La ideologia de gènere en el dret espanyol

José Luís Requero Ibáñez

Magistrat de l´Audiència Nacional

La influència de la ideologia de gènere en moltes legislacions és un fet. També en el cas de l´espanyola. José Luis Requero, magistrat de l´Audiència Nacional, fa un repàs exhaustiu de la presència d´aquesta visió ideològica en el nostre ordenament jurídic. En primer lloc aborda com s´hi recull el principi d´igualtat sense que hi hagi lloc a discriminació per raons de sexe. Després continua analitzant les lleis i altres normes que són reflex del mandat que tenen els poders públics per tal que la igualtat sigui real i efectiva i destaca les normes que avancen en una concepció ideològica del principi d´igualtat basant-se en la ideologia de gènere.

En aquests pàgines reproduïm l´anàlisi de l´autor referida a les normes amb més incidència. Pren en consideració el marc constitucional espanyol, la legislació comunitària i passa a tractar: la LO 1/2004 de 28 de desembre de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere; la Llei 13/2005 d´1 de juliol per la qual es modifica el Codi Civil en matèria de Dret a contreure matrimoni i la LO 2/2010 de 3 de març de Salut Sexual i Reproductiva i de la Interrupció Voluntària de l´Embaràs; en un altre àmbit –l´autonòmic– també comenta el cas de l´Estatut català.

1. LO 1/2004 de 28 de desembre de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere.

2. Llei 13/2005 d´1 de juliol per la qual es modifica el Codi Civil en matèria de Dret a contreure matrimoni.

3. LO 3/2007 de 3 de març per a la Igualtat Efectiva de Dones i Homes.

4. Llei 3/2007, de 15 de març, reguladora de la Rectificació de la Menció Registral del Sexe.

5. Reforma de la Normativa del Registre Civil.

6. LO 2/2010 de 3 de març de Salut Sexual i Reproductiva i de la Interrupció Voluntària de l´Embaràs.

7. Ideologia de gènere en lleis de l´àmbit de la sanitat.

8. Ideologia de gènere en la legislació educativa: lleis sectorials i LO 2/2006 de 3 de maig, d´Educació.

9. Estatuts d´Autonomia: Catalunya i Andalusia. 

* * * * *

Es pot legislar sobre una falsedat? Si tenim en compte la teoria general del Dret i, dins d´aquesta, la teoria de les fonts del Dret, la resposta és afirmativa. També ho seria des de la teoria de la legitimació del poder si és que aquesta legitimació es basa en plantejaments estrictament formals.

En efecte, pel que fa a les fonts del Dret, se sol diferenciar entre fonts materials i fonts formals. En sentit formal són fonts les diferents formes en què s´exterioritza el Dret, i així es parla de la llei, el costum i els principis generals del Dret i, dins de la primera, de les distentes classes de normes escrites. En sentit material ja ens preguntem sobre qui té poder per dictar normes, cosa que ens porta a preguntar-nos sobre qui té legitimació per dictar-les.

El qui té plena legitimitat per dictar normes, malgrat aquest poder legítim, pot legislar sobre una mentida? Pot ordenar la vida en comú sobre una mentida? Pot resoldre en Dret conflictes sobre aquesta base?

Això és el que em pregunto a propòsit del tema d´aquest article: la ideologia de gènere en el nostre ordenament jurídic. I ho faig perquè ja hi és present la ideologia esmentada, que constitueix una política transversal perquè no s´exhaureix en una norma que reguli un aspecte molt concret, sinó que, al contrari, impregna tot l´ordenament i inspira l´acció dels poders públics: la visió o perspectiva de gènere s´ha de fer present en tots els àmbits. La qüestió consisteix en el fet que aquesta visió implica legislar sobre una falsedat antropològica, comporta afaiçonar la nostra convivència resolent en Dret els conflictes sobre un règim jurídic basat en un prejudici ideològic.

A partir del que acabo d´exposar és un pas obligat raonar per què sostinc que la ideologia de gènere és una falsedat. Em centro en uns postulats que resumeixo en els punts següents.

· La sexualitat com a opció

Per a aquesta ideologia, el gènere té una dimensió per damunt de tot cultural, independent del sexe, aliena a la naturalesa de la persona. La sexualitat no és constitutiva, sinó optativa: no s´és ni home ni dona, s´opta per ser home o dona perquè ser home o dona forma part de «rols socialment construïts». L´avenç que propugna el feminisme de gènere és que la dona s´alliberi d´aquesta «construcció social», per això cal «desconstruir aquests rols socialment construïts» i que es concreten en la divisió entre masculí i femení.

· Comporta una ruptura amb el feminisme d´equitat

El feminisme de gènere, més que no pas l´equiparació de sexes, l´absència de discriminació, la igualtat de tracte i oportunitats, en definitiva, més que no pas la recerca de la igualtat legal entre els dos sexes, es basa en la desaparició de sexes. Si l´objectiu del gènere és que no hi hagi sexes sinó opcions, ja no hi haurà una suposada superioritat d´un sexe –el masculí– sobre el femení. El feminisme de gènere constitueix així una visió global, tancada, que portada a l´àmbit jurídic exigeix eliminar la diferència entre sexes; n´és un paradigma la proscripció del que s´anomena llenguatge sexista, d´obligat seguiment com a tècnica d´elaboració de normes.

· L´opció és canviant. Més enllà de la naturalesa

Desaparegut el fonament ontològic del fet de ser home o dona, es dóna entrada al gènere i, conseqüència del caràcter optatiu abans exposat, l´opció triada no és definitiva i la persona pot canviar el seu rol. A la Cimera de Pequín, Rebecca Cook va declarar que «els dos sexes ja no són dos, sinó cinc i, per tant, no s´hauria de parlar d´home i dona, sinó de dones heterosexuals, dones homosexuals, homes heterosexuals, homes homosexuals i bisexuals». Així doncs, les possibilitats de mutació són variades.

· Lluita contra les concepcions tradicionals

Com hem vist, la ideologia de gènere considera que la diferència entre home i dona és cultural i prové de l´explotació patriarcal de la dona. La maternitat és així vista com una imposició derivada dels rols culturals, per tant l´alliberament de la dona exigeix alliberar-se d´aquesta servitud; i això implica la ruptura amb el que es qualifica de model de família tradicional. La família tradicional és el gran enemic del feminisme de gènere perquè a la dona no li deixa cap altre rol que el derivat de la maternitat; per tant, cau pel seu propi pes, per exemple, que l´avortament forma part d´una estratègia d´alliberament, tant del paper que s´ha assignat socialment a la feminitat com del que s´assigna a la dona en la família.

