El ''geni'' femení a l'Església
Als nostres dies, algunes persones critiquen l´Església per no permetre l´accés de les dones al sacerdoci i a la Jerarquia. Però, encara que l´Església inclou una organització, no és tan sols, ni principalment, una organització. En tot cas, és una organització atípica, i el seu fundador no és altre que el Fill de Déu.
El que realment importa dins l´Església no és ni el sistema que la regeix ni el poder formal, sinó la profunda missió 
sobrenatural. A vegades, en una època com la nostra, que valora especialment les funcions i els sistemes i ho enfoca tot des d´un prisma de poder i d´igualitarisme utòpic, s´oblida que, per a la construcció i la missió de l´Església, la dimensió espiritual i el desenvolupament de l´amor són d´una importància cabdal. Tots dos aspectes es donen més sovint i de forma natural en les dones. Moltes d´elles han tingut un paper destacadíssim en l´edificació i la missió de l´Església, i en això hi té molt a veure la forma de ser, entendre i actuar femenins.
En aquest article explorarem les aportacions de les dones al creixement espiritual de l´Església i al creixement de l´amor. L´iniciarem amb exemples d´altres èpoques, dones cristianes que, des de l´ombra i sense tenir poder formal, han influït enormement no sols en l´Església, sinó en tota la civilització occidental. Els seus camins poden ser reveladors de com s´ha de construir una cultura de l´amor que faci de contrapès i ompli els buits de la cultura productiva d´avui. Finalment, analitzarem què poden aportar avui dia les dones a la construcció sobrenatural de l´Església.
Les dones i la cultura de l´amor
L´amor construeix ponts i uneix. Una manera de fer femenina és la facilitat amb què les dones s´ajuden les unes a les altres, observable ja en iniciatives dutes a terme a l´antiguitat. Cal destacar, per exemple, el paper de les viudes cristianes romanes. Molts homes morien a les constants guerres que les legions romanes mantenien a diversos llocs de l´Imperi. Les seves dones, la majoria joves i amb nens petits, quedaven desemparades en una societat sense cap mena d´ajut social, a l´atzar dels abusos de parents i de caçadors de tota mena de fortunes. Era habitual veure que, després de cada batalla, acudien en massa a les parròquies cristianes a buscar ajut i emparança. Allà es van muntar xarxes assistencials sota el guiatge d´altres viudes més grans que posaven la seva experiència i els seus braços al servei dels altres. La seva forma de solidaritzar-se amb ells era organitzant-se i actuant a favor seu. Tot un exemple de com la maternitat es posa en acció. La vocació de donar vida i de cuidar-la les porta a ser més solidàries, perquè els permet de descobrir fàcilment les necessitats dels altres. En èpoques posteriors, molta activitat social femenina es va centrar en l´ajut als malalts, gent gran i orfes, o en l´ensenyament. Les mateixes dones es preocupen d´ensenyar altres dones, procurant elevar el seu nivell intel·lectual per donar-los més recursos amb què afrontar la vida i el treball. Aquestes qualitats femenines s´han estès fins a l´actualitat, com es pot observar a les empreses. Per exemple, moltes directores de personal són dones. Avui, com ahir, les dones estan iniciant també moviments associacionistes i fòrums per ajudar-se les unes a les altres en l´àmbit laboral.
A part d´aquestes experiències de dones anònimes, és interessant analitzar aportacions d´algunes santes reconegudes per l´Església que ens donin idees per al desenvolupament contemporani d´una cultura de l´amor. A primera vista, la seva experiència ens és molt llunyana, perquè s´insereix en un context històric molt diferent del nostre i en una època en què la dona amb prou feines comptava a la societat. Eren temps no gens fàcils, plens de malalties, guerres, penúries de tota mena, incomoditats... A més, la vida de moltes d´aquestes santes va transcórrer dins de claustres i monestirs, cosa que les fa encara més llunyanes. Sorprèn, però, veure que algunes d´elles van assolir tant relleu i influència que eren visitades per governants i eclesiàstics que anaven a demanar-los consell i mediació, com a santa Caterina de Siena. Pràcticament cap d´elles no tenia poder formal, excepte algunes abadesses o reines. I, malgrat això, algunes van impactar en positiu fins al punt d´esdevenir autèntics agents de canvi tant de la política com del pensament de la seva època.
Les santes: agents de canvi a l´Església
Davant aquests fets, ens assalten moltes preguntes: què fa que persones que no tenen cap mena de poder formal exerceixin una influència positiva tan gran en la societat? Com ho van aconseguir? Com han aconseguit esdevenir puntals de l´Església fins al punt de ser considerades doctores de l´Església? Què han aportat de diferent respecte als homes? Què podem aprendre d´elles?
