En sintonia amb la nova evangelització promoguda per Benet XVI, sembla important reflexionar sobre el paper de les homilies en la missa dels diumenges o en altres festes i en la manera de millorar-les. Són milions els deixebles de Crist que n´escolten arreu del món. I hi ha molts fidels que en qüestionen la qualitat, sobretot pel que fa als continguts: de vegades, s´hi parla de temes allunyats de les lectures de la Santa Missa o bé s´hi expressen opinions personals del celebrant; en altres casos, les homilies es limiten gairebé a ser una repetició dels textos llegits. Sovint, alguns fidels –fora de la Missa– intercanvien opinions o crítiques de manera més o menys adient sobre els defectes que hi han trobat.

Pero, de vegades, és fàcil que ens passin per alt alguns enfocaments equivocats en la predicació. Per exemple, un pot sentir una homilia molt bonica un vespre de Divendres Sant, que comenta les parts del ritus i que presenta la mort de Crist com una manera d´acompanyar-nos, a cadascú de nosaltres, en els patiments de la vida i, especialment, en la pròpia mort. En el silenci de meditació que ve després de l´homilia, un es demana: entesos, el Senyor m´acompanya i m´aconsola no només amb paraules, sinó també amb obres, però ¿em salva, em redimeix i em dóna una vida nova que s´encamina a la Vida i a la Resurrecció després de la meva mort? ¿He sentit res sobre Jesús mort com a víctima propiciatòria pels pecats de tots els homes?

Els exemples serien molt nombrosos. És per això que, en la seva recent exhortació apostòlica postsinodal Verbum Domini,[1] Benet XVI esmenta «l´atenció que s´ha dedicat en el Sínode al tema de l´homilia»[2] i recorda que també en l´exhortació posterior al Sínode immediatament anterior, dedicat al sagrament de l´Eucaristia, havia remarcat «la necessitat de millorar la qualitat de l´homilia.»[3] La preocupació del Magisteri[4] per les homilies no és pas una cosa nova, pero ara es vol destacar la necessitat de tenir homilies de qualitat.

L´homilia, part de la celebració eucarística

Tornem a llegir amb atenció l´ensenyament del Sant Pare en el núm. 59 de la Verbum Domini: «Ja en l´exhortació apostòlica postsinodal Sacramentum caritatis, vaig recordar que “la necessitat de millorar la qualitat de l´homilia està relacionada amb la importància de la Paraula de Déu”. De fet, “és part de l´acció litúrgica” i ha d´afavorir una millor comprensió i eficàcia de la Paraula de Déu en la vida dels fidels».

L´homilia no és, doncs, un moment per adreçar-se als fidels per tal de comunicar-los alguna cosa diferent que allò que diuen els textos sagrats que s´acaben de llegir. És «part de l´acció litúrgica», no un afegitó opcional. La seva finalitat és «afavorir una millor comprensió i eficàcia de la Paraula de Déu en la vida dels fidels».

La Santa Missa és acció de Déu en la seva Trinitat de Persones: Pare, Fill i Esperit Sant. És acció de Crist –l´únic Sacerdot–, mitjançant instruments humans, els sacerdots. Ells deixen el seu propi ésser –paraules, gestos, intel·ligència, cor– per actuar in Persona Christi Capitis, en nom de Jesucrist, Cap de l´Església, i no pas, doncs, en nom propi. Per tant, convé ajudar els fidels –i també el celebrant mateix– a comprendre, sota l´acció de l´Esperit Sant, la Paraula de Déu, i a fer que sigui més eficaç en les seves vides.

Actualitzar la Paraula de Déu dins de la celebració eucarística

«L´homilia –continua dient el Sant Pare– constitueix una actualització del missatge bíblic, de manera que cal portar els fidels a descobrir la presència i l´eficàcia de la Paraula de Déu en la realitat quotidiana de la seva pròpia vida»[5].

La situació fonamental dels homes i de les dones d´avui en dia en relació amb Déu, continua sent i serà la mateixa: som obra seva, creats a la seva imatge i semblança, filles i fills estimats de Déu. Tanmateix, les circumstàncies actuals de la vida humana, especialment en relació amb els altres i amb el món –el treball i tants aspectes de la cultura–, han canviat. Per això és necessària aquesta «actualització del missatge bíblic». A tots ens cal «descobrir la presència i l´eficàcia de la Paraula de Déu en la realitat quotidiana de la pròpia vida». Convé, doncs, facilitar que s´escolti la Paraula de Déu, com allò que realment és: com a Paraula eterna, sempre actual, sempre jove, adreçada a cadascú de nosaltres: a mi, en primera persona i en el moment determinat de la meva biografia actual.

