El sueño de Geroncio

John Henry Newman

Edició bilingüe

Ed. Encuentro 2003

147 pàg.

Arran de la recent beatificació del conegudíssim John Henry Newman –intel·lectual anglès, prevere anglicà, convers més tard al catolicisme, ordenat sacerdot i bisbe en l´Església Catòlica, creat cardenal pel Sant Pare Lleó XIII, pensador i teòleg, escriptor fecund, emprenedor de projectes universitaris, etc.–, algunes de les seves obres han estat reeditades en diversos llocs. Han estat sempre molt actuals i foren citades sovint durant el Concili Vaticà II. Són encara molt llegides: L´assentiment religiós, Apologia pro vita sua, Discursos sobre la Fe, Pensaments sobre l´Església, Sermons catòlics, Història de les meves idees religioses, Esperant el Crist, Meditacions sobre les lletanies de la Santíssima Verge..., Rosa Mística, Crònica d´un amor a la veritat, Carta al Duc de Norfolk, Discurs sobre el fi i la naturalesa de l´educació universitària. També ho són novel·les com Perdre i guanyar o algunes antologies de poesies, tot i que ell mai no es considerà poeta.

Ediciones Encuentro reedità el poema El somni de Geronci. Ja s´havia publicat, per part d´edicions Rialp, l´any 1954, traduït i comentat per Andrés Vázquez de Prada, amb el títol de El Sueño de un anciano, en comptes de El Sueño de Geroncio; el títol de l´original és The Dream of Gerontius. Com tothom sap, l´arrel gerontos en grec vol dir ancià, vell o entrat en vellesa o ancianitat; per tant les dues versions són bastant similars. En exhaurir-se la del 1954, Encuentro tingué la bona idea de posar-lo al mercat literari, sabent l´interès de Joan Pau II per la propera beatificació de Newman, i així recuperar per al lector –en una edició bilingüe: anglès i castellà– aquesta bonica i original obra del cardenal anglès.

Aquest poema teològic –escrit segons alguns tractadistes al voltant de l´any 1865– tracta de la mort de Geronci i el seu pas a la vida eterna, després del judici diví. Endevinem de seguida que darrere aquest nom s´hi amaga l´autor. John Henry Newman, envellit i proper a la mort, s´imagina aquest travessar el llindar de les dues vides, la temporal i l´eterna, sota la forma de somni en el sentit poètic del dream anglès. Newman no intenta escriure un tractat o sermó sobre les darreries de l´home, sinó que vol contemplar, amb una gran força imaginativa, alguna de les veritats eternes. Teològicament ho féu en el Sermó de la grandesa i la petitesa de la vida humana, mostrant que la vida temporal és un somni veritable que no acaba aquí a la terra.

L´obra que ara comentem, com apuntava, és un dream, un altra mena de somni: no un simple sleep –el fet d´anar a dormir o el repòs quotidià–, ni és un malson, sinó una fantasia literària poeticoreligiosa d´un ancià que veu arribar la fi del seus dies tenint en compte tot el realisme transcendent de la mort. Newman, en The Dream of Gerontius, no predica, sinó que contempla el moment exacte en què comença l´eternitat, la primera transformació de l´home mortal.En una carta al seu amic John Telford, Newman li explicà: «He dit el que vaig veure; he plasmat el somni tal com s'ofereix a un home “dorment” durant l´últim moment de la vida». Entre els personatges del poema hi inclou especialment el seu Àngel de la Guarda, que l´acompanya en aquests moments. El somni de l´ancià comença experimentant aquest la profunda transformació que comporta el pas definitiu de la vida en el temps a la vida eterna.

Uns primers versos ens parlen del pas del llindar de la mort física a l´eternitat; i ens col·loquen en l´ambient del poema: «Estic viu o mort? Mort, no; encara em sento en el meu cos, perquè mantinc com una estranya confiança que em diu que cadascun dels meus membres es troben en el seu lloc, formant amb els altres la clara simetria que m´embolcalla i em fa home; si volgués, tal vegada en podria moure alguns. Però no aconsegueixo ara fer-me la idea –tan sols amb el pensament– que això sigui així. És estrany; no puc alçar la mà, ni fer que entre els llavis o els dits hi hagi un contacte que testimoniï la seva presència, ni que el parpelleig dels ulls m´asseguri que encara posseeixo un cos. Tampoc no sé en quina postura em trobo: si dret, si ajagut, si de genolls o bé assegut».

Com es veu, a l´inici del dream hi apareix una mena de suspensió del flux de la temporalitat: aquesta va desapareixent a poc a poc. De seguida hi ha súpliques a Jesús i a Maria, i a tots els sants intercessors. Al llarg del poema, Newman expressa, a través de Geronci, dels àngels i dels altres protagonistes, les diverses veritats de la fe, la moral i l´ascètica cristiana: la Trinitat divina, la creació, la caiguda dels àngels, el pecat de l´home, la gràcia redemptora, la misericòrdia de Déu, la santedat i la Comunió dels sants –l´Església celestial, la militant i la purificant–, la llibertat humana, la vida d´oració... S´hi afegeixen moments litúrgics, com ara els Kyrie eleison, Christe eleison, Kyrie eleison... i el Santa Maria prega per ell..., com també una pregària coneguda: Tots els sants i àngels pregueu per ell. El Sanctus, Sanctus, Sanctus pres de la litúrgia comuna de l´Església és un bon exemple de la barreja harmònica entre litúrgia, religió i poesia.

Durant el poema, l´espai-temps s´esvaeix, juntament amb els sentits corporals, com si l´esperit es trobés ja en la nova realitat sense haver deixat del tot la vella:«He anat a dormir, i ara estic descansant. Com un estrany repòs, ja que sento en mi una extrema lleugeresa i una mena de llibertat, com mai no l´havia sentida abans, com la de trobar-me molt a gust [...]. No se sent ja el córrer del propi temps ni tampoc el meu panteix o el meu esforçat pols, ni un moment difereix del següent». Geronci sent les paraules d´un sacerdot que resa per ell: «Proficiscere, anima christiana, de hoc mundo...» («Surt d´aquest món, ànima cristiana i prossegueix el teu camí...»).En uns cants posteriors, l´ànima diu:«No sóc jo qui es mou. Silenci! Escolto un cant, si bé no aconsegueixo discernir si el sento, el toco, o el veig, o si la seva melodia m´arriba d´alguna altra manera. Quina música tan captivadora!».

A poc a poc apareixen nous personatges. I amb ells, l´ànima de Geronci parla, pregunta i dialoga... en un diàleg que és pura oració. Al seu Àngel de la Guarda, que s´ha fet present per acompanyar-lo fins al Judici diví i el defensa dels enemics infernals dissonants o fastigosos, té moltes coses a dir-li i a preguntar-li... S´escolten nous cants i himnes angèlics, que animen Geronci fins a trobar-se davant mateix del judici de Déu. També l´Àngel de l´Agonia de Crist reconforta l´ancià que acaba d´agonitzar. Sent llunyanament el lleu mormolar de les ànimes del purgatori. I tot acaba amb aquestes paraules: «La nit del teu judici serà breu, i et despertaràs en despuntar el dia».

Recomano vivament la lectura de tan magne poema del Cardenal Newman, que té un to romàntic i realista al mateix temps.

Josep Vall i Mundó