Revista > Número 37

Beatificació del primer caputxí català: El Pare Josep Tous d'Igualada, compromís i fidelitat

El dia 19 de desembre de 2009, durant l'Advent, que és temps d´esperança i, també, de compromís i fidelitat, el papa Benet XVI signà el decret de validesa d´un miracle atribuït al prevere caputxí Josep Tous. Amb aquest decret s´obria la porta a la image-ea3ac35205dfca68c30371c671237a93beatificació del primer framenor caputxí català: Fra Josep Tous d´Igualada. La beatificació tingué lloc a la basílica de Santa Maria del Mar, el diumenge 25 d´abril d´enguany, festa del Bon Pastor, en el marc d´una solemne concelebració presidida pel cardenal Tarsicio Bertone, secretari d´Estat del Vaticà, en un clima joiós i festiu.

Josep Tous i Soler nasqué a la població d´Igualada (província de Barcelona i bisbat de Vic), el dia 31 de març de 1811. La seva família es traslladà a Barcelona i, essent encara força jove, el dia 18 de febrer de 1827, quan tenia setze anys, ingressà a l´orde dels caputxins en el convent de Santa Eulàlia de Sarrià, on hi havia el noviciat. Amb els frares del «Desert de Sarrià», Josep Tous hi conreà la fe i la confiança en Déu i, també, es forjà en el compromís i la fidelitat. Uns quants anys després, el 1831, el seguí també en la mateixa vocació franciscanocaputxina el seu germà petit, Joan, que l´any 1866 morí a les missions de Veneçuela amb el nom de religiós de fra Nicolau d´Igualada.

 

L´impacte de l´exclaustració

Josep Tous, amb el nom de religiós de fra Josep d´Igualada, cursà la carrera eclesiàstica a redós dels convents caputxins situats a les poblacions de Calella-Pineda (dit de «Dues Viles»), Girona, Valls i Vilanova de Cubelles. Rebé l´orde del presbiterat a la capella del palau episcopal de Barcelona, el dia 24 de maig de 1834, de mans del bisbe Pere Martínez. Poc temps després vindrien els decrets d´exclaustració de juliol del 1835, promoguts pel govern de Mendizábal en una societat que havia començat un procés de descristianització. En aquesta circumstància tan adversa per a la vida religiosa, Josep Tous fou expulsat del convent barceloní de Santa Madrona (situat a la Rambla, on ara hi ha la Plaça Reial), i hagué de compartir amb els seus germans de comunitat, i altres religiosos de Barcelona, l´empresonament a les Drassanes i al castell de Montjuïc. Aquell estiu del 1835, en un clima de gran incertesa, mentre planaven forts interrogants sobre el futur immediat dels frares i monjos que havien estat forçats a l´exclaustració per una injusta disposició governamental, en uns temps tan incerts el P. Tous fou fidel i perseverant, bo i mantenint la fe i confiança en Déu, un binomi intens que marcà tot el seu dinamisme sacerdotal.

Acabat el temps de detenció a Montjuïc, a l´agost del 1835 el P. Tous obtingué un passaport que li permetia sortir a l´estranger. Al setembre anà a Perpinyà i a Montpeller, i després de sojornar en diversos convents caputxins de França i d´Itàlia, romangué un quant temps a Garessio (al nord d´Itàlia). Des de l´agost del 1836 fins al febrer del 1837, s´establí a Chambery. Després passà un quant temps a Marsella i, un cop aconseguida la patent de predicador, fixà la residència a Tolosa de Llenguadoc l´any 1838, on féu de capellà de les monges benedictines. Allí hi romangué fins a l´any 1843, quan optà per tornar a Catalunya.

A Barcelona encara es vivia l´exclaustració, i la restauració de la vida conventual era molt llunyana, per això Josep Tous hagué de situar la seva residència habitual al carrer Tantarantana, des d´on col×laborà pastoralment amb la veïna parròquia de Santa Maria del Mar. Algun temps després, Josep Tous exercí com a vicari a Esparreguera (1845-1848) i, finalment, fou adscrit a la parròquia barcelonina de Sant Francesc de Paula, residint al carrer de les Basses de Sant Pere, ben a prop d´on, a finals de l´any 1884, els seus germans caputxins situarien el primer establiment de la seva restauració a Barcelona en el petit santuari de la Mare de Déu de l´Ajuda, quan el P. Tous ja feia una dotzena d´anys que havia mort encara com a exclaustrat caputxí, sense haver pogut reintegrar-se a la vida conventual.

