Cientificisme, secularisme i racionalisme
Tres obstacles a superar
Raniero Cantalamessa, en la seva qualitat de predicador pontifici, ha tractat recentment sobre alguns dels obstacles que 
s´oposen a l´evangelització en no pocs països d´antiga tradició cristiana. Els obstacles per ell considerats són el cientificisme ateu, el secularisme i el racionalisme. En aquest article es reflexiona sobre aquests obstacles i qué podem fer per superar-los.
El cientificisme ateu
Per «cientificisme ateu», entenem aquell corrent de pensament que afirma que l´únic coneixement vàlid és el de les ciències positives, de manera que es nega la validesa del pensament religiós, teològic, ètic i estètic. Així, «2+2=4» és un coneixement vàlid, però «Déu existeix» i «no és lícit assassinar», no són coneixements vàlids. El cientificisme ateu presenta els trets següents: 1) únicament la ciència positiva és un coneixement objectiu i seriós de la realitat, 2) el coneixement científic és incompatible amb la fe, ja que aquesta es basa en pressupòsits indemostrables i no falsables (això és, no susceptibles que se´n pugui demostrar la falsedat), 3) la ciència ha demostrat que és innecessària la hipòtesi de l´existència de Déu i 4) la gran majoria dels científics són ateus.
El cientificisme ateu és insostenible. Al prejudici cientificista, hi objectem la seva falta de memòria i de realisme, ja que moltíssims científics de primera línia són creients. A més, no pertany al fi de la ciència positiva afirmar ni negar l´existència de Déu, ni dir si s´ha d´assassinar o no. És neci, doncs, establir que la ciència positiva afirma que podem prescindir de l´existència de Déu. A més, és de sentit comú afirmar que hi ha alguna cosa més enllà de la ciència positiva. Així, per exemple, sabem que «hem de respectar-nos», encara que, pel que fa a aquest punt, no ens en pugui dir res la ciència positiva. A més a més, per què diuen que allò que és «seriós» és afirmar que «2+2=4» i que no ho és dir que «hem de respectar-nos»? La inacceptabilitat del cientificisme ateu coexisteix amb la gran vàlua de la ciència positiva, la qual és compatible amb la fe catòlica, perquè la veritat no pot contradir la veritat.
Característica importantísima del cientificisme ateu és la seva infravaloració de la persona humana. L´home queda convertit en un mer punt inextens que és engolit per un magnífic Cosmos «infinit». L´home Crist és llavors una insignificança marginal en l´impressionant mar de la història. Així s´arriba a anteposar el gegantí macrocosmos a l´infinitesimal ésser humà. Així es desemboca en un oceà sense fons, les aigües del qual són les d´un penós antihumanisme ateu.
La bellesa, bondat i valor extraordinari de la veritat cristiana resulta molt més important que la refutació del cientificisme ateu. En efecte: Déu –Bondat i Amor infinits–, ha creat l´home a imatge d´un ésser de Bellesa infinita, Déu. El totpoderós Fill de Déu es rebaixa, encarna, neix, es fa nen que no parla..., i mor, per l´home, per la seva salvació. El Fill de Déu s´ha fet home perquè l´home es faci «Déu». Això és, l´home, encara que infinitament superat per Déu, per la 
gràcia santificant participa de la natura divina, habita en la seva ànima la Trinitat, viu vida sobrenatural i és hereu de la vida de la glòria eterna. L´ideal màxim és la santedat.
Es constata que la contraposició entre religió catòlica i cientificisme ateu és un xoc, un xoc de gran impacte. D´una banda, en el cientificisme ateu, el pare Cosmos devora el seu diminut fill, l´ésser humà. De l´altra, en la religió catòlica, un Home, Crist, és el centre del Cosmos i de la història, Déu, Ésser suprem i infinit, persona divina, Creador del cel i de la terra, redemptor que deïfica, alfa i omega, fi suprem. Així, el gran vertigen esmorteït del cientificisme ateu s´encara amb l´humanisme teocèntric del cristianisme, cant a la vida, esglaiadora afirmació de la immensa dignitat de la persona humana.
El secularisme
Distingim entre secularitat i secularisme. Una legítima secularitat sosté equilibradament una legítima autonomia de l´àmbit terrenal. Aquesta justa mesura comporta que la religió no ha d´interferir en l´àmbit secular que aquest, al seu torn, no s´excedeix, respectant el religiós. Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu. Distinció aquesta que no oblida que també el Cèsar és de Déu. Per secularisme, entendrem aquí l´afirmació del segle temporal per oposició al segle futur o eternitat. El secularisme oposa allò que és secular (el món) al que és religiós o al més enllà. Les conseqüències del secularisme són dramàtiques. El secularisme danya greument la religió, perquè, sense l´horitzó de l´eternitat, la fe s´apaga. Sense l´existència del cel, els cristians seríem els més desgraciats dels homes (cf 1 Cor. 15, 19).
