El matrimoni Maritain i el seu temps

Raïssa Oumançoff, esposa de Jacques Maritain:

model de dona intel·lectual, espiritual i exemplarment catòlica

Tal com sabem –i ho han afirmat repetidament molts historiadors de la filosofia contemporània– el filòsof francès Jacques Maritain aportà, amb la seva obra, una gran riquesa al pensament cristià del segle XX. Fou un dels pensadors més lúcids d´aquest passat segle. Influí en molts dels corrents actuals que configuren l´humanisme i el personalisme cristià. La seva obra escrita a França, a Estats Units, al Canadà i a Sudamèrica és abundantíssima. Ell intentà, amb molt prestigi i també èxit, defensar el que es podria denominar “filosofia cristiana”, un sistema filosòfic que abastés tota mena de temes: des dels més profundament metafísics fins a qüestions pedagògiques, polítiques, artístiques, econòmiques, socials. Defensà sempre les relacions entre la fe i la raó, sense fer-ne cap problema. Fou un home fidel a la fe catòlica arran i des de la seva conversió. Un periodista, fa poc el retratà així: “Enginyós, viu, agut en els seus judicis, despert, alegre, barreja de bondat i tendresa, Jacques Maritain desprenia un hàlit espiritual tan net, tan pur, que era impossible no sentir-lo. Propugnava la salvació actual dels valors de la intel·ligència i dels valors humans. Amb aquesta saviesa, que parteix de la necessitat profunda i consubstancial de créixer i renovar-se, Maritain apareix com un dels més grans pensadors del segle XX. Un home de profunda passió religiosa, filosòfica i cívica, així com un testimoni actiu i participant en els esdeveniments del seu temps: i, podeu comptar-hi, d´una actualitat punyent”.

Potser el que més es desconeix fou la gran influència que tingué la seva esposa Raïssa sobre l´esmentat filòsof en la redacció o correcció de tots els seus treballs ètics, socials i filosòfics. Després de rellegir-me Les grans amistats, obra biogràfica de Raïssa, i alguns altres escrits paral·lels, he arribat a la conclusió que tant la persona, l´estil, la manera de viure i de treballar de Jacques Maritain (1882-1973) com també la seva generositat, el seu tarannà, la bondat, la tendresa, la intel·ligència i l´agudesa, l´espiritualitat i les seves grans aportacions filosòfiques, polítiques i socials... les deu –a part dels dons de le bon Dieu– a la poderosa influència que exercí sobre ell la seva esposa Raïssa Oumançoff (1883-1960); la qual, convertida a la fe catòlica al mateix temps que Jacques, l´acompanyà en tots i en cadascun dels moments més importants i vitals del seu camí cultural i filosòfic. Ho féu en la recerca d´aquella Veritat, que ambdós buscaven i en el camí que hagueren de recórrer, no sense dificultats, fins a arribar al Baptisme. La llarga trajectòria intel·lectual tomista i personalista, amb la qual Jacques Maritain serví l´Església i la humanitat, la féu sempre juntament amb Raïssa. La fidelitat de Jacques –a Déu, a Crist, al seu Cos Místic, l´Església–, la seva vivesa i intuïció, les seves investigacions filosòfiques i pedagògiques, el seu optimisme enfront de l´home, el seu apassionament per l´intel·lecte i el seu pregon humanisme personalista, és degueren, en bona mesura, a la seva muller.

