Revista > Número 37

Els temples parroquials de Barcelona a la segona meitat del segle XX

En la construcció de temples parroquials a Barcelona durant la segona meitat del segle XX, va ser clau publicació de la image-707ab5b83dc557ce75cb29f24ef30be6Instrucció D'Art Sacre per part de la Congregació del Sant Ofici el 1952. Aquesta instrucció va suposar un aprofundiment en la manera d'entendre la litúrgia i una directriu primordial per a la construcció dels edificis sagrats en línia amb el moviment de renovació litúrgica.

En aquest moviment destaca la figura de Romano Guardini, autor del llibre Sobre l'esperit de la litúrgia, traduït al castellà el 1946. En línia amb aquest llibre, i d'especial importància per a l'art sagrat contemporani, ha estat L'esperit de la litúrgia, publicat el 2000 pel cardenal Joseph Ratzinger Aquesta última publicació és una revisió de tot el moviment de renovació litúrgica de la segona meitat del segle XX, el qual ha condicionat enormement la manera de construir l'art sacre en aquest període.

Els temples parroquials tenen una finalitat d'equipament dels diferents barris de la ciutat. A la funció pròpiament litúrgica dels temples, cal afegir-hi altres funcions que han realitzat durant molt temps com a centres cívics, socials i assistencials. Per tant, aquests edificis formen part d'un conjunt més extens d'elements i espais, com són els locals parroquials, el campanar i d´altres que han arribat a modificar la importància del temple i fins i tot en alguns casos han arribat a produir que el temple sigui un annex als diferents locals parroquials.

 

La construcció de temples parroquials a Barcelona

En els últims seixanta anys ha estat quan Barcelona ha sofert la gran expansió urbanística posterior al desenvolupament de l'Eixample d'Ildefons Cerdà. A partir de la dècada de 1950-60 es va produir un gran moviment migratori a la ciutat i es van crear els barris polígons al voltant de Barcelona, en els quals un dels primers equipaments eren els temples parroquials. Va ser llavors quan es van començar a construir temples amb estructura de formigó armat de grans dimensions. Això va suposar un canvi respecte als sistemes constructius utilitzats majoritàriament fins aquell moment.

En l'actualitat, a la ciutat de Barcelona hi ha 186 temples parroquials, seixanta-sis dels quals es van finalitzar durant la segona meitat del segle XX. Aquest elevat percentatge de renovació o de construcció de nous temples ha anat lligat al creixement de la població de la ciutat.

Al llarg d'aquest període es va produir un desplaçament en la construcció dels nous temples parroquials des del centre de la ciutat a la dècada de 1950-60 cap als nous barris de polígons d'habitatges creats durant els anys seixanta, com els de la Vall d´Hebron o Montbau. Els anys setanta s'observa una concentració a les zones de nou desenvolupament al voltant de la zona del Besòs, carrer Guipúscoa i Rambla de Prim. Després de l'escassetat de construcció de nous temples durant els anys vuitanta (només se´n van construir quatre) s'observa un augment de nova construcció durant els anys noranta. Es van realitzar com a substitució d'alguns edificis existents de deficient construcció que existien en alguns d'aquests barris perifèrics, com Ciutat Meridiana o Torre Baró. També s'aprecia la creació de nous temples parroquials en zones de nova creació, com la Vila Olímpica o Vallbona.

A la taula I es presenten els resultats d'un estudi fet per l´autor d'aquest article. Com pot apreciar-se, a la segona meitat del segle XX s'ha produït un descens en la grandària mitjana dels temples parroquials de nova construcció.

Això és degut no sols a un descens de l'activitat pastoral, sinó més aviat a un interès per la construcció de parròquies de menor grandària i més pròximes a la comunitat. És possible que aquest descens hagi arribat al seu punt d'inflexió en la dècada de 1990-2000, ja que des d'aquest moment els nous temples projectats i construïts, com el de la parròquia de nova creació de sant Francesc de Paula al barri de Diagonal Mar, són de major grandària. Això últim podria explicar-se per la disminució del nombre de sacerdots i la necessitat d'atendre unes zones cada vegada més àmplies i per dotar les diferents parròquies d'uns majors recursos.