Quan estem immersos en un treball amb horaris exigents i vivim envoltats d´una cultura mediàtica que no és fàcil d´escatir, la simple lectura de la Paraula de Déu podria no incidir en la pròpia existència i quedar com un pis superior sense escales que el comuniquin amb la planta baixa de la casa de Déu que és cada cristià.

L´homilia no és pas una classe ni una conferència pronunciada en una aula o fins i tot en un temple fora de la Missa o d´alguna altra acció litúrgica. Forma part d´una acció divina, de la celebració de l´Eucaristia, en la qual es torna a fer present l´únic Sacrifici de Jesús al Calvari. Per això, l´homilia té un caràcter peculiar, perquè forma part d´un tot més vast. El Sant Pare escriu: «S´ha d´encaminar a la comprensió del misteri que se celebra, convidar a la missió, fer que l´assemblea es disposi a la professió de la fe, a l´oració universal i a la litúrgia eucarística»[6]. És a dir, que ens disposem a renovar la nostra fe en la Trinitat, dient el Credo, i, en acabat, a pregar per les necessitats de tothom i a entrar en la part de la litúrgia eucarística amb l´oferiment de totes les nostres coses, perquè el Senyor les uneixi a l´hora de fer present, de nou, el Sacrifici de la Creu, seguit de la seva Resurrecció i de la seva Ascensió, juntament amb el Pare.

L´orientació de l´homilia és aquesta: preparar-nos i introduir-nos en aquesta acció divina oferint-nos també nosaltres amb el Crist. Aquest fet, la nostra inserció personal, agafa accents diversos segons els textos proposats per l´Església en cada celebració de la Missa i segons les circumstàncies dels participants. L´homilia ens ha de facilitar que ens deixem endur pel Crist, que ens amarem de la seva Sang, a les seves mans nafrades, per poder ser escampats, com la bona llavor de blat, al camp del nostre món, el de la família, del treball diari, de la participació activa en la vida pública.[7]

Crist, centre de l´homilia 

El Romà Pontífex detalla algunes conseqüències del singular paper que té l´homilia: «els qui, per un ministeri específic, estan encarregats de la predicació, s´han de prendre aquesta tasca molt seriosament. S´han d´evitar homilies genèriques i abstractes, que ocultin la senzillesa de la Paraula de Déu, i també inútils divagacions que podrien fer que l´atenció se centrés més en el predicador que en el cor del missatge evangèlic. Als fidels, els ha de quedar ben clar que allò que interessa al predicador és mostrar el Crist, que ha de ser el centre de qualsevol homilia». El sacerdot, enamorat de Crist, predica de gust, amb alegria, perquè és Jesús qui atreu totes les ànimes i no deixa indiferent ningú.

Crist és el centre de qualsevol homilia. L´és com a contingut, perquè es tracta de «mostrar el Crist». És per això que disposem d´uns relats inspirats per l´Esperit Sant, narracions humanes i divines al mateix temps: els quatre evangelis, acompanyats d´altres escrits que també són Paraula de Déu. Crist és el contingut, és el Camí, la Veritat i la Vida, la Llum que il·lumina tots els homes. Bona part d´aquests textos pertanyen al gènere narratiu, tant adient a les circumstàncies actuals i a la de tots els temps. Les paràboles ens interpel·len, ens mouen a pensar. De vegades, deixen a l´oient la tasca de treure´n la conclusió.

Però també la manera de mostrar el rostre amable de Jesucrist té –abans, ara i sempre– una pauta donada per Déu mateix, i una llum i un foc de l´Esperit Sant en la intel·ligència i en el cor del predicador i dels altres fidels que participen en la Missa.

Segons Benet XVI, «als fidels, els ha de quedar ben clar que allò que interessa al predicador és mostrar el Crist, que ha de ser el centre de qualsevol homilia».[8] Com és natural, això ens porta a donar més importància als paràgrafs de l´Evangeli que s´han llegit a la Missa que no pas a altres textos.