Ella esdevingué realment, per a Jacques Maritain, no ja una musa sinó sobretot un clar adiutorium ei simile, com s´acostuma a qualificar aquella vertadera i influent amistat amb què dues persones troben els necessaris ajuts i les similituds o empaties que faciliten una vida plena. L´amistat de Jacques i Raïssa fou “indestructible” des de llur primer encontre fins al final de la vida. Raïssa fou la companya ideal per al filòsof: ella li fou un fidel i constant suport com a esposa, inspiradora, consellera, correctora... Jacques ho reconeix quan diu: “Si alguna cosa bona hi ha en el meu treball filosòfic i en els meus llibres, l´origen pregon i la llum que s´hi pot trobar, s´han de buscar en l´oració i en l´oblació que Raïssa féu d´ella mateixa a Déu”. I afegirà: “Tot allò que hi ha de bo ve de Déu; però, com a intermediària sobre la terra, tot això m´ha arribat d´ella”. També confessarà: “Raïssa m´ha ajudat en tots els meus treballs”. Aquesta mútua entesa humana i intel·lectual arribarà fins al punt que tot allò que Jacques escrivia passava abans per les mans i la mirada de la seva esposa per tal que ella pogués opinar, suggerir expressions millors, aportar idees, fer petits canvis o afegitons als escrits...

Aquesta mútua entesa, entre ells dos, respon al mutu ajut que ha d´estar present sempre en tot matrimoni i especialment en el matrimoni-sagrament. Com a tal, el matrimoni dels Maritain fou un emblemàtic exemple de compenetració afectiva i intel·lectual, que facilità la dedicació de tota una vida a l´estudi, a l´oració i a les bones obres. Raïssa sempre hi fou com a capdavantera espiritual tant a nivell artístic, contemplatiu i poètic com en el literari. Per això, les obres d´ambdós exhalen una profunda espiritualitat, un gran amor a la bellesa i una defensa constant de la fe. Raïssa deia que sempre contemplaven els diversos problemes humans tenint en compte, no només la bellesa d´una obra artística o filosòfica en si mateixa, sinó com a obra divina, on la Bellesa i la Veritat hi destacava amb tota plenitud. La primacia de tot allò que pertanyia al món espiritual els conduïa i era el centre dels seus esforços intel·lectuals. D´aquí també que les obres de Jacques Maritain il·luminessin la manera de viure les tasques en l´ordre temporal –socials, polítiques, econòmiques– i es veiessin amarades per la transcendència.

Raïssa Oumançoff, una vegada ja convertida des del judaisme més o menys agnòstic al catolicisme –i dirigida pel dominic Clérissac i animada pel filòsof Etienne Gilson– s´enamorà dels escrits de sant Tomàs d´Aquino i empenyé també Jacques cap a l´estudi de la filosofia i teologia tomista. Ell, durant els posteriors anys d´estudi de les obres de sant Tomàs, els donarà una visió i un desenvolupament específic dins l´anomenat genèricament neotomisme. Mentrestant Raïssa promocionà els Cercles d´Estudis Tomistes i altres reunions amb pensadors amics seus: entre ells, hi trobem Emmanuel Mounier i Nicolau Berdiaev, que hi assistien amb regularitat per tal de poder fonamentar el pensament personalista cristià.

Quan Jacques ja s´havia encaminat decididament envers la filosofia tomista, Raïssa organitzà, a casa seva, a Meudon, com una mena de comunitat de contemplació, meditació i estudi, que els serviria –acompanyats per amics comuns– com a fonament espiritual, personal i intel·lectual en els diferents treballs que els dos desenvoluparien més endavant. Així ho viuran: Raïssa, d´aquelles trobades, en féu un centre de pensament cultural cristià, sempre sota el patrocini de Tomàs d´Aquino. Aquella casa esdevingué, doncs, un lloc on tota mena d´artistes i intel·lectuals hi trobaren l´autèntica amistat, la claror de l´Evangeli i, fins i tot en alguns casos, un notable debat interreligiós. Fou també el gran moment en què Raïssa manifesta la seva facilitat per mostrar-se com a escriptora, pensadora i poetessa.

