Les arrels cristianes de Catalunya La visió de Joan Maragall en el seu centenari
El tema que haig d´abordar té un títol i un subtítol: primer, es parla d´arrels cristianes de Catalunya i després es gira la mirada vers Joan Maragall. Es dóna per fet que Maragall es va interessar per les nostres arrels cristianes, qüestió discutida per molts. Com saben, les conviccions religioses de Maragall han provocat una recurrent polèmica, que considero una mica artificial.
Plantejament de la qüestió
Em sembla bastant obvi, en efecte, que Maragall va ser un cristià convençut. Per comprovar-ho, només cal llegir els seus escrits, tant poètics com en prosa. Encara que manifesten vaivens i foscors, que són comuns a tothom, el fons del seu horitzó intel·lectual és cristià i ho són també les seves decisions. Ignasi Moreta ha estudiat amb atenció, des de dins, l´itinerari geneticobiogràfic del poeta i ha seguit amb detall l´evolució de les seves conviccions religioses. Poc es pot afegir a tot el que ofereix Moreta, si no apareixen nous documents privats maragallians, sobretot cartes i apunts personals. Maragall ens ha llegat dues sèries d´anotacions autobiogràfiques. Una nel mezzo del cammin della mia vita, quan també el poeta català voltava en un laberint i, com el Dant, mi ritrovai per una selva oscura. Una altra sèrie autobiogràfica, al final dels seus anys, quan potser ja pressentia la seva mort prematura. Els alts i baixos descrits en les dues sèries no corresponen més que a moments forts del procés de maduració espiritual. No hi ha, pel que he pogut esbrinar en una primera aproximació, grans convulsions religioses. Intueixo un procés força lineal, amb una inflexió vers el 1892, que no representa una fallida seriosa.
Per a la comprensió religiosa de Maragall, cal tenir en compte un element fins ara poc considerat. Ha estat fruit de la investigació de Moreta redescobrir, és a dir, recuperar, un treball pretèrit del Dr. Jaume Tur sobre la influència de Goethe en Maragall[1]. Tur, mort prematurament el 1977, poc després de llegir la seva tesi doctoral, va tenir el mèrit de documentar amb precisió germànica i amor català, el procés de goethització patit pel jove Maragall, que hauria de quedar per sempre marcat no només per la cultura alemanya, sinó també per l´esperit de la Aufklärung. Puc afirmar, per tant, potser només a manera d´hipòtesi de treball, que Maragall va ser un catòlic il·lustrat fora del seu temps, com un brot tardà d´aquest fantàstic desplegament que va suposar la Il·lustració; o, potser millor encara, un liberal en una època de restricció de llibertats.
De fet, en llegir el Cant de novembre, poema maragallià escrit entre 1896 i 1898, i recollit a Visions i cants, no he pogut deixar de recordar l´oda d´Horaci:
Carpe diem / quam minimum credula postero[2].
Aquest verset, «aprofita el dia, no confiïs en el demà», recurrent en la història de la literatura occidental, va cobrar especial relleu al romanticisme, del qual Goethe va ser un dels precursors més insignes. Vegem, doncs, un text de Maragall que delata aquesta adscripció als cercles il·lustrats:
Gosa el moment (= carpe diem)
gosa el moment que et convida,
i correràs alegre a tot combat:
un dia de vida és vida (= quam mínimum credula postero):
gosa el moment que t´ha sigut donat.
L'influx de Goethe, sobretot del Faust de Goethe, es pot descobrir, al meu parer, en molts punts de la poètica de Maragall, sobretot en dues de les seves grans creacions incloses en el cicle Visions i cants: em refereixo a El comte Arnau i, en particular, a La fi d´en Serrallonga. Les dues són, en algun sentit, l´antítesi de la theologia crucis luterana; són, en definitiva, la theologia gloriæ catòlica, sobretot aquesta última, en què la gràcia del perdó venç les passions de Serrallonga, derrota els seus pecats i li obre les portes de la vida eterna:
– Pare, absoleu-me: só cansat de viure.
