La parròquia en la nova evangelització
L´erecció d´un nou dicasteri de la Cúria romana en forma de Consell Pontifici dedicat específicament a “promoure una renovada evangelització als països on ja va ressonar el primer anunci de la fe i són presents Esglésies d´antiga fundació, però que estan vivint una progressiva secularització de la societat i una espècie d´eclipsi del sentit de Déu”[1] evidencia clarament la necessitat de repensar la parròquia i la seva tasca.
És prou conegut que la parròquia és l´estructura jurídica bàsica per l´atenció pastoral que ofereix als qui han rebut l´anunci de l´Evangeli i en formen ja una comunitat estable i definida: “La parròquia és una determinada comunitat de 
fidels constituïda de manera estable en l´Església particular, la cura pastoral de la qual, sota l´autoritat del Bisbe diocesà, s´encomana a un rector, com a pastor propi”.[2] S´estableixen així els elements que la constitueixen: una comunitat de fidels, els mitjans que requereix la seva cura pastoral (sagraments, anunci de la Paraula i educació en la fe), i el sosteniment en la comunió eclesial mitjançant la presència del pastor.
Seria sens dubte pretensiós intentar exhaurir la complexitat de la tasca de la parròquia en unes poques pàgines, bo i situant el context secularitzat dels països als qui s´adreça la nova evangelització. Però no podem eludir l´intent d´albirar, a la manera d´un esbós, els principals trets que podrien assenyalar un esguard adequat sobre la parròquia davant d´aquesta crida.
La presència de la parròquia en el context de la nova evangelització
Val a dir, en primer lloc, que la manera habitual de determinar la comunitat de fidels que establement defineixen la parròquia és el territori. I dic habitual, i no exclusiva, car existeixen altres criteris per fer aquesta determinació, i que permeten l´erecció jurídica de parròquies personals, en funció de criteris de nacionalitat (parròquies personals per atendre col·lectius d´origen forà al de la pròpia Conferència episcopal, per exemple), d´ofici (les parròquies castrenses, com a manera de determinar una comunitat del mateix Ordinariat), o fins i tot de criteris funcionals (parròquies universitàries). A efectes pràctics, em centraré en la parròquia concebuda com a comunitat determinada per una part (portio) del territori diocesà, deixant de banda les altres parròquies i àdhuc altres jurisdiccions personals que són cumulatives a l´estrictament parroquial (l´exempció dels religiosos i de les seves tasques, i altres realitats jurisdiccionals personals erigides per atendre labors pastorals peculiars: prelatures i ordinariats personals).
Davant la parròquia territorial, convé palesar algunes ambivalències. Algunes són molt evidents, com ara que la nova evangelització no admet el mateix tractament des del punt de vista d´una parròquia d´ambient rural que d´una altra d´ambient urbà. La idiosincràsia sociològica d´una i altra mereixen una diferent aproximació. No es tracta que l´embranzida de la secularització sigui diferent en l´una i en l´altra, sinó sobretot dels mitjans amb què poden comptar l´una i l´altra per a la tasca evangelitzadora. El mateix fet de l´origen dels fidels és diferent en ambient rural que en ambient urbà: aquest sol ser és més divers per la concentració d´amplis col·lectius provinents de la immigració recent, aquell és més estable en la continuïtat de les generacions anteriors; l´urbà és més fluctuant quant a permanència de les persones per circumstàncies laborals, i el rural és més estable; i fins i tot la presència del ministeri ordenat és més certa en ambient urbà (on les parròquies són més grans en nombre de fidels) que en ambient rural (on un mateix pastor sovint ha d´atendre més d´una parròquia).
Una segona ambivalència es podria identificar en el fet mateix de la territorialitat de la parròquia. Vull dir que l´arrelament d´una parròquia a un territori durant llargs anys (fins i tot segles, en el cas de les parròquies més antigues) facilita la proximitat al lloc concret i a la seva gent i entitats, a la seva història i als seus costums, ja sigui en un poble petit com en una barriada urbana amb poques dècades d´existència. Una de les grans riqueses de les parròquies és precisament la seva inserció en l´entrellat social del context on està, i la gran immediatesa amb què s´hi pot accedir. Fins i tot en el cas de nuclis urbans dispersos, en pocs minuts es pot arribar a la sol·licitud pastoral de la parròquia, cosa que no és possible, per exemple, en països de missió.