Raïssa. Origen i itinerari de la conversió

Qui fou Raïssa Maritain (1883-1960)? És ella mateixa qui ens ho explica a Les grans amistats i en Les aventures de la gràcia: l´origen familiar jueu d´arrels hasídiques, la infància, els viatges dintre de Rússia o a l´estranger, els trasllats familiars, els estudis a París, els interrogants i dubtes vitals durant alguns anys, l´amor per la recerca de la veritat... Ella dóna a conèixer les converses i relacions amistoses amb Jacques i amb altres personatges de la intel·lectualitat sorbonística; relata, amb força detall, la seva vida universitària; retrata l´ambient docent d´aquella època, els contactes amb la família, sobretot amb la seva germana Vera i les amistats que conreava, fins a arribar a la conversió juntament amb Jacques. S´entreté en altres aspectes, i la segona part narra els posteriors anys de la seva vida sota el signe de la gràcia.

Raïssa havia nascut a Rússia, de família jueva. Amb els seus pares, jueus ortodoxos, i la germana Vera, es traslladà a París, on ella trobà la seva gran oportunitat per créixer intel·lectualment. Dotada per als estudis, aprèn perfectament el francès –l´escriurà primorosament al llarg de la seva vida, essent una gran estilista–, i és admesa en La Sorbona als 16 anys. Allà coneix Jacques Maritain i es fan molt bons amics. Junts emprengueren el camí de la recerca del sentit de la vida i de les veritats essencials: buscaven quelcom que els estudis a La Sorbona no els acabava de donar. Fou per aquesta època quan els dos –Jacques i Raïssa– arribaren a la conclusió que els professors mantenien una visió del món i una filosofia massa cientista, certament humanista, però relativista, amb tocs fenomenistes, pragmàtics, utilitaristes, que els conduïen a l´absurd, a la inutilitat i, àdhuc, al pensament del suïcidi. Constata Raïssa la desesperança que experimentà en aquests ambients que, en comptes de donar-li seguretat amb un coneixement profund, íntim i essencial –metafísic– de les realitats circumdants, la portaven a l´escepticisme. Arran d´aquesta situació, comenta Raïssa: “A què condueix aquest poder sobre l´Univers físic, si la raó mateixa de la vida, si tot l´ Univers ha de quedar en un enigma indesxifrable”. El que escoltava, a les classes, era el que estava de moda a la facultat. Notava que totes aquelles teories eren febles o plenes de buidor. I ella buscava –com Jacques– la Veritat última, l´Absolut. I ho trobarà ben aviat. Com a bona russa, potser devia haver llegit aquell fragment de Chejov, en Les tres germanes: “Em sembla que un home ha de tenir fe o ha de buscar-la. Altrament, la seva vida està buida, completament buida”.

Raïssa i Jacques contrauen matrimoni l´any 1904. Assisteixen a les lliçons de Henri Bergson -fou un gran amic dels Maritain-, el qual començarà a donar-los més claredat. En aquells anys i posteriorment, fan altres grans amistats: Chagall, Rouault, Psichari, Desvallières, Bonhomme, Péguy –amb aquest solien discrepar, segons Raïssa, en alguns aspectes–; però Charles Péguy aportarà, abans de morir durant la Primera Guerra Mundial, interessants dades sobre el tracte amb el matrimoni Maritain. Ho fa en els Cahiers de la Quinzaine. El matrimoni Maritain coneix, mentrestant, el dominic Clérissac, que els introduirà en la lectura i comprensió de Tomàs d´Aquino. També tracten Étienne Gilson i Réginald Garrigou-Lagrange, coneguts filòsofs tomistes: el primer els animà a escriure cercant la inspiració en sant Tomàs, i el segon els ho va facilitar. En el cercle d´amistats, trobem en Jean Cocteau, de qui Raïssa –després de llegir l´obra La Màquina infernal– escriurà: “Estic trastornada amb la peça de Jean Cocteau”...“És admirable! La seva obra és una de les millors que ha escrit; la més pura, la més humana, la més senzilla. L´autèntica tragèdia i la comparació que podem fer amb el Corolià, de la Comédie Française, és força curiosa”. Amb el temps, es feren amb Thomas Merton, Gabriela Mistral, Joan Baptista Montini –futur Pau VI-, i molts altres intel·lectuals, filòsofs, teòlegs i escriptors.