· Les noves bases de la família

Des d´aquesta concepció, la base de la família no és el matrimoni, evidentment entès com a unió estable entre home i dona oberta a la procreació. La idea de complementarietat d´home i dona, de pare i mare, en la vida familiar i en l´educació dels fills, desapareix en ser aquesta una possibilitat entre d´altres; per això ha sorgit el «matrimoni» entre persones del mateix sexe i, a més de la «reproducció biològica», hi ha la que és fruit de tècniques de reproducció assistida que permeten, almenys en aparença, tenir descendència a les parelles homosexuals.

· La ideologia de gènere com a succedani de la lluita de classes

La idea de «classes» implica desigualtat. Doncs bé, del que acabem d´exposar i del caràcter agressiu propi d´aquesta ideologia es dedueix que el lloc que en l´univers marxista té la lluita de classes –la idea de l´explotació del proletariat per part de la burgesia capitalista, font, origen i causa de les desigualtats–, l´ocupen ara l´home i la dona. La posició del proletariat, la té la dona; els mitjans de producció són ara els «mitjans de reproducció».

· L´agenda del feminisme de gènere

El feminisme de gènere té una agenda i el llenguatge hi adquireix una importància transcendental com a eina d´acció. Les manifestacions són variades: des de la lluita contra el que es considera llenguatge sexista –que es trasllada en els promptuaris de bones maneres de legislar o dictar normes– fins a l´ús de mots i expressions militants. Per damunt de tot, amb l´ús del mot «gènere», i no pas «sexe», es pretén eliminar la idea que els éssers humans es divideixen en dos sexes. En aquesta línia, per exemple, parlar de plantejaments basats en l´heterosexualitat s´identifica amb heterosexualitat obligatòria; és a dir, amb la imposició que obliga a considerar que el gènere humà es divideix en dos sexes.

Especialment rellevants són expressions com ara «identitat sexual» –equivalent a lliure opció sexual– o el mot «homofòbia», amb què es desqualifiquen plantejaments tradicionals com ara el fonament heterosexual del matrimoni o de les relacions sexuals. També tot el que està relacionat amb la salut reproductiva o sexual per referir-se a l´avortament o que es parli de les «noves formes de família» per forjar la idea d´altres «models de família» més enllà de la basada no ja en el matrimoni, sinó en una unió heterosexual.

A més del llenguatge, es proposa depurar l´educació i els mitjans de comunicació dels estereotips de gènere. Les feministes no sols pretenen que se substitueixin els mots «específics de gènere» (home/dona) per paraules neutrals;[1] també busquen que no hi hagi diferències de conducta i de responsabilitat entre l´home i la dona en la família.

· Ideologia de gènere i ciutadania

L´anàlisi de la ideologia de gènere quedaria incompleta si no féssim referència al debat sobre la ciutadania i els drets de ciutadania. Arran de la nonnata Constitució europea, va començar a parlar-se d´una nova idea de ciutadania que no apel·la a uns drets ja reconeguts, sinó al comunitarisme o idea republicana dels drets i llibertats enfront de la visió liberal, individualista; és el nosaltres  enfront del jo, s´és més ciutadà si es lluita pels drets dins de l´Estat i no pas de fora estant; l´autonomia política de cadascú, més que aconseguir-se aïlladament i contra l´Estat, es fa realitat dintre seu, mitjançant la col·laboració i la cooperació entre els seus membres. La participació en l´autogovern seria l´essència de la llibertat, s´aconseguiria un consens dominant en basar la convivència en el que és comú a tots els ciutadans.

Aquesta nova ciutadania permetria avançar en diversos camps, com ara els «valors de la laïcitat» que porten a una ciutadania neutra, multicultural, religiosament asexuada, a un mínim ètic comú capaç d´organitzar el pluralisme; és la laïcitat –i no pas cap altre principi– el que cohesionaria una societat plural, multiètnica i multireligiosa.

En aquest àmbit, les polítiques de gènere troben un terreny fèrtil on créixer, perquè els seus postulats formen part dels signes d´identitat de la nova ciutadania que cal compartir. Això té dos vessants. D´una banda, tot el que comparteix amb el que ja era des dels seus orígens històrics el moviment feminista: la incorporació de la dona al debat públic, a la participació en règim d´igualtat en càrrecs públics, cosa que es reflecteix en mesures d´acció positiva per garantir la paritat tant en l´accés a aquests càrrecs com en la composició dels òrgans. El segon vessant més aviat es refereix a la incorporació dels postulats de la ideologia de gènere com signe d´identitat de la nova ciutadania i del nou ciutadà, i amb això es torna a la rellevància estratègica de les polítiques educatives.

La ideologia de gènere en l´ordenament jurídic espanyol

La igualtat en el nostre ordenament

Analitzar la presència de la ideologia de gènere en el nostre ordenament exigeix un doble esforç.[2] En primer lloc, comprendre que ja conté nombroses normes que han assumit el principi d´igualtat sense que doni lloc a discriminació per raons de sexe (article 14 CE), dret fonamental que irradia tot l´ordenament i que ha estat objecte d´una profusa interpretació i aplicació per part dels tribunals. Al costat d´aquesta mena de normes, n´hi ha d´altres que, fent un pas més, segueixen el camí que marca l´article 9.2 de la Constitució; és a dir, les que són reflex del mandat que els poders públics tenen per fer que la igualtat esdevingui real i efectiva, com també per suprimir els obstacles que impedeixen o dificulten la seva plenitud. Dins d´aquesta categoria hi ha les que estableixen mesures anomenades de discriminació o acció positiva.

En efecte, la nostra Constitució no es va limitar a recollir el principi d´igualtat formal (article 14), propi d´aquesta tradició constitucionalista, ni en va tenir prou de configurar-lo com a dret fonamental especialment tutelable (article 53,2). Amb l´article 9.2 va fer un pas més. Aquest precepte, pres de l´article 3.2 de la Constitució italiana, conté un dinamisme especial en fixar, en el que aquí ens interessa, l´«argument» dels poders públics en el nostre Estat social i democràtic de Dret: promoció de la igualtat, supressió dels obstacles que impedeixen que la igualtat esdevingui real i efectiva.

El mandat constitucional de proscriure la discriminació per raons de sexe i avançar cap a la igualtat implicaria analitzar el que ha estat una gran part de l´argument del nostre ordenament des del 1978, si bé l´avenç ja es va començar abans –per exemple, la reforma del Codi Civil de 2 de maig de 1975–; a aquesta evolució cal afegir-hi l´empenta donada pel Dret Comunitari, més la tasca d´interpretació dels tribunals nacionals, del Tribunal de la Unió i del Tribunal Europeu de Drets Humans.

