Revista > Número 37

John Henry Newman (1801-1890)

Perfil biogràfic i espiritual del pastor i teòleg anglès amb motiu de la seva beatificació

Pocs teòlegs cristians han rebut l´atenció que rep avui John Henry Newman. Si exceptuem sant Agustí i sant Tomàs d´Aquino, Newman és probablement l´autor cristià individual que ha donat lloc a més estudis i monografies. Newman pot image-e369d0b370742f4f7b4edbaa28e47932haver suscitat sòbria o ardent admiració, segons els casos, i entusiasmes de tot gènere; però sempre ha estat objecte de seguiment, moderat o ple.

Newman, un destí podria ser el títol d´un llibre sobre ell. Quan després de morir van ser col·locades les seves restes a l´església de l´Oratori de Birmingham l´11 d´agost de 1890, un dels molts visitants va deixar escrites algunes de les impressions que l´escena li havia produït. Deia: «El Cardenal, com les restes d´un sant, destacava sobre el túmul, pàl·lid, distant, consumit, amb mitra, rics guants on lluïa l´anell, que vaig besar, riques sabates, i el barret als peus. Aquest era el final del jove calvinista, l´intel·lectual d´Oxford, l´auster rector de Santa Maria.

»Semblava com si un cicle sencer d´existència i pensament humans s´haguessin concentrat en aquell august repòs. Aquesta va ser la irresistible consideració que va omplir la meva ment. Una llum amable havia conduït i guiat Newman fins aquesta singular, brillant i incomparable consumació» (Letters and Diaries, XXIX, XV).

 

Una rica biografia

Amb vint-i-un anys, Newman va ser elegit el 1822 professor (fellow) d´Oriel, un College d´Oxford que havia estat fundat en el segle XIII. El 1825 es va ordenar prevere de l´Església Anglicana, i el 1828 va començar a regentar la parròquia universitària de Santa Maria, situada enfront d´Oriel a la High Street. Amb un petit grup d´amics –tots ells ministres, com ell, de l´Església d´Anglaterra– va originar i va impulsar des del 1833 el conegut Moviment d´Oxford, anomenat també Moviment Tractarià, a fi de renovar un Anglicanisme en decadència, mancat d´energies i de sentit eclesial.

L´obra escrita de Newman és sobretot dogmàtica i homilètica. Newman va escriure el 1833 la seva primera monografia teològica. L´estudi històric i doctrinal dels Arrians del segle IV li va donar ocasió per exposar les idees fonamentals de la seva visió religiosa. Feia gairebé deu anys, no obstant això, que es dedicava a l´activitat pastoral i a una predicació que es recull en els volums de sermons publicats a partir del 1834. Aquests sermons constitueixen probablement el corpus homilètic més conspicu i penetrant del segle XIX a Anglaterra, i són molts els qui el consideren com el millor de Newman en termes gairebé absoluts. Començats el 1824, els sermons del rector de Santa Maria –ho era des del 1828– no es van interrompre fins al 1843, dos anys abans de la seva recepció a l´Església catòlica.

En molts decennis –potser segles–, Oxford no havia escoltat una predicació igual. Un testimoni directe relata que «quan Newman predicava, el temple s´omplia a sobreeixir, ple gairebé sempre d´estudiants de la Universitat en nombre superior a cinc-cents, a més dels fidels que assistien habitualment al culte parroquial. A distància d´anys, els assistents recordaven vivament tots els detalls del gran esdeveniment: l´auditori amb la respiració continguda; a l´esquerra del púlpit la petita flama de gas, més aviat baixa, per evitar que enlluernés el predicador, mentre que els altres romanien en la semiobscuritat de la nau; la forma senzilla i directa en què l´orador transmetia la veritat evangèlica, i el seu port tranquil sense ostentació.

»No hi havia cap moviment de la seva persona i a penes un gest de la mà. Però els ulls estaven plens de vida, la veu era forta i alhora melodiosa. Era sobre el púlpit una figura fràgil i lleugera, com algú sorgit d´un altre món. El sermó començava en un to serè i mesurat. Enfervorit gradualment sobre el tema, el predicador elevava lleugerament la veu, i tota la seva ànima semblava encendre´s de commoció i vigor espirituals. De vegades, enmig dels passatges més vibrants i sense dissimular la veu, feia un pausa, només per un instant que semblava llarg, i després d´haver recobrat força i gravetat, pronunciava paraules que sacsejaven l´ànima dels oients» (R. D. MIDDLETON, The Vicar of St. Mary´s. John H. Newman: Centenary Essays, London 1945, 136).

