant tota la meitat del segle XX i ara durant el segle XXI.

L´Església a la Xina del segle XX

Durant aquest segle, són consagrats l´any 1926 els primers bisbes xinesos. A partir d´aquestes ordenacions episcopals, l´Església –amb jerarquia nativa– coneix moments d´esplendor. Els catòlics són exemplars en honorar i exaltar les més nobles tradicions culturals, artístiques i morals del gran poble xinès L´any 1946 l´Arquebisbe de Pequín és nomenat cardenal. És el primer. L´Església dirigeix exemplarment tres universitats: Aurora a Shangai, Fu-Jen a Pequín i Tsin-ku a Tien-Tsin.

L´any 1921, es funda a Shangai el Partit Comunista Xinès i a partir del 1935, adquireix una gran força política. Una mica abans de la segona Guerra Mundial, aquest partit viu l´anomenada «Llarga marxa», que el porta a fundar un estat independent al Nord. Immediatament després de la Guerra Civil entre els marxistes de Mao Zedung i els nacionalistes de Chiang Kai-shek (1946-1949), el partit comunista tindrà un paper predominant en la política, en guanyar la guerra i en la persecució de l´Església. Això últim ho aconsegueix de manera metòdica i hàbil. I a partir de la proclamació de la República Popular el dia 1 d´octubre de 1949, la persecució de l´Església catòlica adquireix tons agressius, tot i que els governants comunistes afirmen respectar l´article 88 de la Constitució referent a la llibertat religiosa. En aquests moments, els catòlics xinesos són uns tres milions i mig; amb més de 6.000 preveres; les religioses són unes 7.400; els religiosos, uns 800; també molts seminaristes en diverses diòcesis. L´Església té 20 arxidiòcesis, 85 diòcesis i 34 prefectures apostòliques. També hi ha col·legis, escoles, universitats, hospitals, orfenats, etc. i dirigeix iniciatives en altres àmbits socials. I el fil conductor seguit pel Govern Comunista en contra de l´Església és el d´acusar-la de ser un «imperialisme dissimulat» sota l´engany de la religió.

Com s´ha explicat en molts llocs, el Govern Comunista ateu comença de seguida, amb un gran afany, un planejat atac a l´Església, titllant-la de «contrarevolucionària i imperialista». Se li imposa el Decret de la «Triple autonomia».

El Decret de la triple autonomia

En què consisteix? Doncs en el fet que l´Església ha de ser independent i autònoma en tres aspectes: l´econòmic, el jeràrquic-institucional i el doctrinal.

El «Decret» de la Triple Autonomia o Triple Independència exigeix: a) propi govern o self-governement (Tze-Yang), b) autonomia evangelitzadora o self-propagation (Tze-Chuan) i c) autonomia econòmica o self-support (Tze-Yang). Aquestes autonomies es presenten confusament, amb moltíssima ambigüitat. Vol conduir a una Església Nacional no sotmesa a Roma i que ella no pugui rebre cap ajut monetari de fora; i que els evangelitzadors –bisbes, preveres, religiosos, etc.– siguin només xinesos simpatitzants amb el marxisme. S´expulsen els missioners estrangers, es coaccionen bisbes i preveres a instituir una església patriòtica-nacional o autònoma, intentant també que la doctrina cristiana s´expliqui des d´un caire marxistoide. L´Església patriòtica esdevé una realitat entre els 1958-1960. Qui no accepta el Decret és perseguit i condemnats a diverses penes (confinaments, presó, mort, cadena perpètua, camps de reeducació etc.). Neix llavors l´anomenada Església clandestina que continua sent fidel a Roma i a l´Episcopat mundial: serà una església perseguida i amagada en les «catacumbes del país».

L´Església nacional-patriòtica

L´any 1960, l´Església patriòtica consagra els primers bisbes sense el vistiplau de Roma. S´ha aconseguit una Església catòlica dividida. Els papes Pius XII –amb la Carta Apostòlica Cupimus imprimis, les Encícliques Ad sinarum gentes i Ad Apostolorum principis– i Joan XXIII i Pau VI, amb algunes intervencions diplomàtiques, fan tots els possibles per redreçar els problemes: intenten l´alliberament dels bisbes Ignasi Gong –que uns anys després serà nomenat cardenal in pectore per Joan Pau II– i James Wallsh, alliberat aquest gràcies al president Nixon, mentre el pare Li Chang, altres bisbes i sacerdots resten empresonats després de judicis populars.

