Vers una civilització de la imatge

Benet XVI parla als artistes

La història de la teologia i també la història de l´art i de les idees estètiques mostren que l´Església ha necessitat l´art i que l´art també ha necessitat l´Església. Els darrers romans Pontífexs, i especialment Benet XVI, han dedicat molts esforços intel·lectuals i pastorals a explicar els reptes del cristià davant una societat progressivament més secularitzada. En aquest context, s´inscriu la reflexió sobre la comunicació icònica en un món progressivament gestualitzat, on la paraula cedeix el protagonisme a la imatge. Els artistes són, en bona mesura, els artífexs d´aquesta comunicació estètica. És a ells que s´adreçà Benet XVI el 21 de novembre de 2009, en el marc de la Capella Sixtina, deu anys després de la Carta de Joan Pau II als artistes (1999).

Fins ben bé a mitjans del segle XVIII la bellesa constituí un atribut mai no teoritzat en si mateix. Fou Baumgarten qui va escriure el seu tractat d´estètica i més tard Edmund Burke i Immanuel Kant, els quals especularen brillantment sobre el bell i el sublim. A partir de l´època romàntica, les reflexions sobre el gust estètic o les diverses categories d´allò bell sovintejaren arreu dels cercles literaris americans, europeus i d´altres cultures més llunyanes.

Autors com ara Charles Baudelaire, Edgar Allan Poe i d´altres van escriure sovint sobre el significat de la forma visible, poètica i musical fins a arribar al segle XX, moment en què els manifestos d´avantguarda volgueren renunciar al bell i defensaren la cultura de la màquina o noves dimensions epistemològiques per descobrir. Això es proposà sovint a recer de preteses noves ciències, renovats relativismes o, simplement, amb l´afany d´innovar sense direccions massa concretes. A Catalunya, el filòsof Eugeni d´Ors o l´esteta Francesc Mirabent analitzaren amb profit diversos punts de vista sobre el sentit de la bellesa, com també ho feren Torres i Bages i Gaudí**.

Tant la història de la teologia com la història de l´art i de les idees estètiques ens demostren que al llarg de segles l´Església ha volgut necessitar l´art i aquest també ha necessitat l´Església. Però és només a la llum del n. 2 de la constitució apostòlica Gaudium et spes que podem parlar de l´obra d´art de la santedat personal i del camí de la bellesa per a identificar-nos amb Crist. Aquesta anomenada via pulchritudinis, entesa com una bellesa salvadora enmig dels ensurts del món contemporani, només es pot entendre mitjançant la novetat doctrinal del Concili Vaticà II. I no em refereixo només a les prou rellevants qüestions litúrgiques, sinó encara més a la relació entre la percepció estètica i el món contemporani en el sentit més profund possible de l´expressió*.

Els tres Papes, Joan Pau I, Joan Pau II, però molt especialment Benet XVI, primer com a cardenal Joseph Ratzinger i més tard com a Pastor de l´Església, han dedicat llurs esforços intel·lectuals i pastorals a explicar els reptes del cristià davant l´accelerat procés de secularització a dins i a fora de l´Església durant, sobretot, la segona meitat del passat segle. Un dels grans temes de la seva reflexió i pastoral ha estat el paper de la comunicació icònica en un món progressivament gestualitzat, on la paraula deixa pas a la imatge. Els artistes són els artífexs d´aquesta comunicació estètica i a ells van dirigides les paraules que al llarg d´aquest article comentarem.

És possible que, amb els recents textos dels sants Pares dirigits als artistes, el magisteri de l´Església sobre el transcendental de la bellesa no hagi fet més que començar. Amb l´al.locució de Benet XVI als artistes, es continua el camí de pensar que la globalització, alhora que dóna a conèixer més l´home, en dóna una imatge de si mateix cada vegada més homogènia i identitàriament eclèctica.