Per la fe posseïm un gran coneixement del més enllà. El procés històric de la revelació del més enllà és progressiu, des de l´Antic Testament ascendent, abastant en el Nou Testament el cim de la seva ascensió o plenitud de la revelació. En aquest itinerari històric, el primer és l´afirmació de l´existència de Déu, només després hi trobem la del més enllà. Es creu en el més enllà perquè es creu en Déu, no pas a l´inrevés. Així, doncs, en aquest iter, la creença en Déu no sorgeix com a necessitat de creure en un premi ultraterrenal, com afirmaven Marx, Feuerbach i Freud. Al seu torn, en la revelació neotestamentària, el cel es fonamenta en el poder diví i la resurrecció de la carn en la de Crist Déu. Consideraré, ara, l´encontre entre les concepcions cristiana i pagana sobre el més enllà. Pitàgores concebia la mort com a alliberament de la presó del cos. Plató va heretar aquesta doctrina i la va fundar en l´espiritualitat i immortalitat de l´ànima. Però aquesta filosofia platònica era únicament patrimoni intel·lectual d´una minoria. La concepció pagana generalitzada era la de la vida mortal com a vida vertadera, a la qual succeïa una vida d´ombres, fosca, no vertadera. El joiós anunci cristià de l´existència d´una vida eterna immensament superior va impressionar els pagans i va triomfar.
La concepció del més enllà que va triomfar sobre el paganisme, ha conegut un retrocés en la mentalitat actual. Què ha passat? Els ateismes vuitcentistes, particularment el marxista, van afirmar que la creença en el més enllà aliena l´home d´ocupar-se en allò terrenal. L´eternitat es va fer sospitosa. De la sospita, pel materialisme i el consumisme, es va passar a l´oblit i al silenci de l´eternitat. Fins i tot es menysprearà que un home culte consideri l´eternitat. La fe en l´eternitat esdevindrà tímida i reticent. De fet, no pocs creients deixaran de creure en la vida eterna, i el concepte mateix de la vida, ja distorsionat, es converteix en el desig de viure bé, encara que sigui en perjudici dels altres, i, llavors, el patiment es fa més dolorós (cf 1 Cor. 15, 32).
Més important que la refutació del secularisme és la resplendor de la creença en l´eternitat, especialment quan aquesta va acompanyada del testimoni de vida. Tot home posseeix un desig natural de felicitat. «Ens vas fer, Senyor, per a Tu, i el nostre cor està inquiet fins que descansa en Tu», va escriure sant Agustí. Aquest desig de Déu, del més enllà, és el desig de l´home. Aquest desig és un correlat del més enllà. Aquest desig no aliena, sinó al revés. Perquè no menysprea 
el món qui desitja l´eternitat, sinó que no desitja la vida qui no vol viure sempre. Però, com és possible que a una vida temporal li correspongui una remuneració eterna? Davant d´aquesta objecció, afirmem que Crist, Déu etern i home temporal, Verb encarnat, és l´etern en el temporal i davant d´Ell és possible prendre una decisió d´abast etern. A més a més, l´etern no es limita al llunyà, l´etern no és només esperança, és també presència. Els creients, encara que immersos en la temporalitat, posseïm ja la vida eterna, perquè aquesta consisteix a conèixer Jesucrist. Al cel es gaudeix, s´estima i es contempla Déu, simultàniament, eternament i intensament. La gràcia és ja l´inici de la glòria, la seva llavor, posseïm ja incoada la vida eterna, encara que no la seva plenitud. La presència de l´eternitat en el temps s´anomena Esperit, Déu. I l´Esperit habita en nosaltres per la gràcia santificant.
La fe en el més enllà és molt important per a l´evangelització. Només el cristianisme dóna resposta a les grans preguntes, particularment a la següent: «A on anem?». Perquè el cristianisme va donar una resposta més plena a aquesta pregunta va poder interessar i introduir-se a Inglaterra, segons explica Beda el Venerable en la seva Història eclesiàstica Anglorum. Potser de manera anàloga podrà reintroduir-se a Europa. Pel que fa a aquest punt, els funerals suposen una ocasió d´or per a l´evangelització. Però la fe en l´eternitat no sols és important per a l´evangelització, sinó que també ho és, i molt, per a la pròpia vida com a esperó o empenta cap a la santedat. Des de l´horitzó de l´eternitat, el pes de la tribulació és petit perquè és passatger, el pes de l´eternitat és desmesurat, perquè és etern. L´esperança ens diu que la mort és pas de les ombres a la realitat i no a l´inrevés. Anem a la casa del Pare! Al contrari, l´afebliment de la idea de l´eternitat també ens debilita davant de les proves de la vida i davant del patiment.
