Joan Pau II en el seu context eclesial
Per capir la figura de Joan Pau II en el context de l´Església de finals de segle1, cal analitzar algunes de las afirmacions del seu testament, i la interpretació que en fa el papa Benet XVI a l´homilia de la beatificació del seu antecessor.
Joan Pau II encapçala el seu testament amb unes paraules que li adreçà el cardenal Stefan Wyszynski, primat de Polònia, quan tot just acabava d´assumir el ministeri petrí: «La tasca que pertocarà al nou papa raurà a introduir 
l´Església en el tercer mil·lenni». Doncs bé: aquesta profecia s´acomplí veritablement. Entenc que Joan Pau II assolí aquest encàrrec providencial en impulsar tres iniciatives pastorals i teològiques: 1a) dedicant-se en cos i ànima a l´adequada recepció del Vaticà II, una missió que malauradament no va poder portar a terme i que hagué de llegar inacabada al seu successor; 2a) preparant l´Església per al canvi de segle, amb un fructuós jubileu, que es celebrà a l´any 2000; i 3a) invertint, «amb una força gegantina que li venia de Déu» el corrent marxista, que semblava irreversible, reivindicant per el cristianisme la «ideologia del progrés». Vet aquí els tres grans objectius pastorals que es proposà el beat Joan Pau II, que configuren o tipifiquen el seu pontificat. Ens fixarem només en els dos primers.
La recepció del Vaticà II
Quan Joan Pau II accedí al soli pontifici, trobà l´Església de cap per avall. El desgavell era ben gran. Tanmateix, seria injust demanar responsabilitats a Pau VI, perquè el moment va ser d´una complexitat extraordinària. Les causes del tsunami postconciliar van ser variades, imprevisibles i difícils d´aturar o de frenar. Al cap i a la fi, la qüestió discutida dins l´Església era precisament com s´havia d´interpretar el concili o, dit amb més precisió, com s´havia de llegir i rebre el concili, suposada la voluntat conciliar de reformar l´Església. I en aquest afer els dubtes de la cúria pontifícia eren lògics, perquè ningú sabia ben bé com fer-ho, ni al Vaticà ni al defora; i perquè, d´altra banda, també era irresistible la pressió patida pel Sant Pare i pels seus col·laboradors, sotmesos a la tensió d´haver de prendre decisions d´un dia per l´altre, sense temps de madurar ni les mesures més adients ni de valorar-ne llurs efectes. A més, poca gent feia costat al Sant Pare en aquella hora.
Cada dia, hi havia nous ensurts. La situació abocà de mica en mica en un veritable atzucac. Tant és així, que el Papa va decidir no publicar més encícliques (l´última va ser al juliol de 1968)2 i va suspendre els viatges a l´estranger (el darrer va ser al novembre de 1970), perquè tot el que deia o ensenyava era capgirat i discutit.
És obvi, quan es contemplen els fets amb tranquil·litat i serenitat, que Pau VI va posar, amb saviesa, els fonaments per a una correcta interpretació del Concili, però els resultats no es veien per enlloc. Penso, per exemple, en la bellíssima professió de fe de 1969, recitada a la cloenda de l´any de la fe; en la clara exhortació postsinodal Evangelii nuntiandi, de 1975; i, per suposat, en les seves encícliques, sempre tan lineals i transparents, que publicà en els primers anys del seu pontificat (Ecclesiam suam, Mysterium fidei, Sacerdotalis cælibatus, Populorum progressio i Humanæ vitæ i dos més de contingut marià). Així, doncs, i a despit de tot, la iconoclàstia postconciliar prengué tanta força, que semblava un tornado que s´accelera a mesura que avança. Molts vessants de la vida eclesial es descontrolaren. I, enmig de la tempesta, els esforços de Pau VI se n´anaren en orris...3
Una gran responsabilitat en la gènesi d´aquest rebombori cal atribuir-la als teòlegs professionals d´aquelles hores, que pretengueren –si se´m permet l´expressió– constituir com una instància superior, a la qual havien de retre comptes de llur gestió, tant el Papa com els dicasteris romans. Tot això es va covar, a poc a poc, durant els anys del Concili, quan molts teòlegs acreditats a l´aula conciliar van gaudir d´una atenció mediàtica extraordinària, que potser no van ser capaços de pair del tot. És així com la funció eclesial dels teòlegs s´exagerà fins a presentar-se com un magisteri paral·lel, rival del ministeri petrí, fins a l´extrem que Pau VI ja no aconseguí apaivagar els ànims quan creà la Comissió Teològica Internacional (el 28 d´abril de 1969), a només tres d´anys de la cloenda del concili. Els teòlegs (no tots, evidentment, però sí una assenyalada majoria dels més famosos) es van creure –amb un tossuderia admirable– que eren els intèrprets primers i principals del Vaticà II, i els àrbitres naturals i indiscutibles de la recepció del concili, contrariant molts cops els ensenyaments i les resolucions pontifícies.