Si aquesta imatge, de la qual l´artista cal que se´n senti responsable, pateix l´oblit del Déu-artífex, llavors parlarem d´una deformitat sense sentit, que caldrà redreçar. Si, en canvi, la civilització de la imatge camina vers la imitació d´un model transcendent, la via de la bellesa és oberta per imaginar que el fet de la globalització oferirà reptes insospitats de santedat personal i d´una millor comprensió del món i de nosaltres mateixos. Perquè el camí de la bellesa és i serà el mateix Camí de sempre.

L´assentament de la veritat

L´Edat Antiga i Mitjana es caracteritzaren necessàriament per ésser períodes històrics en què el Crist, des del punt de vista de la seva formulació teològica, es feia present a la història de la teologia de manera més explícita sota la seva dimensió –inseparable d´altres– del transcendental de la veritat.

Durant segles, l´Església havia anat posant els fonaments per la via del coneixement i la verbalització de la veritat revelada. L´art i en general les manifestacions de la bellesa artística, fins ben bé l´època de les catedrals, foren més aviat austers i continguts i, quan hi hagué debat entorn la qüestió de les imatges, la solució havia d´arribar per una via força filosòfica, força racional i argumentada, al segon concili de Nicea, l´any 787[1].

Fins força més enllà el primer Concili de Nicea (325), molt entrada l´Edat Mitjana, es desconeixeren noms d´artistes, que més aviat s´agruparen en escoles, i normalment no predominà el concepte de geni a l´estil grec o renaixentista, sinó que més aviat l´artista fou considerat un mer artesà. Sembla com si als primers segles de cristianisme, Déu es fes present a la seva Església d´una manera particularment epistemològica. Dóna la impressió que, des del punt de vista del llenguatge teològic, Déu havia d´ésser conegut, fonamentalment, fent-hi servir el transcendental de la veritat. En això, el pròleg del quart evangeli és prou eloqüent pel que fa a la importància del llenguatge verbal en els primers moments de la revelació cristiana: “En el principi existí la Paraula” (Jn. 1,1).

Però també sembla com si esdeveniments històrics com ara el naixement de les ciutats-estats itàliques, el desenvolupament de la primera cultura urbana europea, l´aparició dels ordes mendicants o la fundació de les primeres universitats, havien de canviar les coses, en el sentit d´un primer esclat de l´atenció pastoral a feligresos i, per què no dir-ho, d´una primera promisqüitat en la convivència entre el sagrat i el profà.

Almenys durant l´anomenada Alta Edat Mitjana, no és que s´abandonés la preponderància del llenguatge catequètic més directament derivat del transcendental de la veritat (i d´això els scriptoria monàstics en serien un bon argument), però sí que hom gosaria dir que la paraula escrita sobre el que Déu és, anava donant pas a la predicació sobre el que cal que l´home faci per salvar-se. Sembla com si una forta teologia dogmàtica, ja força assentada, convidés a ocupar el seu lloc a un plantejament teològic més moral de l´existència cristiana.

Els dogmes fonamentals estan ben assentats –sobre la Trinitat, la Mare de Déu i l´Església–, i es plantegen nous reptes, que eclosionaran a les sessions del concili de Trento (1545-1563). També es regularitzarà la manifestació de la bellesa sagrada en imatges, tot parafrasejant aquell segon concili de Nicea[2], per subratllar que aquestes representen l´arquetipus de la Divinitat, la Mare de Déu i els sants[3].

Ètica, estètica i món contemporani

Dominà, en definitiva, la recerca d´un segon transcendental, ja passada l´època de la fixació dels grans dogmes de la primera fe cristiana. Fer el Bé, més que conèixer la Veritat, és el que la història de la teologia de l´època Moderna, ve a subratllar. La bellesa és visualitzada moralment, de vegades en forma d´un cert voluntarisme missional, d´altres proposada com una solució per redimir els captius o, simplement, representada –com a la Capella Sixtina– amb el missatge que no estem predestinats i que la fe sense obres és morta.

