El cervell femení

Amb un disseny diferent al masculí, conforma una manera propia de percebre la realitat i de viure

Una qüestió debatuda, i ja superada, és si el dimorfisme sexual home-dona –evident en els aspectes genètic, hormonal i anatòmic– va més enllà de les diferències òbvies de la paternitat i la maternitat en la transmissió de la vida i afecta les estructures cerebrals.

La resposta de les neurociències és afirmativa i anul·la l´escletxa antropològica propugnada per la teoria del gènere, en afirmar que la identitat sexual de l´individu és una construcció social: existeix un cervell de dona i un cervell d´home, diferents arquitectònicament i en les estratègies per processar la informació, les emocions i elaborar les respostes. Per tant, hi ha dues maneres humanes de percebre la realitat i habitar el món.

Determinació natural

Les dues maneres de ser persona enfonsen les arrels en la dotació genètica específica de la naturalesa humana i en les lleis universals inherents a la condició sexuada. En efecte, els gens codificats en els cromosomes sexuals, simètrics –XX– en la dona o asimètrics –XY– en l´home, són diversos, i ho és la construcció del cervell de cadascun.

Las neurociències defineixen, sense cap mena de dubte, que cada persona creix i madura en relació amb els altres sobre la base natural de la seva identitat genètica. Les diferències són evidents, i algunes preferències i la forma de comportar-se es manifesten en edats en què la influència dels estereotips i l´educació tenen encara escassa rellevància. Indubtablement, existeix una base biològica subjacent a l´existència de dos tipus de cervell.

Cadascú configura el seu propi cervell, que no és mai unisex, i que predisposa a estils específics propis de percebre la realitat i de comportar-se. Pel fet de ser cervells humans –a diferència dels cervells dels ximpanzés–, són enormement plàstics: maduren al llarg de la vida, construint el mapa natural de les diferents àrees cerebrals, i les connexions entre les neurones d´aquestes àrees, segons la pròpia biografia. Les relacions amb els altres, l´aprenentatge, els hàbits propis i les pròpies decisions modifiquen contínuament l´estructura cerebral.

Interessa assenyalar que, de tot el conjunt del cervell, configurat per la dotació genètica pròpia, i conformat amb la vida, sorgeix la ment; es predisposa així la identitat sexual i els estils específics propis, encara que no determina la conducta. En efecte, ni els estats mentals que sorgeixen de la ment de cada persona, ni els codis cerebrals innats, ni els que cadascú elabora amb la vida són determinants. Cadascú pot lliurement acceptar o rebutjar, inhibir o potenciar: cap persona no està tancada en el dictat dels processos neuronals. I, al seu torn, els actes lliures els exercirà cadascú, amb molta o poca agilitat i autodomini, segons els hàbits intel·lectuals i les virtuts personals.[1]

Desenvolupament cerebral

El cervell humà consisteix en tres capes concèntriques connectades d´una forma precisa i ordenada. Una capa basal a l´interior processa el que és visceral; una altra intermèdia –sistema límbic– processa les emocions i connecta les altres dues entre elles. L´escorça cerebral a l´exterior, dividida en quatre lòbuls i formada per dos hemisferis –dret i esquerre–, processa les funcions superiors, en íntima connexió amb la intermèdia.

El desenvolupament del cervell demana dues classes de fenòmens. L´un és la formació de les cèl·lules –neurones–, el seu creixement i localització en llocs concrets i la seva maduració, seguint un procés determinat genèticament i, per tant, diferent segons el sexe. Els gens específics, localitzats en la parella de cromosomes sexuals, sintetitzen les diferents hormones sexuals i els seus receptors, de forma diversa en el cervell femení que en el masculí. Per això creen l´anatomia cerebral pròpia i específica de cada tipus de cervell en promoure la supervivència de les neurones en unes àrees i facilitar-ne la desaparició en altres zones.

L´altre fenomen és la formació i desenvolupament de les connexions entre les neurones, al lloc que han ocupat, formant els circuits neuronals que condueixen i processen la informació. L´ambient, en sentit ampli, remodela contínuament les connexions entre les neurones, sobre la base d´un mapa general, propi de les dones o dels homes.