Influència de Léon Bloy

Però fou especialment l´escriptor Léon Bloy –padrí en llur bateig juntament amb Vera, la germana de Raïssa, a l´Església de Sant Joan Evangelista de Montmartre– el seu gran mentor, el model per entendre aspectes substancials i pràctics de la vida cristiana. Fou ell qui més els influí, a partir del 1905, en el camí cap a la conversió. Bloy, d´aleshores ençà, fou l´íntim amic i l´instrument per ajudar-los a arribar a la fe, o sigui per arribar al port de la Veritat que buscaven des de feia tants anys. Léon els mostra la vida transcendent en Crist. Jacques Maritain descriu l´encontre i l´amistat amb Bloy amb aquesta frase: “Per a mi la vida es divideix en dues parts: la que precedeix i la que segueix la trobada amb Léon Bloy. La lectura dels llibres de Bloy els impressionà. Ell els donà a llegir La dona pobra. Raïssa comentarà: “Vam llegir immediatament aquesta estranya novel·la, que no s´assemblava a cap altra novel·la. Per primera vegada, ens trobem davant de la realitat del cristianisme”; després llegiran tambéEl captaire ingrat iLa salvació pels jueusdel mateix Léon Bloy que dedicarà aquesta obra a Raïssa, amb aquestes paraules: “A Raïssa Maritain. Dedico aquestes pàgines escrites per a la glòria catòlica del Déu d´Abraham, d´Isaac i de Jacob”. Els Maritain observen la vida personal i familiar de l´escriptor, el qual vivia gairebé en la misèria; copsen el seu profund humanisme i el seu zel per la puresa de la doctrina; i, al final, se senten trasbalsats per la seva manera de viure i de defensar els valors cristians. En ell, hi veuen encarnada l´entrega a Déu. Que bé ho expressa Bloy en una carta adreçada a una Raïssa encara dubtosa, com a resposta a unes paraules desesperançades d´ella, en uns moments de dubtes: “tot és un buscar i un no trobar” li escriu Raïssa. I li respon Léon Bloy: “Per què continuar buscant amiga meva? Si ja ho ha trobat! Com podria vostè estimar el que escric si no pensés i sentís el mateix que jo”!

Léon Bloy parlarà sovint del jove matrimoni en les seves obres: sobretot, en els vuit volums de El Meu Diari (1898-1917) i en les Cartes als meus fillols, Jacques Maritain i Pieter van der Meer de Walcheren(amb pròleg de Jacques Maritain). També en parlarà en l´obraCartes de Léon Bloy a Verónica. Bloy, com se sap, fou un escriptor visionari, un profeta zelós, un home rebel i independent, un polemista arrauxat fins a la santa iracúndia. No li agradava la seva França i l´omplia d´invectives; denunciava ardorosament els defectes, tant dels cristians aburgesats o mediocres com els dels altres conciutadans laïcistes i liberals. Així es guanyà molts enemics en el món intel·lectual, però també atragué molts admiradors. Fou un dels tants apassionats defensors de les aparicions de la Mare de Déu, a la Salette, ocorregudes durant el segle XIX.

Vida i obra intel·lectual de Raïssa

A partir de la conversió, en la vida dels Maritain, hi entren primerament la lectura constant de la Sagrada Escriptura, després l´estudi de la Patrística i del Magisteri de l´Església... la meditació dels escriptors místics i de molts sants: Cassià, Benet de Núrsia, Caterina de Siena, Caterina de Gènova, Teresa de Jesús, Joan de la Creu, Francesc de Sales, Lluís Maria Grignon de Monfort, Teresa de Lisieux, Anna Caterina Emmerich, Charles de Foucault, i sobretot sant Tomàs d´Aquino. Tots ells –juntament amb Bossuet– il·luminen l´esperit dels esposos Maritain, i així ho palesaran molts dels seus escrits.