Al llarg de la història trobem dones casades, viudes, solteres o monges, de totes les procedències socials, que han tingut una gran influència en l´Església.. Així, santa Elisabet d´Hongria, que posa la seva excel·lent posició social i política al servei dels altres, o santa Brígida de Suècia, que arrossega la seva família i els qui l´envolten cap a Déu i, un cop viuda, es dedica a fundar convents. La forma de viure d´aquestes dones i l´atracció de la seva personalitat eren tan fortes que van crear tendència i van ser models per a d´altres. Santa Hildegarda de Bingen va esdevenir tan exemplar, que els qui vivien al seu voltant copiaven la seva pràctica del bé fins al punt de competir a estimar-se i servir-se mútuament. Ens és molt pròxima santa Isabel de Portugal, princesa de Catalunya i Aragó que va treballar molt per posar pau entre els que s´enfrentaven en el seu nou país.
La primera cosa que crida l´atenció quan s´inicia la lectura de les seves vides i escrits, és la unitat de vida. Acció i contemplació van intrínsecament unides. Totes elles, sense excepció, són dones que estimen Crist d´una forma apassionada, radical, d´una manera gairebé estranya per a la nostra mentalitat contemporània. La seva única preocupació és estimar-lo a Ell, deixant-li el camp lliure per a dirigir la seva vida. Estan sempre disponibles per dur a terme qualsevol activitat o projecte que Déu els demani. No s´espanten davant la magnitud de la tasca, perquè saben que són profundament estimades i protegides pel seu Defensor. Es despreocupen totalment dels seus problemes personals i només confien en Déu, sabent que són eines per dur a terme el seu projecte. Accepten tot el que els passa, perquè veuen la mà de la Providència en tot, i no pas l´atzar o els seus mèrits personals.
En una època com la nostra, tan centrada en l´estudi del jo i en la realització personal, sorprèn veure que aquestes dones ho van aconseguir sense proposar-s´ho. Al seu interior, no hi ha cap mena de tensions, ni nusos emocionals ni fragmentacions internes. El seu interior és d´una senzillesa extrema i està constantment en pau, malgrat els problemes que poguessin tenir. La seva forma d´aconseguir-ho és ben senzilla: busquen Déu, l´escolten, deixen que Déu actuï en elles i que condueixi la seva vida pels camins que desitgi. Procuren no oposar resistència a la seva actuació i treuen obstacles, mirant sempre d´actuar amb Ell, fent la seva voluntat.
Un altre aspecte que ressalta en elles és la docilitat i la disposició d´obediència al Papa i al Magisteri de l´Església, encara que, a vegades, reproven o condemnen comportaments de membres de la jerarquia eclesiàstica, com li passa a Caterina de Siena. D´altres, com Matilde de Hackeborn, Teresa de Jesús o Hildegarda de Bingen, no parlen ni escriuen sobre les seves experiències, pensaments o profecies fins que els donen permís per fer-ho. La seva conformitat i seguretat quan accepten aquestes indicacions procedeixen del fet de veure-hi la mà de Déu. Vegem, per exemple, el cas de santa Teresa. Al llarg de la seva vida va ser objecte de nombroses crítiques i va haver de vèncer molts obstacles per realitzar els plans que Déu li havia encomanat. Lluny de rebel·lar-se, confia encara més en la Seva paraula: sap que no està duent a terme els plans d´ella, sinó els de Déu. Teresa sap que ja se n´encarregarà Déu, de moure els cors de les persones que s´hi oposaven –com així passava sempre–, i espera. El mateix Déu li indicava que això havia de ser així.
La humilitat és el factor essencial que els permet d´aconseguir tot allò que Déu els demana. No és una arma de dona, sinó que procedeix de l´àmbit més íntim. Veuen Déu i es comparen amb Ell, adonant-se de la immensitat que els separa, però el prenen com a model i miren d´assemblar-se a Ell, com veiem en santa Clara i el seu mirall. Volen fer Déu feliç, ajudar-lo malgrat la seva petitesa –de la qual són del tot conscients– i comunicar-se amb Ell. La seva humilitat és realisme. S´inicien així cercles virtuosos: es coneixen veient Crist i el copien, com més s´entenen a elles mateixes més augmenta el seu amor a Déu i als altres, cosa que els porta a conèixer-se encara més i a saber i estimar més. Reconeixen que tot és gràcia, tot és do, i no veuen cap mèrit personal en el que fan. Àngela de Foligno comprèn que el que la salvarà de “merèixer l´infern” no són pas els seus mèrits, sinó els del Crucificat. Explica el camí de la conversió i el pas d´aquesta a l´experiència mística, el secret de la qual és la pregària ininterrompuda amb Crist.
Comparteixenels seus talents personals posant-los al servei de tothom. Algunes d´elles van esdevenir dones d´una altíssima talla intel·lectual, com santa Gertrudis, apassionada pel saber. S´adona de l´error que comporta centrar-se en la intel·lectualitat i oblidar la vida espiritual: és entrar en una via morta. Rectifica i fa de la pregària i la contemplació el centre de la seva vida i posa els seus dots personals al servei de la formació intel·lectual i espiritual dels altres, transformant-ho tot en apostolat. El mateix passa amb els seus dots comunicatius. El seu profund coneixement de la Sagrada Escriptura li permetia de recórrer-hi constantment, pouant-ne símbols, paisatges, imatges, termes o personatges. Santa Teresa posa els seus dots extraordinaris per a la comunicació al servei de l´Església, escrivint perquè “així li ho manaven”. La seva sensibilitat ens ha permès de conèixer mil i un detalls de la vida de pregària que, si no, haurien continuat en la foscor. S´adonen que comunicar-se amb Déu és un art, i aprenen el Seu llenguatge en la pregària fins a assolir cotes altíssimes de comunicació amb Ell. La seva sensibilitat es perfecciona fins a nivells de tanta subtilesa que són capaces de discernir els «signes dels temps» i penetrar en la realitat humana específica. Entenen profundament l´altre, perquè la seva empatia augmenta i les fa molt més efectives i capaces d´ajudar.
