Efectivament, cal plantejar la nova evangelització en un nou clima cultural en el qual Déu desapareix de l´horitzó de l´home, que així intenta esdevenir el centre de tot. Benet XVI es preguntava a Santiago de Compostel·la amb una certa perplexitat com s´havia pogut produir, en el debat cultural i públic, un silenci generalitzat sobre la qüestió més essencial, sobre Déu. Cal donar una resposta adequada a aquesta situació i trencar aquest silenci tan empobridor.

El context: valoració de la realitat catalana

Els nostres Bisbes, com a pastors de l´Església, manifesten un profund amor pel país i es posen al seu servei, tot sentint la urgència d´anunciar la persona de Jesucrist i el seu Regne, que són per a nosaltres el tresor més gran que tenim amb un clar compromís d´impregnar d´esperit cristià tota acció amb projecció social. És realment consoladora aquesta perspectiva evangelitzadora amb una centralitat cristològica ben nítida i amb una voluntat de fer-se present en tot l´àmbit de la societat.

Alguns se sorprenen de la valoració que fan els Bisbes de la realitat catalana quan afirmen reconèixer la personalitat i els trets nacionals propis de Catalunya, en el sentit genuí de l´expressió, i defensen el dret a rei-vindicar i promoure tot el que això comporta, d´acord amb la doctrina social de l´Església. Aquesta valoració és molt normal i positiva i imprescindible per a una evangelització necessàriament contextualitzada. El mateix Papa Benet XVI, en el llibre Llum del món, reconeix els trets propis de Catalunya. Parlant d'Espanya diu «és un país que, avui com sempre, es troba en un gran moviment històric, que, a més, té una gran pluralitat de cultures diferents, per exemple, els bascos i els catalans». L´evangelització suposa sempre un acurat coneixement i una valoració dels trets positius de la identitat i cultura dels destinataris. Qualificar això de nacionalisme excloent és perdre el món de vista.

Els pastors de l´Església saben molt bé quins són l´abast i els límits de la seva intervenció política. Jo crec que els nostres Bisbes ho saben molt bé quan declaren: «Com a pastors de l´Església defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles i que recerquin amb paciència la pau i la justícia». A vegades, per part de certs eclesiàstics, s´erigeixen en dogmes opcions polítiques i d´organització d´una societat que són molt opinables i, com a mínim, tan legítimes com d´altres. De dogmes, per als cristians, només hi ha els dogmes de la fe.

Tot reconeixent l´aportació de la fe cristiana a la configuració de la identitat històrica de Catalunya, els Bisbes adverteixen dels perills del procés creixent de secularització de la societat amb el que això comporta, fins i tot, per a tota una axiologia que ha estat molt positiva per la nostra societat. Els Bisbes ens recorden que n´hi ha que sostenen que es poden defensar i viure els valors heretats sense fer cap referència a la fe cristiana, però que difícilment es podrà mantenir en el temps si s´exclou explícitament de la societat l´esperit humanitzador de l´Evangeli de Jesucrist, que l´Església anuncia. L´experiència cristiana a Catalunya, com a tot arreu, no sols ens ha fet cristians, sinó més persones, més bons ciutadans, més virtuosos. La pèrdua de la fe i de la presència cristiana ens empobreix en molts sentits. El personalisme, que és una de les claus constitutives de la cultura occidental, és inintel·ligible sense les seves arrels en la fe en Jesucrist. El buit ètic que tants mals ens ha portat és igualment conseqüència de l´oblit de Déu, fonament de tota vida virtuosa. Molts postil·lustrats han oblidat o desconegut les sàvies consideracions de Kant en La Crítica de la raó pràctica quan assevera que sense Déu es priva de fonament la pràctica de la virtut.

Mereix una consideració especial, pel que fa al contingut del document dels nostres Bisbes que estem glossant breument, l´anàlisi lúcida que fa de la nostra realitat, tot mirant de donar una resposta que ens ajudi a transformar-la positivament des de la nostra experiència cristiana.

Els temes que tracta són variats i importants. Penso que marquen com un full de ruta per a la nostra acció evangelitzadora a curt i mitjà termini.

Advertència sobre la desvinculació dels fonaments ètics de la societat

Tot valorant el que ha aportat el procés democràtic al nostre país, es constata amb realisme un cert desencís i una greu irresponsabilitat ciutadana que s´inhibeix del deure de participar en la construcció harmoniosa de la polis. Cal recordar, com deia Pau VI, que la política pot esdevenir un dels més nobles serveis de la caritat.

Els Bisbes detecten, amb raó, un greu oblit i una desvinculació dels fonaments ètics que fan possible una democràcia viva i estable. Avui hi ha un clam cada cop més creixent per la virtut. Potser a la fi ens adonarem de la veritat d´aquelles paraules lapidàries de Robespierre: «Aut virtus, aut terror».