Ajuda a l´Església xinesa

L´Església universal se sent vinculada amb els seus germans xinesos i els dóna tota mena d´ajut espiritual i material. El Centre d´Estudis de l´Esperit Sant d´Hong Kong ha estat, amb el temps, la talaia per saber en tot moment com es trobaven els catòlics xinesos. Alguns viatges del Cardenal Etxegaray, de diferents delegacions vaticanes i d´alguns bisbes catòlics comporten un millor coneixement de les relacions entre l´Església Catòlica clandestina –fidel a Roma– i l´Església patriòtica controlada pels comunistes. Com algú digué: «endinsar-se a la Xina, suposa fer un important esforç per canviar de mentalitat i ser molt acurats amb les valoracions», ja que la Xina és tot un altre món: 1.300 milions d´habitants i una extensió equivalent a dinou vegades tot Espanya».

Estat actual de l´Església

L´Església clandestina és pobre en recursos i se sent una mica abandonada. Així ho ha afirmat recentment el cardenal xinès d´Hong Kong. Sempre ha estat perseguida des que Mao Zedung es féu amb el poder. A més, la «revolució cultural» entre els anys 1966 i 1976, comportà la més forta de totes les persecucions.

La situació de l´Església xinesa continua sent avui dia molt anòmala: per un costat, hi ha unes 120 diòcesis, de les quals unes 40 estan vacants perquè no hi ha acord entre Pequín i el Vaticà. Per tant, hi conviuen dues comunitats, la patriòtica tutelada pel Govern, i la clandestina que és «l´ase de tots els cops». I així molts catòlics «neden entre dues aigües», sense saber què fer. Algun religiós com el bisbe de Shangai, Lluís Jin Luxian, aprovat pel govern comunista i vist per la Santa Seu com a interlocutor i Miquel Fu Tieshan de Pequín han estat consagrats bisbes, dins de l´Església patriòtica, amb el suposat consentiment de Roma com a mal menor i amb el vistiplau de Pequín. Sembla que a partir de l´any 1980 el Govern mostra una cara diferent envers el món occidental i decreix en part la persecució més aferrissada.

El Govern xinès ha imposat sempre una condició per posar fi al problema: el reconeixement de l´Estat de la República Popular de Xina i el trencament amb Taiwan. Mentrestant, hi ha hagut intents de comunicació entre bisbes d´ambdues «esglésies». Es donen alguns passos positius, però encara insuficients per acabar amb la situació cismàtica i la persecució dels bisbes, sacerdots, religiosos i laics fidels a Roma.

Alguns cregueren que amb els Jocs Olímpics del 2008 el Govern comunista xinès donaria el pas definitiu per resoldre tots els problemes creats des del 1949. Però no fou així. Arran dels Jocs, un informador fefaent explicà que «els controls es van fer més exigents; la censura d´Internet fou intensa en totes les connexions electròniques»; continuà la «prohibició d´introduir Bíblies”. Malgrat tot això, s´aconseguí millorar la situació de sacerdots i religiosos, s´atengueren altres necessitats bàsiques amb l´ajut per a la construcció o restauració de temples i altres espais diocesans. L´Església clandestina aproximadament compta amb uns 60 bisbes i uns 600 sacerdots, però la majoria estan sotmesos a arrest domiciliari o estretament vigilats. Hi ha «clandestins» que se sostreuen d´aquest control.

Les autoritats comunistes han reconegut cinc religions oficials: el budisme, el taoisme, l´Islam, el protestantisme i el catolicisme, per tal de mostrar que es compleix la Constitució que garanteix la llibertat religiosa. Però cadascuna d´aquestes cinc religions té la seva versió patriòtica vigilada per un Ministeri o per alguna altra mena d´estructura.

Pel que fa al total de fidels catòlics –sumant les dues «comunitats»–, es calcula que pot ser d´uns 12 milions.

Recents intents de reconciliació

Joan Pau II els féu una crida des de Manila l´any 1981. Més tard, el 1982 escriví la carta Caritas Christi expressant la seva preocupació per l´estat de l´Església. El 1989 es creà la Conferència Episcopal dintre de l´Església clandestina, però sense cap efectivitat. El 1998 Joan Pau II convidà els bisbes Maties Duan i Josep Xu a participar en el Sínode per a Àsia celebrat a Roma. Les autoritats xineses vetaren el viatge. El 2000 l´Església patriòtica torna a consagrar il·lícitament cinc nous bisbes. Se sap que vuit preveres es negaren a ser ordenats bisbes sense el permís del Sant Pare. A més, un bisbe clandestí, Mons. Han Zhihai, envia una carta a tots els bisbes xinesos per tal d´arribar a la unió. El 2005, el prevere Josep Xing és consagrat bisbe amb permís de la Santa Seu i del Govern Comunista, la qual cosa dóna de nou esperances per acabar amb el cisma. Al Sínode sobre l´Eucaristia –l´any 2005– són convidats uns quants bisbes xinesos de les dues Esglésies, però el Govern torna a vetar el viatge.