El racionalisme
El racionalisme és un corrent de pensament que accentua de tal manera el paper de la raó que arriba a ser usurpadora, erigint-se fins i tot en el darrer jutge en matèria de fe. Però la raó no és jutge de la fe, sinó que hi ha harmonia entre ambdues. La fe, com la consciència moral, és racional sense necessitat de ser demostrada per la raó. És una obstinació dictatorial pensar que no s´ha d´acceptar res més que el que digui la raó. És molt més sensat afirmar que hi ha una mica més que el que veu la raó.
El racionalisme és inacceptable, perquè l´enteniment finit i purament humà, que no és altra cosa que la ment d´un ésser que és sempre nen, no és jutge de l´enteniment diví, infinit, omniscient. Déu sap més que l´home. L´home no venç Déu. La balança sempre s´inclina del costat de Déu, el saber diví sempre pesa més que el saber humà. La fe catòlica és ensenyament vertader. Afirmat de manera més breu: La fe és la veritat. La raó no és jutge de la Veritat, sinó que la vertadera raó és la que se sotmet a la veritat, la vertadera raó és raó vertadera, però Crist és la Veritat. La raó vertadera és la que se sotmet a la Veritat, la que se subordina a Déu, la que s´agenolla als peus de Crist Déu. És més la Paraula que l´home, és més la paraula divina i infal·lible que la paraula humana. És a dir, la llum i l´esplendor de Crist brilla immensament per sobre de la tènue llum encesa en la diminuta espelma pensant.
Per convèncer de la fe, convé no reduir-se a un pur intel·lectualisme; molt convindrà acompanyar l´argument racional amb l´experiència i el testimoni de vida. Experiència de vida que comunicada és també camí cap a la fe. La sorpresa i el numen? són vies cap a la fe. El sentiment del numen acompanya tot home: hi ha un estremiment que s´aclapara en trobar-se davant de la revelació del misteri (immens i fascinant) del sobrenatural. També la mateixa creació, en ser signe diví, en ser contemplada pot provocar l´experiència del numen i d´allò diví. Anàlogament, consideracions com l´enamorament, una gran alegria i el naixement del primer fill, poden aixecar-nos a una nova dimensió. Si recuperéssim la capacitat de sorprendre´ns davant d´aquestes realitats, estaríem més ben disposats per recuperar el sentit del sagrat.
L´experiència de la irrupció sobtada i inesperada del sagrat, si és acollida com a vivència profunda, donarà lloc als testimonis de Déu. Entre els sants testimonis de Déu mereixen particular atenció els místics. Aquests són els que han patit Déu, és a dir, han tingut una experiència especialísima de Déu Amor. Els místics s´han trobat amb el Déu viu, han experimentat el Déu real, i són testimonis d´haver-se´l trobat, proves vives de Déu, gràcies a ells rebem fulguracions de la vida eterna. L´home contemporani escolta amb més gust els que donen testimoni que els que ensenyen. Així, a l´Edith Stein, atea, la lectura d´una obra d´un testimoni místic la va portar a l´immediat descobriment del Déu viu.
A manera de conclusió: l´esplendor de la fe
Hem vist com brilla la fe sobre tres obstacles: cientificisme, secularisme i racionalisme. En aquests temps apassionants en què vivim, l´existència d´aquests grans obstacles no ha de ser un motiu de pessimisme, sinó d´optimisme. En l´atletisme cristià, els obstacles són mitjans per superar-se, els cims són per conquerir-los; com més alts siguin, més esplendorosa serà la victòria. La història de l´Església ens mostra que no hi ha repte en què Déu perdi... Un grapat d´homes, que en comparació amb l´immens món, eren com un reduït grup de nans o de formigues sota els peus d´un gegant, van aconseguir canviar-lo. No el van canviar ells, sinó l´Esperit Sant, el poder infinit de Déu, la seva energia incomparable. L´Església ha vençut davant d´innumerables ideologies, heretgies, patiments i martiris. D´aquell grapat d´homes, amarats en la ferida sagnant de la mà de Crist, s´ha arribat al fet que en l´actualitat hi ha mil dos-cents milions de catòlics, la xifra més gran de catòlics des de la Creació del món. Els catòlics estem en companyia de l´Invencible, del Totpoderós. Per vèncer els obstacles abans esmentats, el que necessitem és deixar fer a Déu, lluitar per ser un altre Crist, estar molt units a Déu, ser sants. El món el que necessita són sants. Units a Déu pel fervor de l´oració. Units a Déu per la freqüència dels sants sagraments, Eucaristia i Penitència. Units a Déu, sent instruments de Déu i apòstols de Crist, aconseguirem grans meravelles. Units a Crist per l´amor a Déu, un amor disposat a donar-ho tot per Ell, disposats a aconseguir la plenitud. Llavors no sols se superaran aquests obstacles, sinó que el fruit serà immensament superior. Brillarà llavors la meravellosa, feliç, càlida i incomparable torxa de la fe amorosa, la fe que fa sants, apòstols, homes pietosos, enamorats, llum de Crist, llum de Déu!
Josep Maria Montiu de Nuix
Sacerdot del Bisbat de Solsona
Doctor en filosofia i matemàtic
