«Sant Pare, beneeix-nos!»

Homilia de Benet XVI en la beatificació de Joan Pau II

Havia de ser la beatificació més concorreguda de la història. A la del papa Joan pau II, segons les dades de les forces de seguretat italianes, més d´un milió de pelegrins van participar en la celebració. Un gran aplaudiment es va estendre des de la plaça de Sant Pere, passant per la Via della Conciliazione i els carrers adjacents, fins a arribar al Circ Màxim, on milers de persones seguien la celebració a través de les pantalles gegants. «Concedim –va llegir en llatí Benet XVI– que el venerable servent de Déu Joan Pau II, papa, d´ara endavant sigui anomenat beat i que es pugui celebrar la seva festa, als llocs i segons les regles establertes pel dret, cada any el 22 d´octubre.» En aquest moment es va descobrir el somriure de Karol Wojtyla, reproduït en un gran tapís al mig de la façana de la basílica de Sant Pere. Es tractava d´una foto del 1995, amb un fons celeste. Les llàgrimes dels pelegrins, moltíssims polonesos, no es van poder contenir.1

Dolor i glòria

A l´homilia, amb la plaça de Sant Pere i els carrers dels voltants plens de gom a gom, el Papa alemany recordava els moments de dolor per la mort del Papa anterior. «El dolor per la seva pèrdua era profund, però més gran era encara el sentit d´una immensa gràcia que embolcallava Roma i el món sencer; gràcia que era fruit de tota la vida del meu estimat Predecessor i, especialment, del seu testimoniatge en el sofriment. Aquell dia ja vam percebre el perfum de la seva santedat, i el poble de Déu va manifestar de moltes maneres la seva veneració per ell». Ho testimonien les cues multitudinàries d´aquells dies, repetides ara. Això, però, no va portar a una beatificació per aclamació. Santo subito!... ma non troppo. «Per això –afegia el Papa–, he volgut que, respectant sempre la normativa de l´Església, la causa de la seva beatificació procedís amb una rapidesa raonable. I vet aquí que el dia esperat ha arribat; ha arribat aviat, perquè així ho ha volgut el Senyor: Joan Pau II és beat».

El procés judicial havia pogut demostrar que les acusacions, esbombades els dies anteriors, sobre la seva presumpta passivitat en els casos d´abusos sexuals eren infundades. Així doncs, el Bisbe de Roma es va centrar en les circumstàncies litúrgiques. «Aquest és el segon diumenge de Pasqua, que el beat Joan Pau II va dedicar a la Divina Misericòrdia. Per això es va triar aquest dia per a la celebració d´avui, perquè el meu Predecessor, gràcies a un designi providencial, va lliurar l´esperit a Déu precisament a la tarda de la vigília d´aquesta festa. A més, avui és el primer dia del mes de maig, el mes de Maria; i és també la memòria de sant Josep Obrer. Aquestes elements contribueixen a enriquir la nostra pregària, ens ajuden a nosaltres, que encara peregrinem en el temps i l´espai».

Déu Pare, Maria, Josep: les efemèrides s´acumulaven aquell primer de maig, i eren significatives. Malgrat això, va tornar a l´origen: «Però hi ha un sol Déu, i un Crist Senyor que, com un pont, uneix la terra i el cel, i nosaltres en aquest moment ens hi sentim més a prop que mai, com si participéssim de la Litúrgia celestial». Tot seguit va al·ludir a l´evangeli del dia, a la confessió de Pere, el qual s´afegia a la llista d´intercessions. «Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs, perquè no t´ho ha revelat carn i sang, sinó el meu Pare del cel» (Mt 16:17). Aquest acte de fe transformarà Pere en una roca, que al seu torn recolza sobre Jesucrist, la pedra angular de l´Església: «Per aquesta fe, Simó es converteix en “Pere”, la roca damunt la qual Jesús edifica la seva Església. [...] Aquesta és la benaurança de la fe, que també Joan Pau II va rebre de Déu Pare, com un do per a l´edificació de l´Església de Crist».

Totus tuus!

