Revista > Número 38

Feminitat i masculinitat a la recerca de la seva identitat

Encara sota la influència de la revolució del 68 que va implantar la indiferenciació sexual, en l´actualitat estem vivint image-34b6f52e5e5b1dab9f12875747c196a2un moment històric en què, sotmesos a la pressió de la imperant ideologia de gènere, expressions com home, dona, pare, mare, han perdut el seu sentit teleològic i antropològic i es troben buides de contingut, esborrades per una idea d´identitat absoluta i intercanviabilitat entre els sexes que ho inunda tot, des de l´educació a les escoles fins al contingut de les lleis. Els ideòlegs de gènere pressuposen que la feminitat i la masculinitat són construccions socials, productes de la cultura i l´educació, que cal eliminar del tot per garantir una veritable igualtat en tots els aspectes de la vida, fins i tot el reproductiu i biològic. Per això es menysprea la maternitat i, en conseqüència, es desestabilitza la família com a institució social.

L´organització de les Nacions Unides ha estat el catalitzador principal d´aquests canvis. Erigida en autoritat moral universal, imposa uns valors globals que pressuposa vàlids i justos, i crea una nova ètica mundial, un nou ordre social inqüestionable malgrat la seva falta de fonamentació antropològica, posant en qüestió veritats essencials de l´ésser humà, com ara l´alteritat sexual.

 

L´esclavitud femenina del segle XXI

Les seves conseqüències psicològiques i socials sobre les generacions futures i sobre l´entramat complet de la societat no s´han mesurat honestament, i els experts vaticinen que els seus estralls seran molt més greus que els que va provocar el marxisme. Com afirma Anatrella, «quan la societat perd el sentit d´una de les variants humanes, com ara la diferència sexual que funda i estructura alhora la personalitat i la vida social, no ens pot sorprendre constatar l´alteració del sentit de la realitat i de les veritats objectives».[1]

Aquest intent de viure sense una identitat, femenina o masculina, està provocant desconcert i infelicitat entre moltes persones incapaces d´anar en contra de la seva pròpia essència. La crisi d´identitat és un problema greu de la societat contemporània als països més desenvolupats. Estem davant una revolució silenciosa, desestructuradora de la identitat personal, que té com a meta arribar a una societat sense classes de sexe, per mitjà de la desconstrucció del llenguatge, les relacions familiars, la reproducció, la sexualitat i l´educació. Les normes i mesures administratives actuals, com també l´ambient social creat pels mitjans de difusió utilitzats per a l´adoctrinament ideològic de les masses, s´entesten a emancipar subjectivament els individus de la diferència sexual i proclamen que els sexes són idèntics i intercanviables. Això contribueix a organitzar la societat sobre la base de l´ambigüitat i el desconcert, desestabilitzant el lligam social que representen la parella i la família, i generant en l´àmbit personal frustració i desencant.

En aquestes circumstàncies, la dona, creient ser idèntica a l´home, intenta alliberar-se del jou de la feminitat, en especial de la maternitat, entesa com un signe de repressió i subordinació: la tirania de la procreació. Lleis com la de l´avortament o la Llei d´Igualtat, mitjançant d´ús de mots contradictoris, com ara la salut reproductiva, referida paradoxalment a les tècniques tendents a evitar la reproducció costi el que costi, són presentades a la societat com la image-0e240cc6d396563f4c25190842bd6c44fórmula justa per alliberar la dona i afavorir el seu desenvolupament personal i professional, quan en realitat el que aconsegueixen és la seva autodestrucció, afectant la seva essència i dignitat d´una manera irreversible. Aquests canvis legislatius redefineixen les evidències antropològiques amb l´objectiu de canviar la societat, la nostra cultura, més encara, la nostra civilització. Aquestes lleis ignoren les veritats universals i plantegen problemes antropològics, morals i simbòlics.

Com a resultat d´això, moltes dones tendeixen a amagar la seva sensibilitat femenina i maternal com si fos un defecte humiliant i adopten una postura quasimasculina, anant en darrer terme en contra dels seus veritables desitjos. Com afirma l´antropòloga Hellen Fisher, «sembla que creguin que si reconeixen aquests atributs femenins caracteritzaran les dones com a éssers fràgils, no prou dures per a treballs difícils».[2]

Actualment, les dones, en comptes de veure´s esclavitzades per visions patriarcals sobre les funcions domèstiques, actuant mirant de satisfer les aspiracions que els defensors de la correcció política i els ideòlegs de gènere han posat en elles, en comptes de les seves pròpies preferències. Es tracta d´un nou tipus d´esclavitud femenina: la tirania de la ideologia de gènere, que fa que moltes dones se sentin alienades per la insuportable pressió interna que els provoca l´ingent esforç de negar-se a elles mateixes, provant d´ofegar unes prioritats específicament femenines que lluiten per manifestar-se.