Ara no és el moment d´explicar tota la doctrina que el Tribunal Constitucional ha anat assentat sobre la igualtat. En les qüestions de què parlem en aquest article, cal constatar que ha entès que l´article 14 prohibeix al legislador que aprovi regulacions, tractaments jurídics diferents per a persones que es troben en la mateixa situació;[3] com que no tota desigualtat vulnera el principi d´igualtat, sinó la que és discriminatòria,[4] ha fixat un test d´igualtat per saber quan és admissible el tracte diferent (justificació objectiva i raonable, proporcionalitat i adequació entre les mesures adoptades i els fins perseguits, ateses les circumstàncies de temps i lloc). Doncs bé, d´acord amb aquest patrimoni doctrinal, són constitucionals les lleis adreçades a sectors o grups determinats (aquí s´hi podria incloure la normativa a favor de la dona) sempre que superin, que satisfacin els requisits exigits en el test d´igualtat.

Com a mínim cal deixar constància que, dins d´aquesta doctrina, el Tribunal Constitucional ha anat perfilant el que podríem denominar cara negativa de la igualtat i que permet la seva formulació a través d´una altra manera d´abordar aquest dret fonamental. Em refereixo al dret a la no-discriminació i, en particular, a la no-discriminació per raons de sexe, que és una de les anomenades «categories sospitoses» o àmbits de potencial discriminació. D´aquesta forma, i per citar alguns exemples, s´ha pronunciat sobre la proscripció d´aquesta discriminació en el lloc de treball, buscant l´equiparació dels homes en supòsits d´avantatges injustificats a favor de la dona,[5] o de les dones que eren objecte de tracte discriminatori en el lloc de treball,[6] en l´accés a la feina o professió,[7] com també en el règim de pensions.[8]

En aquesta lluita per la igualtat real i efectiva, per tant per la no-discriminació per raons de sexe, Espanya camina al pas que des de fa temps ha marcat el Dret de la Comunitat Europea. En ser la consecució de la igualtat «missió» de la Unió Europea (cf. l´article 2 del Tractat de la Unió), es configura com a principi general inspirador i fonamental d´aquest ordenament, dels seus objectius, i determinant, pel que fa al seu respecte i garantia per part dels Estats, de la concurrència dels requisits per a noves incorporacions d´Estats i, fins i tot, davant l´eventualitat d´adoptar sancions a causa del seu desconeixement per part d´alguns Estats membre (article 6 del Tractat de la Unió).

Incorporat a la Carta Europea de Drets Fonamentals, és l´eix de la Carta Social Europea aprovada el 1989, i fonament de les Directives que incorpora, per exemple, la LO 3/2007, de 3 de març. Al seu torn, la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Comunitat Europea (TJCE), sobre l´exigua base de l´article 141 (abans 119) –que es refereix a la igualtat entre dones i homes en la retribució pel mateix treball–, ha fet una interpretació extensiva.

D´acord amb el que acabem de dir, es pot parlar de tres etapes, no ja en la jurisprudència del TJCE, sinó en la política de la Comunitat Europea, perquè aquest patrimoni jurisprudencial va unit al desenvolupament normatiu. Així, d´una primera etapa –fins a la dècada dels noranta– en què s´aborda la igualtat de tracte en l´àmbit laboral (cf. Sentències Defrenne) es passa a una segona etapa –des del principi dels noranta– d´avanç cap a l´acció positiva dels poders públics a favor de la dona mitjançant l´adopció de mesures estructurals que permetin augmentar la participació de la dona en les diferents activitats socials i la igualtat real entre homes i dones (cf. Sentències dictades en els casos Kalanke, Marshall i Badeck). I la tercera etapa, l´actual, encara no disposa de jurisprudència. Presidida per les polítiques de la transversalitat que s´inaugura amb la Conferència de Pequín del 1995, es pot resumir per la incorporació automàtica i sistemàtica dels problemes de gènere a totes les institucions i polítiques d´un govern.

Anàlisi d´algunes lleis concretes

Fins aquí l´excurs sobre la igualtat jurídica entre home i dona, sense discriminació per raons de sexe.[9] Tot seguit analitzaré les altres normes que en l´ordenament jurídic espanyol ultrapassen aquesta manifestació concreta del principi d´igualtat i avancen en una concepció ideològica sobre la base de la ideologia de gènere. Dins de l´ordenament intern espanyol, em referiré fonamentalment a les normes amb rang de llei.

De les lleis que exposarem, unes es basen obertament en la ideologia de gènere, d´altres regulen aspectes que estan relacionats amb la consecució de la no-discriminació per raons de sexe però presenten adherències d´aquesta ideologia o potser s´hi inspiren i tot. En el segon cas esdevé problemàtic indagar la inspiració esmentada, perquè no sempre és fàcil distingir entre la consecució de la igualtat de sexes seguint els mandats de l´article 9.2 de la Constitució i els altres casos en què la política d´igualtat s´inspira en la ideologia de gènere.

LO 1/2004 de 28 de desembre de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere

Aquesta llei és essencial per entendre la irrupció de la ideologia de gènere en el nostre ordenament. La LO 1/2004, junt amb la nova llei de l´avortament, són les que amb més intensitat donen efectes jurídics a expressions com «perspectiva de gènere», «impacte de gènere», tan habituals ja en el nostre ordenament.

En l´anàlisi de la LO 1/2004 cal diferenciar dos aspectes: l´article 1 i la resta de la llei. I això és així perquè la clau d´aquesta norma consisteix en la definició de què s´entén per «violència de gènere». A partir de la definició adquireixen sentit les altres previsions i, a més, permet saber què és, per al nostre ordenament, la visió de gènere. Per tant, d´una banda hi ha la visió de gènere portada a aquest fenomen delictiu i, de l´altra, com des de la ideologia de gènere es dóna inspiració a una sèrie de polítiques actives de protecció de la dona víctima de la violència.

Abans d´entrar en aquesta anàlisi, cal deixar constància que, ja abans de la seva promulgació, s´havien dictat nombroses normes sobre la matèria, per això, en certa manera, la llei no és innovadora. Ara bé, es tracta de normes sobre la violència contra la dona o violència en l´àmbit domèstic.[10] Es pot dir, per tant, que ja hi havia una protecció integral entesa com a existència d´un cos normatiu que aborda els diferents aspectes que incideixen en la matèria objecte de regulació. El que aporta la LO 1/2004 és aplegar en una sola norma el gruix de les polítiques referides a la dona, a més d´optar per una manifesta judicialització del problema d´aquesta violència i, sobretot, donar una nova perspectiva al problema: la que proporciona la ideologia de gènere.[11] La clau, doncs, es troba a l´article 1, segons el qual la llei té per objecte «actuar contra la violència que, com a manifestació de la discriminació, la situació de desigualtat i les relacions de poder dels homes sobre les dones, s´exerceix contra aquestes per part dels qui són o han estat els seus cònjuges o dels qui estan o han estat lligats a elles per relacions similars d´afectivitat, fins i tot sense convivència».

