Catalunya, terra d'acollida tot fent camí cap a la JMJ

Durant la primera quinzena d´agost, les diòcesis catalanes van acollir desenes de milers de joves pelegrins de tot el món que es dirigien a la Jornada Mundial de la Joventut Madrid 2011.

«Una oportunitat privilegiada de compartir amb altres joves de tot el món la nostra experiència d´Església i preparar-nos per viure encara amb més intensitat la Jornada Mundial de la Joventut –explica Anna Robert, responsable de comunicació del Secretariat Interdiocesà de Joventut de Catalunya–, que es converteix en una gran oportunitat pastoral, ja que això permet implicar-nos globalment i treballar en equip, amb esperit de servei i ganes de viure una experiència inoblidable de comunió eclesial.»

Es calcula que uns 60.0000 joves de diversos països d´Europa, Amèrica del Nord i del Sud, així com d´Àsia i d´Àfrica, van fer escala a les nostres famílies, escoles i parròquies abans de desplaçar-se a Madrid. Concretament, l´arxidiòcesi de Tarragona va acollir, en una «experiència important de comunió eclesial i fraternitat», com va assenyalar el responsable de la pastoral juvenil de la Tarraconense, Mons Francesc Pardo, 6.000 joves (1.350 francesos, 1.876 italians, 700 belgues, 150 equatorians, 200 eslovacs, 175 polonesos, 12 canadencs, i 1.800 txecs), obsequiant-los amb activitats lúdiques i formatives que van concloure el diumenge 14 d´agost amb la celebració de l´eucaristia amb els joves acollits, voluntaris, famílies i fidels de la diòcesi que viatjaven l´endemà a Madrid.

Durant la seva homilia, pronunciada en diversos idiomes, l´arquebisbe de Tarragona, Mons. Jaume Pujol, va recordar que «vosaltres, joves, sou el futur de la societat i de l´Església. Com escriví l´Apòstol Pau als cristians de la ciutat de Colosses, és vital tenir arrels i bases sòlides. No creieu en falses il·lusions i modes efímeres, que sovint deixen un tràgic buit espiritual! (...) Adoreu Crist: Ell és la roca damunt la qual podeu construir el vostre futur i un món més just i solidari. Heu de construir la civilització de l´amor; heu de fomentar una cultura de la vida, com tantes vegades us va animar a fer el beat Joan Pau II, iniciador i gran impulsor d´aquestes Jornades Mundials de la Joventut.»

Així mateix, la diòcesi de Barcelona va obrir les seves portes a 15.000 joves, mentre que les parròquies d´acollida de Girona ho van fer amb 7.500 joves; Lleida va reunir-ne 2.000; Tortosa, 2.300; Urgell, 1.700; Mallorca, 6.700 pelegrins; Terrassa, 9.500; Sant Feliu de Llobregat, 3.500; Solsona, 1.200 joves i Vic, 3.700 més.

La gran tasca dels voluntaris

Aquest és un bon moment per recordar i agrair a l´equip de voluntaris que va ajudar a coordinar el desenvolupament dels actes tot el suport logístic que van realitzar per atendre tots aquests joves. «És un deure de justícia i una necessitat del cor –va assenyalar Benet XVI el diumenge 21 d´agost, en la seva trobada amb els voluntaris–. Deure de justícia, perquè, gràcies a la vostra col·laboració, els joves pelegrins han pogut trobar una amable acollida i un ajut en totes les seves necessitats. Amb el vostre servei, heu donat a la Jornada Mundial el rostre de l´amabilitat, la simpatia i el lliurament als altres.»

En un altre moment, el Pontífex, visiblement content, va afirmar que la seva gratitud «és també una necessitat del cor, perquè no només heu estat atents als pelegrins, sinó també al Papa. En tots els actes en què he participat, allà estàveu vosaltres: uns visiblement i altres en un segon pla, fent possible l´ordre requerit perquè tot anés bé. No puc tampoc oblidar l´esforç de la preparació d´aquests dies. Quants sacrificis, quant afecte. Tots, cada un com sabia i podia, puntada a puntada, heu anat teixint amb el vostre treball i oració el meravellós quadre multicolor d´aquesta Jornada. Moltes gràcies per la vostra dedicació. Us agraeixo aquest gest entranyable d´amor.»

         Multitudinària missa de joves a Barcelona       .

Uns 40.000 joves van participar en la celebració eucarística que va tenir lloc a l´Espai Fòrum, que va estar presidida pel cardenal-arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, al costat dels bisbes catalans i els cardenals de Colònia, Nàpols, París i l´emèrit de Milà.

Aquesta eucaristia, considerada l´acte central que van organitzar les diòcesis catalanes per als joves que van acollir durant els dies previs a la JMJ, va ser el primer test d´alegria i fortalesa, d´entusiasme i generositat, de «saber estar», i el que és encara millor, de la fe, esperança i amor que els joves han viscut durant la Jornada Mundial de la Joventut.

Durant l´homilia, pronunciada en diferents idiomes, el cardenal Sistach va animar els joves a seguir l´exemple de Maria. «Animo els joves a seguir sempre l´exemple i les paraules de Jesucrist i, a imitació de Maria, la seva Mare, estar presents a tot arreu estimant totes les persones sense distinció, però amb un amor preferencial pels pobres. (...) Davant del patiment dels nostres germans hi ha qui diu: no és el meu problema, és el teu problema. Aquesta actitud no és cristiana i l´hem d´allunyar de nosaltres. Maria considera les nostres dificultats com a pròpies i per això s´acosta a Jesús per demana-li solucions.»