Els fidels perceben l´amor del celebrant per Crist en el to, en les expressions, en l´alegria, la senzillesa, l´entusiasme. D´aquí en prové un tipus particular de preparació exigida per l´homilia: un estudi meditatiu, unit íntimament a l´oració personal. «Per això cal que els predicadors estiguin familiaritzats i tinguin un tracte habitual amb el text sagrat; que es preparin per a l´homilia amb la meditació i l´oració, perquè prediquin amb convicció i passió».[9] Es demana, doncs, una bona preparació teològica, que no ha d´estar mai separada de la meditació.

Com és natural, els fidels també es fixen en el comportament del pastor. Recordant sant Jeroni[10], el Sant Pare recorda que la predicació ha d´anar acompanyada del testimoniatge de la pròpia vida: «En el sacerdot de Crist, la ment i la paraula han de concordar»[11].

Tres preguntes per a la preparació de l´homilia 

Benet XVI assumeix el suggeriment del Sínode de Bisbes de 2008 perquè es tinguin en compte les preguntes següents a l´hora de preparar l´homilia: Què diuen les lectures proclamades? Què em diuen a mi personalment? Què he de dir a la comunitat, tenint present la seva situació concreta?[12]. Aquestes tres preguntes són una gran ajuda per millorar les homilies.

1. Què diuen les lectures proclamades?

En primer lloc, cal conèixer què diuen les lectures. Normalment, el celebrant necessita actualitzar la seva comprensió del text i fer servir els instruments adequats. És per això que utilitza textos paral·lels dels mateixos evangelis, i també les referències implícites o explícites de passatges de l´Antic Testament. Com és natural, aquesta lectura es fa a la llum de la Tradició i amb l´ajuda del Magisteri precedent i actual, que es troba orgànicament sistematitzat al Catecisme de l´Església Catòlica. Tots els fidels, sacerdots i laics, agraïm a Déu la llum que ha escampat el llibre de Benet XVI Jesús de Natzaret, les seves homilies, les del seu predecessor, Joan Pau II, i les de l´Ordinari de la pròpia circumscripció eclesiàstica.

No són pas poques les persones que afirmen que Benet XVI passarà a la història per la qualitat i l´estil de les seves homilies, que recorden l´estil dels pares de l´Església.[13]

Pel que fa a l´Evangeli, és molt útil tornar a tenir present algun comentari del passatge de cada missa en una de les nombroses vides de Jesús. Al llibre esmentat de Benet XVI, se cita una excel·lent tradició: R. Guardini, F. M. Willam, K. Adam, G. Papini, Daniel Rops, etc. Remarquem, també, com a exemples que s´hi poden afegir, Justo Pérez de Urbel, l´Emmanuel de Carles Cardó, l´abat G. Ricciotti i d´altres més recents.

No caldria dir que tota aquesta preparació ha de ser prèvia. Per això s´ha dit, amb un cert humor: fer una homilia demana saber l´exegesi pròpia de la teologia bíblica, però no és pas ara el moment de donar una lliçó d´exegesi.

2. Què em diuen a mi personalment?

És molt important aquesta segona pregunta, suggerida pel Sínode al celebrant en la seva tasca d´actualitzar els textos llegits. El Sant Pare comenta, en l´esmentat núm. 59 de la Verbum Domini: «El predicador ha de ser “el primer a deixar-se interpel·lar per la Paraula de Déu que anuncia”[14], perquè, com diu sant Agustí: “Perd el temps predicant exteriorment la Paraula de Déu qui no n´és oient en el seu interior”[15].»

És coneguda la descripció dels tres graus de creixement intel·lectual i pedagògic del professor: quan és jove, acostuma a ensenyar més del que sap, perquè, sovint, transmet idees llegides no fa gaire, i, per tant, encara no prou assimilades; el profesor més madur diu allò que realment sap; qui arriba a ser «mestre» no expressa tots els seus coneixements: només ensenya allò que convé als seus alumnes. Amb tot plegat, es posa en relleu el paper de la «interiorització» dels coneixements i de la seva inserció existencial dins de la pròpia vida.