Tots dos processos –que comporten una autèntica impregnació sexual del cervell– comencen durant la gestació. No existeix un cervell neutre a l´inici de la vida que després es va configurant en funció de les hormones. A la tercera setmana es van formant les cèl·lules que migren des de l´interior a l´escorça. En el segon trimestre, les joves neurones, amb la seva càrrega genètica pròpia, femenina o masculina, fan créixer prolongacions a la recerca de dianes per estabilitzar contactes i construir circuits. Així doncs, durant el desenvolupament fetal s´estableix un esbós immadur en què hi ha incoat el disseny de l´adult; el quart mes de vida postnatal és un període crític d´exposició a les hormones sexuals que indueix una gran feminització o masculinització del mapa cerebral.

Els dos hemisferis cerebrals difereixen funcionalment entre ells durant tota la vida, fenomen determinat genèticament pels primers processos de la vida fetal. L´hemisferi esquerre elabora els estats de motivació afirmatius, regula les accions del subjecte cap enfora, envers el món i els altres. El dret està més implicat en els estats d´atenció i reflexió des de l´interior.

Les diferents àrees del cervell maduren seguint un procés seqüencial que comença, a la infantesa, a la part posterior i inferior i continua cap endavant i amunt durant l´adolescència. Les neurones recobreixen els seus axons d´una beina de mielina i s´associen en fibres sota l´escorça, permetent una gran velocitat del flux de la informació.[2] L´ona de maduració es propaga sense arribar a les àrees frontals fins als primers anys de la vida adulta. Tant el creixement global com la maduració de les diverses zones corticals assoleixen el màxim en edats diferents en les noies –més aviat– que en els nois.

Peculiaritats del cervell femení

Des de fa anys es coneixen les diferències estructurals i la diferent localització de les àrees funcionals en els dos hemisferis del cervell. Recentment, les tècniques d´imatge cerebral han permès d´observar quines àrees se silencien i quines s´activen, mentre ells o elles –és a dir, homes o dones– fan diverses activitats, i, a més, permeten d´analitzar la connectivitat entre les àrees.

a) La distribució de les àrees funcionals és més simètrica en el cervell femení. Els feixos de fibres nervioses que uneixen els hemisferis cerebrals, i constitueixen l´estructura del cos callós, és més robusta en les dones, i per això els hemisferis interactuen entre ells amb més intensitat que en els homes. D´altra banda, el cervell femení posseeix més densitat de neurones a les zones de l´escorça del lòbul temporal associat amb el processament i la comprensió del llenguatge,[3] mentre que és més petita la part de l´escorça parietal de l´hemisferi dret implicada en la percepció de l´espai. Per això, estadísticament, els homes tenen més traça per resoldre problemes espacials i orientar-se, i les dones més fluïdesa verbal.

b) L´escorça cerebral femenina presenta un patró de solcs més intens en el lòbul temporal on es processen les emocions.[4] L´hemisferi dret és més eficaç a processar els senyals d´alerta, i també en el lòbul frontal dret es processen les respostes a les emocions de por i disgust. L´esquerre, en canvi, està més implicat en el control de la motivació i en comportaments d´acostament. També és més gran en les dones l´escorça cingolada anterior, que sospesa les opcions i pren les decisions, i és l´àrea que processa les preocupacions menors.

D´altra banda, l´amígdala cerebral exerceix un paper decisiu en l´aprenentatge emocional i la intel·ligència social; realitza l´avaluació emocional dels estímuls sensorials i està implicada en la formació de la memòria personal.[5] Té una gran importància per a l´experiència emocional, perquè és essencial per interpretar les emocions d´altres persones. L´amígdala esquerra i la dreta són diferents en el processament de la memòria emocional en dones i homes:[6] en el cervell femení s´activa més l´esquerra, i en el masculí, la dreta. S´explica així tant el fet que les dones recordin més vívidament els esdeveniments com que siguin més vulnerables a situacions de conflicte interpersonal,[7] i més susceptibles a algunes alteracions psiquiàtriques, com ara depressió, desordres d´ansietat i trastorns de l´alimentació.