Els artistes agafen noms i cognoms: Bernini, al seu baldaquí de sant Pere, fa que els quatre braços de la Mare Església abracin l´altar i la comunitat dels fidels[4]; Michelangelo, amb la seva cúpula, dóna ascensionalitat a l´espai sagrat[5]; Andreas Pozzo, amb les seves pintures a l´església de sant Ignasi a Roma, fa una al.legoria del Nom de Jesús, que no deixa de ser una anamorfosi o trampa òptica en un espai que, potser, comença a ésser més closca que rovell de l´ou.

Han desaparegut fins i tot els pintors de cort com Velázquez, Rubens i Rembrandt, que ja no han tingut grans seguidors, i d´altres genis com ara Gianbattista Tiepolo, Fragonard o Goya experimenten noves formes d´acostament entre l´ètica i l´estètica[6]. El segle XIX, amb els impressionistes francesos, pretén relacionar l´art i la ciència en l´anàlisi de la divisió de la llum, l´abandonament de la perspectiva euclidiana i la recerca experimental del paisatge.

Ja entrats al segle XX, es publica el Catecisme de sant Pius X (1908), i esclaten reformes litúrgiques avant la lettre que preparen el Concili Vaticà II i la reflexió del paper de l´Església al món Contemporani. On queda el món, en la transició de l´Edat Moderna a la Contemporània...? Aquest és el problema que ja havia intuït sàviament sant Francesc de Sales en ple segle XVII[7], i que passarà força desapercebut fins a arribar l´època de sant Pius X[8].

Pius XII ens regala algunes primeres reflexions sobre l´epifania del Crist bell[9]; Joan XXIII intueix fortament la importància de fer amable el rostre de l´Esposa del Crist[10]; Pau VI, amb tristesa, descobreix una Església que, en el seu rostre visible, no troba la bellesa de la Jerusalem celeste[11]; Joan Pau I, que va ser conegut com el sant pare del somriure, és conscient que està fent una teologia simbòlica del rostre: ell és el Crist que –bellament– somriu; i Joan Pau II, qualificat com el papa dramaturg, practica l´art de la rapsòdia a tots els seus contactes amb la multitud: bell de rostre i de cos; bell de costums; bell d´escriptura; bell d´ànima, és capaç d´esbrinar el significat dels punts més foscos del Vaticà II que són, precisament, aspectes estètics que amaguen o epifanitzen el dipòsit de la fe a cada pas[12].

Així arribem al pontificat de Benet XVI, el papa savi. Tocat personalment pel drama de la música[13]; redignificant la figura d´un vicecrist Rei, Profeta i Sacerdot, treu dels armaris vaticans nous efectes tèxtils i litúrgics: estoles brodades, casulles de summe Sacerdot, creus pectorals i processionals, que centrin l´espai litúrgic. I, al mateix temps, mira l´Orient, mira la Sinagoga, mira l´animisme dels vastíssims territoris de l´Àsia i l´Àfrica, que desconeixen el desenvolupament madur de les Semina Verbi o llavors del Verb encarnat[14].

Aquest és el context de la seva al.locució als artistes: a dins d´una macrohistòria de la teologia catòlica, on els transcendentals, ja definits per Aristòtil en època pre-cristiana[15], serveixen per pautar i pausar una anàlisi que –tot i poder semblar perifèrica– conté i manifesta profundes ressonàncies dogmàtiques que marquen la futura història de les successives epifanies del Verb en forma visible[16].

Benet XVI veu els transcendentals de l´ésser sense solució de continuïtat[17] i que, a mesura que es van desplegant a la història de l´Església, es fan més compactes, s´alimenten més entre ells i ens fan entendre la vocació universal a l´activitat de l´esperit enmig d´un món contemporani progressivament secularitzat.