Pocs teòlegs reaccionaren en aquella hora. Recordem, si més no, la iniciativa –ara ben coneguda pels historiadors, gràcies al testimoni dels protagonistes– de Joseph Ratzinger, Henri de Lubac i Hans Urs von Balthasar abandonant Concilium per fundar una nova revista, titulada Communio (1972).
Un cas ben il·lustratiu i documentat d´aquell remolí d´idees i pronunciaments va ser l´esclat de la teologia de l´alliberament i el ressò de les seves tesis a tants àmbits eclesials i civils (sense excloure la seva repercussió a la teologia pastoral). Apuntem igualment la forta commoció que va generar el feminisme radical, del qual sorgiren diferents branques teològiques, totes elles bel·ligerants amb la tradició eclesial i, sobre tot, amb el magisteri pontifici, i amb negativa incidència en els instituts religiosos femenins. Podríem seguir, però més val deixar-ho aquí, per tal de no sortir-nos del espai previst per a aquesta crònica. Els dos casos ara referits (podríem parlar-ne de més) són exemples notoris del que vull destacar: que arreu es va imposar una mena de dialèctica entre la teologia acadèmica i el magisteri pontifici, impossible de reconduir en aquell moment al seu jaç. En tot cas, l´esmentada confrontació va provocar un innegable desprestigi del ministeri petrí i a més soscavà l´autoritat de la jerarquia eclesiàstica. Fou l´època en què els ordinaris de moltes diòcesis i els superiors d´un bon nombre d´instituts religiosos s´oblidaren del dret, sota pretext que l´amor –un amor que potser amagava feblesa i debilitat– havia de ser el criteri únic i principal del bon govern. Aquesta manera pietosa i massa sentimental d´entendre la funció jurisdiccional va produir fruits ben amargs, dels quals encara en patim les conseqüències.
A més, de la dialèctica esmentada entre teologia i magisteri, és obvi que hi hagué altres causes, potser no tan especulatives ni estratègiques. Va produir molts enrenous, per exemple, l´experimentació litúrgica i la improvisació de les celebracions eucarístiques («creativitat litúrgica», se´n deia). La qüestió del missal de Pau VI (edicions de 1970 i 1975) fou també un veritable casus belli per a molts liturgistes i pastors (tant d´una banda com de l´altra). A l´origen del terratrèmol que patí la Església en aquells anys, s´hi troba a més la incoherència (és a dir, la manca d´autenticitat de vida) de molts agents de pastoral. No oblidem tampoc el desconcert i confusió que va envair els instituts religiosos que hagueren de revisar, per exigències d´altes instàncies curials, llurs constitucions o reglaments, per tal d´adaptar-los als nous aires conciliars, la qual cosa abocà, en molts casos, a un trencament (clar o implícit) amb llurs carismes fundacionals i amb venerables i genuïnes tradicions de família. No cal dir que un dels temes més difícils de digerir a molts indrets va ser la declaració de la llibertat religiosa, que els catòlics tradicionalistes van considerar com un veritable verí que havia contaminat tot el concili. Finalment, recordem el clima generalitzat de crítica i rebuig de l´encíclica Humanæ vitæ, que va obrir una important escletxa entre la doctrina pontifícia i la pràctica pastoral. A aquesta encíclica s´hi oposaren fins i tot algunes conferències episcopals.
Els fets ara esmentats (reforma litúrgica, llibertat religiosa, revisió de les constitucions de congregacions i instituts i el rebuig de la Humanæ vitæ) deixen veure que al darrere de tot plegat s´hi trobava la discussió sobre la recepció del concili. De bell antuvi fou aquesta una qüestió més aviat pràctica que teòrica, encara que de mica en mica esdevingué un tema especulatiu de gran relleu. I al rerefons de tot, la pretensió que l´ofici teològic se situa al mateix nivell que el munus propheticum de la jerarquia, o per damunt d´ell.
· Joan Pau II i el Vaticà II
Joan Pau II va copsar ben aviat el background del problema i prengué una sèrie de decisions, després de recuperar-se del greu atemptat que patí el 13 de maig de 1981. Potser la més important resolució (i també la més afortunada) fou 
nomenar Joseph Ratzinger, el 25 de novembre de 1981, prefecte de la Congregació de la Fe, president de la Pontifícia Comissió Bíblica i president de la Comissió Teològica Internacional.