Ara bé, de la mateixa manera que la inserció i l´arrelament de la parròquia al seu territori és una de les seves riqueses, 
és també la seva limitació. La secularització no és un fet territorial, sinó global, i la nova evangelització cal afrontar-la també globalment. L´actuació concreta demanarà l´aplicació territorial, sens dubte, però es fa molt difícil pensar en una nova evangelització actuada només des de parcel·les territorials enfront d´un problema tan ampli. Potser això dóna resposta al neguit sovintejat entre els rectors de parròquia quan s´adonen que, per molt que puguin fer a les seves comunitats, sempre hi ha quelcom que els depassa i que, indefectiblement, minva l´eficàcia de la seva acció pastoral, perquè no és un problema concret del seu territori parroquial, sinó un problema global.
Amb tot i això, pel que fa referència als mitjans necessaris per al sosteniment de la fe, la parròquia continua sent insubstituïble. La dependència directa de la Jerarquia, que és l´agent principal responsable de l´evangelització i de l´atenció pastoral, fa de la parròquia l´ens “complet” des d´on es pot afrontar la nova evangelització, en tant que portio populi Dei de l´Església local, “realització particular de l'una i única Església de Jesucrist”.[3] La comunió de la parròquia amb el conjunt de l´Església diocesana unificada en l´ofici del bisbe diocesà serà garantia de la fecunditat de la seva acció pastoral en la nova tasca que s´emprèn. Però no sols per la communio eclesial, sinó també perquè la presència del ministeri ordenat aporta la jurisdicció completa que demana una completa atenció pastoral als fidels, i que no pot ser exercida d´una altra manera que parroquialment (amb les excepcions legítimes contemplades en el dret universal i particular).
Les dificultats per a una nova evangelització des de la parròquia
Una primera dificultat és la ja esmentada limitació de la parròquia en la seva acció pastoral enfront de la nova evangelització per la restricció al propi territori, ensems en la seva coordinació arxiprestal, diocesana i fins i tot de Conferència episcopal. Hi haurà fórmules i iniciatives més o menys reeixides en un país o un altre, però no podem oblidar en cap moment que els problemes globals han de ser afrontats globalment.
Podem seguir identificant una altra dificultat (potser la més punyent) en el fet que en la parròquia són absents els sectors transversals que d´una manera més forta influeixen en la secularització, com ara les universitats, les noves tecnologies, els mitjans de comunicació, les polítiques educatives que afecten les escoles, i els amplis sectors de la política, la cultura, l´art, etc. Tots aquests sectors deixen la seva empremta en la feligresia parroquial i en aquells habitants als quals hauríem d´arribar, però la parròquia no pot comptar amb tots els mitjans necessaris per afrontar-los. Fins i tot en el cas ideal d´una parròquia que pogués desplegar una tan basta acció pastoral que arribés a molts d´aquests sectors (pastoral per a universitaris, pastoral de la cultura, atenció a col·lectius de polítics i altres agents socials, pastoral de la comunicació...), la seva incidència seria molt relativa, i no deixaria de ser un cas aïllat.
També hem de tenir present una dada sociològica peculiar de les Esglésies d´antiga cristiandat. Em refereixo a l´envelliment progressiu de la població nadiua per la baixa taxa de natalitat, bastant comuna a les Esglésies europees i de l´Amèrica del Nord. El requeriment de nova immigració, per atendre les necessitats laborals i el sistema de previsió social, redueix la nova evangelització a una població progressivament envellida. I, paral·lelament, s´evidencia un transvasament de les noves generacions de catòlics a entitats apostòliques no estrictament parroquials, com ara els nous moviments. No falto a la justícia si em faig ressò del comentari comú en moltes parròquies que hi ha pocs joves que hi participin activament, mentre que els nous moviments es nodreixen en bona part d´aquell jovent “potencialment parroquial” (si se´m permet l´expressió). Com és lògic, el tractament d´aquest fet escapa a l´objecte d´aquestes línies, i en demanarien un de més adient i exhaustiu.