La bellesa és esperança

El sant Pare rebé els artistes el dissabte 21 de novembre de 2009 a la Capella Sixtina, en un encontre promogut i preparat per monsenyor Gianfranco Ravasi, president del Consell pontifici per a la cultura i de la Comissió Pontifícia per a la promoció dels béns culturals de l´Església. Va fer notar que era el desè aniversari de la Carta als artistes que escriví Joan Pau II poc abans del Jubileu de l´any 2000. També es referí a les paraules que Pau VI havia dirigit als artistes l´any 1964, en el context de restablir l´amistat entre els artistes i l´Església, pensant en l´autèntic “renaixement” de l´art en el marc d´un nou humanisme[18].

Benet XVI recorda que la Sixtina és un escenari artístic privilegiat, però també històric, des del moment que molts dels seus antecessors, i ell mateix, han estat escollits successors de sant Pere en aquest espai singular: pel sant Pare, la bellesa no és un transcendental inert o passiu al llarg de la història de la salvació. A la seva exhortació als artistes, dóna un pas més enllà en considerar que cal que la bellesa i l´art siguin un reflex del diví en un món humà. Seguint Pau VI, “la bellesa, com la veritat, posa alegria al cor dels homes; és el fruit preciós que resisteix l´usura del temps, que uneix les generacions i que fa que es comuniquin en l´admiració”[19].

Teològicament i pastoralment, una de les tasques que Benet XVI considera més importants és explicar el significat de l´Església al món contemporani. En realitat, la seva alocució als artistes és una traducció d´aquelles misterioses paraules de la Gaudium et spes sobre el que és el món[20].

Quina és la relació entre el sentit contemporani de la bellesa i la permanent historicitat de l´Església...? És possible continuar amb l´aventura artística de la bellesa, i al mateix temps perseverar en l´aventura de la fe...?, ens podem preguntar, al fil d´aquest encontre entre Benet XVI i els artistes.

Joan Pau II ja havia escrit algunes respostes a aquestes preguntes, però, en aquesta nova alocució, Benet XVI no deixa de subratllar el paper dels creadors en la futura transformació d´un món que pateix: “el món en què vivim corre el risc de canviar el seu rostre a causa de l´acció no sempre sensata de l´home que, en lloc de conrear la bellesa, explota sense consciència els recursos del planeta en benefici d´uns pocs i sovint espatlla les seves meravelles naturals”.

És cert que la situació de l´home al món contemporani encara sembla més dramàtica quan pensem en la missió de sotmetre la terra en el moment de crear-la[21]. Però el sentit essencial d´aquesta “reialesa” o “domini” de l´home sobre el món visible és la prioritat de l´ètica sobre la tècnica, de la persona sobre les coses, de l´esperit sobre la matèria[22] o, en paraules de Benet XVI, “¿Què és el que ens pot retornar l´entusiasme i la confiança, el que pot encoratjar l´esperit humà a retrobar el camí, el que ens fa aixecar la mirada vers l´horitzó, el que ens farà somniar amb una vida digna de la nostra vocació, sinó la bellesa...?”.

El món contemporani, amb la bellesa, no és un risc sense sentit, o un perill inevitable, sinó una “experiència que no ens allunya de la realitat sinó que ens porta a una confrontació oberta amb la vida diària per alliberar-la de l´obscuritat i transfigurar-la, per fer-la més lluminosa i bella”. En d´altres paraules, la creació artística ben unida a la imatge i semblança de Déu és esperança viva de santedat. És cert que “la bellesa impressiona, però és precisament així com recorda l´home el seu destí, posant-lo de nou en marxa, omplint-lo de nova esperança i donant-li la valentia per a viure a fons el do únic de l´existència. No es tracta, evidentment, de la recerca d´una fugida vers una bellesa irracional o un mer esteticisme”.

La bellesa que ens salva[23] té, afirma Benet XVI, una cara negativa. Pot ésser “una bellesa seductora però hipòcrita, que torna a despertar en nosaltres l´afany, la voluntat de poder, de posseir, de dominar l´altre, i que ben aviat es transforma en el contrari, assumint els rostres de l´obscenitat, de la transgressió o de la provocació com a fi de si mateixa".

