Un Papa que no muere

La herencia de Juan Pablo II 

Gian Franco Svideroschi

Ediciones San Pablo

Madrid 2011

184 pàg.

Gian Franco Svideroschi és un expert vaticanista. Ha estat sotsdirector de L´Osservatore Romano. Sobretot ha viscut el pontificat del Beat Joan Pau II «des de dins». Va col·laborar amb el Papa en la redacció del llibre Do i Misteri, i, amb el cardenal Stanislaw Dziwisz, en Una vida amb Karol. El llibre que comentem, Un Papa que no muere, és un relat escrit amb vivor i claredat sobre la persona i l'obra de Joan Pau II.

La primera part del llibre te el títol «Bajo el signo del cambio». S´ha de reconèixer que quan es llegeixen seguides totes les variacions («modernitzacions», podríem dir) que Joan Pau II va introduir a la vida de l´Església el lector resta atònit. Reproduir aquí cadascuna amb el seu abast i conseqüències seria com reescriure el llibre. N'hi ha prou amb uns quants exemples: primer, el sol fet de ser un Papa procedent del centre d´Europa, cosa que inevitablement trenca amb «l´italianisme» de la cimera de l´Església; una capacitat de comunicació amb les masses i amb cada persona emn particular com mai no s´havia vist a l´Església. Un detall significatiu: gairebé mai no dinava o sopava sol, tenia sempre convidats, fossin del món eclesiàstic o civil; diàleg ecumènic i interreligiós: Sviderscoschi remarca la quantitat de «primeres vegades» de què va ser protagonista: pregar en una sinagoga, en una mesquita, la trobada de les religions per pregar per la pau a Asís... Va parlar a gent de tot el món amb trobades massives (fins i tot de musulmans a Casablanca i Damasc) i amb persones particulars de tota mena. Per acabar, va ser el primer Papa a demanar perdó solemnement pel errors i pecats dels fills de l´Església (cosa que ningú no ha fet en cap altre col·lectiu).

No us penseu que totes aquestes novetats van provocar entusiasme en els medis anomenats progressistes. Aquestes actituds de Joan Pau II havien estat reclamades des de feia temps en els medis esmentats (i també en d´altres), però quan van arribar més aviat van molestar perquè venien d´un Papa ferm en la fe i en els principis fonamentals de la moral cristiana, qüestionats en més d´un aspecte. Es van proposar diferents hipòtesis del perquè del fervor de la gent envers el Papa (un fervor que va esclatar clamorosament el dia del seu enterrament)... qualsevol hipòtesi menys reconèixer la força de la fe veritable del seu missatge.

La segona part del llibre duu el títol «Un nuevo Adviento». Es vol assenyalar el caràcter esperançador del pontificat, cercat expressament pel sant Pare. L´autor, per justificar aquesta qualificació del pontificat, reitera coses dites abans, potser que amb més amplitud.

Tanmateix, hi ha nous temes en aquest capítol que, efectivament, són sota el senyal de l´esperança: la dedicació i connexió amb la gent jove i la iniciativa de les Jornades Mundials de la Joventut; que diguin el que vulguin sobre l´eficàcia d´aquestes jornades, però ningú en aquest món no ha aconseguit ajuntar i entusiasmar tants centenars de mils de joves i durant tants dies. El caràcter reconciliador dels nombrosos viatges del Papa; allà on ha anat ha procurat desfer malentesos, ha censurat esdeveniments històrics i ha demanat perdó, alhora que ha agraït el que cada nació ha aportat al bé universal. L´acollida comprensió i orientació del nous moviments eclesials. Finalment, la defensa de la vida davant d´una cultura de la mort; de les identitats històriques i culturals de les nacions ensems a la vinculació «familiar» de cada nació amb altres identitats per formar «una família natural de nacions»; la promoció de la pau en contra de la guerra: «la guerra puede acabar sin vencedores ni vencidos, en un suicidio de la humanidad».

La tercera part del llibre, «La herencia de Juan Pablo II», no deixa de banda les consideracions de les dues parts anteriors però remarca els seus fruits de santedat i progrés humà. Després del traspàs de Joan Pau II, multituds de persones van a visitar el seu sepulcre, no tan sols catòlics, sinó persones ni tan sols creients. Molts li deixen missatges en què es reflecteix com el Papa Sant ha influït en les seves vides. Això és així en part perquè quan Joan II mirava les multituds volia penetrar en la singularitat de cadascú. A propòsit d´aquests seus sentiments va escriure: «En cada uno trataba de imaginar una historia, una vida, hecha de alegrías, angustias y dolores; una historia visitada por Cristo y que, en el diálogo con Él, retomaba su camino de Esperanza». L´autor es pregunta si aquesta espiritualitat que el Papa beat va transmetre a tots els que d´una manera o d´una altra el van seguir, serà aprofitada o no pels responsables eclesials locals de totes aquestes persones.

Benet XVI l´endemà de la seva elecció va dir que Joan Pau II ens havia deixat «una Església més valenta, més lliure, més jove, que contempla amb serenitat el passat i no té por del futur». Probablement, uns i altres no veuran així l´Església per raons ben diferents. Em sembla que, si es miren les coses amb serenor, es pot apreciar que vivim en una Església en què es respira una atmosfera diferent del anys trenta, quaranta i cinquanta, una Església més valenta, més lliure, més jove, d´una manera, diria, gairebé metafísica.

L´últim apartat d´aquesta tercera part té el títol «Los rostros de la santidad». Penso que aquí es diu el que és més decisiu de la vida del nou beat, i, a parer meu, es diu d´una manera excel·lent. L´evolució física del Papa és l´expressió visible de la seva vida entregada a Déu i a l´Església, de la seva santedat. Aquest aspecte era percebut per tothom, el sofriment permanent que acompanyava la seva vida i la força espiritual que el sostenia i feia que pogués tirar endavant. Però l´autor posa en relleu l´heroïcitat de les virtuts de Joan Pau II en el dia a dia entre les quatre parets del Vaticà, per exemple, citant Monsenyor Stanislaw diu: «no habiendo soberano tampoco había corte. Él era un padre»; continua l´autor: «la Misa siempre había sido el centro de su vida, de su jornada. Pero en realidad para él, toda la jornada era oración». La santedat de Joan Pau II era una santedat oberta a tots, ja que consisteix a fer cada dia la voluntat de Déu. És la santedat que ell demanava en la Carta Apostòlica Novo Millennio Ineunte: l´«alt grau» en la vida cristiana ordinària.

Joan Garcia Llobet