c) En el cervell de l´home, els centres de l´hipotàlem relacionats amb la sexualitat són d´una mida el doble més gran que les estructures corresponents del cervell femení. L´amígdala, situada davant l´hipocamp a la profunditat del lòbul temporal, participa en la resposta sexual de forma diferent en els dos sexes. En els homes, l´amígdala té més connexió amb l´hipotàlem, mentre que en les dones hi ha més connexió escorça orbitofrontal-amígdala, la qual cosa significa més capacitat de controlar les reaccions que els homes, perquè l´escorça prefrontal controla les emocions i posa fre als processos de l´amígdala.[8]

Per tot plegat, les estratègies femenines permeten una participació més gran de l´emoció –intel·ligència emocional– en els processos cognitius. Ara bé, encara que les diferències entre homes i dones tinguin un substrat biològic, les semblances són molt més grans que les diferències.[9] La capacitat de sistematitzar –més pròpia de l´hemisferi esquerre– i d´empatitzar –més pròpia del dret– van lligades de forma coherent en cada persona, encara que el centre de gravetat d´aquest equilibri es desplaça generalment, i de forma innata, en els homes cap a la primera, i en les dones, cap a la segona.

Tanmateix, la intel·ligència –mesurada amb els tres índexs de lectura, escriptura i aritmètica– és individual i té com a correlat, tant per als cervells femenins com per als masculins, la velocitat amb què augmenta, durant el desenvolupament adolescent, el gruix de l´escorça de la regió frontal de l´hemisferi esquerre.

Així doncs, en el processament de la informació i l´elaboració de la resposta, les estratègies –els recorreguts per les diverses àrees implicades– són diverses per als cervells femení i masculí. El traçat diferent dels circuits neuronals és innat i causat per la dotació genètica que tothom rep en la concepció. La construcció del cervell, durant el desenvolupament embrionari i la vida postnatal, amplifica aquestes diferències genètiques, per mitjà de les concentracions de les hormones específiques de cada sexe. La molta o poca asimetria funcional dels dos hemisferis s´estableix fonamentalment en l´etapa fetal, i posteriorment els nivells hormonals potencien la funcionalitat de les àrees amb una concentració més gran dels receptors amb què les hormones interactuen específicament.

Significat humà de la diferència de les estratègies específiques

El significat biològic de les diferències sexuals corporals és evident pel que fa al diferent paper que tenen els dos progenitors en la transmissió de la vida. El fill s´engendra en ella i des de ell, gràcies a l´estructura corporal dels dos.

Precisament és la capacitat de l´home de ser el propi cos el que possibilita que siguin els cossos personals dels pares els que engendren el fill. Causen el fill més enllà d´un procés merament biològic d´eficàcia de la fusió dels gàmetes. En la concepció natural, l´home i la dona no són mers donadors de gàmetes.

La diferent relació en-des de constitueix la base biològica d´una manera de ser, percebre la realitat, habitar el món, etc., divers i propi de la personalitat masculina o de la femenina. Justament al cos de la dona li correspon un cervell de dona, i al de l´home, un cervell d´home.

La diferència d´estratègies cerebrals és també congruent amb la relació natural dels dos progenitors en la transmissió de la vida i que enfonsa les arrels en els circuits propis del cervell animal que dicta els comportaments per a la supervivència. En les societats menys tecnificades, la millor visió espacial de l´home el capacita per a la caça de recursos fora de l´àmbit reduït de la vida familiar. La dona, amb un cervell amb les funcions més bilaterals, fa un ús del llenguatge que li permet la comunicació d´estats interns i la facilitat amb la comunicació no verbal, essencial per cuidar els infants.