– T´escomet a bona hora el cansament.
La teva via s´ha acabat i ets lliure
d´anar-te´n al repòs eternalment.
Mes, abans d´adormir-te i reposar-te,
cal que et recordis dels teus grans pecats:
tots aquells que jo puga perdonar-te,
també de Déu seran-te perdonats.
El poema acaba amb una solemne professió de fe:
- Moriré resant el Credo;
mes digueu an el botxí
que no em mati fins i a tant
que m´hagi sentit a dir:
«Crec en la resurrecció de la carn».
És indiscutible que els versos finals d´aquest magnífic poema podrien admetre una interpretació hedonista i sensual. Al meu entendre, però, són més aviat una afirmació ben ortodoxa de la seva fe cristiana, que no rebutja la carn, ans bé l´assumeix com un constitutiu intrínsec i essencial del compost humà. A tot estirar, aquestes paraules, pronunciades tot just acabar la discussió amb el frare (que l´atén vora el patíbul) sobre la licitud del amor amb na Joana, potser impliquen un distanciament d´una eixorca i estreta manera d´interpretar la vida cristiana, més aviat pròpia d´un catolicisme feixuc, massa procliu a formes rigoristes i ritualistes. Tanmateix, podem deixar-ho ara de banda. Aquest tema tan suggestiu, que em consta que interessa molt al Dr. Moreta, també apareix en El comte Arnau i en altres indrets de l´obra maragalliana.
En definitiva: Maragall se´ns ofereix com un catòlic convençut, amb moltes ganes de viure, d´una sensibilitat gens corrent, fascinat per la llum i la creació, que va intentar acomodar-se a les normes de conducta de la societat burgesa del seu temps, com molt bé ha subratllat en Moreta en les seves publicacions. Les coordenades socials en què es va moure Maragall, temperament tan lliure i autèntic, i a les quals es va subjectar per diferents raons (algunes d´elles imprevistes i forçades, com la fallida familiar, que el va obligar a exercir l´advocacia i comprometre´s en la salvació del patrimoni familiar), no van eclipsar en absolut els trets bàsics del seu caràcter.
Amb tot, paga la pena oferir ara algunes coordenades del catolicisme del seu temps, per tal de comprovar com hi reacciona el poeta. Ens situarem, doncs, a l´últim lustre del segle XIX, en els anys que van de 1894 a 1899.
L´ambient catòlic a la dècada de fi de segle
El 1894, va tenir lloc a Tarragona el IV Congrés Catòlic Espanyol, en el qual el bisbe de Vic, Mons. Josep Morgades, hi va pronunciar el sermó d´obertura[3]. Aquest sermó va empipar Maragall, que en va escriure una resposta, continguda però forta, al cap d´unes setmanes[4]. Una conferència posterior de Mons. Giacomo Maria Radini-Tedeschini sobre la missió social del clergat, pronunciada a Itàlia, va ser la causa d´una altra reacció periodística de Maragall, a primers de 1897[5]. Finalment, una pastoral del bisbe d´Urgell, cardenal Salvador Casañas, va provocar dos extensos articles periodístics del poeta a l´any 1898[6]. Aquest cicle de cinc anys es tanca amb el cèlebre i provocatiu discurs de Mons. Josep Torras i Bages, en els Jocs Florals de Barcelona de 1899[7], que no van suscitar cap resposta directa i immediata de Joan Maragall, però sí uns silencis significatius i algunes contribucions paral·leles...
Seguim, doncs, l´ordre cronològic.
a) El sermó del bisbe de Vic, d´octubre de 1894, va ser bastant llarg, com llavors era habitual, i es va ajustar als cànons oratoris del moment: un exordi, que emmarca el discurs i en el qual es formula la tesi que es procedeix a sostenir, que es tanca resant l´Ave Maria; a continuació, el lema (generalment en llatí) i un ampli desenvolupament de la tesi, amb abundants referències d´autoritat; després, unes aplicacions pràctiques; i finalment, i com a cloenda, una invocació a l´Altíssim demanant les gràcies per assolir els fruits desitjats.