Moltes dones s´han esforçat per acomplir les seves funcions exactament com un home, i la seva naturalesa rebutjada, reprimida, després es va valer i sorgeixen les depressions, l´ansietat, la insatisfacció, la frustració i la infelicitat, perquè la feminitat lluita per sortir. Com afirmava García Morente, ser DONA ho és tot per a la dona; és professió, és sentiment, és concepció del món, és opinió, és la vida sencera. La dona realitza un tipus d´humanitat diferent de l´home, amb els propis valors i les pròpies característiques, i només assolirà la plena realització existencial quan es comporti amb autenticitat envers la seva condició femenina.

 

Ciència contra ideologia

La dona, un tipus d´humanitat diferent i meravellosa

La diferenciació sexual és una realitat, i la humanitat, al llarg de la història, s´hi ha resistit diverses vegades.[3] El debat sobre si la distinció entre home i dona determina la pròpia identitat ha pertangut tradicionalment a l´àmbit de la filosofia, l´ètica i l´antropologia. El repte que presenta el coneixement del que és en profunditat la masculinitat i la feminitat i de quin és el seu enclavament ontològic s´inscriu en una vella inquietud humana que ja es constatava en l´oracle de Delfos: «Coneix-te a tu mateix».

Pel que fa a les ideologies desestructuradores de la persona humana que neguen l´existència d´una feminitat i una masculinitat innates, Benet XVI insisteix en la necessitat de desenvolupar «una renovada investigació antropològica que, basant-se en la gran tradició cristiana, incorpori els nous progressos de la ciència i les actuals sensibilitats culturals, contribuint d´aquesta manera a aprofundir no sols en la identitat femenina, sinó també en la masculina, que sovint és objecte de reflexions parcials i ideològiques».[4]

Alguns dels nous progressos de la ciència fonamentals en aquest aspecte són els que s´han aconseguit en l´àmbit de la neurologia durant les últimes dècades. En aquest sentit, en els darrers quinze anys, els avenços de la tècnica han permès de mostrar una realitat ben diferent de la que presenten els ideòlegs de gènere i fins ara amagada: l´existència de diferències sexuals innates. Dècades d´investigació en neurociència, en endocrinologia genètica, en psicologia del desenvolupament demostren que les diferències entre els sexes, en les seves aptituds, formes de sentir, de treballar, de reaccionar, no són tan sols el resultat d´uns papers tradicionalment atribuïts a homes i dones, o d´uns condicionaments historicoculturals, sinó que, en gran part, són donades per la natura.

image-b91df4acee59d23bc04ba5965e75691cLa diferenciació sexual és un procés enormement complex que comença molt aviat, amb el desenvolupament de l´embrió, aproximadament a la vuitena setmana de gestació, a causa de la combinació del codi genètic i de les hormones que alliberem i a què vam estar exposats dins l´úter. Es pensa que aquestes diferències són causades en gran part per l´activitat de les hormones sexuals que banyen el cervell del fetus dins l´úter. Aquests esteroides s´encarregarien de dirigir l´organització i el cablatge del cervell durant el període de desenvolupament i influirien en l´estructura i la densitat neuronal de diverses zones.[5] Els últims avenços tecnològics ens han permès d´accedir a aquest món cerebral recòndit i fins ara desconegut.[6]

Segons el doctor Rubia: «Quan es neix amb un cervell –masculí o femení–, ni la teràpia hormonal, ni la cirurgia ni l´educació no poden canviar la identitat del sexe».[7] És la natura qui produirà dos sexes amb aspectes diferents, però també amb qualitats cognitives pròpies i peculiaritats, basades en un cervell distint. En paraules de Marianne Legato: «D´ençà que som dins l´úter matern fins que exhalem el darrer sospir, rebem informació a través d´un cervell femení o masculí, amb una composició química, anatomia, irrigació sanguínia i metabolisme molt distints. Fins i tot els sistemes que utilitzem per produir idees i emocions, formar records, conceptualitzar i interioritzar experiències i resoldre problemes, són distints».[8]

Tot això sense perdre de vista que, de la comparació esquemàtica de les funcions intel·lectuals dels cervells humans masculí i femení, en resulta que cap dels dos sexes és clarament superior a l´altre. No és més intel·ligent l´home que la dona, ni aquesta que aquell. Més aviat els seus cervells es comporten com a complementaris els uns dels altres.