Caminant cap a la JMJ, una bogeria d´amor per Crist i pel Papa

Acompanyant el seu vicari, Mossèn Ferran Lorda, 131 joves de la parròquia de Santa Teresina de l´Infant Jesús de Barcelona van peregrinar a Madrid per participar en la JMJ. Per fer aquests 600 quilòmetres no van buscar el camí més curt, sinó que després de passar per Terrassa, Montserrat, Lleida, Saragossa, Calatayud, Medinaceli, o Guadalajara, els pelegrins van procurar entrar als pobles petits per «portar el Crist als més petits racons», explica mossèn Lorda. «Parlem amb la gent dels pobles –explica–, per tractar de conèixer-los, ells a nosaltres i junts conèixer Crist i donar testimoni que l´Església està amb el Papa». (Es pot trobar una crònica diària –informativa i fotogràfica– d´aquesta caminada a: http://madrid2011mola.blogspot.com).

El camí –27 dies caminant una mitjana de 25 km. Diaris–, va tenir tres propòsits per a aquests 131 joves catalans i d´altres 50 que es van afegir a Saragossa: «el primer –explica el vicari de santa Teresina–, és el creixement personal d´aquests joves; en segon lloc, donar testimoni de Crist en el món; i el tercer és social, ja que també estem aconseguint diners per a un projecte concret, ajudar a la construcció d´un col·legi, Rimkieta, en un dels barris més pobres d´Ouagadougou, la capital de Burkina Faso.» Vegeu: http://www.amigosderimkieta.org

Carol Barroso Flores, va ser una de les protagonistes «d´aquesta bogeria» sorgida a la JMJ de Sydney el 2008 com a agraïment a Benet XVI per haver triat la capital d´Espanya per a la següent Jornada Mundial. Ens explica la gènesi d´aquesta iniciativa: «Molta gent em pregunta: Per què vau anar caminant a Madrid? Quin sentit té anar a peu podent agafar l´AVE? I em vénen al cap tants records i anècdotes divertides que em fan pensar en el greu que m´hauria sabut perdre´m aquesta bogeria.

»Per començar, aquest pelegrinatge ha marcat un abans i un després en les nostres vides. Estic completament segura que ningú ha tornat a casa igual. Tots, d´una manera o d´una altra, hem quedat remoguts per dins. Si més no, tindrem tots un gran record d´aquesta aventura i mai no l´oblidarem. I que per cada quilòmetre caminat aconseguiren un euro per construir un centre per als nens de Burkina Faso, el tercer país més pobre del món. T´adones que res és impossible.

»Si no hi haguéssim anat caminat... Quantes albades ens hauríem perdut, quantes alegries hauríem deixat d´experimentar en arribar a la fi de l´etapa per poder descansar, quantes cançons hauríem deixat de cantar, quantes amistats hauríem deixat de fer i que poques oportunitats hauríem tingut d´aprendre dels detalls dels altres. I el més important, quantes estones de pregària i reflexió personal ens hauríem perdut. Perquè l´objectiu era trobar-nos amb el Papa a la JMJ, però la trobada que en realitat "estem" buscant és la trobada amb Crist i crec que això ha estat possible mitjançant aquesta caminada.

»Ha estat alguna cosa més que un caminar per caminar. Ha estat un màster del que és la vida mateixa. El que val, costa, el que costa cansa, el que es cansa, descansa, però de vegades no és possible i cal seguir endavant perquè la vida segueix.

»També apareixen dificultats, un mal aquí o allà, el cansament, ganes de plorar, el calçat que es fa malbé, una butllofa que només tu saps el mal que fa, però t´adones que no estàs sol i això et dóna molta pau. T´adones que amb aquest dolor o sofriment pots fer meravelles: oferir-lo pels teus oncles que no estan passant un bon moment, o per un familiar difunt, pels companys de treball o d´universitat, per aquells que pensaven que estaves boig per anar-hi caminant, per totes les persones que t´han patrocinat un quilòmetre o 2.000... i fins per aquells que et cauen malament. Al final, notes que se t´eixampla el cor i sense adonar-te´n estàs estimant. Llavors, mires el teu company, que està igual que tu, i rius perquè, al cap i a la fi, no hi ha mal que cent anys duri.

»Una de les coses que més m´ha sorprès ha estat la capacitat que tenim de somriure. Sembla que com menys es té més es somriu, perquè el que és més quotidià en les nostres vides s´ha convertit aquests dies en motiu d´alegria. Perquè era impossible oferir un got d´aigua freda i no obtenir a canvi un somriure. O dir que demà ens llevem a les 4 del matí en comptes de les 3 i que no se´ns escapessin 131 somriures i un aplaudiment general. O dir que avui dormim en un llit i esclatar d´alegria. O només el fet d´estar junts en una tertúlia, tot i el cansament, es podia entreveure en les cares dels pelegrins els seus diferents somriures. Suposo que si ens haguéssim traslladat a Madrid amb tren o amb autobús, no hauríem trigat a buscar una posició còmoda, sense passar fred o calor. Hauríem parat pel camí a comprar quatre gominoles i una Coca-Cola. Hauríem tret els auriculars, amb molt bona música al MP3, però també hauríem guanyat el campionat de cares llargues i avorrides.

»I què dir del dia en què arribem a Madrid? Per a molts ha hagut de ser el dia més feliç de la vida. Celebrar Missa en l´Almudena amb les famílies va ser realment emocionant. Participar de tots els actes amb el Papa va ser increïble, era com si les seves paraules anessin dirigides a cada un de nosaltres amb noms i cognoms. Després de tant esforç per arribar a trobar-nos amb el Sant Pare, la nostra actitud no podia ser altra que la d´obrir-nos interiorment per escoltar el seu missatge i poder-lo meditar en el nostre interior. Aquest era el gran premi.»

Remedios Falaguera

periodista

* * * * *