L´exordi és pessimista i catastrofista: la humanitat, i no menys Espanya, es troba sumida en una crisi terrible, sense que amb prou feines s´albiri una sortida. L´única solució és la unitat dels catòlics. L´argument és molt senzill: així com Déu és un, així mateix ho han d´ésser els catòlics, segons la pregària de Jesucrist: ut sint unum. De la unitat essencial de Déu, tri en persones, es passa a la unitat sociològica i disciplinària dels catòlics, sota la direcció dels bisbes i, sobretot, del Papa. Una unitat, en definitiva, que serà conseqüència lògica de la unitat específica de l´home. Una unitat associativa que és condició sine qua non del progrés de l´evangelització. Al capdavall, una unitat que és necessària per acomplir la Llei eterna: «Forzosamente debemos andar unidos y compactos, si no queremos apartarnos de la Ley»[8], o, en altres paraules: «Unidad de acción, unidad en su resultado»[9].
És possible que les anteriors reflexions hagin suscitat en nosaltres, avant la lettre, el record dels plantejaments que només anys després es farien realitat amb la fundació de l´Acció Catòlica, per part de Pius XI. Morgades, però, propugnava una cosa molt més radical. Sospito que un paràgraf de Morgades devia alterar l´humor de Maragall. És aquest:
«Hágase la unión y lo demás vendrá por añadidura: con un solo periódico político católico con todas las condiciones que exige la época; una sola Revista científica digna de este nombre; una participación en todos los organismos por que se gobierna la Nación, incluso el Senado y el Congreso, lo cual sería facilísimo una vez hecha la unión; un Boletín Eclesiástico en cada Obispado, o una Semana religiosa en cada población de importancia, para comunicar las noticias más importantes, defender los intereses locales y desmentir las mentiras y calumnias que pueden afectar más directamente [...]».[10]
El Congrés tarragoní havia determinat, amb molta claredat en els seus estatuts que no era missió dels congressistes pronunciar-se en qüestions polítiques. La unitat catòlica havia d´esdevenir només una unitat moral o d´intencions. Tanmateix, les propostes de Morgades desbordaven, si les he entès bé, les prudents recomanacions estatutàries.
Maragall no va trigar gaire a respondre, i ho va fer amb aquesta finor i prudència que tant ens admira. És obvi que no podia contradir directament el bisbe Morgades, i encara menys des de les pàgines del Diari de Barcelona, de coneguda tendència tradicionalista, si més no en aquell moment. D´haver respost amb una crítica oberta, s´hauria trobat en el centre d´una polèmica desagradable, que, a més, podia haver perjudicat la seva situació econòmica, ja que de la premsa obtenia alguns recursos per a la seva família i, sobretot, una tribuna amb què donar-se a conèixer.
D´entrada, Maragall va portar el sermó al pla estrictament espiritual, el qual no hauria d´haver abandonat mai el bisbe Morgades. Al principi, doncs, va obviar censurar la tesi unionista del prelat. Va acollir, doncs, una afirmació repetida del bisbe: «La sociedad actual está fuera de centro y sufre porque no ora». Després, Maragall va parlar d´«algunas señales de una nueva vocación religiosa en las generaciones que van llegando a la madurez, vocación vaga todavía y de no definidas direcciones, pero vocación religiosa al fin», tema interessant, car el poeta sembla haver-se adonat que sorgien a l´Església noves formes apostòliques o associatives no tipificades per l´ordenament canònic. No és hora ara de parlar d´aquesta qüestió; val més deixar-ho de banda. Tornant al sermó episcopal, Maragall hi va afegir: «El Dr. Morgades nos muestra la oración como el acto de unión indispensable para llegar al grado de unidad que es posible entre Dios y el hombre.»