Després, a l´any 1985 convocà a Roma la Segona Assemblea Extraordinària del Sínode dels Bisbes. Un seguit de coincidències subratllen les intencions del Papa en reunir a Roma el Sínode. En efecte: la convocatòria es feu pública el dia 25 de gener de 1985, acabada la missa que clausurava l´octavari per la unitat dels cristians (Joan XXIII convocà el Concili el mateix dia i moment, però de l´any 1959); i la cloenda de l´Assemblea episcopal se celebrà a la Basílica de Sant Pere el 8 de desembre de 1985 (recordem que el Concili es tancà a la basílica vaticana el mateix dia, però de 1965)4. És evident que el Papa volia reviure l´atmosfera de comunió eclesial del Concili; pretenia també que s´intercanviessin experiències en l´aplicació de l´assemblea ecumènica; i afavoria, a més, que s´aprofundís en la doctrina del Vaticà II. Els teòlegs més assenyalats s´agrupaven aleshores en tres tendències ben delimitades i enfrontades: d´una banda, l´hermenèutica de la discontinuïtat i de la ruptura; d´altra, l´hermenèutica de la continuïtat; i, finalment, l´hermenèutica de la reforma (discontinuïtat en la continuïtat)5. L´Assemblea episcopal volgué, en aquest context, reconduir el clima d´enfrontament i divisió, i oferí als teòlegs i pastors uns criteris vàlids per a la correcta interpretació del Concili.
Més endavant, al maig del 1990, entrant en el moll del problema, la Congregació de la doctrina de la fe publicà la Instrucció sobre la vocació eclesial del teòleg. Aquest document es pot considerar la carta magna de l´ofici teològic i ofereix pautes segures per entendre la funció pròpia de la teologia a l´Església.
· Els quatre peus de la recepció conciliar
Com és ben sabut, la recepció d´un concili no és una cosa automàtica. No n´hi prou de publicar els decrets, posar-los a l´abast de tothom i fomentar la seva lectura. Són necessàries algunes eines per dur a terme la seva acceptació i assimilació; uns estris catequètics i alhora espirituals, que no només ens instrueixin, ans bé ens acostin a Déu i ens permetin nodrir-nos de la seva gràcia, segons el nou esperit conciliar.
Seguint les petjades del Concili de Trento, Joan Pau II s´imposà, en aquest punt, quatre fites. Enfrontà una nova versió del Codex Iuris Canonici, la qual, iniciada ja en temps de Pau VI, fou publicada finalment a començaments de 1983. Edità un Catecisme de l´Església Catòlica, primerament en francès, a finals de 1992, i en edició típica, molt corregida, l´any 1997, ja en llatí; i promogué poc després el Compendi del Catecisme de l´Església Catòlica, que fou presentat a les primeres setmanes del pontificat de Benet XVI. Joan Pau II impulsà, així mateix, el nou Ritual Romà, editat el 1999, que compta amb dotze capítols (un primer capítol introductori, els set sagraments, les processons, les benediccions, les lletanies i els exorcismes). I publicà, l´any 2000, una tercera edició del missal, amb una nova versió de la Instrucció general i destacades variants.
Com que abans he al·ludit a les teologies de l´alliberament i a les teologies feministes, cal recordar algunes actuacions magisterials que prengué Joan Pau II per reconduir-les a llur origen natural, aprofitant-ne el millor i rebutjant-ne la ganga. Pel que fa a l´alliberament, hem d´evocar les dues instruccions de la Congregació de la Doctrina de la Fe (1984 i 1986) i, sobre tot, l´encíclica Redemptoris missio (1990). Prenent com a base la instrucció de 1986 i l´encíclica, hom pot ara organitzar un bon curs de teologia de l´alliberament en plena sintonia amb la tradició magisterial. Quant a les teologies feministes, Joan Pau II publicà les cartes apostòliques Mulieris dignitatem (1988) i Ordinatio sacerdotalis (1994), i la carta a les dones (1995). La carta de 1994 gaudeix d´una importància dogmàtica innegable i expressa un ensenyament irreformable del Vicari de Crist. Amb aquests tres textos, qualsevol docent podria ara mateix explicar un tractat de teologia de la dona interessant i suggeridor, segons la ment de la multisecular tradició cristiana.
