El «geni» femení

Presentació

El títol del tema de portada, el «geni» femení, està pres de Joan Pau II, qui va utilitzar aquesta expressió en diverses ocasions, singularment en la memorable carta apostòlica Mulieris dignitate[1]. Allí expressava l´agraïment de l´Església «per totes les manifestacions del “geni” femení aparegudes al llarg de la història» i «per tots els fruits de santedat femenina.» L´Església –afirmava– «dóna gràcies per tots els carismes que l´Esperit Sant atorga a les dones en la història del Poble de Déu, per totes les victòries que deu a la seva fe, esperança i caritat.»[2] Anys després, manifestava la seva confiança que en el tercer mil·lenni no deixaran de donar-se certament noves i admirables manifestacions del «geni femení» a l´Església.[3]

La influència espiritual de moltes dones santes a l´Església ha estat gran. El santoral està ple de dones de tota condició. Algunes d´elles van ser de capital importància en decisions que van afectar l´Església universal, com santa Caterina de Siena en el retorn dels Papes d´Avinyó a Roma o santa Juliana de Cornillon, en el seu singular impuls per a la introducció de la festa del Corpus Christi en tota l´Església. El moment present, davant d´una gradual pèrdua de la sensibilitat per l´home, per tot allò que és essencialment humà, l´Església espera la manifestació d´aquell «geni» de la dona, que asseguri en tota circumstància la sensibilitat per l´home, pel fet que és ésser humà. I perquè, com diu sant Pau (1 Cor 13, 13), la més gran de les virtuts és la caritat.[4]

En una audiència recent, Benet XVI afirmava: «en la gran tradició cristiana, es reconeix a la dona una dignitat pròpia, i –seguint l´exemple de Maria, Reina dels Apòstols– un lloc propi en l´Església, que, sense coincidir amb el sacerdoci ordenat, és igualment important per al creixement espiritual de la comunitat.»[5]

Els qui no entenen que l´Església no admeti dones a l´orde sacerdotal haurien d´advertir que el sacerdoci no és una professió més, sinó un servei a la comunitat al qual ningú té dret –tampoc els barons, només pel fet de ser-ho– sinó únicament els qui són cridats al sagrament de l´ordre sacerdotal. És cert que per regir diòcesis o l´Església universal es requereix la plenitud del sacerdoci, això és, l´ordenació episcopal, la qual cosa exigeix, entre altres requisits, ser baró. Però el més important a l´Església no són les estructures de govern, a les quals tanta importància dóna la sociologia, ni pertànyer a l´estat clerical, sinó la santedat. Les dones van tenint més presència en les estructures eclesiàstiques i no és aventurat assegurar que s´incrementarà en el futur; però reduir el paper i la importància de la dona a tal presència és enxiquir el paper i vocació dels fidels laics. El lloc propi de les dones, igual que el de la immensa majoria dels homes, és el que correspon als fidels laics: informar les estructures i activitats humanes amb l´esperit de Crist, i no tant el servei de l´altar. Les dones, a més a més, amb el «geni» femení que els és propi.

Del «geni» femení s´ocupen Maruja Moragas i Nuria Chichilla, que revisen la influència espiritual femenina a l´Església. Rememoren figures del passat, però miren també la situació actual i la projecten cap al futur. Per la seva banda, Elisa Luque revisa algunes dones que van destacar per la seva resposta de fe i vida cristiana al llarg del segle XX, juntament amb algunes altres que segueixen donant un testimoni cristià coherent en el món d´avui.

María Calvo afirma en el seu article que la dona és un tipus d´humanitat diferent a l´home. Les seves diferències, lluny d´enfrontar-la al baró, la hi acosten en un procés de complementarietat i recerca d´equilibri que enriqueix ambdós. Argumenta que la presència de la dona en la vida pública és un dret per a la dona i una necessitat per a la societat. Per això resulta imprescindible que la societat assumeixi que les dones tenen carreres menys lineals, formalitzar programes d´ascens més flexibles, reconèixer la maternitat com un mèrit i una gran aportació social.

Sílvia Albareda Tiana ens parla d´ecofeminisme i sostenibilitat. Afirma, entre altres coses, que l´associació dona-naturalesa, en lloc de ser vista com factor de domini, cal interpretar-la com el catalitzador que permetrà construir una societat més humana i sostenible.

Complementa l´anterior un article de Manel Vall sobre Raïssa Oumançoff (1883-1960), més coneguda per Raïssa Maritain. Convertida a la fe catòlica al mateix temps que el seu marit Jacques, l´acompanyà en tots i en cadascun dels moments més importants i vitals del seu itinerari cultural, espiritual i filosòfic. Jacques fou per a Raïssa espòs i amic de l´ànima.

El professor Saranyana presenta un estudi teologicocultural sobre la condició de la dona en el nostre temps, analitzant diversos ensenyaments de sant Josepmaria Escrivá de Balaguer. Conclou afirmant que un dels reptes més notables per a la filosofia i la teologia contemporànies és repensar el nostre món a fons. La qual cosa no es podrà fer satisfactòriament, si l´home (baró i dona) no retroba el sentit profund al progrés extraordinari del nostre temps.

Conclou el tema de portada una breu nota d´espiritualitat sobre Jutta Burggraf, una teòloga alemanya morta recentment, que va saber fer vida de la teologia, harmonitzant un vigorós pensament amb una pura interioritat cristiana.

Domènech Melé

director de Temes d´Avui

–––––––––––––––––––––––––––––––––––––

[1] JOAN PAU II, Carta Apost. Mulieris dignitate, 15 agost 1988, núm. 30-31.

[2] Ibid., núm. 31.

[3] JOAN PAU II, Carta a les dones, 29 juny 1995, núm. 11.

[4] Cf. Carta Apost. Mulieris dignitate, 15 agost 1988, núm. 30.

[5] BENET XVI, Audiència, 27 d´octubre de 2010.