Cal subratllar que la LO 1/2004 no delimita com a àmbit la violència contra la dona, sinó un tipus concret de violència que ha denominat ja a la rúbrica «violència de gènere» i introdueix els seus ingredients bàsics: no n´hi ha prou amb una agressió física o psíquica, aquesta última en les seves diferents manifestacions (amenaces, vexacions, insults, etc.). El factor determinant és que obeeixi a una intencionalitat que ens porta a l´univers dels postulats del feminisme de gènere. Així, ha de respondre a un propòsit discriminatori, ha d´evidenciar una situació de desigualtat i amb la violència l´home vol reforçar una relació de poder.

L´Exposició de Motius de la LO 1/2004 completa les determinacions de l´article 1 en afirmar que l´objectiu de la Llei, concretat en aquest precepte, es justifica per l´«especial incidència» que tenen, «en la realitat espanyola les agressions contra les dones» i per la peculiar gravetat de la violència de gènere, el «símbol més brutal de la desigualtat existent en la nostra societat», dirigida «contra les dones pel sol fet de ser-ho, per ser considerades, pels seus agressors, mancades dels drets mínims de llibertat, respecte i capacitat de decisió», i que té un dels seus àmbits bàsics en les relacions de parella (Exposició de Motius I).

La importància de l´article 1,1 és evident perquè la lògica de la LO 1/2004 és que es tracta d´un bloc i el fet que es refereixi només a la dona víctima de violència adquireix sentit si abans es defineix què és aquesta violència. Per tant, tota la llei depèn del concepte esmentat, que és la clau interpretativa dels preceptes penals, orgànics i competencials. Evidentment, entre les diferents classes de violència del Codi Penal, per regla general no es parla de «violència de gènere», però totes queden englobades en aquest article.[12]

Hi ha motius per a la crítica perquè del que hauria de ser un àmbit purament descriptiu, asèptic, es passa a regular un àmbit aparentment objectiu però que conté una definició basada en elements subjectius i ideològics, a més d´una indeguda introducció de l´element intencional en la definició.

D´altra banda, la LO 1/2004 porta la tècnica de les accions positives o de discriminació positiva a totes les seves determinacions, en especial a la tutela penal, la qual cosa ha donat ocasió perquè el Tribunal Constitucional es pronunciï sobre aquesta qüestió. La LO 1/2004 era pensada, en principi, tan sols per a la dona, si bé es va rectificar en part després del pas d´Avantprojecte a Projecte i en vista de les objeccions presentades i així es va donar entrada com a subjectes passius a persones «vulnerables»; malgrat això, no va variar l´objecte fonamental: regular la violència de gènere, no pas la violència domèstica. En tot cas, la doctrina de l´«acció o discriminació positiva» no és aplicable a la tutela judicial perquè la realitat criminològica palesa l´existència de diverses menes de violència domèstica; la de «gènere», l´exercida contra ancians, menors o contra ascendents i entre germans. Evidentment, la violència contra qui no són dones constitueix un percentatge més petit, però això no ha d´impedir que una llei integral de mesures contra la violència –que inclou àmbits de subordinació– s´estén també a aquestes persones.

Com tothom sap, les previsions penals de la LO 1/2004 van donar lloc a la presentació de nombroses qüestions d´inconstitucionalitat per part dels jutges, la qual cosa s´ha saldat amb una doctrina favorable a la norma per part del Tribunal Constitucional. No es tracta ara de fer una anàlisi de la seva doctrina, centrada en la constitucionalitat d´oferir un tracte penal qualificat a les agressions de l´home contra la dona i a la seva justificació; n´hi ha prou d´indicar que el Tribunal Constitucional parteix del respecte al monopoli del legislador per seleccionar conductes a fi de considerar-les delictives i aplicar-hi una determinada pena. A partir d´aquest plantejament, en si irreprotxable, s´admet que el legislador hagi vist insuficientment protegida la dona en l´àmbit de les relacions de parella i acudeixi a l´ús de l´instrument penal per lluitar la desigualtat de les dones en l´àmbit esmentat (SSTC 59/2008; 45/2009; 127/2009 i 41/2010).

Llei 13/2005 d´1 de juliol per la qual es modifica el Codi Civil en matèria de Dret a contreure matrimoni

El «matrimoni» entre persones del mateix sexe és un punt d´acció per al lobby d´homosexuals i lesbianes en la línia marcada per la ideologia de gènere. Segons els signes d´identitat d´aquesta ideologia, ja descrits, és una llei que incideix en una cosa tan bàsica i estructuradora d´una societat com el matrimoni, base de la família, i per tal d´eliminar un dels seus signes d´identitat –la unió heterosexual– camina en el sentit propugnat per la ideologia de gènere: destruir el que es considera el «model tradicional» de família; allunyar de la unió matrimonial tota idea d´unió basada en la naturalesa, en l´heterosexualitat, i basar-la en la conveniència dels contraents. El matrimoni «només» heterosexual impediria la consecució d´un dels postulats de la ideologia de gènere: que el sexe no és una cosa natural, sinó optativa, per tant el «model» de matrimoni heterosexual coarta aquesta llibertat.[13]

D´aquesta manera, a l´article 44 s´hi afegeix un segon paràgraf segons el qual «té els mateixos requisits i efectes el matrimoni quan els dos contraents són del mateix o diferent sexe». A partir d´aquesta previsió desapareix del Codi Civil la menció a «marit i muller», que se substitueix per «cònjuges» o –curiosament– «els pares», la qual cosa té el seu correlat en les reformes que s´exposaran en matèria de Registre Civil. Es tracta, doncs, d´una operació ideològica amb tots els ets i uts i s´ha fet sobre bases jurídicament febles, com la invocació a l´article 9.2 de la Constitució, a l´article 10,1 –dignitat de la persona– i a l´article 14; justificacions que parteixen d´un a priori ideològic i que ignoren intencionadament el que és el Dret de família, la tutela dels menors o el matrimoni, un institut –dit sigui de passada– anterior a l´Estat i a la seva Constitució.

Des del punt de vista de la constitucionalitat[14] de la reforma, no és anodí que l´article 32.1 sigui l´únic precepte de la Constitució que, en regular un dret fonamental, no fa servir expressions com «els espanyols», «els ciutadans» «les persones», «tothom» o «tots els espanyols»; no és irrellevant, doncs, que l´únic precepte que es refereix a l´home i a la dona –a la diversitat sexual de les persones– és el que parla del matrimoni. Evidentment, es podria dir que és per remarcar el principi de no-discriminació per raons de sexe deduïble de la declaració subsegüent de plena igualtat, però aquest objectiu l´acompleix l´article 14.

D´altra banda, encara que s´al·legués la falta de definició constitucional de matrimoni, aquest fet no implica que no hi hagi definició jurídica. No ha de fer estrany que la Constitució no defineixi què és el matrimoni: tampoc no diu què és la vida, ni defineix què és una associació, ni l´honor ni el domicili. Però que no existeixi un concepte constitucional de totes les figures esmenades no implica que siguin conceptes lliurement disponibles per al legislador. S´ha d´entendre que no es pot utilitzar la via de les definicions legals per alterar artificialment l´abast dels preceptes constitucionals introduint regulacions basades en definicions que alteren la «imatge mestra» d´un institut, fent-li perdre la seva recognoscibilitat jurídica, per això el concepte de matrimoni sols el pot canviar el constituent mitjançant el procediment de reforma constitucional. Ni tan sols pot fer-ho un Tribunal Constitucional, cosa que comportaria defugir el debat polític i, en última instància, la decisió que pertoca al poder constituent.