També és interessant analitzar la manera de construir les diferents parròquies durant aquests últims cinquanta anys. Al llarg d'aquest període, el sistema constructiu i estructural d'aquests edificis ha anat evolucionant, alhora que ho feien les diferents tècniques constructives. L´ús de sistemes de murs de càrrega ceràmics per a la realització de les parets va ser un sistema molt utilitzat durant els anys cinquanta i seixanta, encara que va anar caient en desús a partir d'aquest moment. Al principi dels anys cinquanta, per a la realització de la coberta i dels elements horitzontals s'utilitzaven voltes ceràmiques i estructures de fusta. Aquests sistemes van deixar pas a elements de formigó armat i metàl·lics. Al llarg dels anys seixanta i setanta es van desenvolupar en gran manera les estructures realitzades mitjançant formigó armat i perfils metàl·lics tant per als elements verticals com per als horitzontals. La desaparició del mur ceràmic i l'aparició d'elements de formigó armat i metàl·lics ha donat com a resultat algunes imatges més pròximes a la construcció industrial que a la religiosa. No obstant això, l´ús d'aquests nous materials va permetre la construcció d'edificis de grans dimensions amb un cost relativament baix. Els anys noranta s'observa l'aparició de sistemes estructurals nous, com la fusta laminada o el desenvolupament d'altres ja existents, com són els sistemes espacials a base d'elements metàl·lics. Aquests sistemes aporten sensacions de lluminositat, lleugeresa i proximitat.

 

Alguns temples parroquials destacables

· Sant Gregori Taumaturg

Entre els temples construïts al llarg d'aquest últim mig segle a la ciutat de Barcelona cal destacar, a la dècada dels anys cinquanta, el temple de sant Gregori Taumaturg. Aquest temple, situat a la plaça del mateix nom al barri de sant Gervasi, va ser fruit d'una operació urbanística en la qual es va ordenar un nou barri de la ciutat al voltant d'una plaça image-a659b8211f89bf4bb9677188515f5e60com a nucli central i vertebrador. Al centre d'aquesta plaça es troba la parròquia de sant Gregori Taumaturg. És un temple de planta el·líptica en la qual l'altar és central. Bartolomé Llongueras Galí, l´arquitecte d'aquest temple, ho justificava afirmant que “si el sacrifici és el centre de la nostra religió i tots els assistents sacrificadors, no és difícil deduir que el Temple ha de ser necessàriament cristocèntric, o sigui un lloc en què Jesucrist sigui sempre el pensament constant, l'eix, el focus central o, dit en termes litúrgics, el cap del tronc dels fidels.”

Aquest projecte era molt ambiciós i pretenia construir una cúpula central de gran alçària coronada per una gran creu. Tot aquest conjunt havia d'assolir els 24 m d'altura, encara que finalment no es va arribar a realitzar la cúpula de coronació. Sota la cúpula s'havia de col·locar l'altar per reforçar la visió cristocèntrica del temple, però en l'actualitat se situa en un extrem del temple.

Segons la memòria del projecte, la coberta havia de tenir forma de volta el·líptica oberta a la seva part alta per una cúpula i un cupulí. El llanternó en forma de cúpula té moltes obertures per disminuir el pes d´aquesta. La coberta s'havia de sustentar sobre quatre arcs principals. L'empenta dels quatre arcs havia de ser contrarestada per les quatre torres campanar previstes a l'exterior de la nau. Finalment, només se n'han construït dues, d'aquestes torres campanar, i d'alçària inferior a la inicialment prevista.

També es preveia decorar l'interior de la cúpula mitjançant cassetassos, tal com s'ha fet, i d'aquesta forma assegurar unes bones condicions acústiques del temple.

La cúpula de l'església representa el Crist Jesús i les quatre torres campanar havien de representar els quatre evangelistes.

L'edifici està realitzat mitjançant estructura de formigó armat. Les parets de tancament combinen l'obra vista amb l'aplacat de pedra natural. El paviment s'havia de fer en pendent per millorar la visibilitat dels assistents, encara que finalment no es va executar d'aquesta manera.

Les obres del temple van estar paralitzades des del 1973 fins al 1994. Finalment, l'església va ser finalitzada el 1995 per l'arquitecte del temple de la Sagrada Família, Jordi Bonet i Armengol. Malgrat tots els canvis i simplificacions produïts en el projecte, no deixa de ser un exemple paradigmàtic de temple projectat en els moments previs al Concili Vaticà II. 