En la seva Carta als catòlics xinesos del mes de juny del 2007, Benet XVI evita esmentar l´Església clandestina i l´Oficial-patròtica i es refereix només a «l´Església en general» sense voler fer cap distinció. Els proposava viure en la unitat de fe, de la caritat i de l´esperança, perdonant-se mútuament tots els mals soferts durant tantes dècades i arribar així a la reconciliació. Benet XVI no va oblidar tampoc de demanar als governants que respectessin la llibertat religiosa, al mateix temps que els suplicava que l´Església pogués elegir amb plena llibertat la jerarquia.

Benet XVI, denunciant la falta de llibertat religiosa a la Xina, ho féu mostrant la seva preocupació pels milers de ciutadans catòlics que en aquests últims cinquanta anys han estat perseguits a causa de la seva fe i fent avinent que el grup religiós que ha patit més ha estat l´Església Catòlica.

Féu referència a gestos preocupants com el de la promoció, per part del Govern comunista, d´una Assemblea de bisbes sense el permís de Roma i el de la consagració d´un bisbe sense el vistiplau del Papa. El Papa demanà una vegada més als catòlics xinesos «fe, paciència i fortalesa» per tal de mantenir la seva fidelitat a Roma. Els exhortà a «no desanimar-se davant les limitacions a la seva llibertat de religió i consciència» i a mantenir viva «la flama de l´esperança»... i «que l´amor de Déu atorgui perseverança a totes les comunitats cristianes que pateixen discriminació i persecució, i inspiri els líders polítics i religiosos a comprometre´s pel ple respecte de la llibertat religiosa de tots».

Sortint del pas

Sabem que els catòlics xinesos han afrontat la manca de llibertat amb solucions imaginatives per evangelitzar. Els catòlics fidels al Papa han trobat camins per combatre la manca de llibertat derivada de les restriccions imposades. Hi ha hagut trobades en la parròquia de Sant Salvador de Pequín; s´han creat editorials, amb l´ajut de la Missió alemanya, per publicar llibres d´espiritualitat i de teologia; a l´església de Sant Salvador de Pequín, els dissabtes hi ha una reunió d´un gran nombre de xinesos per compartir l´Evangeli. Aquestes trobades serveixen perquè tots exposin els problemes que s´han de resoldre i intentin ajudar-se buscant una resposta des de la caritat. «Sovint –com diu un periodista– són convidats a aquesta cita setmanal sacerdots i professors universitaris per donar conferències». Tot plegat constitueix una interessant experiència basada en l´intercanvi d´opinions i en la col·laboració per a la promoció de l´evangelització, cosa que ha permès també convertir les parròquies en punt de trobada de catòlics amb cristians d´altres confessions i creients d´altres religions».També a Pequín, en un altre temple –el de Sant Josep– han augmentat els fidels per celebrar els Sagraments. Conscients que aquest temple rep visites de molts estrangers, els fidels han col·locat a l´exterior la lletra del Credo, imatges cristianes i informacions sobre activitats pastorals, tot amb l´objectiu de donar a conèixer la fe. També alguns santuaris dedicats a la Mare de Déu han obert les portes.

Mateo Ricci i el 2001

El record dels 400 anys de l´arribada de Mateo Ricci a la Xina fou celebrat per totes les autoritats civils i religioses xineses l´any 2001. Era aquell jesuïta italià que arribà a Pequín l´any 1601. Deia la premsa: «Considerat el savi d´Occident i pont entre dues cultures, el missioner, que va adoptar el nom de Li Madou, va saber obrir una nova via a la inculturació de la fe»... Els fruits culturals i religiosos del fet ja estan arribant, amb publicacions i altres iniciatives. A la capital xinesa, la tomba del jesuïta és visitada per tots els ciutadans del país, creients i no creients».