En la primera educació, la configuració harmònica del cervell del nen demana rebre les maneres pròpies de manifestació dels afectes de la masculinitat i la feminitat. S´ha descrit[10] que la primera comunicació afectiva entre els pares, o els íntims, i el nen origina una alineació dels estats mentals, que es pot entendre com una coordinació mútuament regulada entre els hemisferis drets i esquerres de pares i fills. En les primeres fases del desenvolupament, l´hemisferi dret és més actiu i creix més ràpidament. La comunicació, alineació, entre els hemisferis drets –mare-fill– permet les comunicacions afectives primàries a partir de senyals no verbals. Caps als dos anys, es desenvolupa dominantment l´hemisferi esquerre; l´alineació entre hemisferis esquerres –pare-fill– potencia l´atenció als objectes en el món i fomenta els diàlegs reflexius en què el llenguatge és utilitzat com a focus d´atenció sobre els estats mentals d´altres. Aquesta doble alineació pot fomentar la integració bilateral entre els dos hemisferis. De fet, fins al final del tercer any de vida no es produeix en el nen la comunicació entre els dos hemisferis, i així s´inicia l´harmonització personal del fill educat pels dos (pare i mare).

Més encara, el dimorfisme humà és signe de la diferència ontològica causada per la diferència en què Déu els va crear home i dona. Ser persona és ser relació de persones. Totes les persones són distintes i úniques i comparteixen la mateixa naturalesa humana. Per això, igualment persones, l´home i la dona es distingeixen en la relació mútua original. La masculinitat és signe del qui dóna per rebre o estima i és estimat: des de si mateix. La feminitat és signe de la qui rep per donar i és estimada i estima: en si mateixa. Iguals com a persones, però diferents en la manera com cadascun s´obre a la relació amb els altres i amb les altres coses, que precisament es posa de manifest, o està significada, en la diferència corporal i en la diferent relació amb la vida naixent.

La realitat natural té les seves expressions incanviables. Ser dona o ser home, posseir un cos i un cervell de dona i d´home, no és opcional, ni indiferent, ni equivalent, perquè per a tothom el cos és signe de la persona. Cada ésser humà és titular d´un cos que és de dona o d´home.

Per això mateix, les diferents estratègies dels cervells no són opcionals, sinó naturals. D´aquí ve que l´anàlisi cerebral diferencial ens proporcioni uns coneixements valuosos sobre el caràcter personal d´homes i dones i ens permeti d´extreure algunes conseqüències sobre la relació natura-cultura.[11] Posen de manifest que els gestos específicament humans tenen un significat bàsic propi, que ultrapassa de molt les convencions merament culturals i el que és ensenyable per mitjà de l´educació.

1) D´altra banda, abunden les formes d´expressió corporal que no impliquen intrínsecament el caràcter dimòrfic de la corporalitat sexuada. Hi ha activitats i funcions que no impliquen intrínsecament el cos en el seu dimorfisme sexuat. Per tant, són igualment realitzables, amb ple dret, per homes i dones concrets que tinguin la capacitat de fer-les, tant se val de quin sexe siguin, sense discriminacions negatives o positives.

En canvi, les accions en què la corporalitat –com a cos sexuat– és signe del que es fa, exigeixen l´especificitat de la persona home o de la persona dona, sense que aquesta exigència sigui ni discriminatòria ni opcional.

2) La sexualitat, tal com l´ofereix la naturalesa biològica humana, és l´únic àmbit en què una persona pot ser radicalment d´una altra. I, com que aquesta relació l´obre alhora a la relació paternofilial, la sexualitat obre personalment de forma exclusiva envers la persona de l´altre sexe. El cos de l´home i el de la dona són de tal manera que es dóna la coincidència entre el gest personal de lliurament-donació plena i el gest que permet d´engendrar. El significat d´aquesta unió corporal, el significat natural del matrimoni, no és equiparable a cap altra unió: ni anatòmicament, ni fisiològicament, ni cerebralment, ni des de les manifestacions psicològiques i afectives.

3) La qüestió del sacerdoci femení es pot analitzar des d´aquesta perspectiva: en vista de les dades cerebrals, sembla que no significa el mateix dir “el meu cos” si ho diu un home o ho diu una dona. En la confecció del sagrament de l´Eucaristia, in persona Cristi, hi entra en joc el caràcter personal corporal del sacerdot, com hi entra en joc el cos de Crist sacerdot. Si no significa el mateix “aixó és el meu cos” si ho diu un home o una dona, aquesta no causaria la transsubstanciació. Pot ser una raó per argumentar que la dona no és apta per confeccionar sacramentalment l´Eucaristia, a més que, de fet, Crist no va cridar cap dona al sacerdoci.