3. Què he de dir a la comunitat, tenint en compte la seva situació concreta?

Si el predicador viu en un tracte habitual amb Jesús i esforçant-se per ser un altre Crist, ja ha de pensar sovint en els seus germans. En parla amb Jesús, vol saber-ne les necessitats, tant espirituals com materials. Li demana al Senyor que l´il·lumini en la seva pregària personal: Senyor, què els diries, aquest diumenge? Què vols que els digui?

En un clima de decadència cultural, tots necessitem sentir el to vivificant, afectuós, positiu, de Jesús, que omple de llum, d´alegria, d´esperança. El celebrant de la missa també busca transmetre una altra veritat fonamental, remarcada en la primera carta de sant Joan: «En això consisteix l'amor: no som nosaltres qui hem estimat Déu, sinó que és ell qui ha estat el primer d'estimar-nos i ha enviat el seu Fill com a propiciació pels nostres pecats.»[16]

En aquest clima de sentir-se estimats per Déu, de saber que som fills de Déu, és més fàcil voler conèixer millor la doctrina, les paraules de vida ensenyades per Jesús i transmeses per l´Església. És més dinàmic el desig operatiu de formar-se més, de mantenir-se ferms en la fe en un ambient sovint neopagà, i reconèixer els propis pecats sense desanimar-se i sense voler-los amagar.

En les circumstàncies actuals, tots necessitem abundor de doctrina sana. D´aquí que el Sant Pare recomani també els breus comentaris en la missa ferial: «no s´han de deixar d´oferir, també, quan sigui possible, breus reflexions adients a la situació, durant la setmana, en les misses cum populo, per ajudar els fidels a acollir i a fer fructífera la Paraula que s´ha escoltat.»[17]

En qualsevol cas, convé sempre preparar-les bé, amb estudi i amb pregària, sense improvisar. Així és possible pensar amb precisió, amb claredat i de manera atractiva, allò que es vol dir i exposar-ho en un temps raonable. En general, és important evitar les homilies massa llargues, que poden reflectir poca preparació, no fos cas que ens assembléssim a aquell autor d´un text de tres mil pàgines que es va excusar davant de l´editor i li va dir que li havia sortit tan llarg perquè havia tingut poc temps.

L´amistat amb Jesús, de la qual en depèn tot

Aquest és un punt essencial i no es pot donar mai per descomptat. Al meu parer, l´amistat amb Jesús hi té molt a veure. Benet XVI ho ha esmentat sovint. En el pròleg del primer volum de Jesús de Natzaret es refereix a la impressió, força escampada en la consciència general de cristiandat, que sabem poques coses certes sobre Jesús. Només la fe en la seva divinitat hauria plasmat, posteriorment, la seva imatge. «Aquesta situació és dramàtica per a la fe, perquè deixa en un lloc incert el seu autèntic punt de referència: l´íntima amistat amb Jesús, de la qual en depèn tot.»[18]

Aquesta expressió, «l´íntima amistat amb Jesús, de la qual en depèn tot», és una de les claus decisives per entendre aquest pontificat que concedeix tanta importància al tracte personal amb Jesús en la Paraula, en l´Eucaristia, i en tota la litúrgia.

No es coneix realment Jesús si no se l´acompanya diàriament amb els Dotze, els setanta-dos deixebles, les dones que ajuden el Mestre i tantes altres persones que surten als textos sagrats. La nova evangelització neix d´un tracte renovat d´amistat amb Jesús, que no és només una figura del passat. Podem parlar-ne amb l´entusiasme i l´alegria de l´apòstol Joan en la seva primera carta: «Allò que era des del començament, allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, allò que les nostres mans han palpat referent a la Paraula de la vida –perquè la vida s'ha manifestat, i l'hem vista i en donem testimoniatge i us anunciem la vida eterna, la que era a prop del Pare i se'ns ha aparegut–, allò que hem vist i sentit, us ho anunciem també a vosaltres a fi que també vosaltres tingueu comunió amb nosaltres. I la nostra comunió és amb el Pare i amb el seu Fill Jesucrist. I us escrivim aquestes coses a fi que la nostra joia sigui plena.»[19] Vegeu, per exemple, com sent la contemporaneïtat amb Crist sant Cirili de Jerusalem en les seves catequesis (anys 348-350):

Qualsevol acció de Crist és motiu d´alegria per a l´Església universal; però el màxim motiu de joia és la creu. Així ho expressa amb encert Pau, que ho sabia tan bé: Pel que fa a mi, que Déu m´alliberi de gloriar-me, si no és en la creu de Crist.