A més, no hi ha base per sostenir en Dret que amb la regulació anterior es discriminés les persones homosexuals. N´hi hauria si se´ls impedís radicalment contreure matrimoni –amb qualsevol persona– pel fet de ser homosexual. Més intens és el dubte sobre la constitucionalitat si tenim en compte un efecte implícit de la reforma: em refereixo a l´adopció de menors per matrimonis homosexuals, que compromet la idea de protecció integral que els poders públics han d´assegurar als fills (article 39.2 de la Constitució), precisament per ser contrària a l´interès del menor.

Aquest interès és el principi rector de l´adopció (article 176.1 Codi Civil; article 21 del Conveni de les Nacions Unides sobre els Drets del Nen i Conveni de l´Haia sobre la protecció del nen i la cooperació en matèria d´adopció internacional). D´aquesta manera, la filiació adoptiva té com a model (però també com a límit) la filiació biològica, per això no és possible crear un lligam semblant al que existiria entre dos heterosexuals i la seva descendència biològica, perquè dos homosexuals no poden tenir descendència biològica. En tot cas, no admetre aquesta adopció no vulnera el principi d´igualtat ni és injustament discriminatòria. Tampoc dos germans (homes o dones) o dos amics convivents no homosexuals no poden adoptar conjuntament per les raons ja esmentades. Se´n dedueix que l´impediment no és l´orientació sexual, sinó la mateixa estructura de la relació que es vol crear, per això una parella homosexual és tractada de la mateixa manera, per exemple, que dos germans del mateix o distint sexe que vulguin adoptar conjuntament un nen o dos amics, del mateix o distint sexe, que també vulguin adoptar un nen. Aquests impediments no comporten un judici pejoratiu sobre la fraternitat o l´amistat, com tampoc, en si mateixa, respecte a l´homosexualitat. En definitiva, com que l´adopció s´ha pensat en benefici de l´adoptat, el que compta no són els desitjos dels adoptants, sinó la seva idoneïtat per exercir la pàtria potestat.

Però, al marge del dubte sobre la constitucionalitat de la reforma i encara que no hi hagués impediment constitucional, hi ha més raons contràries a aquesta reforma. El matrimoni, com a institució jurídica, posseeix uns signes d´identitat que el legislador –que no és omnipotent– no ha d´alterar. Cal superar criteris positivistes o normativistes, perquè el matrimoni no ha de ser totalment el que digui el legislador. El legislador ha de recollir un «tros de realitat», una cosa preexistent; no és una figura creada per la norma, per tant ha de respectar la seva «imatge mestra», que es basa en la diferència de sexes, la seva complementarietat, en la vocació de l´ésser humà a la vida en comú, a la creació de la descendència, en el fet d´aglutinar el nucli de convivència bàsic que és la família, etc. Això no és una opció ideològica, sinó la seva imatge consubstancial.

Unions homosexuals i matrimoni heterosexual són realitats radicalment distintes, d´impossible equiparació. Dir que la unió homosexual és matrimoni és empobridor, origina confusió, porta a concebre el paper del legislador des de la inseguretat jurídica, obre la porta a la fallida de l´orde jurídic, perquè la inexistència de límits o definicions constitucionals no fa aconsellable que el legislador, per exemple, alteri la idea mestra de societat anònima, de compravenda, etc. D´altra banda, el Dret de Família en general, i el matrimonial en particular, no es pot fonamentar en una tendència subjectiva com la sexual; per això, quan l´ordenament jurídic dóna rellevància a una qüestió privada com la sexualitat, ho fa basant-se en el que és objectiu i constatable. I al que hem dit encara cal afegir-hi la falta de funcionalitat social de les unions homosexuals. Les heterosexuals són estructuralment fecundes, les homosexuals són estructuralment estèrils, la qual cosa fa que les primeres siguin socialment rellevants perquè d´elles depèn la continuïtat de la societat a través del naixement dels nous ciutadans.

A més del que acabem d´exposar, la unió homosexual, ja sigui en forma matrimonial o de mera unió de fet, incideix en un altre aspecte: la filiació. Això ens porta a les tècniques de reproducció humana assistida i a la seva funcionalitat per a la consecució d´un altre objectiu de la ideologia de gènere: la reproducció sense sexe, que es contraposa a la «reproducció biològica». D´aquesta manera, l´article 7.3 de la Llei 14/2006, de 26 de maig, sobre tècniques de reproducció humana assistida preveu que, quan la dona gestant a través d´aquestes tècniques «és casada, i no separada legalment o de fet, amb una altra dona, aquesta última pot manifestar davant l´Encarregat del Registre Civil del domicili conjugal, que consent que, quan neixi el fill del seu cònjuge, es determini a favor seu la filiació respecte al nascut».

LO 2/2010 de 3 de març de Salut Sexual i Reproductiva i de la Interrupció Voluntària de l´Embaràs

Probablement és la «llei estrella» del feminisme radical o de gènere. Amb aquesta norma se satisfà un dels seus postulats: que l´alliberament de la dona exigeix alliberar-se de la seva naturalesa, cosa que implica poder disposar del fill que espera sense dependre de ningú, tan sols de la seva lliure determinació. Avortar deixa de tenir relació amb la vida d´un ésser humà, d´un tercer, i esdevé una qüestió de salut sexual. Un embaràs, per tant un fill, ha de quedar a la total disponibilitat de la mare, per això com a regla general se supera el sistema d´indicacions, encara que es mantenen les indicacions terapèutica i eugenèsica.

Els criteris en què s´inspira la nova llei són, per tant, els interessos del feminisme radical, que sempre va voler que l´avortament es tragués del Codi Penal i s´hi donés un tracte distingit, com una nova norma de ciutadania. Aquest feminisme vol que l´avortament es consideri una cosa quotidiana, aliena al valor vida, només relacionable amb un acte de disposició del propi cos. Es tracta d´una llei per a la qual avortar no és ni bo ni dolent, és una opció, i la seva tasca és garantir l´exercici d´aquest nou dret; l´objectiu és normalitzar l´avortament, fer-lo quotidià.

És una llei amb vocació ideològica, la qual cosa explica les facilitats que dóna o que hagi coincidit amb la lliure dispensació de la píndola de l´endemà sense necessitat de recepta mèdica.[15] És tot ideologia: la idea és injectar en la consciència dels ciutadans que avortar és una manifestació de la dignitat de la dona, de la seva autonomia, de la seva intimitat, de la seva llibertat d´idees i creences.

