No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall

Ignasi Moreta

Fragmenta

Barcelona 2010

552 pàg.

Ignasi Moreta, professor d´Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, ens ofereix un profund estudi sobre la vida, el pensament i l´obra de l´escriptor Joan Maragall. Precisament el Dr. Moreta es va doctorar amb una tesi que tractava, com a tema central, del pensament religiós de Joan Maragall.

Aquesta gruixuda obra del Dr. Moreta –gruixuda en pàgines i en continguts– mostra com l´autor és un dels intel·lectuals que millor coneixen l´escriptor català i que amb més encert s´ha endinsat en el seu pensament, en la seva vida i en tota l´obra maragalliana, tant pel que fa a la poesia com a la prosa. Al llarg de les pàgines del professor Moreta se´ns facilita el fet de conèixer l´itinerari religiós que va viure Joan Maragall, tant quan encara era solter com quan es casà amb Clara Noble. També parla de les seves relacions amb Gaudí i Torres i Bages, i altres prohoms del seu temps.

Cal recalcar que és una obra densa, completa, lúcida, que s´ha de llegir sense presses i amb un cert grau de meditació. Amb la seva lectura es van descobrint, pas a pas, moltes facetes del poeta que no eren del tot conegudes, pel que fa a la seva vida juvenil, la seva vida familiar, les seves amistats, els contextos històrics en que visqué i les seves reaccions i opinions davant de molts dels esdeveniments del seus anys de vida. Ell conegué de molt a prop la marxa de la història literària, intel·lectual, política, econòmica, etc., dels anys que van des dedècada de 1870 fins a la seva mort, l´any 1911. Els fets que l´afectaren més pregonament foren els relatius a la Setmana Tràgica del 1909.

El debat que hi hagut al llarg d´uns quants anys sobre si el seu pensament, filosofia de la vida, manifestacions, judicis i manera d´explicar alguns temes eren o no ortodoxos pel que fa a la doctrina catòlica s´aclareixen en l´estudi del professor Moreta. No hi ha cap dubte sobre la seva catolicitat o pràctica religiosa, però sí que es veu un cert canvi amb el pas dels anys; un canvi cap a la plenitud, fugint de les meres pràctiques formals religioses per tal d´entrar a fons en el que significa ser cristià de veritat, fins a arribar a una certa mística. En una conferència sobre aquest estudi, el Dr. Moreta destacà –i així ho fa en el llibre– quatre etapes en l´itinerari espiritual de l´escriptor: primerament com a nen i adolescent visqué un catolicisme fervorós que a poc a poc es decantà cap a un panteisme romàntic, exaltant la natura, l´art i l´amor. I a partir del 1880 Maragall viu una vida burgesa acceptant un catolicisme una mica descafeïnat. Més tard, cap al 1901, s´introdueix en un neoespiritualisme que el distancia de l´ortodòxia oficial. I al final de la seva vida és quan ell reflexiona més sobre el pas del temps i la vida en el més-enllà.

Les paraules «No et facis posar cendra» pertanyen a una poesia que diu així:

«No et facis posar cendra, -no et facis posar cendra,

patró de joventut,

que no té res que veure -la mort, la cendra, amb tu.

No entelis amb mementos  

ton front rosat i pur.

Tu no has pas d'havê esment  -de la trista paraula

que diu el sacerdot

girant-se de la taula.

Que aquest color rosat -que duus al front i als llavis

no t'ha sigut donat -per cendrosos agravis,

que t'ha sigut donat,   

verge de la sang tendra,

per uns altres esblaims  -que no són pols ni cendra.»

Aquest poema, escrit l´any 1896, que podria semblar «antireligiós» o poc afí a la litúrgia eclesial –no et facis posar cendra el Dimecres de Cendra–, però li surt del cor, adreçant-se a una noia desconeguda, bonica i admirada per la seva bellesa, i que, per tant, no «pot ser pols per al cementiri», com escrivia un altre poeta nostrat. «No et facis posar cendra perquè tu no pots morir»..., o «tu no pots ser mortal». Aquesta és una de les moltes formes de la seva areligiositat, que apareixen a la seva obra sota diverses formes, però que avui dia les prendríem com a perfectament correctes des del punt de vista poètic i també religiós. De vegades, a Maragall se l´ha titllat també de mig panteista pel seu amor al món, a la bellesa de la creació, al plaer de viure intensament la vida com un do de Déu. Jo diria que en això Maragall és aristotèlic, ja que el filòsof grec, a la seva Ètica a Nicòmac (III, 5) defensa que «la vida mereix ser estimada i que és savi aquell que ama molt la seva vida, ja que des de llur saviesa entén que tota vida mereix ser molt estimada com a do». Com més bella i més plena és una vida, també, per tant, és més mereixedora de ser apreciada.

Fins i tot se l´ha tingut per provocador a causa d´alguns articles de premsa escrits arran de certs fets puntuals que afectaven la burgesia, la família, alguns problemes laborals, socials o econòmics; i també a causa d´altres que criticaven la pràctica rutinària, mandrosa i plena d´inèrcia de la fe, viscuda sense unitat de vida o sense una vertadera espiritualitat, etc. Maragall mostra, en el tractament de cada qüestió que aborda, que vol ser un home lliure en el millor sentit del concepte llibertat. Ell aspira a una fe viva i fecunda. Quin millor exemple que el seu Cant Espiritual i els articles escrits amb motiu dels fets de la Setmana Tràgica!

Moreta estudia molts aspectes espirituals del poeta. Entra a fons en els articles publicats a la premsa –diaris i revistes– de l´època, per tal de conèixer la seva evolució. Ens presenta perfectament la influència que rebé de Nietzsche, de Goethe, de Carlyle i d´Ibsen, del seu interès general per la literatura fora de les nostres fronteres. En el capítol dedicat al poema «Excelsior», Moreta en treu tot l´elevat i pregon entrellat. Llavors ens parla de l´esforç i de la lluita per ser millors, per anar sempre més amunt. Quan aquesta ascètica falta, llavors tot pot fallar. I diu Moreta: «Quan no hi ha aquest esforç, quan no hi ha ritme, quan hi ha manca d´ànima, la vida esdevé mera aparença, moviment que respon a un simple automatisme, i de fet el que hi ha és més mort que viu».

Són esplèndides les paraules dedicades al temps i a l´eternitat, a la vida mortal i als «instants d´amor» o «moments d´eternitat» que configuren ja, en el temps, el fet de l´eternitat futura. Aquesta no és, en Maragall, només el que ha de venir més tard, sinó el que ja estem vivint i construint aquí i que ara hem de viure, doncs, per edificar correctament el més-enllà. S´ha de dir que Maragall mai no intenta fer teologia i toca tots aquests temes com a poeta i com a prosista pensador, tot i que en els últims escrits s´acosta a la mística.

Ignasi Moreta, a la quarta part del llibre, arriba a «l´últim Maragall». I ens fa partícips d´un missatge molt actual i més propi del nostre temps, ja que Maragall és un avançat en moltes de les seves opinions.

Josep Vall i Mundó