Evangelizar

Fernando Sebastián Aguilar

Ediciones Encuentro

Madrid 2010 – 2a edició

417 pàg.

Mons. Fernando Sebastián, arquebisbe emèrit de Pamplona, va ser professor de Teologia Dogmàtica i degà de la Facultat de Teologia de la Universitat Pontifícia de Salamanca. Aquest fet és rellevant perquè l´autor del llibre que comentem és un intel·lectual de primera línia. No és, doncs, estrany que hi trobem idees i propostes de caràcter personal i no pas repeticions del que ja s´ha dit moltes vegades.

Els orígens d´aquest extens treball són en un altre llibre que l´autor va escriure l´any 1991 amb el mateix títol. Tot i amb això, el pas del temps ha fet que Mons. Sebastián decidís escriure´l de bell nou. Això em fa dubtar de si l´aprofitament del material anterior és la causa de la reiteració del que en podríem dir idees matrius al llarg de tot el llibre, però també pot ser per una intencionalitat pedagògica.

El llibre consta de vuit capítols que plantegen vuit qüestions diferents (potser els dos últims tan sols tenen diferències de matís). El primer capítol fa referència al magisteri recent sobre el tema: l'exhortació apostòlica Evangelii Nuntiandi de Pau VI i les crides a la Nova Evangelització de Joan Pau II i Benet XVI. El llibre no agafa a temps la creació del Dicasteri per a la Nova Evangelització.

El segon capítol és de la màxima importància: tracta de la clarificació del concepte i el contingut d´evangelitzar. Aquí surten les opinions i les polèmiques –no finalitzades– sobre aquesta qüestió. Alguns neguen que s´hagi d´evangelitzar perquè totes les religions duen a Déu. D´altres ho limiten a determinats aspectes, com ara la lluita contra la pobresa, les malalties, l´opressió, etc., i d´altres es distancien de la interpretació, diguem-ne oficial, de la professió de fe. Mons. Sebastián afirma que aquestes postures ofeguen la possibilitat d´evangelitzar. Després ja no torna sobre aquests problemes, podríem dir que els deixa aparcats, i continua amb les seves anàlisis i propostes. Certament, el capítol acaba amb una crida a la conversió personal.

El tercer capítol és un resum de les circumstàncies històriques que ens han dut a la situació actual del catolicisme a Espanya. Però parla, sobretot, de circumstàncies polítiques, culturals i socials. Sense que deixin de ser molt i molt importants, penso que les de l´interior de l´Església ho són més.

El quart capítol, sobre Evangelització i Cultura, és el segon més llarg del llibre. També és el més intel·lectual i, fins i tot, més acadèmic sense deixar de ser pastoral. Mons. Sebastián estudia el que és la cultura, l´inculturació i l´evangelització de la cultura i les cultures. Resumint molt, podem dir que afirma que evangelitzar no és substituir una cultura per una altra, però sí que és purificar una cultura de tot el que s´oposi a la fe. Amb això una cultura no perd, sinó que s´enriqueix. En el cas de la “nova evangelització”, això és més acusat perquè és una recuperació de les arrels de la mateixa cultura. Mons. Sebastián, que és aragonès i sap ser clar i directe, no té cap ambigüitat a reivindicar la superioritat de la fe sobre qualsevol cultura.

El cinquè capítol tracta dels agents de l'evangelització, la seva comesa i les actituds adients. En aquesta part, l´autor mostra la seva preocupació pel perill de disgregació: el paper central del bisbe, per una banda, per l´altra, els carismes particulars de les congregacions religioses i les associacions i moviments, que s´han de respectar. La qüestió és antiga. Mons. Sebastián assenyala quina li sembla que ha de ser l´actitud dels uns i dels altres. Tot i que fa esment de possibles actituds equivocades, el meu parer és que encara es queda una mica a la superfície dels problemes que de fet es donen. Una cosa semblant em sembla que passa quan parla de la comesa de cadascun dels agents, en el sentit que remarca el que s´hauria de fer però no s´endinsa en com ens les enginyem per convèncer els qui no veuen les coses així, que no són pas pocs (vegeu el comentari al segon capítol).

En el capítol sisè, «Anunciar hoy el reino de Dios», es fa tot un estudi de la situació cultural i religiosa del nostre temps, bastant esmicolada. Tenint en compte tots els factors en joc, es proposa el que es considera una catequesi adient a les necessitats de la societat actual.

En els dos últims capítols, Mons. Sebastián fa un feix de propostes pastorals, litúrgiques, canòniques ben agosarades. Una nova pastoral i litúrgia dels baptismes; proposa als pares no practicants, que demanen el baptisme dels seus fills, un curs (llarguet) de catequesi. Es malfia de la validesa de bona part des casaments que se celebren i proposa una preparació seriosa del matrimoni. Restaurar la Iniciació cristiana a l´Església posant l´Eucaristia com a culminació de tot el procés (després de la Confirmació). Canvi veritablement revolucionari en la disciplina de nomenaments dels bisbes a fi i efecte que passin tota la vida a la mateixa diòcesi i evitar així que sempre arribin a les seus més grans i complicades persones ja grans i fàcilment amb la salut gastada.

Dedica també bastant espai a l´ensenyament catòlic, als col·legis de l´ Església i a les universitats catòliques, assenyalant el seu paper decisiu en l´evangelització. S´ocupa igualment de les tasques assistencials de l´Església i dels fidels catòlics en la vida pública.

Penso que no donaríem un visió adequada d´aquest laboriós treball de Mons. Fernando Sebastián si no es remarqués que, de bon principi, al mig i al final, es demana una renovació espiritual que ens identifiqui més i més amb Crist i amb l´Església com a condició sine qua non per evangelitzar.

Joan Garcia Llobet