L´objectiu d´aquesta llei es dedueix de l´evolució normativa. El 1985 es va despenalitzar l´avortament en tres supòsits: en cas de risc greu per a la salut física i psíquica de la mare (indicació terapèutica), en cas de risc que el no nascut neixi amb malformacions (indicació eugenèsica) i en el cas que l´embaràs sigui conseqüència d´una agressió sexual (indicació ètica). Despenalitzar l´avortament en aquests tres casos –afirmaven i afirmen els seus defensors– no significa ser proavortista, sinó negar-se a fer que en tres casos excepcionals, extrems, de col·lisió entre els interessos de la mare i del no nascut, augmenti el dolor de l´embarassada amb la criminalització de la seva conducta.

El Tribunal Constitucional (cf. STC 53/1985), en declarar la constitucionalitat de la llei del 1985, va sostenir que és admissible que l´Estat renunciï a protegir la vida del no nascut en els casos esmentats sempre que aquesta vida estigui protegida per altres mitjans eficaços. O, per dir-ho d´una altra manera: no es tractava de renunciar a la protecció de la vida del no nascut, perquè l´Estat té el dret de fer-ho, sinó de protegir-lo al marge de la tutela penal. És un plantejament jurídicament pulcre, fins i tot admissible; és més, abans de la llei del 1985 van ser condemnades poques dones per aquests avortaments i fins es podien beneficiar de les eximents i atenuants del Codi Penal. Però ja sabem quina ha estat la realitat d´aquesta norma.

Què aporta la LO 2/2010? Atura una situació d´impunitat que s´intuïa que anava tocant a la seva fi. Espanya ha viscut anys en què, amb evident incompliment de la llei anterior, es va acabar convertint en un centre de «turisme avortiu», i l´expressió no és pas meva, sinó del Consell d´Estat.[16] Uns reportatges de la televisió danesa i de la premsa britànica es van encarregar de mostrar que la realitat espanyola era la de l´avortament lliure en frau de llei. Això va determinar que s´investigués la realitat del negoci avortiu i les indagacions judicials van mostrar la crua realitat que ha estat instal·lada entre nosaltres durant aquest temps.

L´actitud del Govern no ha estat garantir el compliment de la llei, sinó assegurar que el que fins aquell moment es feia en la impunitat tingués suport legal: la seva reacció ha estat legalitzar el delicte, proporcionar la impunitat identificant aquesta amb la seguretat jurídica. L´aleshores ministre de Sanitat va afirmar, sobre la pràctica d´avortaments al marge de la llei del 1985 i davant les investigacions judicials, que «no podem tornar als temps de la Inquisició, tornar a 500 o 300 anys enrere. El país que es va inventar la Inquisició sembla que no la vol oblidar. No pot ser que hi hagi un 5 o un 6 per cent de persones que vulguin ser les inquisidores de la resta». Era l´ocasió adient per reformar la legislació i plantejar l´avortament des de la lògica del feminisme de gènere. I la llei respon a aquesta lògica.

El que acabem d´exposar es desprèn clarament del text de la Llei, tant de la seva Exposició de Motius com de l´articulat. Així, l´Exposició de Motius situa la nova regulació en l´àmbit de l´exercici, per part de la dona, de la seva autonomia, dignitat i lliure desenvolupament de la personalitat. Això és, en definitiva, la salut sexual segons l´article 2.b, que la defineix com «l´estat de benestar físic, psicològic i sociocultural relacionat amb la sexualitat, que necessita un entorn lliure de coerció, discriminació i violència», la qual cosa és sinònim d´interrupció voluntària de l´embaràs; és a dir, de l´avortament, mot que no apareix en cap article de la nova norma.[17]

A partir d´aquest punt d´arrencada, l´avortament queda regulat en l´òrbita de la lògica d´una maternitat lliurement elegida, de manera que l´objectiu de la Llei, a fi de garantir aquests drets, és que si la dona decideix avortar ho faci «sense interferència de tercers», en clara al·lusió a les servituds del sistema d´indicacions. Amb aquest plantejament, els Poders públics assumeixen una posició de garants, però no pas per salvaguardar la vida del nasciturus, sinó per crear les condicions que permetin a la dona exercitar els seus drets i llibertats relacionats amb la salut sexual de forma totalment lliure, segura, responsable i en règim d´igualtat. Així doncs, el sistema de terminis ho concep tot des de la lògica que es tracta d´una decisió unilateral de la dona mitjançant la qual exercita un dret.

A l´articulat, el model d´«avortament sense donar raons» es dedueix de l´article 3.1 i 2 i es confirma en altres aspectes, com ara el règim de les menors de 17 i 16 anys, en derivar el règim aplicable a aquestes, pel que fa a la informació i consentiment previ, de les regles generals de la Llei 41/2002, de 14 de novembre, sobre autonomia del pacient [article 9.2.c)]. En aquesta norma llei, el règim dels menors d´edat comporta que només intervé el representant si un menor no és capaç, intel·lectualment ni emocional, de copsar l´abast de la intervenció; en el cas que tingui més de 12 anys i menys de 16, almenys se l´escolta. En el cas del menor madur que no sigui incapaç ni incapacitat però sí emancipat o amb 16 anys complerts, no hi té cabuda el consentiment per representació i tan sols en cas de risc greu s´informa els pares i es té en compte la seva opinió.

Amb la Llei de l´avortament es fa un pas més i la menor decideix «exclusivament», de manera que en un moment en què més ajuda necessita, s´aparta els pares i, en tot cas, no es concreta què s´entén pel «risc greu» a què es refereix la Llei 41/2002 i que habilita els pares per intervenir. A més, es prescindeix en tot cas de la intervenció paterna si pot originar un conflicte greu, ser un perill de violència intrafamiliar, causar amenaces, coaccions, maltractaments o si produeix desarrelament o desemparança. Es transmet la idea de família opressora quan la realitat és molt distinta: és l´home o la família qui pressiona a favor de l´avortament. A conseqüència de tot això, el metge queda en una complicada posició de mitjancer o de responsable d´integrar el concepte de «risc greu».[18]

Com que l´avortament entès així és el contingut autèntic de l´anomenada salut sexual, que forma part dels postulats essencials de la ideologia de gènere, la LO 2/2010 té un gran interès a aconseguir que aquests postulats irradiïn l´actuació dels poders públics i, en especial, a desplegar els seus efectes en l´àmbit educatiu.

Estatuts d´Autonomia: el cas de l´Estatut de Catalunya

Que el mandat de seguir una visió o perspectiva de gènere ja forma part de la nostra quotidianitat normativa és una cosa que es dedueix de normes d´especial rellevància, perquè formen part del bloc de constitucionalitat, com ara els Estatuts d´Autonomia. És el cas dels més recents: el català i l´andalús.