La seva època no els va impedir de fer obres de gran abast. Algunes d´elles van ser emprenedores de projectes de tanta magnitud que van marcar l´Església, com les fundacions dutes a terme per santa Teresa, santa Brígida o santa Matilde. Importa ben poc que fossin dones, que la societat fos masculina o que algunes fossin monges de clausura. En el cas de santa Teresa, veiem que la seva «determinada determinació» aconsegueix suports per als seus projectes, negocia la compra de terrenys per als nous convents, discuteix amb els paletes, segueix les construccions a peu d´obra, viatja en condicions penoses, busca finançament i lluita pels permisos de construcció. Santa Hildegarda de Bingen va fundar dues comunitats. Deia que la veritable renovació de la comunitat eclesial no s´aconsegueix amb el canvi de les estructures, sinó amb un sincer esperit de penitència i un camí actiu de conversió. És un exemple pràctic de com no s´enroquen en la jerarquia, sinó que la seva visió és sobrenatural i assoleix els nivells més profunds d´una institució per aconseguir el canvi necessari (no sols el què, sinó el per a què i els com).
Dona i Església avui
El geni femení són dons viscuts per dones normals en la vida quotidiana. En aquestes pàgines hem vist que dones sense poder formal van construir ponts i van influir en moltes altres persones gràcies a la seva flexibilitat per emmotllar-se a Déu i a la seva lluita pel desenvolupament de virtuts humanes i teologals. Això les va fer enormement efectives, ja que Déu va poder actuar a través d´elles. Elles ens ensenyen camins de vida interior, i algunes, també de vida exterior. Tal com sosté Benet XVI: «Són els sants els qui canvien el món per millorar-lo, el transformen d´una manera duradora, introduint-hi les energies que sols l´amor inspirat per l´Evangeli pot suscitar».
Avui dia, les monges de clausura i les dones consagrades continuen alimentant la caldera de l´amor i fan que l´energia i la llum de Déu arribin als membres de l´Església que vivim en el món. Però les dones hem envaït, a més, l´esfera pública d´una forma massiva. Les que més poden impactar ara són, doncs, les dones cristianes laiques que lluiten per viure la unitat de vida en la seva feina quotidiana, seguint Crist en la seva vocació cèlibe o matrimonial, santificant el treball ordinari: una nova vocació avalada pel Concili Vaticà II, i predicada i estesa per sant Josepmaria Escrivà des de molts anys abans. Elles construeixen Església injectant oxigen en el seu torrent circulatori, santificant la feina quotidiana, santificant-se a la feina i santificant els altres a través d´aquesta. Tant se val la categoria de la tasca que es faci, el que importa és l´amor amb què es duu a terme. La gràcia intervé, i elles aporten idees en tots els àmbits, mirant de ser referents.
El geni femení d´avui pot ampliar paradigmes i humanitzar la realitat en què vivim: l´empresa, la política, les ciències, les universitats, les belles arts, la tecnologia... Per aconseguir-ho, cal que la dona actuï a fons, tant en la vida professional com a la llar. En el camp públic, sent conscient que no sols guanya diners i es realitza professionalment, sinó que la dimensió ètica del treball és el que li permet de millorar com a professional i com a persona. Llavors és exemplar en el seu comportament, i això la fa digna de confiança i més capaç d´ajudar els altres. A la llar, ha de continuar formant els fills en la fe i perquè siguin persones virtuoses, futurs professionals competents i ciutadans responsables, cosa que assegura el capital humà i social necessari perquè la nostra societat sigui sostenible. I tot això, juntament amb l´home, que aporta la seva manera masculina de ser persona en tots els àmbits.
Les dones aporten avui precisament el que falta a la societat on vivim: les xarxes d´amistat, d´amor, l´atenció als altres i la sensibilitat. Tot això és el que valora també l´Església, dirigint-ho cap al veritable fi dels éssers humans: la unió amb Déu. La societat falla, i una gran part de les crisis es deuen a la falta de substrat humà damunt el qual construir sense perill d´enfonsament. D´aquesta manera, la dona i l´Església esdevenen aliats. Però, com hem vist en aquestes pàgines, no n´hi ha prou amb ser dona. Els grans canvis positius, els aconsegueixen les dones virtuoses amb una profunda vida interior. Aquí hi ha, doncs, el repte de les dones.
Maruja Moragas
Nuria Chinchilla
Centre Internacional Treball i Família, IESE