Aquest últim fet no ens allunya d´una altra dificultat. Actualment, sembla que la parròquia ha passat de ser un col·lectiu amb una forta consciència comunitària, a ser una entitat de serveis. No és que no sigui oportú procurar un ambient comunitari ferm i consolidat en el poble o en el barri, perquè precisament això és el que és una parròquia, sinó que amplis sectors de la feligresia, bo i identificant-se amb la seva parròquia, demanen d´ella una assistència pastoral ocasional o puntual més que no pas una comunitat cristiana en què hom es pot inserir. És molt freqüent la sol·licitud de sagraments (baptisme, eucaristia, reconciliació, matrimoni, unció dels malalts...), però poca la implicació del fidel que la demana un cop atesa la seva petició. Això reobre un cop més el perenne debat sobre si la parròquia ha de ser una comunitat de sosteniment de la fe o una comunitat evangelitzadora. Personalment no hi veig pas un sosteniment en la fe que no empenyi a l´evangelització i al testimoni del creient, però la vigència de la diatriba és prou coneguda en moltes mentalitats.
Finalment, hi ha el pes de la inèrcia dels temps passats, i una certa desconfiança envers les novetats. Des dels anys que seguiren el Concili Vaticà II, les parròquies han estat sovint sacsejades per diferents corrents d´estil en poc temps, i no és estrany que això les faci receloses de fórmules i aparents panacees que després han resultat sobrevalorades en les seves expectatives inicials. El sol fet que la nova evangelització sigui precisament “nova” troba un forta resistència en la inèrcia de les fórmules passades, quan tan sovint aquestes han estat canviants, i més sovint encara relatives en la seva eficàcia.
Perspectives parroquials per a la nova evangelització
La crida a la nova evangelització demana, per part de la parròquia, l´inevitable replantejament de la seva acció. No perquè sigui equivocada, ni de bon tros, sinó precisament perquè sigui incisiva en allò que ofereix, i incideixi d´una manera transformadora en els fidels i, amb el seu testimoniatge personal, en la societat en què viu.
Això mateix mostra que, en molts segles, l´acció pastoral de l´Església consisteix a evangelitzar els batejats, malgrat la contradicció que s´hi podria objectar. No és la primera vegada, certament, però sí que és nova, perquè estem davant un context no de paganització, sinó de secularització, on l´acostament religiós de la persona humana a Déu és qüestionat en sí mateix, i on la mediació eclesial és rebuda com un obstacle fins i tot per bona part dels fidels.
Davant aquest fet la parròquia necessita una adequació al seu context. Una adequació al propi territori (on ja té bona part de la seva millor riquesa, com ja he dit) segons les noves circumstàncies, pel que fa al barri o al poble, i a la justificació de la seva presència mitjançant la revitalització dels seus costums i tradicions identitàries, i noves formes de presència acceptades per tothom, i que caldrà esbrinar amb veritable sentit pastoral segons els llocs i els temps.
Caldrà incidir amb gran atenció en l´adequació del llenguatge amb què anunciar de nou la Bona Nova. No es tracta de canviar el missatge evangèlic, que és el que és, sinó de fer-lo entenedor a una societat que s´autocomprèn com una societat de la informació, una societat plural i que, a més, està en canvi constant, una societat que es vol desenvolupar d´una manera sostenible, una societat en un món globalitzat, i una societat que premia l´atenció personalitzada per sobre de discursos col·lectius. Avui dia, moltes vegades el llenguatge és una imatge, o un gest, i cal conèixer les maneres de fer-los compatibles amb la transmissió dels continguts. En aquest sentit, sembla imprescindible la visibilitat de l´activitat pastoral, sense cap altra pretensió que la comunicació i la posada en comú en un context atapeït d´ofertes. És massa freqüent el desconeixement per part dels fidels d´allò que poden trobar a la seva parròquia, i no seria just fer-los-en responsables de no trucar-hi a la porta, quan avui són tots els altres els qui estan trucant a la seva. Penso que és més que evident la inoperància d´esperar que vinguin a la parròquia quan no saben ni què hi poden trobar, perquè la mateixa parròquia no es dóna a conèixer.
Hi ha quelcom que pertany peculiarment a la parròquia, sigui arrelada en el territori que sigui, i que és un gran valor positiu molt sol·licitat. Em refereixo a l´oferiment explícit de la parròquia com a espai d´espiritualitat i d´acompanyament personal en la interioritat. El signe més visible de les parròquies és específicament el temple, edificat per a la trobada personal amb Déu, individual o comunitària. No ens hem d´estranyar que els fidels cerquin justament això: un lloc de trobada, un ambient adient on esplaiar l´esperit, i persones preparades per escoltar, acompanyar i sostenir el seu itinerari de vida interior. Per prosaic que sembli, aquest ambient demana condicions adequades, com ara la il·luminació, la temperatura, el silenci o el soroll, d´acord amb allò mateix que el fidel espera rebre. No cal dir que la primera condició perquè això es pugui fer és trobar la porta oberta... I això s´ha d´oferir, no s´hi val a quedar-se esperant que es demani, i hi té molt a veure com s´entengui l´acolliment i la disponibilitat, i s´hi dediquin els recursos que siguin necessaris.