La bellesa és camí 

La segona part de la seva alocució explicita encara més el seu missatge: “la bellesa es pot convertir en un camí vers el transcendent”. L´art “pot assumir un valor religiós i transformar-se en un camí de profunda reflexió interior i d´espiritualitat”.

La que ell anomena via pulchritudinis constitueix un camí de recerca teològica. En aquest sentit, cita Hans Urs von Balthasar en els mateixos termes: “La nostra paraula inicial s´anomena bellesa. La bellesa és l´última paraula a què pot arribar l´intel.lecte reflexiu, ja que és l´aurèola de resplendor inesborrable que envolta l´estrella de la veritat i del bé, i de la seva indissociable unió”[24]. Per tant, el camí de la bellesa ens porta a reconèixer el Tot al fragment, l´Infinit al finit, Déu a la història de la humanitat”.

En aquesta part del comentari del text del sant Pare, voldria referir-me a dos aspectes que són indissociables del que ell mateix ens proposa. En primer lloc, que la santedat personal és visible; després, que la santedat, com la bellesa, és relacional, i no solitària.

Que mirar d´ésser sant al món contemporani és visible vol dir que, necessàriament, la santedat té una dimensió estètica des del moment que el sant és un model o arquetipus de conducta cristiana. En aquest sentit, ésser sant és una imitació de l´únic model que és Crist, encarnat visiblement. Crist és l´únic Mitjancer, en aquest món, entre la seva Església i nosaltres. I l´Església és al mateix temps visible i invisible, como ho són les dues naturaleses del Crist, la humana i la divina[25]. Com agradava dir a Joan Pau II, la cúpula de la Basílica de sant Pere del Vaticà, dissenyada per Michelangelo, “és una invitació a practicar el magnífic art de la santedat. I si això ens arribés a semblar massa difícil, ens hauria de consolar el pensament que en aquest camí no estem sols (...)”[26].

El segon aspecte d´una santedat personal considerada com a obra d´art és que constitueix un camí que, com la mateixa pregària cristiana, és relacional. Si la bellesa és camí, i és visible, cal concloure que aquesta via pulchritudinis condueix a un lloc determinat i amb sentit. Ésser sant al món d´avui no és un camí sense sortida, un diàleg sense interlocutor, o una mirada al buit. La Bíblia, al mateix temps que ha constituït per a la vida artística un “gran codi” d´inspiració, també ha marcat una relació entre el Poble d´Israel i Déu. 

L´artista comunica la bellesa

L´art té una dimensió escatològica des del moment que pot constituir una pregària eficaç i, per tant, una comunicació. Tot art recte té una dimensió sacerdotal que tot home pot recórrer. I, en aquest sentit, un mal art es pot detectar perquè marca la sensació d´una relatio pura que no conté res que pugui ésser objectualitzat. Però, en realitat, aquesta 'pura relació´ és espúria: una relació sense reciprocitat no té cap significat”, escriu el mateix cardenal Ratzinger l´any 1981[27].

Si la bellesa de les arts humanes és una imatge i semblança de la bellesa divina, que és camí de santedat i de relació amb Déu i el proïsme, sembla lògic que es pugui concloure que cal que l´artista sigui “plenament conscient de la gran responsabilitat de comunicar la bellesa, de fer comunicar en la bellesa i mitjançant la bellesa”[28]. En el sentit de la comunicació, Déu no és un ésser autotranscendent, incapaç de relacionar l´eternitat amb la temporalitat. Les persones divines no estan aïllades entre elles, ni amb l´home i el món creat[29]. Si no hi hagués una comunicació i influència recíproca entre el temps i l´eternitat, llavors Déu no podria significar res per a l´home. En aquest sentit, la capacitat humana de fer una obra d´art mestra procedeix de la seva vocació a l´eternitat, i al mateix temps la comunica.