També cal entendre bé una expressió molt gastada que es repeteix sovint i no tothom interpreta correctament. Es tracta de la laïcitat positiva, que en el document Al servei del nostre poble es presenta molt encertadament. Volem citar un paràgraf del discurs dels Bisbes: «convidem tothom a superar definitivament actituds bel·ligerants i a promoure una sana laïcitat que, tot i deixant ben clara la distinció entre l´esfera política i l´esfera religiosa, reconegui suficientment la llibertat religiosa i la funció positiva de la religió i de les institucions religioses en la vida pública». No pot ser d´un altra manera: l´Església estima la llibertat do de Déu i cal treure´n les conseqüències. Aquesta laïcitat positiva i oberta comporta, en paraules dels Bisbes, la independència mútua del poder polític i de l´Església, el reconeixement del fet religiós com a humanitzador i com a motor de progrés, la valoració de la tradició cultural que li és pròpia i l´acceptació del relleu públic de la fe, tant pel que fa a la seva manifestació exterior (litúrgia, evangelització) com pel que fa a la seva projecció ètica en la configuració de la societat.

Presència pública de laics amb una seriosa formació doctrinal i espiritual

Davant del panorama tan divers de valors, estils de vida i creences, els Bisbes adverteixen del gran perill de pensar que tot val el mateix i, seguint l´advertència constant de Benet XVI, insisteixen en el deure d´evitar el relativisme i el sincretisme mitjançant un correcte exercici de discerniment, com també en el deure de superar la temptació de l´enfrontament, mitjançant la col·laboració i el diàleg franc i obert. Aquesta afirmació a mi, personalment, em suggereix la necessitat i urgència de capacitar sobretot els nostres laics per afrontar aquest diàleg amb competència. Això suposa una seriosa formació doctrinal i espiritual que, ara com ara, en molts indrets brilla per la seva absència. I, certament, com diuen els Bisbes, els desafiaments que ens presenta una cultura que es vol construir sense Déu són avui el repte cultural més important que haurem d´afrontar en el futur immediat. La catequesi sistemàtica i ben feta, el seguiment acurat d´un projecte ben elaborat pel que fa a la iniciació cristiana, l´ensenyament de la religió a l´escola amb la deguda serietat i competència, seran sens dubte claus per superar amb èxit aquests desafiaments.

Pel que fa als nouvinguts i al fenomen d´una immigració que a casa nostra se´ns ha escapat de la mà, el document dóna principis clars i orientadors: cal fer un esforç per garantir els drets dels nouvinguts, a fi que siguin tractats sempre amb la dignitat que correspon a tota persona humana, especialment si pateixen formes de vulnerabilitat social i econòmica. I, alhora, també cal ajudar-los a integrar-se en la nostra cultura i en la nostra societat, sense que perdin les seves peculiaritats pròpies i legítimes, procurant evitar tota mostra d´egoisme nacionalista per part dels pobles que acullen. I, evidentment, afegeixo i el document ho dóna per suposat, cal anunciar-los a Jesucrist, convidant-los a creure i a compartir la joia de la fe.

Recordar veritats fonamentals

Finalment, jo destacaria la decidida opció que fan els nostres Bisbes, en sintonia amb els signes dels temps, a favor de la família i la vida a casa nostra. Se´ns recorden coses tan elementals com que la família és el nucli primari i fonamental de la societat, una comunitat de vida i d´amor, que està al servei de la vida humana; i que a la família pertanyen originàriament la missió, el dret i el deure de l´educació. Són moltes i importants les batalles que s´estan lliurant al voltant d´aquestes realitats i, segons com acabin, aniran bé o malament moltes realitats al nostre país.

Després d´altres consideracions, el document clou amb una crida a l´esperança i al testimoniatge d´una vida coherent; en definitiva, d´una vida santa, per part de tots els membres de l´Església. Tant de bo en algun altre document els bisbes abordin un tema de gruix com és la secularització en molts indrets de la vida interna de l´Església com a causa major de molts mals que ens afeixuguen i també dels remeis que cal posar-hi per preservar-nos d´un perill tan gran: la formació en la fe, l´escolta de la paraula de Déu, la freqüència en l'oració i en la recepció fructuosa dels sagraments... Però també s´ha de tenir en compte que no tot es pot dir, ni cal dir-ho en un document.

Crec que seria bo que els catòlics de Catalunya rellegíssim amb atenció aquesta carta dels nostres Bisbes i féssim una reflexió a partir del seu contingut. Un àmbit apropiat per fer-ho podrien ser els consells de pastoral diocesans i parroquials, com també els consells presbiterals presidits pel respectiu Bisbe.

En sintonia amb el Magisteri universal de l´Església, Al servei del nostre poble pot ser un instrument útil en una programació realista de la gran missió que tenim al davant amb la nova evangelització.

Mn. Joan Antoni Mateo i Garcia

Rector de Tremp i arxiprest del Pallars Jussà