No hem d´oblidar, però, que no tot és natura. L´educació té, així mateix, un paper fonamental en el desenvolupament equilibrat d´homes i dones, per mitjà de la potenciació de les virtuts i aptituds peculiars de cada sexe i també per mitjà de l´encarrilament de les tendències innates que podrien dificultar una igualtat justa i un desenvolupament personal correcte. Com va afirmar Benet XVI: «La naturalesa humana i la dimensió cultural s´integren en un procés ampli i complex que constitueix la formació de la pròpia identitat, en què les dues dimensions, la femenina i la masculina, es corresponen i complementen».[9]

 

La dona en la vida pública

Un dret per a la dona, una necessitat per a la societat

La dona constitueix, per naturalesa, un tipus d´humanitat diferent de l´home, amb una sèrie de talents, habilitats i virtuts també diferents, que, lluny d´enfrontar-la a l´home, l´acosten a ell en un procés de complementarietat i recerca d´equilibri que enriqueix a tots dos. En l´actualitat, moltes dones intel·ligents han desemmascarat la farsa de la intercanviabilitat dels sexes, volen ser elles mateixes, aportant els seus valors i qualitats, i estan disposades a lluitar contra els rols socials que els imposa un treball segons els cànons masculins, que impliquen renunciar a la maternitat i despreocupar-se de la família. Dones que volen ser mares de família, però que també desitgen estar immerses en la vida pública i professional sense renunciar a la feminitat. La possibilitat de seguir els propis desitjos, en comptes de fer el que d´altres creuen que caldria fer (per ser una cosa políticament correcta), és una de les característiques de les societats lliures més avançades. Que les dones segueixin la seva tendència biològica i les seves preferències innates, en comptes dels mandats imposats pels ideòlegs del moment, redundarà en la felicitat personal de la dona, en el benestar dels fills i l´estabilitat familiar i, en conseqüència, comportarà un benefici per a tota la societat. En l´actualitat, moltes dones busquen l´equilibri en les seves vides i aposten per un futur fascinant en l´àmbit personal, concedint un lloc prioritari a la maternitat i la família, i prometedor en el professional.

La presència de la dona en l´àmbit professional ha estat avalada per l´Església des de temps immemorials. El Gènesi és el primer gran Pla d´Igualtat de la història de la humanitat. Un text d´una actualitat i modernitat sorprenents, on es planteja als dos (home i dona) una igualtat de càrregues i responsabilitats. Déu va crear l´home i la dona a imatge i semblança seva; «creà l´home i la dona». I als dos conjuntament els va encomanar la tasca de generar descendència, sotmetre i dominar la terra (Gn 1:28). L´Església parteix del reconeixement de la diferència mateixa i sobre aquesta base parla de la «col·laboració activa» entre l´home i la dona.

image-6ef56714a2b15fb99cc19c1d5b7fb1e8Les aportacions de Joan Pau II en aquest camp han estat magnífiques. Defensor dels drets de la dona i gran coneixedor de les seves peculiaritats, a l´exhortació apostòlica Familiares consortio (1981) ens recorda que «la igual dignitat i responsabilitat de l´home i de la dona justifiquen plenament l´accés de la dona a les funcions públiques».

Més tard, a la carta apostòlica Mulieris dignitatem (1988), insisteix en la importància de la presència de la dona en l´àmbit públic per tal que, amb el seu específic geni femení, actuï com a humanitzadora de la societat. Joan Pau II es refereix a totes aquestes característiques innates, trets naturals, virtuts específicament femenines, moltes de les quals augmenten, a més, amb la maternitat, i que poden ser de gran profit en el món laboral i en la societat en general, perquè hi integren com un valor inqüestionable la seva pròpia manera de percebre i comprendre la realitat, tan diferent de la dels homes.