Durant aquesta etapa pastoral al servei de la parròquia barcelonina de Sant Francesc de Paula, a poc a poc s´anà configurant una opinió de santedat entre els qui tractaven el P. Tous, car descobrien en ell un sacerdot de gran fidelitat, tothora disposat al servei; un eclesiàstic discret i humil, marcat per una gran pietat que dia a dia havia conreat des del temps del noviciat als caputxins de Santa Eulàlia de Sarrià.

 

Fundador de les caputxines de la Divina Pastora

Malgrat les dificultats del temps d´exclaustració, Josep Tous visqué sempre com a religiós caputxí. Mantingué la fidelitat als vots religiosos i renuncià a les comoditats que li oferia la seva vida familiar, ja que privadament practicava la Regla franciscana i complia totes les observances que formaven part del seu compromís de vida com a framenor caputxí, en una bella experiència de viure la santedat en la vida quotidiana. En aquest mateix sentit, el P. Tous maldà per tal que també les seves monges visquessin semblantment una vida ben franciscana segons la tradició caputxina.

image-f903d458fdf7fc70311328213c41ca4d

El P. Tous, que s´adonà de la descristianització i manca de formació religiosa que patien les noies, comptant amb la col·laboració de les seves penitents més assídues, posà les bases de la fundació d´un nou institut religiós. En efecte, el dia 27 de maig de 1850, amb el beneplàcit del bisbe de Vic, Llucià Casadevall, Josep Tous fundà a la població de Ripoll l´Institut de Terciàries Caputxines de la Divina Pastora (actualment caputxines de la Mare del Diví Pastor), dedicades a la formació cristiana dels infants, especialment noies.

La vida i expansió de les primeres caputxines (Isabel Jubal, Marta Suñol, Remei Palos i, una mica més tard, Maria Anna Mogas) ha estat àmpliament estudiada pels reverends Ernest Ros Leconte i Ernest Zaragoza Pascual, amb documentats i rigorosos estudis històrics que repassen la irradiació de les primeres caputxines del P. Tous a les poblacions de Capellades, Ciempozuelos, Sant Quirze de Besora, Igualada...

Gràcies a aquests estudis històrics, avui sabem que Josep Tous esmerçà tota mena d´esforços en la consolidació d´aquesta nova congregació que fundà en uns temps molt difícils; esforços que mantingué tenaçment fins al mateix moment de la seva mort (ocorreguda en olor de santedat, el dia 27 de febrer de 1871), mentre celebrava l´Eucaristia per a les monges i alumnes del col·legi del carrer Jonqueres de Barcelona.

L´any 1865, el P. Josep Tous acceptà, a petició del bisbe de Daulia, Josep Benet Serra, una fundació de caputxines de la Divina Pastora a la població madrilenya de Ciempozuelos. Hi foren destinades quatre religioses, encapçalades per Maria Anna Mogas (beatificada el 6 d´octubre de 1996); una gran dona de sensibilitat molt privilegiada, però que no acabava de lligar amb l´ideari de les caputxines del P. Tous. Al juliol del 1872, les religioses de Ciempozuelos, allunyades del fundador i dedicades a unes tasques que no harmonitzaven prou amb l´esperit fundacional que imprimí el P. Josep Tous, acabarien estructurant-se, sota el guiatge de la mare Mogas, en una nova congregació anomenada «Franciscanes de la Divina Pastora».

Aquesta primera expansió l´Institut, que no arribà a reeixir, fou una dura prova per al caputxí Josep Tous, que en el seu cor sacerdotal hagué de sofrir, en un silenci oblatiu, el fracàs de la fundació madrilenya, bo i manifestant que «encara que tot sigui fosc, cal ser fidel a Déu i fidel als homes».