A partir de la conversió, Raïssa es dedica sentimentalment i intel·lectualment al seu espòs. Tothom ha reconegut que el matrimoni Maritain tingué un sol cos i una sola ànima, no només com a esposos sinó especialment per la santa amistat que els proporcionà la Fe, viscuda fins a les últimes conseqüències. La producció literària i filosòfica de Jacques i Raïssa sintetitzaran perfectament el que suposa harmonitzar aquestes dues ales que porten a la plenitud del coneixement humà de tota realitat: la ciència i la fe.

Per parlar-vos de Raïssa Maritain, caldria estendre´ns moltíssim més. Ella ens deixà escrits, records i pensaments d´ordre espiritual, cultural, intel·lectual, musical, literari i artístic; obres que no podem separar de les de Jacques Maritain. Podem donar una plena ullada al seu pensament, espigolant entre les variades obres trobades, ací i allà, escrites originalment en francès. Els títols de les més conegudes (les cito en català, prescindint de si s´han traduït a la nostra llengua) són els dos grans escrits autobiogràfics: Les grans amistats (I) –traduït fa anys per Joan Carrera, el qui fou bisbe auxiliar de Barcelona– i Les aventures de la gràcia (II), aquest solament publicat a Sudamèrica, en castellà. A continuació hi ha el Diari de Raïssa, donat a conèixer per Jacques Maritain, amb un preciós pròleg-advertència d´ell mateix, explicant la seva composició post-mortem. Altres obres són: Sobre la vida d´oració (l´oració i la intel·ligència), que és com una guia espiritual per als grups d´estudi tomista que havien creat, Litúrgia i contemplació i Situació de la poesia, tots ells escrits per Jacques i Raïssa conjuntament. De Raïssa tenim: Carta de nit. La vida rebuda, Història d´Abraham o les primeres edats de la consciència moral, Chagall o la consciència encantada, Notes sobre el Pater, Al príncep d´aquest món, En l´enfonsament de la roca, Sense tardança, Els dons de l´Esperit Sant, La consciència moral i l´estat de la naturalesa. També escriví diversos apunts sobre sant Tomàs d´Aquino i sobre alguns sants.

LesŒuvres complètesde Jacques et de Raïssa Maritain –publicades per Éd. Saint Paul, l´any 1982– abasten els treballs dels dos esposos. Us recomanem el pròleg i anotacions del Diari de Raïssa, traduït a moltes llengües. En altres escrits del seu marit, com són Le Centenaire de Raïssa i Cahiers i Carnets de notes –aquest últim certament un escrit autobiogràfic–, ell explicarà el procés de la conversió d´ambdós. Naturalment, tenim molts altres records esparsos en diversos escrits de Jacques.

De Raïssa, aquí a Catalunya, en tenim també alguna al·lusió en el pròleg de l´edició de La sang del pobre i altres escrits de Léon Bloy (Proa, 2001). Altres dades importants sobre Jacques i Raïssa, les trobem en algunes obres de l´escriptor holandès Pieter van der Meer de Walcheren –influït per Bloy–, convers i batejat ja adult, l´any 1911, juntament amb la seva esposaCristina, a l´església de Saint Medard. Pieter van der Meer ens parla de Raïssa en els seus Diaris, publicats sota títols diversos. Entre els quals hi ha el Diari d´un convertit. Nostàlgia de Déu, on ell narra les relacions amb els Bloy i els Maritain, a part de l´èmfasi que posa en la mort del seu fill sacerdot Pierre-León. També són d´interès les obres de Van der Meer de Walcheren: El Paradís blanc (amb un pròleg de Jacques Maritain), i Homes i Déu, L´hora de Déu i Els meus amics, publicats en la dècada dels anys cinquanta i seixanta.