Imaginació, flexibilitat, intuïció, àmplia visió contextual i a llarg termini, habilitat lingüística i social, empatia, traça per resoldre conflictes de forma pacífica, capacitat per entendre les necessitats dels altres... Les dones aporten a la gent d´arreu del món solucions imaginatives per a les seves preocupacions diàries, com també noves i enginyoses formes d´actuació, inimaginables per a l´univers masculí. Però, sobretot, aporten la tendència innata al servei desinteressat als altres. Com afirma Benet XVI, «La dona conserva la profunda intuïció que el millor aspecte de la seva vida són les activitats orientades a despertar els altres, a fer-los créixer i protegir-los. Aquesta intuïció va unida a la seva capacitat física de donar la vida. Sigui o no posada en pràctica, aquesta capacitat és una realitat que estructura profundament la personalitat femenina. Li permet d´adquirir ben aviat maduresa, sentit de la gravetat de la vida i de les responsabilitats que aquesta implica».[10] 

A més, la dona que ha estat mare té altres talents afegits. El cervell maternal és diferent, ja que les hormones generades durant la gestació, part i lactància, el fan més flexible, adaptable, fins i tot valent, perquè, en paraules de la doctora Brizendine, «aquestes són les habilitats i els talents que necessitaran per custodiar i protegir els nadons».[11]

I aquestes canvis, segons els experts, duren tota la vida. Gràcies als mil·lennis dedicats a criar nens inquiets, les dones han adquirit moltes habilitats especials: poder gestionar diversos assumptes alhora; ser pràctica i versàtil; ser afectiva però objectiva; constant; pacient; àgil en l´adopció de decisions en situacions imprevistes; i amb un enorme esperit de sacrifici i capacitat de sofriment. Es tracta de qualitats molt valorades a les noves empreses més àgils, flexibles i familiars. La maternitat és, sense cap mena de dubte, la millor preparació per als negocis. Qualsevol empresari intel·ligent que desitgi aprofitar les nombroses virtuts del cervell maternal ha d´afavorir la dona al lloc de treball, concedint-li la flexibilitat i tranquil·litat que necessita per satisfer plenament les obligacions de mare. Per tant, la promoció de les dones dins de la societat cal entendre-la i buscar-la com una humanització, realitzada gràcies als valors redescoberts per les dones.

 

El pare, indispensable per a una veritable conciliació de la vida familiar i laboral de la dona

Com va indicar amb encert Joan Pau II, el problema de la presència de la dona en el món laboral i de la seva conciliació amb la vida familiar «no és sols jurídic, econòmic o organitzatiu, sinó sobretot de mentalitat, cultura i respecte».[12]

Les dones no són clons dels homes, tenen diferents influències hormonals i respostes neuroendocrines distintes. Davant jornades laborals inflexibles, horaris eterns, exigències de trasllats per ascendir o reunions interminables a hores intempestives, experimenten una insatisfacció personal, que redunda en un treball de més poca qualitat en el món professional i en ansietat i infelicitat en la vida personal. La capacitat de les dones en l´àmbit laboral està en relació directa amb la satisfacció de les seves necessitats en l´àmbit familiar.

Per tal que la presència de la dona en l´àmbit públic sigui possible i efectiva cal que la societat assumeixi que les dones tenen carreres menys lineals; formalitzar programes d´ascens més flexibles; reconèixer la maternitat com un mèrit i una gran aportació social i, per tant, valorada en el currículum; adoptar formes imaginatives de reincorporació al lloc de treball després de la maternitat; reconèixer, en definitiva, que les diferències entre els sexes existeixen i demanen un tractament adient de la igualtat que necessàriament comporta concedir certes distincions i especialitats al que la mateixa natura ha diferenciat. Seria desitjable i just tenir la possibilitat d´assolir una fecunda síntesi capaç de compaginar la riquesa de la vida professional amb la satisfacció de la vida familiar.

image-5ded32a3920ddfbdbb0a918916756879

 

Però per tal que la dona pugui exercir dignament la seva tasca professional també cal de forma inqüestionable la presència i comprensió de l´home, pare i marit, en l´àmbit domèstic, per mitjà de la seva col·laboració activa, complementària i equilibradora de la mare en les tasques de la llar. Pel que fa a criar els fills, el seu paper és bàsic i essencial. Les dues figures, paterna i materna, són indispensables per al desenvolupament equilibrat de la personalitat i per a una correcta socialització dels fills. Si li falta l´alteritat sexual, al nen li faltarà el més essencial per al seu correcte desenvolupament psíquic. Mares solteres, abandonades, separades o divorciades intenten criar totes soles els fills amb la creença, infosa per la societat actual, que amb elles n´hi ha prou i de sobres. Idea que és absolutament errònia, perquè la funció materna i la funció paterna no són iguals ni intercanviables. El pare és el no-mare que ha de mostrar al fill com funciona el món i com ha de trobar-hi el seu lloc. Ha de ser el pont humà que uneix el fill amb la vida pública de compromís i responsabilitat.[13] A més, juntament amb la mare, el pare ha d´intervenir en la transmissió de sabers familiars, codis de conducta i valors morals.