Certament, va ser una cosa digna d´admirar el fet que el cec de naixement recuperés la vista a Siloè; però, en què va beneficiar això a tots els cecs del món? Va ser una gran cosa preternatural, no n´hi ha pas dubte, que Llàtzer recuperés la vida, després de quatre dies de ser mort; ara bé, aquest benefici el va afectar només a ell, perquè en què va beneficiar els qui, en tot el món, eren morts pel pecat? Una altre fet admirable fou que amb cinc pans, com una font inesgotable, n´hi hagués prou per alimentar cinc mil homes; ara bé, en què va beneficiar això els qui, arreu del món, estaven turmentats per la fam de la ignorància? Fou certament meravellós que quedés alliberada aquella dona a qui Satanàs havia lligat amb la malaltia des de feia divuit anys; tanmateix, de què ens va servir a nosaltres, que estàvem lligats amb les cadenes dels nostres pecats? En canvi, el triomf de la creu va il·luminar tots els qui patien la ceguesa del pecat, ens va alliberar a tots dels lligams del pecat, va redimir tots els homes.[20]

Crist no es queda arraconat en el passat: viu i actua ara, en el segle XXI, com ho va fer en el segle IV. En certa mesura, fins i tot d´una manera més universal ara que durant els seus anys de vida a la terra.

Els sants, raigs de llum de la Paraula de Déu

La Verbum Domini esmenta amb joia el paper dels sants. «La interpretació de la Sagrada Escriptura fora incompleta si no tingués en compte els qui han viscut realment la Paraula de Déu, és a dir, els sants. És això mateix: «viva lectio est vita bonorum». Així, doncs, la interpretació més profunda de l´Escriptura prové precisament dels que s´han deixat conformar per la Paraula de Déu i l´han escoltat, llegit i meditat de manera assídua (...)»[21].

El Sant Pare no pensa només en els sants de fa molts segles, sinó també en els d´èpoques més recents i fins i tot en els qui ens són contemporanis: «Cada sant és com un raig de llum que surt de la Paraula de Déu. Pensem, per exemple, en sant Ignasi de Loyola, la seva recerca de la veritat i el seu discerniment espiritual; en sant Joan Bosco i la seva passió per l´educació dels joves; en sant Joan Maria Vianney i la seva consciència de la grandesa del sacerdoci com a do i com a tasca; en sant Pius de Pietrelcina, com a instrument de la misericòrdia divina; en sant Josepmaria Escrivá i la seva predicació sobre la crida universal a la santedat; en la beata Teresa de Calcuta, missionera de la caritat de Déu en els més pobres; i també en els màrtirs del nazisme i del comunisme, representats, d´una banda, per santa Teresa Benedicta de la Creu (Edith Stein), monja carmelita, i, d´altra banda, pel beat Lluis Stepinac, cardenal arquebisbe de Zagreb».[22]

Agraeixo a Déu poder recordar la predicació que li vaig sentir a sant Josepmaria, que, des de ben jove, es va endinsar en la vida de Jesús «com un personatge més», i així ho va aconsellar, com un camí a l´abast de tothom per arribar a la santedat. «Per acostar-vos al Senyor a través de les pàgines dels Evangelis, sempre recomano que us esforceu per endinsar-vos tant en l´escena que hi participeu com un personatge més. Així –coneixo tantes ànimes normals i corrents que ho viuen–, us hi capbussareu com Maria, pendent de les paraules de Jesús, o bé com Marta, gosareu explicar-li sincerament els vostres neguits, fins i tot els més insignificants.»[23]

Dos instruments sol·licitats per Benet XVI 

D´aquí a un temps, disposarem d´un directori homilètic: «Predicar de manera adient i cenyint-se al Leccionari, és realment un art que demana una pràctica. Per tant, en la línia d´allò que es va demanar en el Sínode anterior, demano a les autoritats competents que, pel que fa al Compendi eucarístic, es pensi també en instruments i subsidis adients per ajudar els ministres a portar a terme la seva tasca de la millor manera possible, com ara amb un Directori sobre l´homilia, de manera que els predicadors hi puguin trobar una ajuda útil per preparar-se per a l´exercici del ministeri.»[24]