 

· Sant Pius X

Un altre temple a destacar d'aquest període és el de la parròquia de sant Pius X, situat al barri de Vilapicina. Aquest temple es va construir per commemorar la celebració del Congrés Eucarístic Internacional l'any 1952 a Barcelona. Aquesta església, realitzada per l'arquitecte José Mª Soteras Mauri, es va finalitzar l'any 1963. A diferència de molts image-2f2fa3fcd0cd71472565d26daebe5648altres temples, es va construir seguint fidelment el projecte i segons les directrius de l'arquitecte.

La distribució del temple es basa en una nau principal voltada mitjançant una volta de canó, la qual havia estat àmpliament utilitzada en construccions religioses anteriors. No obstant això aporta elements singularment moderns, com és la realització d'aquesta coberta voltada mitjançant arcs parabòlics de formigó armat. Aquests arcs es bifurquen i s'entrecreuen entre ells. L'entrebigat està format per una carcassa sobre la que recolzen plafons triangulars de formigó armat prefabricat. Aquest predomini estètic de l'estructura acompleix la funció de decoració de teginat del sostre. A això s'ha d'afegir la immaterialitat d'aquesta coberta suspesa damunt de l'església i separada de la base d´aquesta mitjançant una franja de vidrieres de colors que aporten una gran lluminositat al temple i, alhora, una simbologia recuperada dels temples gòtics de “Déu és la llum del món”. La planta baixa del temple està envoltada per un mur d'obra vista. Aquest mur perimetral dóna calidesa a l'interior del temple.

Cal tenir en compte que ens trobem davant d'un temple de grans dimensions, de 1.750 m2 construïts i amb una cabuda d'aproximadament 800 persones assegudes. Aquest temple és el principal equipament del barri del Congrés i és l'element més emblemàtic d'aquesta comunitat. L'església es completa amb una petita capella del Santíssim, de forma ovalada, situada en un lateral al costat de l'entrada del temple. Està revestida amb materials que aporten recolliment i intimitat, com són els murs perimetrals d'obra vista i el fals sostre de fusta. A l'últim, com a element de referència, apareix a l'exterior del temple, i separat d´aquest, un campanar exempt de gran alçària. Aquest campanar també està realitzat amb estructura de formigó armat i facilita la localització i identificació de l'església des de diferents punts del barri.

 

· Sant Lluís Gonçaga

El següent temple a analitzar és la parròquia de sant Lluís Gonçaga al barri de Provençals. Aquesta església fou realitzada per l'arquitecte Francesc Escudero i Ribot i, encara que el projecte és del 1969, l'edificació no es va finalitzar totalment fins al 1982. No obstant això, es tracta d'un temple plenament emmarcat en la dècada dels anys setanta. L´església té la planta rectangular, i l'element més destacat i singular que configura el temple és la seva coberta. Aquesta coberta és un forjat de formigó armat amb la forma geomètrica d'un paraboloide hiperbòlic, figura reglada construïble a partir de directrius rectes. Segons testimoni de l'arquitecte autor del projecte, aquest sistema constructiu es va executar penjant sacs de ciment per tesar els cables d'acer i posteriorment formigonant aquests cables. Tot això implica que la gran potència visual i representativa que té la coberta de formigó armat hagi creat un temple en el qual l´element principal és la coberta i tota la resta hagi passat a tenir un interès secundari. Els murs de tancament, amb una sèrie d'obertures que deixen penetrar la llum, malgrat el gran gruix que tenen alguns d'ells (fins a 2 m) , no són més que tancaments perimetrals a aquesta coberta que projecta la imatge de voler abastar el cel. No obstant això, malgrat la gran força visual de la coberta, la distribució espacial del presbiteri i de la resta dels elements litúrgics queden desubicats en l'espai existent entre la base i la coberta.

 

· Santuari de la Mare de Déu del Mont Carmel

A la dècada dels anys vuitanta es van edificar pocs temples a la ciutat de Barcelona. Tal com hem indicat anteriorment, només es van construir quatre parròquies, en part a causa de la gran quantitat de temples que s'havien realitzat en les dues dècades anteriors i en part perquè alguns d'ells encara no s'havien finalitzat i, per tant, calia image-2fe8bb4af43ef0849a83f68285b16632emprar totes les energies disponibles per acabar la seva construcció. També la gran majoria de barris posseïen, en millors o pitjors condicions, temples parroquials, per això la necessitat de construir temples en zones de nova creació havia desaparegut. Ara bé, quedava una tasca, que s'escometrà a partir del 1990, de renovació o substitució de temples parroquials que no reunien les condicions adequades per a un bon funcionament.