Pere seria el primer pas; el segon serà Maria. A propòsit de les paraules d´Elisabet: «I benaurada la qui ha cregut que es complirà tot allò que li ha estat dit de part del senyor» (Lc 1:45), es va referir a la intercessió materna de Maria, la primera creient. «La benaurança de la fe té el seu model en Maria –continuava comentant el Papa–, i tots ens alegrem que la beatificació de Joan Pau II es faci el primer dia del mes marià, sota la mirada maternal d´Aquella que, amb la seva fe, va sostenir la fe dels Apòstols, i sosté contínuament la fe dels seus successors, especialment dels que han estat cridats a ocupar la seu de Pere.»

Després d´una sèrie de referències bíbliques al paper de Maria en la història de la salvació i a la fe de Pere, Benet XVI es va referir al motiu de la grandesa del seu predecessor: «Avui el seu nom s´afegeix a la multitud de sants i beats que ell va proclamar durant els seus gairebé vint-i-set anys de pontificat, recordant amb força la vocació universal a la mesura alta de la vida cristiana, a la santedat, com afirma la Constitució conciliar sobre l´Església Lumen gentium. Tots els membres del poble de Déu –bisbes, sacerdots, diaques, fidels laics, religiosos, religioses– fem camí cap a la pàtria celestial, on ens ha precedit la Verge Maria, associada d´una manera singular i perfecta al misteri de Crist i de l´Església». La crida universal a la santedat proclamada pel Vaticà II tenia la seva concreció en la proclamació de tot aquest gran nombre de sants i santes, que acompanyen el nostre caminar terrenal des de la benaventurança eterna.

L´Església pelegrina culmina el seu caminar en l´Església celestial. I Maria és la primera Església, també en la glòria. Ara vindrà, doncs, una explicació teològica de la devoció mariana de Karol Wojtyla: «Aquesta visió teològica és la que el beat Joan Pau II va descobrir de jove i que després va conservar i aprofundir durant tota la seva vida. Una visió que es resumeix en la icona bíblica de Crist a la creu, i als seus peus Maria, la mare. Una icona que es troba a l´evangeli de Joan (19:25-27) i que va quedar sintetitzada en l´escut episcopal i posteriorment papal de Karol Wojtyla: una creu d´or, una «M» a sota, a la dreta, i el lema Totus tuus, que correspon a la famosa expressió de sant Lluís Maria Grignion de Monfort, on Karol Wojtyla va trobar un principi fonamental per a la seva vida: «Totus tuus ego sum, et omnia mea tua sunt». 

El Vaticà II

El Bisbe de Roma va recordar, a més, les conegudes paraules del primat de Polònia, cardenal Stefan Wyszynski, al futur Papa polonès («La tasca del nou Papa consistirà a introduir l´Església en el tercer mil·lenni»). El qui va ser també el seu estret col·laborador durant vint-i-tres anys al capdavant de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, i després el seu successor en el soli pontifici, va al·ludir a la missió d´aplicar el Concili Vaticà II, tal com havia explicat l´arquebisbe Wojtyla a La renovació en les seves fonts (1972). «Estic convençut –afegia Benet XVI– que encara durant molt de temps les noves generacions podran recórrer a les riqueses que aquest Concili del segle XX ens ha regalat. [...] “Per la meva banda, dono les gràcies a l´etern Pastor, que m´ha permès d´estar al servei d´aquesta grandíssima causa al llarg de tots els anys del meu pontificat” –va dir, citant Joan Pau II–. I quina és aquesta “causa”? És la mateixa que Joan Pau II va anunciar a la seva primera Missa solemne a la plaça de Sant Pere, amb les memorables paraules: “No tingueu por! Obriu encara més, obriu de bat a bat les portes a Crist!”»

En aquella avinentesa, Joan Pau II no sols «va obrir a Crist la societat, la cultura, els sistemes polítics i econòmics, invertint amb la força d´un gegant, força que li venia de Déu, una tendència que podia semblar irreversible. [...] Amb el seu testimoniatge de fe, d´amor i de valor apostòlic, acompanyat d´una gran humanitat, aquest fill exemplar de la Nació polonesa va ajudar els cristians d´arreu del món a no tenir por de dir-se cristians, de pertànyer a l´Església, de parlar de l´Evangeli. En una paraula: va ajudar a no tenir por de la veritat, perquè la veritat és garantia de llibertat». És més, concloïa, «ens va tornar la força de creure en Crist, perquè Crist és Redemptor hominis, Redemptor de l´home: el tema de la seva primera encíclica i fil conductor de totes les altres». Crist estava així al centre del seu missatge.

