Llum del món. El Papa, l'Església i els signes dels temps

Benet XVI

Una conversa amb Peter Seewald

Editorial Herder

Barcelona, 2010

225 pàg.

És un fet insòlit que un Papa es presti a una entrevista de sis hores. Ja només per això el llibre adquireix un interès especial. Certament, l´entrevistat i l´entrevistador ja es coneixien quan el primer era Cardenal: van fer dos llibres ben coneguts: La sal de la terra i Déu i el món. Però ara, en aquest cas, és ben diferent.

La temàtica de tot el llibre, equilibradament distribuït en tres parts, iguals pel que fa al nombre de pàgines, troba un bon resum en el subtítol.

Impressiona comprovar que el Sant Pare, gran teòleg i professor d´una talla intel·lectual indiscutible, no defuig cap de les preguntes que se li formulen, per incòmodes que siguin. Ho dic perquè una bona part del llibre és dedicada a temàtiques punyents. Em refereixo, sobretot, a la crisi de la cultura de l´Occident, on, per una banda, s´intenta separar el progrés tècnic de l´evolució moral, amb el perill d´autodestrucció que això comporta; i, per l´altra, impera el relativisme anticristià, mostrant-se ara d´una manera gairebé dictatorial allò que al principi semblava neutre i tolerant. Es destaquen també, a parer meu, els problemes ecològics i econòmics globals, fruit, potser, d´una llibertat irresponsable. I, finalment, el gran escàndol dels abusos que avergonyeixen i conviden a una revisió humil per tal de purificar-se, no sols els homes d´Església, sinó tot el món.

No es tracta aquí de fer un resum del llibre ni de comentar frases soltes, tretes potser de context, que ens portarien a fer dir al Papa coses que tal vegada no ha dit. Però sí que és permès descobrir com el Sant Pare insisteix en una idea d´una manera, diríem, transversal al llarg de tot el llibre. Aquesta idea, o missatge, que Benet XVI ens dóna és el següent: calen noves maneres d´explicar les coses i entre tots hem de buscar-les, per poder dur a terme la Nova Evangelització a què tots estem cridats.

Així, en el capítol dedicat a «la dictadura del relativisme», diu que «ser cristià no ha d´esdevenir una mena d´estrat arcaic que d´alguna forma retinc i visc, per dir-ho així, paral·lelament a la modernitat [...]. Aquí cal una gran lluita espiritual. Això mateix vaig expressar recentment en particular a través de la fundació d´un Consell Pontifici per a la Nova Evangelització. És important que intentem viure i pensar el cristianisme de tal manera que s´integri en la modernitat bona i correcta i se separi i distingeixi d´allò que esdevé una contrareligió» (pàg. 69). I «aquesta gran lluita travessa avui tot el món» (pàg. 70).

En el capítol «Temps de conversió», Benet XVI recorda que una inquietud de Joan Pau II era la d´assenyalar amb claredat que la nostra mirada es dirigeix al Crist que vindrà. I diu: «Sovint aquesta condició del Crist vinent s´ha proclamat amb fórmules que, si bé són veritables, al mateix temps han envellit. Ja no parlen al nostre estil de vida i, sovint, han deixat de ser comprensibles per a nosaltres. O bé aquell Crist que ve sofreix un buidament total i és falsificat en el sentit d´un tòpic moral general, del qual no prové res i el qual tampoc no significa res. Per tant, cal procurar dir la substància com a tal, però dir-la d´una forma nova». El Papa proposa algunes maneres per dur-ho a terme, però assenyala que, perquè les nostres paraules tinguin força i siguin expressades d´una manera adient, abans hem de viure el cristianisme des d´Aquell que vindrà, de manera que aquest Crist «pot ser traduït de manera que pugui ser present a l´horitzó de comprensió del món secular. Aquest és el gran mandat davant el qual ens trobem» (pàg. 76-77).

Just al començament de la tercera part del llibre, les paraules que fa servir per expressar aquest missatge transversal poden semblar duríssimes: «Com deia, la religiositat s´ha de regenerar de nou en aquest gran context i ha de trobar d´aquesta manera noves formes d´expressió i comprensió. L´home d´avui ja no comprèn, sense més, que la sang de Crist a la creu es expiació pels seus pecats. Són fórmules grans i vertaderes, però que ja no tenen cap mena de lloc en tot l´entramat del nostre pensament i en la nostra imatge del món, fórmules que cal traduir i captar de nou» (pàg. 143). Tot seguit, el Papa ofereix algunes possibles línies d´actuació en aquest sentit, sense perdre de vista que el problema és molt seriós.

Com és possible que, en tants països de l´Occident, la gran majoria dels nens aprenen la religió catòlica durant molts anys a l´escola, per acabar tenint idea, per exemple, del budisme, sense conèixer tan sols els trets fonamentals del catolicisme? Això és responsabilitat dels bisbes, diu Seewald. El Sant Pare diu que és una pregunta que ell també es planteja. «És incomprensible com és possible que sigui tan poc allò que se´ls queda adherit, per expressar-lo d´aquesta forma. En aquest punt, els bisbes, de fet, han de reflexionar seriosament com es pot donar a la catequesi un cor nou, un rostre nou. [...] Naturalment cal que ens preguntem sempre quines coses, encara que abans hagin estat considerades com a essencialment cristianes, eren en realitat només l´expressió d´una època determinada. Què és, doncs, allò realment essencial? És a dir, hem de tornar una i altra vegada a l´Evangeli i a les paraules de la fe per veure en primer lloc què forma part d´això?; en segon lloc, què es modifica legítimament amb el canvi dels temps?; i, en tercer lloc, què no forma part d´això? El punt determinant és sempre, en darrera instància, trobar la distinció correcta» (pàg. 148-149).

Cap al final del llibre, en «L´anomenat embús de les reformes», quan se centra en problemes de caire moral, entre els quals hi ha el famós tema del preservatiu, que tanta tinta ha fet córrer, el Sant Pare no és menys clar en enviar el mateix missatge: «Les perspectives d´Humanae Vitae continuen sent correctes. Ara bé, trobar de nou els camins per poder viure-les és quelcom diferent [...]. Dir tot això de forma pastoral, teològica i conceptual en el context de la sexologia i l´antropologia actuals de tal manera que sigui comprensible és una gran tasca en la qual hom està treballant i en la qual s´ha de treballar encara més i millor» (pàg. 153-154).

Fetes aquestes consideracions, ja només resta animar a llegir aquest magnífic llibre i manifestar, si se´m permet, allò que molts pensen, i és que la traducció castellana i, més encara la catalana, són clarament millorables. A voltes les presses no faciliten un acabat més acurat.

Ignasi Fabregat Torrents