Malgrat tot, en aquests anys destaca la construcció del Santuari de la Mare de Déu del Mont Carmel, finalitzat el 1987. Es tracta d'una parròquia erigida al costat del santuari del mateix nom construït a la fi del segle XIX. És una església no gaire gran, d'aproximadament 550 m2, que dóna servei al barri del Carmel. Aquest edifici, projectat per l'arquitecte Salvador Torrents, està encomanat a la comunitat salesiana i va ser construït parcialment per membres de la parròquia.

És un edifici de planta trapezoïdal situat a la falda de la muntanya del Carmel. Aquest modern temple es va construir a base de murs d'obra vista que aporten calidesa a l'interior del temple. L'edifici té una estructura de formigó armat. Com que aquesta parròquia està enclavada a la falda de la muntanya, és visible des de diferents punts del barri. A això cal afegir que es troba elevada per damunt del carrer, així la seva entrada aporta la idea de recorregut espiritual d'ascensió cap al Senyor. Com a icona simbòlica i element de referència de localització, hi ha un campanar situat a l'entrada de l'edifici. La façana, amb murs d'obra vista, aporta un detall interessant: s´ha construït mitjançant uns elements circulars que recorden els merlets dels castells. Tot això, unit al campanar de l'entrada, aporta reminiscències d'una fortalesa medieval.

 

· Sant Esteve

Com a últim exemple destacable en aquest mig segle tan prolífic en la construcció d'esglésies, hi ha el temple de sant Esteve. Aquest temple parroquial, situat al barri de Vilapicina, es va acabar de construir el 1999.

Es tracta d'un edifici de planta quadrada totalment exempt de les edificacions veïnes. La coberta té una gran importància simbòlica, en convertir-se en la fita de referència del temple. Tant la coberta com l'estructura s´han fet amb elements metàl·lics. La coberta és de planxa d'acer galvanitzat i l'estructura és una coberta espacial a base de perfils d'acer. Tots els elements metàl·lics queden a la vista des de l'interior de l'edifici, creant una imatge d'edifici modern, encara que aporta un aire de construcció industrial. La situació de les instal·lacions existents a l'edifici (climatització, il·luminació...), totalment visibles, reforcen aquesta idea d'edifici industrial. Entre la coberta i les parets perimetrals de bloc de formigó, hi ha una tarja d'il·luminació que envolta tot l'edifici. Aquesta línia de finestres ajuda a crear la idea de la desmaterialització de la coberta. Aquesta coberta, amb el seu element central piramidal, es converteix simbòlicament en una representació de Déu creador que protegeix la seva Església.

 

Valoració crítica

Al llarg d'aquest article hem analitzat els temples parroquials més destacats construïts al llarg de mig segle. Malgrat moltes bones intencions, en la majoria d'aquestes edificacions s´hi pot observar també alguna desorientació, en especial durant els anys seixanta i setanta, que és quan es va construir un nombre més gran de temples. Cal destacar que es tracta d'una etapa molt convulsa, tant en la història de l'Església com en el món de la cultura occidental, i, per tant, de l'arquitectura. Molts arquitectes, durant aquest temps, van deixar de tenir com a vàlids els exemples construïts anteriorment i, en molts casos, van prescindir gairebé del tot d'una història tipològica de gairebé dos mil anys en la construcció de temples cristians. A això s'ha d'afegir la falta de coneixement de la litúrgia i, per tant, del “programa funcional i estètic” de l'edifici a construir per part de molts dels creadors. No hem d'oblidar també la carestia econòmica que va patir la diòcesi de Barcelona en aquest període, havent d'escometre moltes i costoses operacions de construcció i remodelació de temples existents amb una gran escassetat de mitjans. Això va determinar que molts projectes arquitectònics no s'arribessin a construir tal com estaven previstos a causa de la necessitat de fer retalls pressupostaris.

En analitzar els diferents temples es poden detectar els següents aspectes que segons el nostre parer desorienten:

·     · Pèrdua de la capella del Santíssim Sagrament, com a espai sagrat i acollidor per a l'oració personal.

·     · Desaparició d'elements de referència, com el campanar.

·     · Falta d'un llenguatge comú identificable.

·     · Gran importància de la coberta enfront d'elements d'acabat.

·     · Desinterès pels elements ornamentals i decoratius interiors.

Aquests aspectes són deguts a diferents causes i molts d'ells ja s'han intentat corregir en els últims temples iniciats en la dècada dels anys noranta i principi del nou mil·lenni.