En tot aquest conjunt, veiem com Raïssa cultivà sempre aspectes directament religiosos i humanístics, partint de la fe catòlica. En Les grans amistats (I) i Les aventures de la gràcia (II) ens dóna a conèixer llur vida familiar i intel·lectual abans i després de la seva “vida nova”. Al llarg dels dos llibres, narra esdeveniments que van des de seva infància fins a la maduresa. Narrarà, amb delicats detalls, coses de la vida de Léon Bloy i del traspàs d´aquest vell amic de l´ànima. The first volume, Les Grandes Amitiés (We Have Been Friends Together) appeared in 1941 and was follow by its sequel, Les Aventures de la Gräce (Adventures in Grace ) in 1944.El primer volum, Les grans amistats,apareguél´any 1941 i la seqüela, Les aventures de la gràcia, el 1944. To a generation that needed to hear it, Raïssa gave an account of the hope that was within her and did so with “gentleness and reverence” (I Pt 3.15).Descobrim com ella s´oferí sempre per ajudar coneguts i amics agnòstics dedicats, com ells –els Maritain– a activitats directament intel·lectuals. Confià sempre en la gràcia divina. No intentà fer filosofia pura, perquè li pertocava fer una labor espiritual des d´un altre angle com a resultat d´una profunda i coherent conseqüència de la conversió per tal de convèncer els amics quina fou la seva creença trasbalsadora, per la contemplació de la bellesa i de la veritat. En totes aquestes obres, se´ns transmet el secret del seu progrés espiritual. Com ella diu: “La intel·ligència només pot desenvolupar els seus poders més alts en la mesura que estigui protegida i enfortida per la pau que dóna l´oració. Com més s´apropa una ànima a Déu per l´Amor, més senzilla creix la mirada del seu intel·lecte i més clara és la seva visió”.

La casa dels Maritain –com ja hem explicat– sota la supervisió de Raïssa i la seva germana Vera, esdevingué un centre de renaixement intel·lectual catòlic. Mentrestant, Jacques era cada vegada més reconegut internacionalment com a pensador, escriptor i filòsof. Raïssa l´ajuda en tot el que escriu i hi col·labora plenament i amorosament dintre de les seves possibilitats. De tant en tant, Raïssa farà també alguna incursió en escrits de tipus poètic i estètic, però romanent, per virtut, en un segon pla sense fer-li cap ombra a Jacques.

En els dos esmentats llibres de memòries, s´hi troba tota una teologia de la conversió. També hi afloren moltes reflexions sobre el misteri del sofriment humà, que el veu santificador, plenament salvífic. La malaltia i la mort, les veu ella com els grans esdeveniments que la portaran a la Felicitat. Els seus escrits ens parlen constantment de la dignitat humana, de la gràcia, de la misericòrdia, de la conformació amb Crist, de la gratitud i rectitud, de l´oració, de la generositat i pobresa, del patiment redemptor, etc. Ella també buscà i trobà el sentit del dolor en la veritat d´un Déu personal que apareix amb el rostre de Crist a la creu, el súmmum del sofriment humà.

Diari de Raïssa

En el Diari de Raïssa –publicat per Jacques arran de la mort de l´esposa, després de fer una tria de notes diverses, fulls esparsos, carnets, pàgines de diaris parcials, fragments annexos, cartes...– se´ns donen a conèixer algunes de les poesies compostes per ella. I en tot el conjunt hi trobem una magnífica unitat: aquella que es dóna sempre entre contemplació i acció, entre gràcia i la seva adequada correspondència, entre pregària i treball, entre la tendra i admirable sensibilitat femenina i la fortalesa o fermesa d´ànim i de conviccions, entre la vida espiritual i els conseqüents enfocaments humanistes de la realitat creada, entre la intimitat quotidiana i la transcendència divina.