Maragall adverteix, doncs, que a partir d´aquests principis, que ell considerava indiscutibles, el bisbe havia passat a l´associacionisme catòlic, aplicat a diversos camps de la vida social i política; un trànsit que li semblava injustificat. Vet aquí perquè Maragall qualifica d´ «oportunisme militant» la proposta del bisbe, no sé si amb ironia o bé perquè fos llavors una expressió corrent. I, a la meitat de l´article, sintetitza:
«Por el brevísimo extracto que acabamos de hacer habrán comprendidos ya los lectores que en este sermón hay dos partes perfectamente deslindadas (aunque con íntimo enlace y consecuencia): que palpitan en él dos almas, por decirlo así; y que, por consiguiente, hay también dualidad de estilos. Hay la parte del alma, el estilo que podríamos llamar de las cosas divinas [...]; y hay después la parte temporal, o sea, la misión social de la Iglesia, la unión realizada por los actos como los Congresos católicos y por cuantos medios temporales sean asequibles.»
Amb fina ironia –aquesta vegada, sí–, Maragall elogia la primera part, i, referint-se a la segona part, hi afegeix: «de tal manera que cada vez que en esta segunda parte hemos encontrado de relieve este pensamiento que corre por toda ella: 'iA la unidad por la unión!´, hase levantado en nosotros la impresión de la primera [parte], como voz que imperiosa y exclusiva reclamaba: 'iA la unión, por la unidad´! / Y entonces nos parecía que todo lo que no fuese esto, lo que no fuese obra de dentro afuera, obra de la gracia, había de quedar en exterioridades y mecanismos y resultados superficiales». Després, en els paràgrafs finals, Maragall, amb delicada diplomàcia, recollia noves idees del bisbe, que procurava lloar.
La pregunta és òbvia: ¿és que potser podia acceptar Maragall una visió de la vida catòlica i de la missió evangelitzadora de l´Església, de caràcter tan reduccionista com la presentada per Morgades? ¿Com compaginar el seu caràcter lliure i independent, tan amant de l´autonomia personal i de les decisions responsablement assumides, amb les propostes unitaristes i uniformistes del bisbe de Vic? És obvi que Maragall no podia passar per aquí i temia, a més, que molts patissin en silenci el que només ell s´atrevia a proclamar. Amb tot, no sé si potser Ignasi Moreta no haurà exagerat en aquest punt, en afirmar que l´article de Maragall va suposar «un clar distanciament de la jerarquia eclesiàstica.»[11] Estimo, més aviat, que l´advertència de Maragall anava en una altra direcció: apuntava al catolicisme corporativista propi del tradicionalisme del moment, en el qual ell no podia –ni havia– de sentir-se còmode.
*
b) Algun temps després dels fets que acabo de relatar, Maragall va intervenir una vegada més per defensar el que ara en diríem l´autonomia dels catòlics en qüestions temporals i la desclericalització de la vida pública dels catòlics. Ens situem dos anys més tard, al febrer de 1897.
El poeta va agafar la ploma amb motiu d´una conferència pronunciada al Congrés Catòlic Italià per Mons. Giacomo Maria Radini-Tedeschini, que després seria bisbe de Bèrgam. He de confessar que poques vegades he vist una defensa tan acusada i clara del lideratge clerical en qüestions temporals com la sostinguda pel prelat italià.
Com és habitual, Maragall, que coneixia el text en la seva versió francesa, ofereix un ampli resum de la intervenció de Mons. Tedeschini, amb molts paràgrafs literals. En una època com la nostra, les afirmacions de l´italià produeixen veritable perplexitat, però no van ser pas menys sorprenents per a Maragall i molts dels seus contemporanis, que vivien els esdeveniments en primera persona. Tedeschini incitava els clergues a «descender con valentía al campo de batalla» resistint fins a la sang, a dirigir a les multituds, a posar-se [els clergues] al capdavant de moviments científics i socials, associacions catòliques, congressos, premsa catòlica, «tomando en sus manos desde los ejercicios espirituales hasta los intereses temporales por medio de la formación de cooperativas, bancos y sociedades, según convenga, y aprovechando todas las ocasiones oportunas». De no fer-ho, «el clérigo no podría sin escándalo y sin pecado mortal continuar celebrando la Misa, según el mismo Papa lo ha[bía] afirmado».