En desenvolupar el projecte d'un temple, tots els agents que intervenen en la seva construcció (arquitecte, constructor, propietari, rector...) han de ser conscients que es tracta d'un espai sagrat cristià i, com a tal, requereix unes característiques especials i diferents d´un altre tipus d'edifici. Entre aquestes característiques han de tenir especial importància la situació i la disposició dels diferents espais i elements constructius, com són el presbiteri, la capella del Santíssim i el campanar. Encara que el presbiteri és present en tots els temples analitzats, en algunes ocasions no té una posició central o principal. Aquest és el cas del temple de sant Lluís Gonçaga, en el qual, a causa de la gran importància espacial de la coberta, el presbiteri apareix desubicat (tant és així que al llarg de la seva història ha tingut diverses ubicacions a l'edifici). En el cas de la capella del Santíssim, hi ha hagut moltes interpretacions errònies de la seva importància al temple, tant per la seva ubicació (de vegades en un lloc molt secundari del temple) com per la seva relació amb la resta del temple cristià. La capella del Santíssim ha de ser un lloc especialment cuidat i acollidor, en ser un lloc preferencial d'oració. La ubicació de la capella i la seva relació amb la resta del temple i amb la zona d'accés a l'edifici és fonamental. A l'últim, com a element a destacar entre els elements exteriors i identificadors que es tracta d'un temple cristià, cal insistir en el campanar. Aquest element ha de servir com a fita de referència, a més d'allotjar els instruments d'informació acústica, com són les campanes i els altaveus.

En moltes ocasions, el projecte d'un temple cristià és un repte per als arquitectes que treballen en la seva elaboració. image-9810d0103086278cb0831e1174c17fd5Aquest repte ha acabat convertint-se en un interès excessiu per la innovació tant en formes com en materials sense tenir present el bagatge cultural que comporta el temple cristià. A això s'ha d'afegir que a vegades ha existit la intenció de portar a terme el programa projectual del temple des d'una perspectiva laïcista i molts cops amb un llenguatge arquitectònic desposseït de qualsevol reminiscència cristiana. Per recuperar el llenguatge comú que porti a identificar el temple com a església i casa del Senyor és imprescindible posar especial èmfasi tant en la forma de l'edifici com en els materials constructius utilitzats des de l'antiguitat. En el cas de la forma és interessant destacar la coberta inclinada enfront de la coberta plana, tenint la primera una clara identificació amb els temples construïts des de l'inici del cristianisme, a més d'un millor funcionament constructiu i un menor cost de manteniment. En el cas dels materials constructius, és interessant destacar l'ús del maó, la fusta i la pedra com a elements que donen calidesa i proximitat a l'edifici a més de ser materials que connecten amb les esglésies d'èpoques anteriors. Dins d´aquest aspecte es podrien englobar els elements de vidre: finestres, claraboies i vidrieres que, a més, aporten la idea que Déu és la llum.

A l'últim, però no menys important, hi ha tots els elements decoratius i representatius presents en una església. Tenim, entre d´altres, l'altar, l'ambó, el sagrari, el baptisteri, la imatge de la Verge i del sant patró, els confessionaris, la creu i el viacrucis. Tots aquests elements han d'estar contemplats des de l'inici del projecte perquè la situació i la importància que adquireixin finalment a l'edifici sigui la que realment els correspon. Han de portar aparellades consideracions estètiques de col·locació i d'il·luminació. En algunes ocasions, l'oblit o la indiferència per alguns d'aquests elements ha originat un temple inacabat o que li falta una part del contingut essencial. Per no dir la forta càrrega catequètica que tenen tots aquests elements.

 

Bones notícies

En els últims anys del segle passat i primers d'aquest s'ha anat fent una forta revisió de tots aquests temples construïts anteriorment. Aquesta revisió s'ha vist especialment impulsada amb la publicació de L´esperit de la litúrgia l'any 2000 per part del cardenal Joseph Ratzinger i després amb la seva elecció per a la seu de Pere. A la diòcesi de Barcelona s'ha estat treballant des dels anys noranta perquè els temples construïts responguin perfectament a les necessitats de la litúrgia cristiana i siguin, en especial, llocs on un cristià senti que està a la “casa del meu Pare”.

Ricardo Gómez

Arquitecte i professor de la Universitat Politècnica de Catalunya

  • 10 gener 2011
  • Ricardo Gómez
  • Número 37

Comparteix aquesta entrada