“Una vocació espiritual precedeix i sustenta la vocació artística, la d´ésser artífex de la pròpia vida, fent-ne , en cert sentit, 'una obra d´art, una obra mestra´[30]”. Avui més que mai, diu el Compendi del Catecisme de l´Església Catòlica, a una civilització de la imatge, la imatge sagrada pot expressar molt més que la mateixa paraula, donada la gran eficàcia del seu dinamisme en la comunicació i la transmissió del missatge evangèlic[31].

Per a Benet XVI, els artistes són “els guardians de la bellesa”. I escriu: “Gràcies al vostre alè, teniu la possibilitat de parlar al cor de la humanitat, de tocar la sensibilitat individual i col·lectiva, de suscitar somnis i esperances, d´eixamplar els horitzons del coneixement i del compromís humà.

“Per això, (...) no tingueu por d´encarar-vos amb la font primera i última de la bellesa, de dialogar amb els creients, que juntament amb vosaltres se senten pelegrins enmig del món i en la història vers la Bellesa infinita.

“La fe no us treu res del vostre geni, del vostre art, sinó que encara l´exalta i l´alimenta, el llença a creuar-ne el llindar i a contemplar amb mirada fascinada i commoguda la meta última i definitiva, el sol sense ocàs que il·lumina i embelleix el present”.

L´artista, per això, té la missió de comunicar el sagrat; una missió directament afectada pel caràcter sacerdotal i sacrificial de totes les professions, però especialment de les que són creatives. Ara no em refereixo només als iconògrafs orientals, que s´encarreguen de plasmar la imatge sagrada seguint un rite litúrgic i fent d´aquesta labor un acte directe d´oració i comunicació amb Déu[32].

Em refereixo al fet que, si, com afirma Benet XVI, l´obra d´art de la santedat personal és esperança, és camí i és comunicació, això també vol dir que la vida cristiana és també teologal i, per això, des del baptisme, plenament sacerdotal[33]. L´artista, el sacerdot i, en darrera instància, tot fidel, està cridat a comunicar la bellesa del Crist, i d´encarnar-la en la seva vida professional, familiar, social.

Aquesta doctrina, la capacitat de tot cristià, d´ésser “sacerdot de la seva pròpia existència”[34] reconeix que tots podem fer i comunicar, amb la nostra vida, una bellesa i una creativitat que, per participació amb la triple missió de Crist i la seva Església, és eminentment sacerdotal[35]. I que aquesta comunicació, pròpia del sacerdot-artista i de l´artista-sacerdot, és capaç de transformar-se de comunicació en comunió[36], la qual cosa –juntament amb moltes d´altres- justifica plenament que l´expressió “ànima sacerdotal”[37] es pugui aplicar amb especial propietat a l´artista a qui Benet XVI s´adreça amb la seva al.locució[38].

Finalment, una cita del sant Pare que lliga la missió comunicadora de l´artista amb la missió comunicativa, comunitària i comunional del sacerdot: “Cal que aprenguem a veure´l (al Crist). Si nosaltres no el coneixem només de paraula, sinó que ens deixem sorprendre per l´enamorament sobtat de la seva paradoxal bellesa, llavors el coneixerem de veritat i el sovintejarem, no només perquè n´haurem sentit a parlar.

“Llavors haurem trobat la bellesa de la veritat, de la veritat redemptora. Res no ens pot posar més en contacte amb la bellesa de Crist mateix, que el món creat per la fe i la llum que resplendeix en el rostre dels sants, mitjançant la qual es fa visible la seva pròpia llum”[39].