«Amb aquest missatge, que és la gran herència del Concili Vaticà II i del seu “timoner”, el Servent de Déu el Papa Pau VI –continuava així el Papa la seva valoració històrica–, Joan Pau II va conduir el poble de Déu a travessar el llindar del Tercer Mil·lenni, que gràcies precisament a Crist va poder anomenar “llindar de l´esperança”». En efecte, a través del llarg camí de preparació per al Jubileu de l´any 2000, Joan Pau II «va donar al cristianisme una orientació renovada cap al futur, el futur de Déu, transcendent respecte a la història, però que incideix també en la història». En cert sentit, el Papa polonès va abatre el marxisme, va restituir a la ideologia del progrés la fisonomia autèntica de l´esperança, de viure en «la història amb un esperit d´“advent”».

Records i futur

Ens queda un espai per al record, d´interès no sols biogràfic. «Abans ja havia tingut l´avinentesa de conèixer-lo i estimar-lo, però des del 1982, quan em va cridar a Roma com a Prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, durant vint-i-tres anys vaig poder estar a prop seu i venerar cada vegada més la seva persona. La seva profunditat espiritual i la riquesa de les seves intuïcions sostenien el meu servei. L´exemple de la seva pregària sempre m´ha impressionat i edificat: se submergia en la trobada amb Déu, fins i tot enmig de les nombroses ocupacions del seu ministeri». Joan Pau II era el que un escriptor havia anomenat un «bloc de pregària», que va servir d´exemple i suport al nou prefecte. «I després, el seu testimoniatge en el sofriment –afegia–: el Senyor el va anar desposseint lentament de tot i, malgrat això, ell es mantenia sempre com una “roca”, com Crist volia.

»La seva profunda humilitat, arrelada en la íntima unió amb Crist, li va permetre de continuar guiant l´Església i donar al món un missatge encara més eloqüent, precisament quan les forces físiques li anaven disminuint. Així, va realitzar d´una manera extraordinària la vocació de cada sacerdot i bisbe: ser un amb aquell Jesús que cada dia rep i ofereix en l´Eucaristia.» El testimoniatge sofrent de Joan Pau II va ser un testimoniatge de lliurament a l´Església, de saber donar-se del tot al seu servei. I concloïa amb la següent petició: «Feliç tu, estimat Papa Joan Pau, perquè has cregut! Et demanem que continuïs sostenint des del cel la fe del poble de Déu». I, improvisant, va afegir: «Ens has beneït tantes vegades des d´aquesta plaça! Sant Pare, avui t´ho demanen un cop més: beneeix-nos!».

L´esdeveniment i la celebració de la beatificació acabava amb un apoteòsic cant de lloança a Déu i al nou beat. «Obriu les portes a Crist,/ no tingueu por!/ Obriu de bat a bat/ el vostre cor a Déu», feia la tornada de l´himne a Joan Pau II, composta per a l´ocasió. «Vas ensenyar a cada home –continuaven les altres estrofes–/ la bellesa de la vida/ indicant la família/ com a signe de l´amor.// [...] En el dolor vas revelar/ el poder de la creu./ Guia sempre els teus germans/ en el camí de l´amor.// En la Mare del Senyor/ ens vas indicar una guia,/ en la seva intercessió/ el poder de la gràcia.// Pare de misericòrdia –concloïa–,/ Fill nostre Redemptor,/ Sant Esperit d´Amor:/ a tu, Trinitat, la glòria. Amén.»

Pablo Blanco Sarto

Profesor del Departament de Teologia Sistemàtica de la

Facultat de Teologia de la Universitat de Navarra.

1 Cf. J. Colina, «La beatificación más concurrida de la historia», Zenit (1 de maig de 2011).