No és pas que el P. Tous tingués el propòsit de fundar un institut religiós innovador; tan sols es limità a adequar la Regla de Santa Clara i les Constitucions caputxines de la beata barcelonina Maria Àngela Astorch (1592-1665) a una nova generació de religioses caputxines que, unint la contemplació a l´acció apostòlica, haurien de dedicar-se de ple a la formació cristiana de la mainada. Aquesta genial intuïció del P. Tous gaudeix d´una gran pervivència en la vida i apostolat de les religioses que ell fundà, dedicades molt més encara a evangelitzar el cor dels joves en uns temps molt més descristianitzats.

 

La projecció espiritual del P. Tous

La formació espiritual, d´encuny franciscà, que des de l´any 1827 el P. Josep Tous adquirí a redós del noviciat marcà, amb pregonesa, la seva consagració religiosa i posterior dedicació sacerdotal. El P. Tous passà els anys difícils de l´exclaustració propagant des de la predicació els continguts de l´ideari franciscà: la Pau i el Bé segons la tradició caputxina.

En aquest any jubilar sacerdotal, viscut eclesialment arreu del món, cal assenyalar que el nou beat Josep Tous visqué plenament, i amb un gran compromís de fidelitat, el seu sacerdoci. En la darrera etapa de la seva vida, cada dia celebrava la image-1097d3b5a65cc5cdf079e724dd3635f4Santa Missa a les 7.30 del matí a la capella del col·legi que les religioses «Terciàries Caputxines de la Divina Pastora» regien en el núm. 1 del carrer Jonqueres de Barcelona. Les dificultats de consolidació i primera expansió de l´Institut religiós que el P. Tous havia fundat el 1850 li causava una sol×lícita preocupació. Només el Crist pobre, humil i crucificat, a qui diàriament s´associava en el Sant Sacrifici, donava serenor i pau al seu sensible cor sacerdotal, tan afinat en el do de discerniment i consell, i tan ple de bondat.

El P. Tous vivia tothora molt atent a la presència de Déu, a qui servia i estimava amb exquisida fidelitat en l´exercici del ministeri sacerdotal. La vida i obra del P. Tous la veiem bellament afaiçonada per una gran bondat i, sobretot, segellada per una indeclinable fidelitat al carisma franciscà i a la tradició caputxina, tal com posà en relleu un bon amic seu, el P. Josep d´Alpens (un popularíssim caputxí que apareix en algunes obres de Salvador Espriu). Josep d´Alpens manifestà que el P. Tous «era un religiós escrupolosament observant de les santes regles que havia professat» i que «malgrat la seva exclaustració, vivia com si estigués en el claustre», fent una vida de recolliment i d´austeritat.

La peculiar sensibilitat i esperit de servei de Josep Tous ha estat glossada per la germana Trinitat Peiró, caputxina de la Mare del Diví Pastor, estudiosa de la projecció espiritual del nou beat Josep Tous i una gran animadora del procés de beatificació del P. Tous. Aquesta religiosa ha escrit que, ja des del temps del noviciat, la vida religiosa i sacerdotal de Josep Tous es distingí per una exquisida fidelitat a la vocació manifestada per una dedicació, molt constant i generosa, a l´estudi i a l´oració.

L´Església ha vist en el caputxí Josep Tous un model de perseverança a imitar, un testimoni de fidelitat, car en les circumstàncies més adverses es mantingué tothora fidel a Déu i als germans, des d´un compromís al sacerdoci, en bona part dedicat a «vessar en els cors encara tendres dels infants els sants i devots afectes que Déu ens comunica a través de l´oració». Que el nou beat –de qui l´any vinent, 2011, celebrarem el bicentenari de la naixença–, ajudi l´Església de casa nostra amb la seva poderosa intercessió, especialment quan l´invocarem en la memòria anual del 27 de maig, coincidint amb l´aniversari de la primera fundació de les caputxines de la Divina Pastora a Ripoll.

Fra Valentí Serra de Manresa

OFMCap, Arxiver dels caputxins de Catalunya

  • 11 gener 2011
  • Fra Valentí Serra de Manresa
  • Número 37

Comparteix aquesta entrada