· L´ecumenisme i el diàleg interreligiós
Els decrets del Vaticà II van despertar un gran interès per l´ecumenisme. Les converses i trobades amb les confessions sorgides de la Reforma, ja iniciades al 1960, amb la creació del Secretariat per a la unió dels cristians, prengueren una nova embranzida amb el Concili i continuen a bon ritme.
El Concili també impulsà el diàleg interreligiós, que cerca no només la cooperació amb les religions abrahàmiques (judaisme e islamisme), ans bé amb altres religions. Aquest és ara un assumpte transcendental, quan el món s´ha fet 
tan petit per causa de la globalització, i també és un tema delicat. D´aquesta manera, nasqué una nova branca teològica, la teologia de les religions, dedicada a estudiar llur sentit salvífic i llur compatibilitat amb la soteriologia catòlica6. La cosa anava bé fins que, a mitjans dels anys noranta, en alguns sectors acadèmics es començà a contraposar la mediació única i necessària del Crist per a la salvació, a altres mediacions religioses. Per aclarir aquestes qüestions, a l´agost de 2000 fou publicada la importantíssima declaració Dominus Iesus, firmada per Joseph Ratzinger, naturalment amb l´expressa aprovació de Joan Pau II. En aquest document, s´afirma la unicitat i universalitat salvífica de Jesucrist i de l´Església. Les mediacions d´altres religions, quan ho són, ho són en funció del Crist. Per tant, aniria contra la fe de l´Església, considerar limitada, incompleta i imperfecta la mediació cristològica.
Cal esmentar, abans de tancar aquest epígraf, l´interès mostrat per Joan Pau II, al llarg de tot el seu pontificat, per destacar la racionalitat de la teologia catòlica. Tant ell com Joseph Ratzinger n´estaven ben convençuts, que només una teologia ben fonamentada en una sòlida metafísica s´allunyaria de les vel·leïtats fenomenològiques i de les fabulacions imaginatives que, a empentes i rodolons, havien portat la teologia cap un cul-de-sac; car és un veritable carreró sense sortida que la teologia negui les seves pròpies fonts. És en aquest sentit que cal llegir l´encíclica Fides et ratio, publicada el mes de novembre de 1998, després d´una elaboració molt llarga.
El jubileu de 2000 i la petició de perdó
Joan Pau II no va deixar mai de demanar perdó pels errors i pecats comesos pels catòlics en nom de la fe. Ja als anys vuitanta ho va fer per la condemna de Galileu, i mostrà gran interès que es revisés la causa inquisitorial promoguda contra el savi toscà.
El Romà Pontífex no volia reescriure la història, cosa que suposaria una falsificació inútil; desitjava la purificació de la memòria històrica, implorant el perdó de l´Altíssim pels pecats passats i, ensems, cercant la reconciliació amb llurs víctimes històriques (puix que les víctimes directes ja no hi eren). Un moment de gran dramatisme va ser la visita de Joan Pau II, al febrer de 1992, a la Maison des Esclaves, a l´illa senegalesa de Gorée, i l´al·locució que hi va pronunciar, tot dient que aquell era un «lloc assenyalat per les incoherències del cor humà, teatre de la eterna lluita entre la llum i les tenebres, entre el bé i el mal, entre la gràcia i el pecat». Amb paraules dolgudes, es referí a «l´horrible aberració de 
tots aquells que van reduir a l´esclavatge llurs germans i germanes, els quals havien estat destinats a l´Evangeli de la llibertat». Expressions semblants va emprar a Santo Domingo, quan hi anà per inaugurar la Conferència General de l´Episcopat d´Amèrica Llatina, a l´octubre de 1992, commemorant ensems el cinquè centenari del començament de l´evangelització americana.
Doncs bé: mogut per aquests sentiments de penediment, el Papa promogué la celebració d´un gran jubileu, que tota l´Església va preparar durant un trienni (dedicat successivament a les tres Persones de la Santíssima Trinitat). Aquest jubileu, insinuat ja a la carta apostòlica Tertio millennio adveniente (de novembre de 1994), es concretà a la butlla Incarnationis mysterium, de novembre de 1998. A l´esmentada butlla, a més dels dos signes tradicionals de la tradició jubilar (la peregrinació i la indulgència), se n´hi afegiren tres de nous: la purificació de la memòria històrica, la compassió i misericòrdia per la pobresa i la marginació, i el record dels màrtirs cristians.
Mentrestant, el Sant Pare encarregà estudis a la Comissió Teològica Internacional i al Pontifici Comitè de Ciències Històriques, i convocà un congrés internacional sobre la història de la Inquisició. Finalment, la jornada de petició de perdó es va celebrar el 12 de març del 2000, durant la qual el Papa pronuncià una homilia molt remarcable sobre la purificació de la memòria.
