L'aportació de Karol Wojtyla a la filosofia moral
Les principals aportacions de Karol Wojtyla a la filosofia moral van tenir lloc en el període en què va impartir classes a la Universitat Catòlica de Lublin (KUL) justament com a professor d´ètica (1954-1961). Posteriorment, va sentir la necessitat d´encaminar-se cap a l´antropologia per poder fonamentar sòlidament les tesis personalistes que estava proposant. I, d´aquesta manera, va encetar el trajecte cap al que havia de ser la seva obra mestra, Persona i acció. El seu objectiu era tornar, més endavant, amb forces renovades, a l´ètica, però aquest retorn ja no es va poder dur a terme1.
Wojtyla partia del tomisme en què s´havia format com a seminarista i, després, com a teòleg a l´Angelicum, sota la direcció de Garrigou Lagrange; i partia, també, de la fenomenologia que havia conegut en fer la seva tesi d´habilitació sobre l´ètica d´Scheler. El seu projecte era precís: refundar l´ètica clàssica sota la inspiració de la fenomenologia, especialment la d´Scheler, i des d´una perspectiva personalista. L´empenyia a fer-ho la seva convicció sobre el valor del tomisme com a fonament poderós d´una filosofia realista, juntament amb la consciència que aquesta filosofia necessitava una revisió profunda, ja que no era immune al pas del temps. Aquesta revisió, justament, podia venir de la fenomenologia i del personalisme, ja que totes dues eren posicions realistes que li permetien empeltar en el tronc clàssic nous conceptes que l´enriquissin sense caure en la deriva idealista que dominava el pensament modern. Els resultats d´aquestes investigacions, en les quals Wojtyla va involucrar diversos col·laboradors, i especialment T. Styzcen, es coneixen amb el nom d´escola ètica de Lublin.
Wojtyla va anar publicant les seves reflexions en revistes científiques, però no va elaborar un text sintètic, cosa que fa difícil tractar globalment les seves aportacions2. Al meu parer, es poden agrupar a partir de tres grans temes: l´anàlisi i l´acarament amb els pensadors a partir dels quals (en acord o en oposició), vol construir la seva nova visió ètica, és a dir, Tomàs d´Aquino, Kant, Hume i Scheler; la justificació teòrica de l´ètica com a ciència de la conducta humana davant de l´emocionalisme i de l´empirisme i, finalment, la connexió de l´ètica amb la vida personal3. Tot seguit, exposaré, de manera molt sintètica, algunes idees centrals de cadascun d´aquests àmbits, tot i que és evident que una comprensió profunda d´aquestes tesis demana la lectura atenta i meditada dels textos originals.
Algunes aportacions rellevants
Comencem per l´anàlisi de l´ètica de Tomàs d´Aquino, Kant, Hume i Scheler4. Wojtyla realitza estudis molt detallats d´alguns aspectes específics d´aquests autors, i ara, doncs, no és el moment d´entrar a valorar-los. Per tant, em cenyiré a indicar alguns punts clau.
De Tomàs d´Aquino, en pren els postulats centrals, però també en fa una forta crítica: «la concepció de la persona que trobem en sant Tomàs és objectivista. Gairebé fa l´efecte que no hi ha espai per a l´anàlisi de la consciència i de l´autoconsciència com a símptomes veritablement específics de la persona-subjecte. Per a sant Tomàs, la persona és, òbviament, un subjecte, un subjecte particularíssim de l´existència i de l´acció, ja que posseeix subsistència en la naturalesa racional i és capaç de consciència i d´autoconsciència. Per contra, sembla que no hi ha lloc, en la seva visió objectivista de la realitat, per a l´anàlisi de la consciència i de l´autoconsciència, de las quals, sobretot, se n´ocupen la filosofia i la psicologia modernes»5. La introducció de la subjectivitat en l´ètica i en l´antropologia serà un tema decisiu de tota la seva producció filosòfica posterior.