Conclusions

a) Des de les primeres manifestacions de l´art cristià, que l´arqueologia evidencia que fou executat per uns primers artistes pagans, la història demostra que l´Església necessità l´art i que els artistes necessitaren l´Església. Aquest és un fet que es deriva no només del dinamisme catequètic i de la pedagogia de la imatge al llarg dels segles, sinó del fet cristològic que diferencia l´epifania del Crist en uns aspectes visibles i uns invisibles que, conseqüentment a l´Encarnació del Fill, havien de manifestar-se també mitjançant la creativitat humana per participació en la creativitat divina. Les paraules de Benet XVI representen una nova aportació en la seva explicació de l´acostament de l´Església al món contemporani.

b) El treball dels artistes, en no deixar d´ésser una de les participacions de l´Ésser, té una dimensió necessàriament metafísica que el fa participar progressivament dels diferents transcendentals de l´Ésser. Possiblement, des del punt de vista ontològic, i de la teologia de la història de l´Església, l´art s´ha anat manifestant de manera esglaonada en el temps amb una successiva i alternada preponderància dels respectius transcendentals: la veritat, el bé, la bellesa i, potser en un futur no llunyà al si de l´Església, la manifestació de la unitat.

c) L´encontre del sant Pare Benet XVI amb els artistes l´any sacerdotal 2009, manifesta la vigència del transcendental de la bellesa, als inicis del segle XXI, amb especial força. En una època dominada per la cultura de les imatges, convé que l´artista doni la mà a l´Església per expressar sense por que la seva creativitat és capaç de connectar les parts visibles amb les invisibles de la pròpia existència i de tota la comunitat dels creients.

d) Una obra d´art d´especial transcendència per a la història de la salvació és la mateixa santedat personal. Dins l´especificitat pròpia del treball de l´artista, abocada especialment a la infinita creativitat divina, l´artista té la responsabilitat de recórrer i de fer recórrer l´anomenada via pulchritudinis, de la qual ell mateix és protagonista i, d´alguna manera, sacerdot o mitjancer entre Déu i els homes.

e) Tots els creients, en virtut de l´anomenat sacerdoci comú dels fidels, estem cridats a ésser sacerdots-artistes de la nostra pròpia existència personal, participant anàlogament a com ho fa l´artista amb el seu ofici, de l´obra mestra de la pròpia santificació ordinària i de la dels que ens envolten.

 Alfons Puigarnau

Professor d´estètica i teoria de les arts

Escola Tècnica Superior d´Arquitectura

Universitat Internacional de Catalunya

NOTES

** El marc bibliogràfic d´aquest preàmbul en llengües originals i primeres edicions és el següent: Alexander Gottlieb Baumgarten, Metaphysica § 451 (1739), Edmund Burke A Philosophical Enquiry into the Origin of Our Ideas of the Sublime and Beautiful (1757), Immanuel Kant Beobachtungen über das Gefühl des Schönen und Erhabenen (1764), Charles Baudelaire, Curiosités esthétiques (1845), Edgar Allan Poe The Philosophy of Composition (1846), George Santayana The Sense of Beauty (1896), Eugeni d´Ors Lo barroco (1935), Francesc Mirabent De la bellesa (1936).

* Les sigles més emprades al llarg del text són: DZ (Denzinger Enchiridion), JPII2000 (Joan Pau II als participants al Jubileu dels artistes, divendres 18 de febrer de 2000), CP (Compendi del Catecisme de l´Església Catòlica), G1985 (Hans Urs von Balthasar, Gloria. Una estética teológica, Madrid, Encuentro, 1985), JPII1999 (Carta de Joan Pau II als artistes, 4 d´abril de 1999), R1986 (J. Ratzinger, The Feast of Faith. Approaches to a Theology of the Liturgy, Tr. Graham Harrison, San Francisco, Ignatius Press, 1986), SC (Sacrosanctum Concilium), EA2009 (Benet XVI, Trobada amb els artistes, Capella Sixtina, dissabte 21 de novembre de 2009. Text no numerat. Sempre que se citin fragments entre cometes sense referència a peu de plana, es tracta d´aquest document, objecte directe del nostre article), PVI1965 (Pau VI, Missatge als artistes, Clausura del Concili Vaticà II, del 8 de desembre de 1965), GS (Gaudium et spes), RH (Redemptor hominis), LG (Lumen gentium), P2005 (Missatge de Mons. Mauro Piacenza als participants del XV Cicle de Conferències de la “Cátedra de Arte Sacro” de Monterrey, México, 29 d´agost de 2005), DV (Dei Verbum).