En un moment determinat, l´orador italià deia, dirigint-se als bisbes:
«iHablad, Pastores de Israel! Vosotros que aquí ocupáis el principal lugar después de haber combatido siempre en primera fila en los combates del Señor, ¿no es verdad que mis palabras son expresión fiel de lo justo? iHonor y gloria a estos laicos católicos, apasionados por dejarse guiar y no por imponerse; por pelear por Cristo y no por tener ningún mando, por ser soldados y no capitanes!»
Podríem seguir amb les perícopes, però crec que ja n´hi ha prou per comprendre que un plantejament d´aquest estil havia de ser rebutjat per Maragall. Malgrat tot, el poeta és molt sobri en els seus comentaris, ja que es limita a resumir, confiant que el lector intel·ligent sabrà jutjar. Només un paràgraf final, que, al meu entendre caldria interpretar en clau d´ironia, prudent i sorneguera al mateix temps, permet escatir el que realment pensava d´aquesta peroració. Heus aquí el passatge:
«Tal es, en substancia, el discurso, y tal es el hombre; porque en párrafos como los que acabamos de transcribir, no sólo se descubre todo un género de elocuencia, sino que se transparenta todo un temperamento. Bien se comprende que un hombre así sea el alma de comités y de congresos y que sus discursos tengan tantísima resonancia.»
Si no fos per l´article que abans hem recapitulat, a propòsit del sermó del Dr. Morgades, potser no sabríem a què atenir-nos ara. Tenint present la seva reacció a les paraules del bisbe de Vic, aquest article de 1897, també publicat a Diari de Barcelona, només admet una lectura desaprovatòria, fins i tot burlesca, per part del poeta. Maragall se´n riu, amb finíssim tacte, d´uns exèrcits dirigits per clergues, com de fet havia succeït en certs moments del convuls segle XIX espanyol, en el bàndol tradicionalista. No és aquest el catolicisme que Maragall practicava, ni l´Església que ell desitjava. I en això convé donar-li la raó. Tanmateix, prendre les seves paraules com a signe de distanciament respecte a la fe catòlica, seria, al meu parer, fer-li dir més del que pensava, seria prendre el rave per les fulles. Maragall, al capdavall bon catòlic, es revela, també en això, com un avançat al seu temps, com un home realment modern.
*
c) I arribem, finalment, a la pastoral del Dr. Salvador Casañas, bisbe d´Urgell, que és de 1898, un any després del discurs de Radini-Tedeschini. Aquesta pastoral li havia arribat directament de mans del cardenal urgellenc i, d´alguna manera, Maragall estava obligat a parlar-ne a les seves cròniques habituals al Diario de Barcelona. El tema de la pastoral recorda els plantejaments del discurs ja esmentar del Dr. Morgades. També aquí el text comença amb unes indicacions teològiques, de la unitat de Déu a la unitat de l´Església. Casañas fa seguidament una distinció important entre pertànyer a l´ànima de l´Església i pertànyer, a més, al cos místic de l´Església. Això li permet esquivar la complicada qüestió del decret universal de salvació, interpretant amb molta habilitat l´axioma «extra Ecclesiam nulla salus». Tots els homes de bona voluntat pertanyen a l´ànima, però solament al cos els qui hi participen de la fe, els sagraments, els ensenyaments del magisteri i practiquen el preceptes. Fins ara cap problema. L´afer es comença a complicar (i imaginem que Maragall comença a arrufar les celles), quan el cardenal tracta l´assumpte, alhora tan discutit, de la tolerància de cultes, com així se´n deia. Aquesta tolerància és impia i absurda, segons el resum que Maragall ens ofereix de la pastoral. A tot estirar, seria acceptable en casos extrems, segons el principi del mal menor i el bé possible. A continuació, vénen unes expressions grandiloqüents animant tots els espanyols a rebutjar el funest error de la tolerància de cultes, amb citacions de sant Tomàs d´Aquino, que no he pogut comprovar si realment són d´ell o bé li són atribuïdes falsament. Davant de tals amenaces, Maragall conclou: «Con estas elocuentes frases del cardenal Casañas suspendemos por hoy el extracto de su carta pastoral, para que nuestros lectores puedan meditarlas, meditando también profundamente las citas intercaladas, que para los pobres españoles tienen una actualidad terrible.»