4) La Paraula es fa carn en Maria –faci´s en mi–. La naturalesa humana és plasmada per Déu, sense que procedeixi de la fecunditat natural de progenitors, sense obra d´home, en la Verge. Per néixer de Dona, Crist s´uneix al llinatge humà en la carn preservada Immaculada.[12]

En resum, ens trobem en la il·lusió narcisista de creure que l´home es crea a si mateix. En aquest sentit, s´ha volgut alliberar de la diferència sexual, com si els homes i les dones fossin intercanviables i l´orientació sexual fos l´origen de la parella i de la família; i on la revolució sexual ha portat, entre altres conseqüències, entendre i plantejar l´alliberament de la dona, fonamentalment i exclusiva, com a alliberament de la repressió del sexe en la seva dimensió maternal, afectiva i de compromís de fidelitat matrimonial. Tanmateix, les persones individuals, i la societat, no es poden distanciar d´allò que en l´home és natural sense experimentar una pèrdua significativa de les referències que necessitem per viure humanament.

Natalia López Moratalla

 Catedràtica de Biologia Molecular. Universitat de Navarra

[1] López Moratalla, N. (2009) “Genes, Brain and Maternal Behaviour”. A: Humanismo, Ciencia y Sociedad. Documentos Humboldt 9, 111-172; López Moratalla, N. (2009) “Una lectura de la neurobiología actual desde la antropología trascendental de Leonardo Polo”. Studia Poliana 11, 21-46.

[2] Reyna, V.F., Farley, F. (2007) “Cerebro adolescente”. Mente y Cerebro 26, 56-63; Dosenbach, N.U.F., et al. (2010) “Prediction of Individual Brain Maturity Using fMRI”. Science329, 1358-1361.

[3] Hausmann, M. (2004) “Varón o mujer: cuestión de simetría”. Mente y Cerebro 07, 58-61.

[4] Luders E. (2004) “Los pliegues”. Mente y Cerebro 09, 5.

[5] Cahill, L., Haier, R.J., White, N.S., Fallon, J., Kilpatrick, L., Lawrence, C., et. al. (2001) “Sex-related difference in amygdala activity during emotionally influenced memory storage”. Neurobiol Learn Mem 75, 1–9; Cahill, L., Desmond, J. E., Zhao, Z., Gabrieli, J. D. E. (2002) “Sex differences in the neural basis of emotional memories”. Proc Natl Acad Sci USA 99, 10.789-10.794; Cahill, L., Uncapher, M., Kilpatrick, L., Alkire, M.T., Turner, J. (2004) “Sex related hemispheric lateralization of amygdala function in emotionally influenced memory: an FMRI investigation”. Learn Mem 11, 261-266.

[6] Hamann, S. (2005) “Sex Differences in the Responses of the Human Amygdala”. Neuroscientist 11, 288-293.

[7] Shirao, N., Okamoto, Y., Okada, G., Ueda, K., Yamawaki, S. (2005) “Gender differences in brain activity toward unpleasant linguistic stimuli concerning interpersonal relationships: an fMRI study”. Eur Arch Psychiatry Clin Neurosci 255, 327-333.

[8] Pessoa L. (2008) “On the relationship between emotion and cognition”. Nature Review Neuroscience, 9, 148-158.

[9] Kimura, D. (1992) “Cerebro de varón y cerebro de mujer”. Investigación y Ciencia, 77-84.

[10] Sieguel, D. J. (1999) The developing mind. Toward a Neurobiology of Interpersonal Experience. The Guilford Press. Nova York, Londres.

[11] López Moratalla, N. (2007) Cerebro de mujer y cerebro de varón, EUNSA, 2a ed.

[12] López Moratalla, N. (2010) “María la Inmaculada Virgen Madre”. Scripta de María II, VII, 361-380.