Pel que fa a Hume, en termes generals, la seva actitud és de refús, perquè considera (d´acord amb Kant) que deixa l´ètica desmanegada. Tot i això, està al cas de superar, en la seva pròpia construcció, l´anomenada «fal·làcia naturalista», plantejada per primer cop per Hume i en la qual s´ha insistit molt recentment. En relació amb Kant, la seva actitud és doble. Hi comparteix moltes de les crítiques a Hume, però no totes les seves solucions. S´acosta sobretot al Kant de la Metafísica dels costums, i hi troba un precursor del personalisme quan formula l´imperatiu categòric que prohibeix la instrumentalització de les persones i que ell convertirà en la norma personalista. I s´apropa també a tesis que incorporarà parcialment en la seva ètica: el rebuig de l´heteronomia, una certa crítica a la teleologia, etc. Ara bé, d´altra banda, se´n separa a causa del formalisme, que no comparteix, i, en termes generals, de tot allò que suposi un allunyament del realisme. Pel que fa a Scheler, en comparteix força perspectives ètiques, i s´hi inspira i tot des del punt de vista metodològic. També hi coincideix en bona part de la seva crítica de Kant. El punt de discrepància és el seu actualisme i la seva perspectiva emocionalista, que impedeixen que les accions realitzades retornin a la persona. Per a Wojtyla, és evident que qui fa una acció bona també es fa bo, i qui en fa una de dolenta, es fa dolent; però aquesta capacitat autodeterminativa de la persona no és viable dins del sistema d´Scheler.
La justificació de l´ètica
D´aquesta manera, superava greus incovenients en la fonamentació i formulació de l´ètica. Abans que res, les objeccions del positivisme. Davant d´aquesta visió que pretén construir-se només a partir dels fets i que, per això mateix, nega la validesa de l´ètica entesa com a construcció social, Wojtyla ofereix, precisament, un «fet»: l´experiència de la moral, l´experiència individual i irreductible del bé i del mal. L´ètica es construeix a partir d´aquesta «dada humana» i, per tant, ja no necessita cap mena de justificació, ja que es justifica per ella mateix en la mesura que, simplement, existeix. A més, Wojtyla supera també els problemes que de vegades planteja el mètode tomista a l´hora de relacionar ètica i metafísica. La comprensió tomista d´allò que és real tendeix a proposar un esquema de pensament en cascada que comença per la metafísica. La ciència de l´ens en tant que ens genera regles comunes a tots els éssers, que després es despleguen analògicament adaptant-se a la diversitat de cadascun dels ordres. Però aquest plantejament comporta una dependència directa de l´ètica en relació amb la metafísica. És la metafísica qui dicta les normes generals, i l´ètica les aplica. Wojtyla no accepta aquest disseny i ho justifica precisament en recórrer a l´experiència moral. Si l´ètica és, fonamentalment, reflexió sobre aquesta experiència, és també, al mateix temps, autònoma (cosa que no vol dir que sigui totalment independent), ja que no necessita cap altra ciència per accedir al seu punt de partida. Aquesta és una altra de les grans propostes teòriques de l´ètica de Lublin.
Wojtyla sempre va tenir un gran interès per la metaètica i es va proposar de confegir un text sistemàtic sobre aquestes qüestions en col·laboració amb Styzcen. Però aquest text no va arribar mai a la seva forma definitiva i només es va publicar en forma d´esborrany amb el títol d´L´home i la responsabilitat i un subtítol prou aclaridor: Estudi sobre el tema de la concepció i de la metodologia ètica7. Wojtyla hi tracta, des d´una perspectiva ja molt madura, perquè és un text tardà, els temes centrals en l´estructura de l´ètica com a ciència: la moralitat, el caràcter pràctic de l´ètica, el caràcter normatiu, la norma personalista, etc. Sens dubte, és un estudi molt ric en perspectives i en novetats, però formulat de manera incompleta. En considerarem només un punt a manera d´exemple.
Per determinar l´essència de la ciència ètica, Wojtyla utilitza, en primer lloc, l´ètica clàssica, i la presenta com una ciència pràctica que proposa la realització del bé a través del primer principi pràctic: bonum est faciendum. Però, tot assumint aquest esquema, com és habitual en ell, fa una passa més i proposa una visió més àmplia, en la qual inclou elements procedents de la filosofia moderna per dues raons: 1r.) perquè considera necessària l´ampliació de les característiques del fet moral; 2n.) perquè pensa que cal plantejar-se l´aparició d´una nova pregunta, «prèvia», per així dir-ne, al primer principi: «Què és allò bo i què és allò dolent, i per què?». A partir d´aquestes premisses, argumenta Wojtyla, sorgeix una nova concepció de l´ètica que es converteix en una ciència normativa i no només indirectament pràctica. Aquest plantejament, que considera «una revolució», es caracteritza per donar una nova consistència a la premissa menor del sil·logisme pràctic, «x és bo», davant de la perspectiva clàssica, que se centra a afirmar «fes x». Un producte secundari, continua, seria l´aparició de la «praxeologia» com a ciència que no només busca que es facin les coses sinó entendre la manera en què es fan8.