Es tracta del Diari d´una dona cristiana que manifesta tota la bellesa interior de la persona que estima de debò i tot l´heroisme d´una convertida que s´enfronta a possibles incomprensions. I a això hi hem d´afegir la cristiana assumpció de les malalties que la portaren a una prematura i dolorosa mort. Del Diari de Raïssa podem extreure afirmacions tan precioses com aquesta: “Tinc la sensació que el que se´ns demana és viure en el remolí, sense sostraure res de la nostra substància, sense guardar-nos res, ni descans, ni amistats, ni salut, ni plaers; orar incessantment... En realitat, deixar-nos emportar i sacsejar per les onades de la voluntat divina fins al dia en què se´ns digui: ja n´hi ha prou”. La seva eclesial mirada, com a membre del Cos de Crist, ho amarà tot amb transparència, delicadesa, veracitat, sinceritat...

Raïssa podria ser considerada com –també ho trobem en altres persones– l´arquetip de la dona fràgil i de salut física inestable que desborda bondat; tota la bondat que pot encabir-se en l´ésser humà: la de la Dona eterna –tal com la descriu Gertrudis von Le Fort, la gran novel·lista de L´ultima del cadafal, novel·la que inspirarà Georges Bernanos a escriure Diàlegs de Carmelites–; la dona que ofereix a Déu la seva pròpia mort i la de la seva germana Vera, després dels llargs patiments de ambdues, “per completar allò que manca a la Passió de Crist”, tal com afirmava sant Pau. Com es comprova en totes les pàgines, Raïssa conservà, al final de la vida, en la seva ment aquelles precioses paraules de Joan de la Creu: “Sin otra luz ni guía que la que en el corazón ardía”. En el silenci de la contemplació, però també enmig dels afanys de la vida, hi trobà Raïssa el secret del “coneixement del que és la vida i la mort”.

Traspàs de Raïssa

Acompanyada pel seu espòs Jacques i pels íntims amics, com fou el cas de Pieter Van der Meer de Walcheren –ja monjo profés en aquell moment i que es traslladà expressament des de la seva abadia d´Holanda per fer-li costat–, Raïssa viurà la malaltia en unió amb Crist, vivint en una gran pau i en una tranquil·la alegria. Ella visqué apropant tots els seus amics –les grans amistats– a la fe; lluità per viure aquella Veritat que no havia trobat a la Sorbona, sinó a casa dels Bloy. Raïssa morí, a casa seva, el 4 de novembre de 1960, un any després de la seva germana Vera. Farà, doncs, ara cinquanta anys que deixà aquest món. Fou una santa i admirable mort, envoltada per tots els seus amics.

Jacques Maritain explicà els seus sentiments d´espòs i d´amic de l´ànima: “Ara tot ha quedat trencat i desconjuntat en el meu interior i des d´aquest cop sobtat, que començà amb l´ultima malaltia de Raïssa (exactament en el moment quan, a l´arribada d´Amèrica, creuàvem el llindar de l´habitació de l´hotel a París, el dia 7 de juliol de 1960). Aquell dia 4 de novembre, al cap de quatre mesos de dolor, Déu se l´ha emportat amb Ell i d´ara en endavant em trobo sol, aquí a la terra, almenys segons les aparences d´aquest món visible. M´hi trobo com un arbre vell que encara manté algunes arrels a la terra, tot i que algunes altres ja han estat lliurades als vents del cel”.

Com sabem, Jacques Maritain col·laborà més tard amb el papa Pau VI, treballà activament en i per al Concili Vaticà II; anys després, ingressà en la comunitat dels Petits Germans de Foucauld, on va morir després de molts anys de servir l´Església i la societat, com a gran humanista cristià, pregon pensador i autèntic filòsof. En gran part, tot això ho degué a Raïssa. Per aquesta raó, la recordem i li fem homenatge des d´aquestes pàgines de Temes d´Avui dedicades

Josep Vall i Mundó

Doctor en dret canònic