Perquè el pare s´involucri seriosament en les tasques de la llar i de criar els fills, necessita respecte, valoració i admiració. El reconeixement personal el motiva, anima i li dóna energia. Si no troba aquestes sensacions a la llar, si es veu considerat barroer en les tasques domèstiques o de cuidar els fills, serà possible que fugi de la llar o s´aïlli en la seva feina buscant el reconeixement que no rep a la família. Si veu reconeguda la seva aportació fonamental a la llar, s´hi implicarà més a fons i es coresponsabilitzarà en les tasques de criar els fills, a més d´assolir l´èxit professional.

 

Conclusió: Dona, sigues el que ets!

La humanitat s´articula, doncs, des del seu origen, sobre la feminitat i la masculinitat. Humanitat sexuada creada «a imatge i semblança de Déu». L´Església parteix del reconeixement de la diferència mateixa i sobre aquesta base parla de la col·laboració activa entre l´home i la dona.

Existeixen una sèrie de veritats antropològiques fonamentals de l´home i de la dona: la igualtat de dignitat i en la unitat dels dos, l´arrelada i profunda diversitat entre el que és masculí i el que és femení, i la seva vocació a la reciprocitat i a la complementarietat, a la col·laboració i a la comunió. Si l´alteritat sexual és una part inherent a la persona, el dret al ple desenvolupament de la personalitat implicarà el dret al ple desenvolupament de l´essència femenina i masculina que constitueix cada ésser humà, dona i home. Només hi haurà plena igualtat entre els sexes en la mesura que les diferències existents entre home i dona siguin ateses justament. Cosa que demana reconèixer prèviament les diferències i entendre-les. Això podrà significar que a vegades un tractament idèntic a homes i dones pot resultar discriminatori per a algun dels sexes. Per exemple, ha arribat el moment de reivindicar que l´activitat professional s´adapti a al condició femenina i no al revés. El nou feminisme defensa un reconeixement social per a la tasca de la dona, perquè la seva forma de veure la vida i comprendre la realitat és un valor inqüestionable que cal reflectir en unes condicions laborals favorables específiques i, per tant, no idèntiques a les dels homes; amb una atenció especial a la maternitat, que, lluny de ser opressiva, és en la majoria dels casos profundament alliberadora, enriquidora i fa de la dona un ésser més ple.

Lluny del món idealitzat de les imatges estereotipades de dones hiperalliberades que gaudeixen exultants de la seva elevada vida professional que ens transmeten els mitjans, en la vida real ens trobem actualment amb massa dones que, gaudint d´un rotund èxit professional, se senten, malgrat això, personalment frustrades i insatisfetes, cansades d´imitar les formes d´actuar masculines, lligades a uns rols que no els pertanyen i que no encaixen en la seva essència més profunda. Aquestes dones estan alimentant el naixement d´un nou feminisme. Dones que han demostrat de sobres que són tan capaces com qualsevol home d´arribar al cim més alt de la carrera professional amb brillantor i eficàcia, i que no volen assumir els rols masculins ni emular les seves actituds i conductes, sinó ser elles mateixes, aportant els seus valors i qualitats.

L´obstinació per negar les diferències omple les nostres relacions de conflictes, tensions i frustracions. A fi de millorar les relacions entre els sexes cal arribar a una comprensió de les nostres diferències que augmenti l´autoestima i la dignitat personal. Mirar de comprendre millor les diferències que existeixen entre nosaltres i aprendre sincerament les estratègies més eficaces de la nostra parella ens ajudarà a escurçar l´espai que ens separa.

Homes i dones som iguals en drets, deures, dignitat, humanitat. En la societat actual cal que les dones es realitzin professionalment fins on elles desitgin i que els homes es comprometin a fons en la responsabilitat de criar i educar els fills i en les tasques de la llar. Però aquest ardu i dificultós camí cap a la igualtat no ha de comportar mai la negació de les nostres diferències, de les nostres especificitats com a home i dona.

És hora, doncs, de recuperar el que hem perdut, d´exigir la devolució de la nostra integritat i dignitat femenina i masculina. Coses sense les quals cap ésser humà, home o dona, no pot assolir l´equilibri personal i, per tant, la felicitat. És urgent restituir a la societat els fonaments antropològics extirpats; ens cal recobrar els punts essencials de referència, i en primer lloc l´alteritat sexual, per re-humanitzar la societat i fer tornar la persona humana –home o dona– al centre de gravetat, com li correspon.