Quin fonament teològic tenia demanar perdó pels pecats passats i presents, comesos pels fills de l´Església? Com és que uns catòlics d´ara podien demanar perdó de les faltes perpetrades per llurs avantpassats catòlics?7 Aquesta acció penitencial només podia ser eficaç (i n´estic segur, que ho va ser) si la cerimònia de petició de perdó tenia caràcter quasi-sagramental (si m´és permès parlar-ne així), i suposat que Déu té present, en un instant immutable, l´ahir, l´avui i el demà. A més d´això, tota la acció devia recolzar-se sobre la ferma convicció que la humanitat és com un tot que es desenvolupa en la història, a manera d´un subjecte únic que subsisteix al llarg dels segles; i que, per això mateix, o potser encara amb més motiu, també ho és l´Església, cos místic del Crist. D´aquesta unitat moral, se´n desprèn que hi ha un mística solidaritat de tots en el Crist i també en Adam (encara que la simetria no és del tot perfecta) i que, al capdavall, si tots som pecadors en Adam, ho som no només pel fet de néixer amb el pecat original, sinó també perquè som solidaris de les acciones «mortíferes» dels nostres avantpassats8.
***
És hora d´acabar aquesta crònica. Poca cosa he pogut dir de Joan Pau II, un dels pontificats més llargs i més fecunds de la història de l´Església. Només m´he entretingut en dues de les tres grans coordenades assenyalades per Benet XVI en l´homilia de la beatificació del seu predecessor: com assolí Joan Pau II la gegantina tasca de contribuir a la recepció del Vaticà II, en uns moments en què l´Església es trobava en un situació molt delicada per la discussió, provocada per la teologia, sobre el significat i sentit del darrer concili ecumènic; i, en segon lloc, com ell preparà l´Església per al canvi de segle, de manera que hi entrés ben neta i formosa, promovent una àmplia i profunda reconciliació amb la història, demanant perdó a Déu (i a les víctimes) pels pecats comesos en temps passats pels catòlics en nom de la fe.
Josep-Ignasi Saranyana Membre del Pontifici Comité de Ciències Històriques
–––––––––––––––––––––––––––––––––––––
1 Cfr. Enrique de La Lama, «Juan Pablo I y Juan Pablo II en los umbrales del tercer milenio» i Josep I. Saranyana, «Los años finales del pontificado de Juan Pablo II», ambdós capítols a: Josep I. Saranyana, Cien años de pontificado romano (1891-2005), Eunsa, Pamplona 2006, pp. 213-248 i 249-255, respectivament.
2 «La tensión fue subiendo hasta alcanzar límites no acceptables con la aparición de Sacerdotalis cælibatus (24 de junio de 1967) y, sobre todo, con la Humanæ vitæ, fechada el 25 de julio de 1968» (José Luis González Novalín, «Juan Bautista Montini. Una vida para el papado», a J. I. Saranyana, Cien años de pontificada romano, cit., p. 205).
3 Cfr. Joseph Ratzinger, Informe sobre la fe, BAC, Madrid 1985. Vegeu sobre el «Ratzinger Repport»: Pablo Blanco Sarto, Benedicto XVI. Un papa alemán, Planeta, Barcelona 2010, pp. 274-280.
4 Cfr. José R. Villar, «El Sínodo de 1985. El Concilio veinte años después», Scripta theologica, 38 (2006) 61-72.
5 No toca ara endinsar-nos en aquestes qüestions, ans bé tan sols apuntar-les. Benet XVI n´ha tractat àmpliament en el famós discurs a la cúria, del 22 de desembre de 2005, recolzant la tercera posició. Tot i els esforços d´ambdós pontífexs (Joan Pau II i Benet XVI), la discussió segueix viva i sembla que encara en tenim per una bona estona.
6 No ha estat la primera vegada, a la història moderna de l´Església, que el diàleg interreligiós s´ha tornat problemàtic. Recordem, si més no, els debats del segle XVII sobre els ritus xinesos i malabars.
7 Josep-Ignasi Saranyana, «Por qué la Iglesia pide perdón», Palabra, 395-396 (1997) 28-30; Id., «La petición de perdón desde una perspectiva histórico-teológica», a VV. AA., Diálogos de Teología II. Mesas redondas, Fundación Mainel, Valencia 2000, pp. 21-33; Id., «Memoria histórica, remisión del tiempo y petición de perdón. A propósito del diálogo interreligioso», Scripta theologica, 37 (2005) 179-192.
8 Cfr. Rom. 5,12-19.