Els «llibres rojos» sobre l´Església xinesa

Parodiant el Llibre roig de Mao, aparegueren dos llibres que porten com a títol El llibre roig... L´un és Le comunisme et l´Église Catholique, le livre rouge de la persécution d´Albert Galter (1956), i editat a Espanya amb el títol de Libro rojo de la Iglesia perseguida, i l´altre ho fou per Gerolamo Fazzini, titulat Libro rosso dei martire cinese (2006, Itàlia), i ara per Ediciones Encuentro a Espanya.

Els testimonis que llegim en aquests dos llibres coincideixen substancialment en tot el que hem exposat. Em referiré al segon dels dos per la seva actualitat històrico-documental, ja que es tracta d´un preciós text que testimonia la persecució dels catòlics xinesos durant dècades, sobretot aquelles que comprengueren els de la dictadura de Mao Zedong entre 1948-1976. Foren tres decennis, durant els quals tota mena de cristians foren jutjats, maltractats i empresonats pel fet de ser catòlics. També hem de comptar altres creients, intel·lectuals, escriptors, opositors polítics, etc. Cadascú amb la pròpia història i amb el denominador comú d´una violenta persecució contra tots els qui no pensaven com el dogmàtic partit comunista. En morir el Gran Timoner i «Gran Dictador», la persecució, però, ha continuat sense tanta virulència.

Els testimonis que llegim en aquest El libro rojo de los mártires chinos són de sacerdots i laics catòlics que patiren persecució. Es diu molt aviat que un home o una dona passi més de trenta anys a la presó pel sol fet de creure en Jesucrist i de ser fidel a l´Església. Aquesta obra ha vingut a omplir el buit que tal vegada s´havia creat entorn de l´Església xinesa veritablement màrtir. En llegir aquesta tria de testimonis del periodista Fazzini, comprovem la veritat de les paraules del pròleg escrit pel cardenal Josep Zen Ze-kiun, arquebisbe d´Hong Hong: «Les pàgines que segueixen no són principalment pàgines de sofriment i dolor; són també, per damunt de tot, pàgines d´alegria»... «D´entre els nombrosos catòlics empresonats a la Xina durant més de trenta anys, no pocs ens han deixat les seves memòries. Moltes s´han quedat en els calaixos durant molt de temps. Hi havia motius vàlids perquè passés: no es volia inquietar els poders públics, exposant a més greus perills els nostres germans en la fe. No obstant això, hem d´admetre que també hi havia una espècie de reluctància. Durant molts anys el maoisme ha estat exaltat més enllà de tot límit raonable. També aquells que no hi estaven d´acord no tingueren ànim o la llibertat interior per parlar fora del cor ideològic. Tal vegada per no ser titllats de reaccionaris. Però continuar avui en el camí del silenci seria un error incomprensible i imperdonable».

La figura de Mao Zedong ja ha estat desmitificada, però els catòlics xinesos continuen sense la llibertat deguda, sobretot els que pertanyen a l´Església clandestina. Caldrà fer-se ressò del que succeí i encara succeeix. Recomano començar aquest llibre per les pàgines 268-288, on trobem una clara síntesi històrico-cronològica d´aquesta Església màrtir en aquest llarg context històric: fundació del partit comunista, lideratge de Mao Zedong, guerra mundial, guerra civil xinesa entre 1946 i 1949, proclamació de la República Popular, revolució cultural, etc. Veiem com els catòlics sempre foren considerats enemics del poble i acusats de ser aliats de l´imperialisme; no només per creients en Jesucrist. Han estat milions els catòlics xinesos que han patit aquesta llarga persecució sota tribunals populars, gulags, tortura, camps de concentració i reeducació, embargament de béns, presons, interrogatoris extenuants, expulsions i confinaments, etc.

El primer testimoni, en forma de diari, és del sacerdot Francesc Tan Tiende, que va passar trenta anys fent treballs forçats en diversos racons de la Xina continental. Nascut l´any 1916, fou ordenat prevere l´any 1941. Després d´un període d´exercici del ministeri, fou empresonat l´any 1953. I així va romandre fins el 1983. A partir d´aquell moment –i fins els anys 90–, ha treballat heroicament com a sacerdot en diferents llocs. Sempre pensà que Nostre Senyor era més fort que tot, per damunt de tota contradicció. Ell se sentí estimat per Déu perquè sabia que la seva vida era preciosa als ulls divins i per això Déu el salvà de la desesperació, de la inutilitat d´una vida d´entrega feta de gestos petits i quotidians; i el Senyor l´alliberà de la por de viure una vida sense sentit.

