El Opus Dei: Estructura y Misión

Pedro Rodríguez

Ed. Cristiandad

Madrid 2011

168 pàg.

El debat ecumènic-eclesiològic revifat arran de l´erecció dels Ordinariats personals per a aquells anglicans que volen viure la plena unitat amb l´Església Catòlica, ha empès el teòleg de la Universitat de Navarra, Pedro Rodríguez, a retornar a un tema ja estudiat per ell en altres obres: la presència i el lloc en l´Església de la prelatura personal de l´Opus Dei.

Així, doncs, aquest llibre –es pot afirmar– és fruit d´un llarg estudi d´una vintena d´anys. L´autor parteix més aviat d´unes premisses eclesiològiques ben conegudes que no pas d´un estudi canonístic incert. Ho fa –després de vint anys– amb algunes noves aportacions, tant eclesiològiques com canòniques, i tot al voltant tant dels conceptes de jerarquia eclesial, d´estructures o circumscripcions territorials i personals jeràrquiques, com també de l´experiència pràctica d´una prelatura que té com a finalitat «promoure algunes específiques obres de caràcter apostòlic» en l´Església Universal. Afina molt les diverses qüestions sobre les quals han polemitzat alguns teòlegs i canonistes. L´autor es fa ressó de la dificultat d´armonitzar canónicament alguns conceptes teológics; questió que sempre no s´aconsegeix a la primera. Per això caldrà encara estudiar millor tots aquests temes que afecten les estructures territorials i personals de les diferents circumscripcions que mantenen una estructura jeràrquica. També els nous Ordinariats personals per al anglicans s´hauran d´estudiar millor des dels diversos punts de vista eclesials, com també serà necessari fer-ho davant algunes possibles incorporacions de comunitats d´Esglésies Orientals a l´Església Catòlica (Patriarcats, Eparquies, etc.) tot i que en el Codi de cànons per a l´Església Oriental, moltes qüestions ja queden perfectament resoltes.

Amb aquest estudi, editat per Ediciones Cristiandad, l´autor contribueix a enriquir aquest camp eclesiològic amb propostes innovadores. Del pròleg del llibre, en trio algunes de les idees més fonamentals. Afirma que «en l´àmbit de la canonística l´aprovació dels Ordinariats personals ha donat nova actualitat al debat sobre les formes jeràrquiques de naturalesa 'personal´, Ordinariats militars i prelatures personals». Ell aborda el tema des de l´Eclesiologia, des de l´Església com a sagrament universal de salvació en Crist, i des dels avenços dogmàtics aconseguits després del Concili Vaticà II i tenint en compte el Codi de Dret Canònic de l´any 1983, que intentà reflectir l´eclesiologia d´aquest Concili.

«Per això –diu l´autor– el debat jurídic, teològic i ecumènic arran de la Anglicanorum coetibus m´ha impulsat a esbrinar de nou i tractar d´exposar de manera unitària la realitat eclesiològica de l´Opus Dei»... «La qual cosa demana considerar primerament, amb un cert detall, l´estructura originària de l´Església sacramentum salutis i la seva relació amb el sacerdoci de Crist (Capítol I). A continuació, estudiar els desenvolupaments històrics d´aquesta originària estructura i les formes en què es manifesten (Capítol II)».

Després, en el Capítol III, passa a l´estudi de la primera prelatura personal –l´Opus Dei– com a iniciativa de l´Esperit en la seva forma institucional (Cap. IV) i en altres trets estructurals rellevants (Capítol V) i deixa per al final la consideració de com aquesta institució eclesial realitza la seva essència servint les esglésies particulars en comunió amb l´Església universal.

En una de les pàgines més denses, escriu –fonamentant-ho en un discurs de Joan Pau II– que l´Opus Dei és un organisme apostòlic, que consta de sacerdots i de laics, homes i dones, i que al mateix temps és orgànic i indivís, dotat d´una unitat que és simultàniament, unitat d´esperit, de fi, de règim i de formació...». Respon a «aquestes característiques fonamentals: a) és una comunitat social estructurada (compages); b) amb una socialitat determinada per la missió (compages apostolica); c) integrada per sacerdots i laics –tant homes com dones–; d) l´interna estructura de la qual és «orgànica i indivisa», i e) dotada d´una unitat de fins, d´esperit, de règim i de formació espiritual».

Tot el llibre aclareix alguns punts essencials d´aquesta estructura eclesial: en el seu si els sacerdots –amb el sacerdoci ministerial– i els laics –amb el sacerdoci comú– s´articulen «ad invicem» per portar a terme les peculiars labors encomanades per l´Església d´acord amb les normes canòniques i els estatuts propis. Explica també com els laics cooperen «orgànicament» en l´exercici de la potestat de jurisdicció amb certs càrrecs (munera vel officia) (cànon 129, & 2 CIC) o bé hi col·laboren plenament d´altres maneres, d´acord amb el cànon 228 & 1.

Josep Vall i Mundó