¿A què es referia Maragall quan parlava de la terrible actualitat que tenien els càstigs anunciats per Tomàs d´Aquino, segons les citacions reportades per Casañas, quan es desobeeixen els preceptes divins? ¿Volia referir-se a la tolerància de cultes, tan blasmada pel cardenal urgellenc? No m´ho sembla pas, car aleshores estava vigent la constitució política de 1876, que en el tema esmentat deia literalment el següent:
«La religión católica, apostólica, romana, es la del Estado. La Nación se obliga a mantener el culto y sus ministros. Nadie será molestado en el territorio español por sus opiniones religiosas ni por el ejercicio de su respectivo culto, salvo el respeto debido a la moral cristiana. No se permitirán, sin embargo, otras ceremonias ni manifestaciones públicas que las de la religión del Estado» (art. 11).
¿Potser la modificació d´aquest article anava inclosa en el programa electoral dels liberals, que acabaven de guanyar les eleccions? En tot cas, amb fina ironia, Maragall planyia els pobres espanyols, que havien de patir les amenaces del cardenal Casañas.
El segon article sobre la pastoral esmentada recull els arguments de Casañas, encara que només en les línies més fonamentals, contra la tolerància dels cultes. Al llarg del resum, Maragall al·ludeix també a les critiques del cardenal contra el liberalisme, definit pel bisbe com a «espíritu de independencia de la autoridad». S´aprecia que aquest concepte resultava més aviat confús en el text del prelat, perquè es referia tant al liberalisme polític, com al liberalisme teològic. I encara que pretenia portar l´argumentació a l´àmbit estrictament eclesiàstic, feia una crida a la unitat política dels catòlics, amb una expressió al seu torn també indubtablement política. Aconsellava el cardenal, en efecte, «que se pongan de acuerdo los católicos con los Prelados, pues de este modo, sumando sus fuerzas los muchos miles de españoles que se precian de católicos, podrían dar un respetable contingente de diputados que defendiesen en las Cortes los intereses católicos con éxito brillante y decisivo». Potser caldria contextualitzar aquestes paraules en el marc de les dues darreres consultes electorals espanyoles de 1896 i 1898. A les primeres, els conservadors i llurs adeptes hi havien obtingut 274 escons, mentre que els lliberals només 88; a les segones, dos anys més tard, els lliberals i llurs socis hi havien obtingut 266 escons, contra 68 de la Unió Conservadora i cinc dels tradicionalistes.
En definitiva, la pastoral de Casañas, ultrapassant els arguments estrictament teològics incorria en estratègies polítiques, oferint un tipus de catolicisme que mai de la vida no podia agradar a Maragall; el qual, no obstant, i observant les normes de la cortesia i de l´afabilitat, es limitava a cloure el seu article amb una gentil lloança del cardenal, tot invitant a llegir atentament la pastoral, i amb unes paraules de agraïment al bisbe urgellenc per haver-li tramès directament aquest escrit.