Vegem el primer. A l´article 4.3 ordena que els poders públics de Catalunya han de promoure certs valors, entre els quals «l´equitat de gènere», expressió que no es concreta. L´article 41, per la seva banda, es dedica en exclusiva a la «perspectiva de gènere». En el seu contingut ordena als poders públics que garanteixin el compliment del principi d´igualtat d´oportunitats entre dones i homes, el principi de transversalitat en la incorporació de la perspectiva de gènere en totes polítiques públiques per aconseguir la igualtat real i efectiva i la paritat entre dones i homes, la lluita contra totes les formes de violència contra les dones i els actes de caràcter sexista i discriminatori, etc., precepte que es completa amb l´article 45.3 per a l´àmbit laboral i, en el terreny competencial, amb l´article 153, que atribueix a la Generalitat la competència exclusiva en matèria de polítiques de gènere.

L´article 41.5 té una rellevància especial, perquè eleva a categoria quasiconstitucional els postulats de la ideologia de gènere que bateguen dins la legislació sobre l´avortament. El paràgraf 5 fa així: «Els poders públics, en l´àmbit de llurs competències, i en els supòsits que estableix la llei, han de vetllar perquè la lliure decisió de la dona sigui determinant en tots els casos que en puguin afectar la dignitat, la integritat i el benestar físic i mental, en particular pel que fa al propi cos i a la seva salut reproductiva i sexual». El Tribunal Constitucional, amb la Sentència 31/2010, de 28 de juny, va declarar la constitucionalitat d´aquest precepte, al qual els recurrents atribuïen la infracció de l´article 81.1 de la Constitució –reserva de llei orgànica– i que deixa sense protecció i en la indeterminació la vida del nasciturus, per entendre que el precepte es limita a un mandat adreçat als poders públics catalans, per tant en l´àmbit de les seves competències i en els supòsits previstos per la llei. En el terreny competencial no es constata un excés respecte a l´article 147.2 de la Constitució en relació amb l´article 81.1 CE.

Més rellevància té que afirmi que «tampoc no es pot observar cap contradicció amb l´art. 15 CE, ni es pot inferir de l´enunciat en si de l´art. 41.5 EAC, atesa la seva generalitat i abstracció, una indeterminació de la protecció, en els termes constitucionalment deguts, de la vida concebuda, com sostenen els recurrents. Això sens perjudici, com és obvi, de la possibilitat d´impugnar, si escau, l´eventual adopció de polítiques públiques que es poguessin considerar contràries a l´esmentat dret fonamental. Però de la redacció del precepte en qüestió ni se´n deriven necessàriament aquestes polítiques ni, més genèricament, cap proclamació contrària a l´art. 15 CE, com palesa el contrast dels enunciats d´un article i de l´altre». Com es veu, el Tribunal no es dóna per entès del significat d´expressions com les que vinculen la lliure decisió de la dona respecte al seu propi cos o l´apel·lació a la salut reproductiva i sexual.

Conclusió

Tenim un problema. O, més ben dit, diversos problemes, que són reals i objectius: de violència contra la dona, de discriminació, d´embarassos de menors cada vegada més joves, de noves generacions que pateixen un dèficit educatiu de tolerància envers les minories, cosa que esdevé especialment greu en societats cada vegada més complexes a causa de l´arribada d´immigrants. Aquesta realitat crec que és inqüestionable, per això els poders públics s´han d´esforçar a regular tot allò que serveixi per prevenir i actuar en cadascun d´aquests problemes. La qüestió és si les lleis que he analitzat ho fan i la meva resposta és molt crítica: més que solucionar els problemes, proven d´introduir, a propòsit d´aquests, altes dosis d´ideologia. Amb aquesta opció, més que avançar en la solució dels problemes, s´empitjora la situació: el més prioritari és avançar en una agenda ideològica.

Malgrat tot, i després d´aquest breu repàs pel nostre ordenament jurídic, cal preguntar-se diverses coses. Per exemple, si aquestes normes el que fan és assumir conscientment la ideologia de gènere o més aviat es tracta de l´ús acrític, fins i tot inconscient, d´unes expressions que han entrat en l´univers del llenguatge políticament correcte. Quan es fa esment o es parla de «visió de gènere», «perspectives de gènere» o «polítiques de gènere», cal tenir present que són expressions ja consolidades, que formen part d´un llenguatge pseudoerudit, burocratitzat, d´ús corrent, però no sempre s´és conscient del seu fons i abast.

No excloc que en molts casos és així, cosa que no està exempta de crítica, però quan aquestes expressions recalen en una norma jurídica les conseqüències tenen una altra dimensió. Cal recordar que en el Codi Civil es fixa, per a tot l´ordenament jurídic, com a criteri general d´interpretació, que les normes s´interpretin «segons el sentit propi de les seves paraules», i, a partir d´aquest sentit propi, el seu resultat s´ha de posar «en relació amb el context, els antecedents històrics i legislatius, i la realitat social del temps en què s´han d´aplicar, tenint en compte, fonamentalment, l´esperit i la finalitat d´aquelles» (article 3.1); en Dret, doncs, les paraules s´han de manejar amb molta cautela.

Ja hem exposat que la ideologia de gènere respon a uns postulats ideològics ben clars; per tant, quan es fa servir la seva terminologia, cal suposar que qui ho fa comparteix la seva càrrega ideològica. No es tracta ara d´exposar les conseqüències nocives, en termes de transformació de la realitat, que aquesta mentalitat ja normativitzada va ocasionant en la nostra societat (trivialització de la vida, desnaturalització del matrimoni, danys reals a parelles heterosexuals que volen adoptar i veuen les portes de l´adopció internacional tancades, més rancúnia en els casos de violència contra la dona, etc.); es tracta més aviat de contraprogramar l´agenda del feminisme de gènere.

Cal desvitalitzar, doncs, aquestes expressions, mutar-ne el significat, per tal que vagi caient en desús en refondre´s aquesta «visió de gènere» amb el que sempre ha estat la proscripció de la desigualtat, de la discriminació per raons de sexe. Això pel que fa a l´ús acrític de les expressions en qüestió. Però hi ha àmbits en què tot canvi exigeix una modificació normativa: és el cas de la definició de violència de gènere, de tota la llei de salut sexual i reproductiva, de la llei de «matrimonis» homosexuals i tot el que es desprèn d´aquestes normes: des del Registre Civil fins al contingut de l´educació reglada. Aquí, en aquestes normes, tenim ja exemples evidents d´una empresa ideològica que va conquerint terreny a cop de lleis, cosa que només es pot contrarestar derogant aquestes lleis.

La ideologia de gènere, doncs, és fidel exponent de la guerra ideològica en què estem embrancats; és una guerra cultural, de conquesta del sentit comú, de conquesta de la percepció i comprensió de la realitat i de la veritat sobre la persona. En l´àmbit jurídic, aquesta guerra crida a la urgent necessitat de reinstaurar els nostres ordenaments sobre postulats de Dret natural enfront de postulats de Dret antinatural.