Tal com es veu, l´argumentació és sòlida, densa, poderosa i... fragmentària. El llibre en què s´havia d´exposar tot plegat més extensament només va arribar a ser un esborrany, però les idees són aquí, tot esperant ser desenvolupades i completades, cosa que, pel que jo sé, encara no s´ha fet de manera prou profunda.
Ètica i vida personal
Deia més amunt que hi havia un tercer tema central en les anàlisis ètiques de Wojtyla: el seu intent de connexió de l´ètica amb la vida personal. Es tracta d´una perspectiva important perquè, d´una banda, respon a un tret molt present en la seva filosofia i, de l´altra, perquè és una característica pròpia de l´ètica com a ciència pràctica. De fet, Wojtyla era proper als problemes contemporanis, no feia filosofia per una simple curiositat erudita. I pensava, doncs, que una de les tasques pendents consistia a proposar una ètica que no aparegués com un conjunt de normes formulades des de l´exterior (heteronomia kantiana) i imposades als subjectes sense que aquests hi intervinguin ni sàpiguen quins són els motius que les justifquen. De fet, aquesta ètica no només era poc satisfactòria des del punt de vista teorètic, sinó que també estava condemnada al fracàs des d´un punt de vista operatiu. Si el subjecte no és capaç de comprendre perquè ha d´obrar duna determinada manera i no es veu a ell mateix, en certa manera, com a font d´aquestes normes, les acabarà abandonant perquè les considerarà només com a imposicions externes.
Wojtyla n´era ben conscient, d´això, i va treballar intensament en la tasca de justificació de les normes; gairebé més important que constatar el que s´havia de fer, era explicar per què s´havia de fer. I, paral·lelament, va desenvolupar una ètica fonamental destinada a integrar tots aquests aspectes. N´esmentaré només dos punts. Un d´ells, que ja ha sortit més amunt, és el «perfectivisme» ètic. Les accions morals correctes perfeccionen la persona, la condueixen a la plenitud humana i aquesta és, en darrera instància, la seva justificació antropològica. El segon es refereix a la importància dels models personals. Les normes no són sinó formulacions, generalitzacions, de la vida moral real, que és un relat individual no generalitzable. Per això (i en aquest punt, s´inspira en Scheler), limitar-se a proposar normes generals és un recurs pedagògic i motivacional pobre i insuficient: cal incorporar-hi la presència de models que mostrin com s´encarna en una vida real la proposta moral que es considera ideal.
Juan Manuel Burgos
Doctor en Física i en Filosofia
President de la Societat Espanyola de Personalisme
1 Per a una visió general de la seva filosofia, vegeu J. M. Burgos (ed.), La filosofía personalista de Karol Wojtyla (2a ed.), Palabra, Madrid, 2011 i R. Buttiglione, El pensamiento de Karol Wojtyla, Encuentro, Madrid, 1982.
2 Els seus escrits estan aplegats a K. Wojtyla, Mi visión del hombre (6a. ed. de J. M. Burgos i A. Burgos), Palabra, Madrid 2010 i K. Wojtyla, El hombre y su destino (5a ed. de J. M. Burgos y A. Burgos), Palabra, Madrid 2010. Vegeu J. M. Palacios, La Escuela ética de Lublin y Cracovia, «Sillar» (1982), pp. 55-66.
3 No considerem aquí les seves reflexions d´ètica sexual exposades a Amor y responsabilidad (3a ed.), Palabra, Madrid, 2011.
4 Encara cal traduir els anomenats «escrits lublinesos» de Wojtyla, que haurien d´il·luminar aquest punt.
5 K. Wojtyla, El personalismo tomista, a Mi visión del hombre, cit., pàg. 311-312.
6 És especialment brillant i revelador l´article: El problema de la experiencia en la ética (1969), a Mi visión del hombre, cit., pàg. 321-352. Prèviament, havia escrit El problema de la separación de la experiencia y el acto en la ética de Kant y Scheler (1957), a ibid, pàg. 185-219.
7 K. Wojtyla, El hombre y la responsabilidad, a El hombre y su destino, cit., pàg. 219-295. L´esborrany d´aquest text, Wojtyla el va enviar a Styzcen l´any 1972, i es va publicar per primera vegada en polonès el 1991. Fa l´efecte que Wojtyla hi volia exposar de manera unificada moltes de les adquisions de l´ètica de Lublin. Si hagués arribat a bon port, potser avui en dia disposaríem d´un Persona y acción de l´ètica.
8 Cfr. Ibid., pàg. 268-271.