La narració del sacerdot Joan Huang, també empresonat i condemnat a treballs forçats, és espectacular. Ens agafa de ple com visqué des de la fe en una vida on la Creu de Crist presidí tots els seus actes i pensaments: tot això sense odis i estimant tots els que el perseguien. La seva força, la trobà en l´oració i en la fidelitat a l´Evangeli, a Jesús i al Sant Pare.

Un tercer testimoni –escrit per un parent seu, un nebot– és el del prevere Josep Li Chang, que fou repetidament perseguit per diverses raons. Us recomano de començar per aquest tercer testimoni, perquè és ampli i ben descrit. Conté fets heroics que el fan un gran confessor de la fe. Sempre que pogué Li Chang actuà en tot lloc i en tot moment com a ministre de Crist, malgrat les moltes dificultats que sempre trobà. Havia nascut l´any 1915 i després dels estudis teològics en terra xinesa es formà en la Universitat Urbaniana, a Roma, on rebé l´orde sacerdotal (1953). Tornà al seu país com a formador i professor.

El quart relat correspon al d´una dona catòlica –Gertrudis Li Minwen–, qui amb altres companyes resistiren amb la força divina les persecucions per ser catòliques. Gertrudis féu arribar el seu testimoni mitjançant uns escrits en unes plantilles de sabates de missioners.

El cinquè relat és esfereïdor. Narra l´autèntic Via Crucis patit per 33 monjos trapencs de Yangyiaping, una de las fundacions monàstiques més antigues de la Xina: el monestir de Nostra Senyora de la Consolació. La causa de beatificació està ja presentada a Roma.

L´editor de Libro rojo de los mártires chinos, en les referències bibliogràfiques finals, recull molts altres llibres-testimonis publicats sobre l´Església catòlica xinesa. Són un bon complement a tot el que hem exposat en aquestes pàgines.

Josep Vall i Mundó

Doctor en dret canònic

* * * * *

      La controvèrsia sobre els ritus xinesos i la inculturació     .

La controvèrsia que des de fa temps s´ha anomenat «dels ritus xinesos», es va desenvolupar entre els missioners catòlics a la Xina, i es va donar per acabada amb les disposicions dictades per Benet XIV el 1742. Només el 1939 la Sagrada Congregació de Propaganda Fide aixecava el jurament que pesava sobre els missioners, i donava com a lícites algunes cerimònies, considerades civils, en honor de Confuci i dels avantpassats difunts. No va ser tan sols una controvèrsia especulativa, sinó que s´hi van barrejar diverses causes que van enverinar tota la qüestió, encara que hi hagués bona voluntat per ambdós bàndols: el conflicte de mètode apostòlic entre diversos ordes religiosos, el conflicte de diversos instituts missioners, el conflicte de rivalitats nacionals, a més del conflicte creat per la institució dels vicaris apostòlics, que pugnava llavors amb l´antic règim de patronat, el conflicte entre les potències colonials, i, finalment, la mala voluntat i lluites dels jansenistes.

L´arrel de la controvèrsia pot trobar-se en el divers mètode d´evangelització seguit per uns i altres. Els jesuïtes volien seguir el seu propi mètode apostòlic basat en una prudent adaptació missionera, que tendia a aprofitar tot allò que fos aprofitable en els pobles de missió, i que es podria condensar en aquesta doble funció: adaptar tant com sigui possible les nostres coses a les seves, i les seves a les nostres, sempre que es pogués integrar en el cristianisme. Pel que fa al cas de la Xina, pot reduir-se a aquests tres punts principals: 1) nom o vocable amb el qual hauria de designar-se Déu, 2) honors tributats a Confuci; 3) honors tributats als avantpassats difunts.

Els franciscans i dominics arribats a la Xina van introduir en el camp de l´apostolat els seus propis mètodes, diferents als adoptats gairebé mig segle abans pels jesuïtes. La activitat missionera dels nous ordes religiosos arribats més tard podria caracteritzar-se potser per donar poc valor a l´ús dels mitjans merament humans, com feien sovint els jesuïtes, per un cert menyspreu pràctic de les lleis i costums oposades a la llibertat apostòlica en un país que tenia tancada i barrada l´entrada als estrangers, i per un esperit de certa severitat moral. Els mètodes eren diferents, i no se´ns ha de fer estrany que hi hagués un xoc entre uns i altres missioners.

Resum de l´article d´A. Santos Hernández, GER