Ateses també les circumstàncies presents, sóc del parer que la nova evangelització passa ineludiblement per una acció adreçada a la família sencera. Ja no es tracta, per exemple, d´atendre els infants, sinó les famílies dels infants: pares i germans. En un temps en què fins i tot a una festa d´aniversari d´un infant hi assisteix la família sencera, no es comprendria que la parròquia actués diversament. Per això caldrà trobar les maneres de facilitar l´atenció pastoral del conjunt familiar; també, però no sols, perquè és una institució en continu qüestionament. El vessant lúdic oportú a les edats haurà de ser un vessant prou explícit en la seva confessionalitat per no poder trobar-lo enlloc més, i estar presentat en línia d´excel·lència en la seva qualitat, d´acord amb la resta d´ofertes presents a la societat. És lògic que la formació dels agents que la puguin sostenir vagi d´acord amb l´exigència de l´acció.
En aquesta mateixa línia, el sentit de minoria (de vegades fins i tot d´assetjament) que acompanya el fidel de les nostres parròquies el porta a cercar altres fidels en la seva situació, i, en el millor dels casos, a preparar accions conjuntes i ben organitzades. No és, per tant, rar que cerquin en la parròquia un lloc natural per desenvolupar les seves iniciatives apostòliques, i la parròquia haurà d´estar atenta a acollir-les, purificar-les (si és el cas), i facilitar en la mesura del possible les condicions per al seu desenvolupament, bo i acceptant que són els mateixos fidels els responsables. La crida a una nova evangelització demana de la parròquia una resposta proporcionada a les noves iniciatives que aquesta crida susciti en el Poble de Déu, aportant el sentit de comunió eclesial necessari per a la seva fecunditat.
I, finalment, entenc que un testimoniatge que vulgui ser genuïnament evangèlic en una societat desenvolupada d´antiga nissaga cristiana, ha de ser el testimoniatge de la caritat. L´ajuda i l´assistència fraterna a aquells que queden fora del desenvolupament i del benestar serà un segell d´autenticitat de la nova evangelització. Moltes vegades aquest testimoniatge haurà de sobreabundar allà on precisament la secularització incideix més negativament amb corrents d´opinió contràries. Em refereixo, per exemple, a una assistència a les mares que per manca de recursos econòmics es veuen pressionades a avortar, o a als infants que haurien estat “prescindibles” de saber-se una malformació abans del naixement. Penso també en l´ajuda exquisida que demanen les persones sobre les quals pesa l´amenaça de l´eutanàsia; l´ajuda més necessària dia rere dia a qui ha patit les conseqüències de la mentalitat divorcista; i l´atenció a les víctimes de la xacra de la SIDA. Això sense descuidar els sectors tradicionalment més desfavorits que englobaríem en l´anomena´t quart món, i mirant de sostenir tota iniciativa que tingui per objecte el desenvolupament en països de Tercer Món. Sigui quina sigui l´atenció fraterna, el que sí és clar és la necessària presència del rostre caritatiu de l´Església en el seu vessant més pròxim i present de la parròquia.
Per cloure aquestes línies, vull recordar un document que massa aviat ha quedat silenciat en la pastoral parroquial. Em refereixo a la carta Novo millennio ineunte, del servent de Déu Joan Pau II. Allà estava perfilada, en els seus trets fonamentals, la nova evangelització, i no era gaire difícil treure´n aplicacions concretes per a la parròquia. Si hi sumem la continuïtat que, d´una manera brillant, en fa el Sant Pare Benet XVI, i les seves contínues i repetides crides, amarades d´un estil cordial, dialogant amb el món, i ferm en la fe que és anunciada, de ben segur que podrem trobar els camins, les maneres i els llenguatges oportuns per continuar presentant Jesucrist com a veritat de vida plena.
Homer Val i Pérez Doctor en Dret Canònic Rector de la Parròquia de Sant Rafael de Barcelona
[1] Motu proprio Ubicumque et semper de Benet XVI, pel qual s´institueix el Consell Pontifici per a la Promoció de la Nova Evangelització.
[2] Codi de Dret Canónic, c. 515.
[3] Ratzinger, Joseph, prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, Carta Communionis notio, 9. (1992).