*
Poques setmanes més tard de la difusió de la pastoral de Casañas, el bisbe Josep Torras i Bages pronunciava un important parlament en la festa dels Jocs Florals de Barcelona, de l´any 1899; una conferència que hauria de tenir un ressò notable en els ambients que sintonitzaven amb la Renaixença; una lliçó, en definitiva, que provocaria algunes perplexitats en la Nunciatura de Madrid. Es tracta d´un discurs sòlid, modern en la forma, planer d´expressió, lluny de la retòrica vuitcentista i antiquada, i, en definitiva, molt interessant, de gran vibració patriòtica. No sé, ara mateix, quina fou la reacció de Maragall en aquesta oportunitat. Amb tot, sospito que, si bé coincidia amb el rerefons de la argumentació de Torras, essent tots dos esperits tan sensibles a l´estètica poètica i ambdós tan afaiçonats a la nostra Terra i a la seva història, Maragall hi discrepava pel que fa a la argumentació històrica. No podia fer costat a un raonament que, com el de Torras i Bages, situava el moment culminant de la història del país en l´època de Martí l´Humà, és a dir, a començaments del segle XV, presentant-lo com l´edat daurada cristiano-nacional. Vegem un paràgraf de Torras il·lustratiu del que vull dir:
«L´esperit de la terra catalana no ha mort mai. Les coses es transformen, canvien i desapareixen, però les seves essències són immortals; duren i viuen en un regne immutable. Fins es pot dir que aleshores les coses són més divines, quan queden reduïdes a les seves essències. Morí el nostre rei indígena, En Martí [1396-1410], de bona memòria, i en son tron o reial cadira ningú s´hi assegué més; la Providència la tragué del comerç dels homes, la consagrà, en féu un monument de la Fe i de la Pàtria, un tron pel Rei de la humanitat, i cada any, assegut en ell, Aquest s´hi passeja pels carrers de Barcelona en la processió triomfal del Corpus Christi, baix el misteri del Santíssim Sagrament.»[12]
Lluís Duch ha escrit, tot criticant l´actitud de Torras, unes reflexions que em semblen adients: «Creiem que resulta molt problemàtica i, sobretot, molt perillosa l´adopció de l´esquema regressiu de Torras i Bages. Segons la seva opinió, la societat catalana, a partir del segle XVIII [segons el meu parer, potser caldria retrotreure aquesta data fins al segle XV, per ser més fidel als escrits de Torras] havia iniciat una cursa imparable i fatal vers la seva desestructuració moral i institucional, que havia tocat fons amb el caos religiós, cultural i moral introduït pel liberalisme i el socialisme vuitcentistes»[13]. Aquest pensament –afegeix Duch– està clarament inspirat en la «teoria de la caiguda», la Verfallstheorie de la reconstrucció romanticomedievalista, i és, al meu entendre, la pauta en què es recolza el mite de la «nova cristiandat», tan enyorada per les síntesis tradicionalistes del noucentisme.
L´assumpte de les arrels cristianes de Catalunya
Reaccionant davant del constrenyiment, tantes voltes intolerant, d´un liberalisme agressiu, el catolicisme espanyol noucentista s´havia refugiat dins posicions extremadament tradicionalistes. Maragall era prou intel·ligent i coneixedor de la seva època, per no ignorar qui eren en aquella hora els principals valedors de la nació catalana; una nació que els catòlics convençuts idealitzaven, somiant-la com un fruit de l´empelt d´uns fets civils carolins a l´arbre frondós del cristianisme, tancant els ulls a les contradiccions de l´Edat mitjana. Així, doncs, les tesis de Morgades, Casañas i Torras, si no eren ben bé coincidents entre elles –unes més polítiques, altres més romàntiques–, mai de la vida no podien sintonitzar amb el «modernisme» de Maragall, entès aquest «modernisme», no pas com un corrent teològic, sinó més aviat com una actitud vital.
Potser podríem aplicar a Maragall, si més no anàlogament, unes paraules del document de 1985, publicat per la Conferència Episcopal Tarraconense: «el record d´alguns aspectes de la nostra història immediata i de la imatge que el catolicisme hi prengué, expliquen que [ell] experimentés certa perplexitat». Maragall, en efecte, no podia estar d´acord que les iniciatives patriòtiques anessin de bracet amb uns plantejaments tan tradicionalistes, unitaristes i nostàlgics com els defensats alhora per les forces catòliques més representatives. Heus aquí, doncs, el que em sembla el drama interior del poeta Maragall: un catòlic modern i patriota, en un context d´aliats tradicionalistes que enyoraven temps daurats d´èpoques ja llunyanes, que mai més no retornarien, i amb els quals, malgrat tot, ell no hi podia trencar. Amb sant Agustí, podríem dir: «nemo quod tolerat ama, etsi tolerare amat»[14] (ningú no estima el que tolera, encara que estimi tolerar-ho).