Torno a la pregunta que feia a l´inici d´aquest treball: es pot legislar des de la mentida? Les conseqüències de fer-ho són ben reals: l´ordenament jurídic és un ecosistema per partida doble; en si mateix, perquè, si s´altera la lògica d´una institució jurídica –per exemple, el matrimoni–, origina conseqüències en tot allò que envolta aquest institut jurídic, i, en segon lloc, perquè el destinatari de la norma és la persona i hi ha una ecologia humana. Quan l´ecosistema humà es contamina, els estralls salten als ulls en termes de dolor, mort, pèrdua de drets, etc. Un principi del Dret ambiental o del Dret tributari ambiental és que qui contamina paga i ho fa en termes de contribució a reinstaurar el medi ambient malmès. En el terreny antropològic no és així: qui contamina no paga, paguen els contaminats.

Davant aquesta realitat, crec que el més escaient seria que en els anys successius s´anés esporgant l´ordenament d´aquests prejudicis ideològics per remarcar el que és bàsic i fonamental en els problemes a què he al·ludit abans i per demostrar –o, senzillament, mostrar– quines són les conseqüències de no afrontar els problemes esmentats i, en comptes d´això, fer ideologia; i, un cop constatada aquesta situació, cal anar a la recerca de solucions eficaces, realitzables. Però això seria objecte d´altres treballs, un per cada llei analitzada.

[1] A tall d´exemple, vegeu les Normas mínimas para evitar la discriminación de la mujer en el lenguaje administrativo del CGPJ, aprovades per la seva Comissió d´Igualtat el 19 de juny de 2009.

[2] En aquest punt segueixo l´Informe de 26 d´abril de 2006, del Consell General del Poder Judicial, sobre l´Avantprojecte del que després va ser laLO 3/2007 de 3 de març per a la igualtat efectiva de dones i homes. Vaig ser ponent i redactor d´aquest Informe, que reprodueixo en part.

[3] SsTC 144/1988, 68/1991, 181/2000, entre moltes d´altres.

[4] STC 100/1989.

[5] SsTC 81/1982, 207/1987.

[6] SsTC 166/1988, 145/1991.

[7] SsTC 216/1991, 229/1992.

[8] STC 103/1983.

[9] Espanya ha anat incorporant el Dret Comunitari tant en lleis estatals com autonòmiques. Abans de la LO 3/2007 de 3 de març per a la igualtat efectiva de dones i homes cal esmentar la Llei 51/2003, de 2 de desembre, d´igualtat d´oportunitats, no-discriminació i accessibilitat universal de les persones amb discapacitat; la Llei 39/1999, de 5 de novembre, per promocionar la conciliació de la vida familiar i laboral de les persones treballadores; la Llei 62/2003, de 30 de desembre, de mesures fiscals, administratives i d´ordre social o la LO 4/2000, d´11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social. Entre les autonòmiques –referides més en concret a la igualtat entre dones i homes–, anteriors a la LO 3/2007, cal esmentar la Llei 9/2003, de 2 d´abril, de la Comunitat autònoma Valenciana, per a la Igualtat de dones i homes; la Llei 7/2004, de 16 de juliol, gallega, per a la Igualtat de dones i homes, i la Llei 4/2005, de 18 de febrer, per a la Igualtat de dones i homes, aprovada pel Parlament Basc, o la Llei 12/2006, de 20 de setembre, per a la dona, de les Illes Balears. Amb posterioritat a la llei estatal, les Comunitats Autònomes han dictat tant lleis de nova planta com de reforma de les lleis abans esmentades.

[10] Així, a partir de l´Informe del Senat redactat per la Comissió de Relacions amb el Defensor del Poble i dels Drets Humans, encarregada de l´estudi de la dona maltractada, cal ressenyar la LO 3/89, de reforma del Codi Penal, i, en l´anterior legislatura, la LO 11/2003, de 29 de setembre, de mesures concretes en matèria de seguretat ciutadana, violència domèstica i integració social dels estrangers; la LO 15/2003, de 25 de novembre, per la qual es modifica la Llei Orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi Penal i la Llei 27/2003, de 31 de juliol, reguladora de l´Ordre de protecció de les víctimes de la violència domèstica.

[11] En l´exposició de la LO 1/2004 segueixo l´Informe de 24 de juny de 2004, del Consell General del Poder Judicial a l´Avantprojecte. Vaig ser ponent i redactor d´aquest Informe.

[12] Així es dedueix, per exemple, en matèria de suspensió de penes (article 83,1 CP), substitució de penes (article 88,1 CP); en la LOPJ en determinar l´àmbit dels Jutjats de Violència contra la Dona (article 87 tercer) o en la LEC respecte a la competència de Jutjats de Primera Instància o Família (article 49 bis).

[13] En aquest punt em remeto a l´Estudi del Consell General del Poder Judicial, de 26 de gener de 2005, al Projecte de llei. Vaig ser redactor i ponent d´aquest Estudi.

[14] La Llei 13/2005 està recorreguda davant el Tribunal Constitucional en haver-se acordat, mitjançant providència de 25 d´octubre de 2005, l´admissió a tràmit del recurs d´inconstitucionalitat promogut per més de cinquanta diputats del Grup Parlamentari Popular del Congrés dels Diputats (cf. BOE del 15 de novembre de 2005).

[15] El passat 21 d´octubre de 2010, la Comissió de Sanitat, Política Social i Consum va aprovar una Moció perquè la seva indicació sigui amb recepta mèdica, s´informi dels possibles resultats adversos i es garanteixi l´objecció de consciència de metges i farmacèutics.

[16] «Tanmateix, l´experiència demostra que l´aplicació de la llei del 1985, pel seus propis defectes, per la interpretació laxa que se n´ha fet o bé per l´evolució social durant els seus anys de vigència, a Espanya ha portat a una indesitjable situació d´avortament lliure, per no dir arbitrari, en què, al costat d´un increment notabilíssim d´avortaments legals, se´n continuen practicant molts d´altres en condicions de greu risc sanitari. Aquesta regulació, intencionalment restrictiva encara que despenalitzadora de l´avortament, ha fet d´Espanya un paradís del “turisme avortista” i el lloc de la Unió Europea on més creix el nombre d´avortaments.»Dictamen 1384/2009, de 17 de setembre de 2009.

[17] El mot avortament només es fa servir a la Disposició Primera a conseqüència de la reforma que implica del Codi Penal i a l´Exposició de Motius, però per referir-se a la situació jurídica anterior a la nova Llei o bé per citar documents i Resolucions internacionals.

[18] Sobre el desenvolupament del consentiment de les menors d´edat de 16 i 17 anys, cf. l´article 8 del RD 825/2010, de 25 de juny, de desenvolupament parcial de la Llei Orgànica 2/2010, de 3 de març.