[1] Sobre aquest tema es pot veure, per exemple: Willem van Asselt [et al. eds.], Iconoclasm and Iconoclash: Struggle for Religious identity. Second Conference of Church Historians, University of Tilburg, Leiden, Brill, 2007.

[2] Cf. DZ 302-304.

[3] Cf. Concili de Trento, Sessió XXV de 1563.

[4] JPII2000, 5.

[5] JPII2000, 5.

[6] JPII2000, 4.

[7] Cf. Introducció a la Vida Devota, III (1634)

[8] Pascendi 16 i 40.

[9] Pius XII, Musicae sacrae, (1955), 6.

[10] Joan XXIII, Pacem in terris, 1963, 12.

[11] Concili Vaticà II, Constitucions. Decrets. Declaracions, Edició bilingüe. Facultat de Teologia de Catalunya. Publicacions de l´Abadia de Montserrat, 2003; Cf. també: JPII2000, 1.

[12] JPII1999, 10.

[13] Cf. J. Ratzinger, “On the Theological Basis of Church Music”, a: R1986, p. 97-126

[14] Cf. Simone Weil, citat a EA2009.

[15] Aristòtil, Metafísica, IV, III, c.2.

[16] Cf. PVI1965.

[17] Cf. Jan A. Aertsen, Medieval Philosophy and the Transcendentals, Leiden, Brill, 1996.

[18] PVI1965.

[19] Ibid.

[20] GS, 2.

[21] Gén 1, 28; Conc. Vat. II, Decr. Inter mirifica, 6.

[22] Cf. RH, 16.

[23] Cf. l´encertada obra de M. A. Labrada (ed.), La belleza que salva. Comentarios a la Carta a los artistas de Juan Pablo II, Madrid, Rialp, 2006.

[24] G1985, p. 22

[25] Cf. LG, 8.

[26] JPII2000, 5

[27] J. Ratzinger, “The Structure and Content of the Christian Prayer”, a: R1986, p. 23.

[28] P2005.

[29] DV.

[30] JPII1999, 1-2. Citat per Benet XVI.

[31] Cf. CP, Introducció, 5.

[32] Sobre això, veure el recent estudi de Tania Velmans, L'image byzantine, ou La transfiguration du réel: l'espace, le temps les hommes, la mort, le péché, les doctrines, Paris: Hazan, 2009.

[33] Efectivament, de LG 11 es desprèn l´índole sagrada i l´estructura orgànica típica de l´Església.

[34] “Tots, pel Baptisme, hem estat constituïts sacerdots de la nostra pròpia existència (...)” Sant Josepmaria EscrivÀ, És Crist que passa, Rialp, Barcelona, 1989, n. 96.

[35] Cf. Intervention of Archbishop Mauro Piacenza, at the occasion study day on"Communication and the Mission of the Priesthood", Pontifical University of the Holy Cross, 2009, n. 1

[36] Ibid. n. 3.

[37] Cf. Sant Josepmaria EscrivÀ, Carta 28-III-1955, n. 3.

[38] Sobre els fonaments bíblics de l´anomenat sacerdoci comú dels fidels, veure el rigorós estudi de A. Feuillet, “Les «sacrifices spirituels» du sacerdoce royal des baptisés (1 Pet 2, 5) et leur préparation dans l'Ancien Testament”, a: Nouvelle Revue Théologique 96 (1974) 704-728; Idem, “Les chrétiens prêtres et rois d'après l'Apocalypse”, a: Revue Thomiste, 75 (1975) 40-66.

[39] Ratzinger, J., Missatge a la XXIII Trobada per l´Amistat entre els Pobles, Rímini, 21 d´agost de 2002 .