Les qüestions teològiques més importants que solen associar-se amb l´obra de Newman es refereixen al coneixement religiós, la psicologia de l´acte de fe, el desenvolupament de la doctrina cristiana, la idea de tradició viva, el paper del laïcat a l´Església, l´educació de l´home i la dona cristians, i la consciència en el seu abast personalista, epistemològic i moral. Aquestes qüestions formen, des del principi de la seva carrera intel·lectual i religiosa, el fil conductor dels seus escrits. I es pot afirmar que Newman és avui un autor clàssic en tots aquests temes.

Des de la recepció newmaniana que té lloc al continent europeu a partir dels anys trenta del segle XX, Newman ha estat considerat un gran teòleg, i els anys seixanta i següents es parla sovint d´ell com d´un pioner del Concili Vaticà. Aquesta afirmació conté una gran veritat.

Tant la vida catòlica de Newman com la intenció bàsica del Concili Vaticà II responen a les mateixes preocupacions, que poden formular-se així: aconseguir una percepció de l´Església com a misteri de fe, que porti, entre altres coses, a una pràctica més completa de la justícia i del joc net –fair play– de portes endins, i en segon lloc, un desplegament més convincent i perfecte si és el cas, per part de l´Església, del seu misteri i del seu ser comunicatiu i dialogant, de portes enfora.

 

Espiritualitat de Newman

L´espiritualitat de Newman tenia molt a veure amb la seva profunda percepció del món invisible, l´únic món que era per a ell intensament real. Era una percepció que havia desenvolupat des de la seva joventut, i que a vegades li resultava ardu de portar, pel pes de realitat que suposava. Referint-se a la vivor amb què Newman percebia les veritats escatològiques de la glòria i de la reprovació, l´historiador J. Anthony Froude deia que «la ment de qualsevol de nosaltres s´hauria trencat davant de semblant tensió» (Short Studies, IV, 276).

Aquest sentit religiós –vivència de Déu– que el va portar a aventurar-se mar endins als quaranta-cinc anys, es troba a l´arrel de la seva plena comunió amb l´Església Romana, que és una conversió triple: conversió de la ment (doctrinal i intel·lectual), de la consciència moral (recerca de Déu per damunt de tot), i conversió dels afectes i sentiments que el mantenien unit a l´Anglicanisme com la seva llar espiritual i humana, on quedaven els seus amics, els seus familiars i els llocs que estimava. Al llarg de la seva vida catòlica, Newman va anar descobrint que –malgrat les desil·lusions que havia experimentat–, la plena comunió amb Roma havia merescut la pena.

L´altre aspecte crucial d´aquesta manera de ser religiós, que s´interessa només per Déu i pels altres, és l´afany de santedat, que recorre la seva vida sencera i els seus escrits com un fil de foc, i és font en ells d´unitat i coherència. Les nombroses notes necrològiques que es van publicar en la premsa anglesa, escrites per catòlics, protestants i anglicans, ressaltaven gairebé unànimement el sentit evangèlic de l´existència de Newman. El Times de Londres del 12 d´agost del 1890 parlava d´«una vida pura i noble, lliure de tota mundanitat».

La convicció que Newman ha estat un home sant ha seguit de manera natural la idea que es tenia d´ell com un gran intel·lectual. Newman va viure heroicament les virtuts cristianes.

Aquesta fama de santedat va originar la introducció de la causa de beatificació, que es va iniciar el 1958 per iniciativa de l´arquebisbe de Birmingham, monsenyor Greenshaw. La causa va rebre el suport de nombrosos bisbes de diòcesis de parla anglesa, dels Oratorians de Sant Felip Neri, i més tard dels Centres d´Amics de Newman, regits per una comunitat catòlica, fundada a Bèlgica el 1938, que manté Centres a Bregenz (Àustria), Roma, Jerusalem i Littlemore, on Newman va ser rebut a l´Església Catòlica pel passionista italià Domenico Barberi.

Obra del jesuïta nord-americà Vincent Blehl, la positio sobre les virtuts de Newman va ser publicada el 1989 i Joan Pau II el va declarar Venerable el 22 de gener de 1991. El 3 de juliol de 2009, Benet XVI va signar el decret que reconeix un miracle de curació obrat per intercessió de Newman. Aquest fet va tenir lloc l´any 2001, en la persona del bostonià John Sullivan, a qui una paràlisi de les cames mantenia immobilitzat des de mesos abans en una cadira de rodes.

Newman ha estat declarat beat el 19 de setembre de 2010 a Birmingham (Anglaterra) pel Papa Benet XVI, enocasió de la seva visita al Regne Unit.

José Morales

Professor de Teologia Dogmàtica

Facultat de Teologia, Universitat de Navarra

  • 11 gener 2011
  • José Morales
  • Número 37

Comparteix aquesta entrada