A més, en el Motu proprio Ubicumque et semper de Benet XVI, del 12 d´octubre de 2010, en què es constitueix el nou Consell Pontifici per a la Promoció de la Nova Evangelització, s´indica com una de les tasques a dur a terme: «promoure l´ús del Catecisme de l´Església Catòlica, com a formulació essencial i completa del contingut de la fe per als homes del nostre temps» (art. 3, núm. 5). Realment, en aquesta gran obra del pontificat de Joan Pau II, tots els fidels hi troben una formulació completa de la fe per als moments actuals, en què el Concili Vaticà II es presenta en tota la seva bellesa com a inserció en el corrent vital i doctrinal del Magisteri al llarg dels segles. El predicador hi troba una ajuda per meditar els textos litúrgics. Val la pena recordar també la gran ajuda del Compendi del Catecisme de l´Església Catòlica, com un instrument més accessible per estudiar-lo i retenir-lo en la memòria.

El cicle triennal del leccionari per a la missa dels diumenges i solemnitats permet considerar tots els aspectes del misteri de Crist. Però, des dels temps antics, ha estat també un bon complement per a l´estudi detallat de la professió de la fe, en el seu desenvolupament homogeni al llarg dels segles. Per això, l´estudi individual o en grup del Catecisme de l´Església Catòlica contribueix a conèixer millor, en la seva bellesa i harmonia, tot el conjunt orgànic de la Revelació divina. Aquestes lliçons no se situen pas al marge, sinó en connexió amb l´homilia litúrgica. No hi ha dubte que un ús més assidu del Catecisme contribuirà a una predicació de qualitat de cara a aquesta tasca difícil i apassionant que és la nova evangelització.

   Lluís Clavell

Professor de filosofía i exrector de la Universitat Pontifícia de la Santa Creu, Roma

President de la Pontifícia Acadèmia de sant Tomàs d´Aquino

[1] Considera les proposicions presentades pel Sínode ordinari de bisbes de 2008, dedicat a la Paraula de Déu.

[2] BENET XVI, Exh. Apost. Verbum Domini, núm. 59.

[3] BENET XVI, Exh. Apost Sacramentum Caritatis, núm. 46

[4] Vegeu Sacrosanctum Concilium, núm. 35 o Institutio generalis Missalis Romani, 2002 (núm. 29, 65-66).

[5] BENET XVI, Exh. Apost. Verbum Domini,

[6] BENET XVI, Exh. Apost. Verbum Domini,

[7] Vegeu sant JOSEPMARIA ESCRIVÀ DE BALAGUER, Forja, núm. 894

[8] BENET XVI, Exh. Apost. Verbum Domini, núm. 59.

[9] BENET XVI, Exh. Apost. Verbum Domini, núm. 60

[10] «Que els teus actes no desdiguin de les teves paraules, perquè no passi que, quan tu prediques a l´església, algú pugui dir-se a ell mateix: «I per què, doncs, tu, precisament, no et comportes així?” (sant Jeroni, Epístola 52,7: CSEL 54, 426-427).

[11] BENET XVI, Exh. Apost. Verbum Domini, núm. 60.

[12] BENET XVI, Exh. Apost. Verbum Domini, núm. 59.

[13] Precisament per destacar aquesta característica del seu pontificat, s´ha publicat el volum "Omelie di Joseph Ratzinger, papa. Anno liturgico 2010" (a cura di Sandro Magister, Libri Scheiwiller, Milano 2010, pàg. 420).

[14] Propositio 15 de l´esmentat Sínode dels Bisbes de 2008.

[15] Sermo 179,1: PL 38, 966.

[16] 1 Joan 4, 10.

[17] BENET XVI, Exh. Apost. Verbum Domini, núm. 59.

[18] JOSEPH RANTZINGER-BENET XVI, Jesús de Nazaret, La esfera de los libros, Madrid, 2007. N´hi ha traducció catalana (Claret, Barcelona, 2007).

[19] 1 Juan 1, 1-4.

[20] Sant Ciril de Jerusalem, Catequesis 13,1. 3. 6. 23: PG 33, 771-774. 779. 799. 802.

[21] Exh. Apost. Verbum Domini, núm. 48.

[22] Ibidem

[23] Sant Josepmaria EscrivÀ, Amics de Déu, núm. 222.

[24] Exh. Apost Verbum Domini, núm. 60.