María Calvo Charro

Professora Titular de Dret Administratiu de la Universitat Carlos III de Madri


[1] T. Anatrella, La Diferencia prohibida, Encuentro, 2008.

[2] H. Fisher, El primer sexo, Punto de lectura, 2001.

[3] Així, per exemple, a la mitologia grega, hi trobem el que ara s´anomena el complex de Diana, que expressa el rebuig de la condició femenina, i el complex d´Urà, com a negació de la condició masculina.

[4] Benet XVI, en el Simposi Internacional «Dona i home, la totalitat de l´humanum», celebrat a Roma del 7 al 9 de febrer de 2008, per recordar els vint anys de la publicació de la carta apostòlica de Joan Pau II Mulieris dignitatem.

[5] Una explicació científica d´aquestes diferències, la podem trobar a les obres següents: Baron-Cohen, S., La gran diferencia, Amat, 2005. Blakemore, S.J. i Frith, U., Cómo aprende el cerebro, Ariel, Barcelona, 2009. Brizendine, L., El cerebro femenino, RBA, 2007. Autors diversos, Hombres y mujeres. Cerebro y Educación, Almuzara, 2008. Diamond, M., «Sex Reassignment and Birth: a long term review and clinical implications”, Archives of Pediatrics and Adolescent medicine, núm. 151, març 1997. Emmons Maccoby, E. i Nagy Jacklin, C., The psychology of sex differences, vol.1, Palo Alto, Califòrnia, Standford University Press, 1974. Fisher, H., El primer sexo, Punto de lectura, 2001. Lijima, M., Arikasa, O., Minamoto, F. i Arai, Y., Sex differences in children´s free drawings, Hormones and behaviour, 2001. Kimura, D., Sexo y capacidades mentales, Ariel, Barcelona, 2005. Sex differences in the brain, Scientific American presents, Special issue, Men: the scientific truth about their work, play, health and passions, 1999, vol. 10, núm.2. Kraemer, S., «The fragile male”, British Medical journal, 2000. Le Vay, S., El cerebro sexual, Alianza, 1995. Lee, V.E., Marks, H. i Byrd, T., «Sexism in single-sex and coeducational secondary school classrooms”. Sociology of Education, 1994. Legato, M., Principles of gender specific medicine, Elsevier Academic Press, Nova York, 2004. Liaño, H., Cerebro de hombre, cerebro de mujer, Ediciones B, 1987. Rubia, F.J., El sexo del cerebro, Temas de hoy, Madrid, 2007.

[6] La ressonància magnètica (REM) i la tomografia per emissió de positrons (PET) són mètodes no invasius i segurs que faciliten l´obtenció en temps real d´imatges del cervell en funcionament. Gràcies a això, els científics han documentat una increïble col·lecció de diferències cerebrals estructurals, químiques, genètiques, hormonals i funcionals entre dones i homes.

[7] F. J. Rubia, director de l´Institut Pluridisciplinari de la Universitat Complutense de Madrid i catedràtic de fisiologia, especialitzat en el sistema nerviós. Autor del llibre El sexo del cerebro, Temas de Hoy, Madrid, 2007.

[8] Marianne Legato, Por qué los hombres nunca recuerdan y las mujeres nunca olvidan, Urano, Barcelona, 2006, pàg.17. El dret a la igualtat de la dona en l´àmbit públic també va ser defensat per Joan Pau II, quan el 8 de març de 1998, amb motiu de la celebració del dia de la dona, va reflexionar, abans de la tradicional pregària de l´Àngelus, sobre el paper de la dona no sols en la societat, sinó també «en la seva missió dins del designi de Déu”.

[9] Conferència d´inauguració del Simposi Internacional «Dona i home, la totalitat de l´humanum», 2008.

[10] Carta als bisbes de l´Església Catòlica sobre la col·laboració de l´home i la dona a l´Església i al món, 2008.

[11] L. Brizendine, El cerebro femenino, RBA, 2007.

[12] Joan Pau II, el 8 de març de 1998, amb motiu de la celebració del dia de la dona. Pregària de l´Àngelus.Joan Pau II, Carta als bisbes de l´Església Catòlica sobre la col·laboració de l´home i la dona a l´Església i al món, 2004.

[13] P. J. Cordes, El eclipse del padre, Palabra, 2001, p.68. 

  • 17 febrer 2011
  • María Calvo Charro
  • Número 38

Comparteix aquesta entrada