Així, doncs, el nostre poeta s´avançà per molts anys al seu temps. I quan això succeeix, és a dir, quan un no s´adequa a l´època que li ha tocat viure, se sent desubicat i pateix la incomprensió tant dels uns com dels altres. En el seu cas, els catòlics el trobaren poc ferm de conviccions, com si flirtegés amb les idees modernes, sempre sospitoses en aquells anys; en definitiva, com si fos un catòlic tàctic. I els liberals, d´altra banda, no se´n refiaren, de les seves mostres de modernitat, considerant-les postisses i poc autèntiques. A mig camí, per tant, dissimulant conviccions per no perdre la feina a Diario de Barcelona, Maragall es refugià en la poesia, on la parla es més lliure i admet més llicències; practicà, a més, les confidències als amics reflectides en un rica i abundosa correspondència privada; i escriví dos blocs d´anotacions biogràfiques personals, on realment la seva ànima expressà la veritat de la seva vida. Com a resultat d´aquest patiment interior, fruit madur de la seva creu, Catalunya rebé com a guany un dels poetes més grans de la seva llengua. No sé si això és pròpiament martiri o misticisme, però, en tot cas, s´hi assembla molt. Jutgeu-ho vosaltres mateixos, que jo no en sóc capaç.
Josep-Ignasi Saranyana
Pontifici Comitè de Ciències Històriques (Ciutat del Vaticà)
[1] Jaume Tur, Maragall i Goethe. Les traducciones del Faust, Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona (Torres Amat, 2), Barcelona 1974.
[2] Horaci,Odes 1, 11.
[3] Crónica del cuarto Congreso Católico Español. Discursos pronunciados en las sesiones públicas, reseña de las memorias y trabajos presentados en las secciones y documentos referentes a dicha Asamblea, celebrada en Tarragona en Octubre de 1894, Establecimiento Tipográfico de F. Arís e Hijo, Tarragona 1894. Sobre Josep Morgades, cfr. Jordi Figuerola i Garreta, El bisbe Morgades i la formació de l´Església catalana contemporània, pròleg de Josep Fontana, Publicacions de l´Abadia de Montserrat (Biblioteca Abat Oliba, 139), Barcelona 1994, que, tanmateix, no esmenta aquest sermó.
[4] Joan Maragall, Un sermón del Obispo de Vich, publicat a Diario de Barcelona 11.01.1895, recollit a Obres completes, Editorial Selecta, Barcelona 1947 (cito segons l´edició en un sol volum), 1204b-1206b.
[5] Id., La misión social del clero, a Diario de Barcelona, 10.02.1897, recollit a Obres completes, cit., pàg. 1257a-1259a.
[6] Id., La pastoral del Obispo de Urgel, a Diario de Barcelona, 29.12.1898 i 3.01.1899, recollits a Obres completes, cit., pàg. 1316b-1320b.
[7] Obres completes de Torras i Bages, Publicacions de l´Abadia de Montserrat (Bilioteca Abat Oliba, 39), Barcelona 1986, II, pàg. 185-204.
[8] Crónica del cuarto Congreso Católico Español, cit., p. 67.
[9] Ibid., p. 74.
[10] Ibid., p. 79.
[11] Ignasi Moreta, No et facis posar cendra, cit., pàg. 128.
[12]Obres completes de Torras i Bages, cit., II, pàg. 187.
[13] Lluís Duch, Religió i comunicació, Fragmenta Editorial, Barcelona 2010, pàg. 330.
[14] Conf. X, 26.37-29.40.