Acabem de llegir el nou llibre –actualment l´única obra sobre sant Joan Baptista M. Vianney traduïda a la llengua catalana– sobre el patró dels rectors catòlics, el conegut sant Rector d´Ars. Aquest sant francès que, des d´una minúscula parròquia rural, revolucionà el panorama de la pastoral sacerdotal del seu temps. L´hem pogut degustar gràcies a la iniciativa dels feligresos de la parròquia de La Floresta que, amb el rector al capdavant –el pare jesuïta Lluís Victori–, han fet possible la traducció. L´edició ha tingut el total suport del Bisbat de Terrassa, el qual l´ha fet arribar a tots els seus preveres per tal de commemorar, també així, l´Any Sacerdotal dedicat a sant J.B.M. Vianney. El traductor ha optat per suprimir moltes de les notes de peu de pàgina de l´original francès, deixant només les que són més importants.

L´obra és d´una autora francesa –Françoise Bouchard– especialitzada en vides de sants, com Joana de Chantal, el germà Gabriel Taborin, Bernardeta Soubirous –la vident de Lourdes–, Teresa de Lisieux, Dom Bosco, el pare Louis Brisson. També té un llibre dedicat als Preveres que ens mostren el camí del Cel. Aquesta biografia del Rector d´Ars l´escrigué l´any 2005 i ha estat reeditada, a França, l´any passat. És, per tant, una obra molt actual que ha aprofitat el bo i millor del procés de canonització, com també d´altres conegudes biografies. Ara bé, crec que aquesta és molt més entranyable, més entenedora i propera. Amb la multitud d´aspectes familiars, socials i històrics, la fan molt atraient, i fàcil de seguir la trajectòria del sant Rector. La traducció és molt acurada i fidel a la intencionalitat de l´autora.

Entre els molts detalls que podríem destacar hi ha la posada en escena de l´ambient històric en què nasqué i visqué sant Joan Baptista Maria Vianney: des de la desaparició de l´Antic Règim, la Revolució Francesa, la persecució de l´Església i la divisió del clergat entre els juramentats i els no-juramentats, el regnat imperial de Napoleó Bonaparte... fins al coneixement tant dels corrents ateus, laïcistes, il·lustrats, provinents del món de l´època com dels rigoristes, provinents del jansenisme, que perdurà durant molts anys entre els bons catòlics francesos.

Així ho visqué el petit o jove Vianney, però en un ambient familiar, a Dardilly, molt pietós i bondadós. Françoise Bouchard dedica uns capítols molt importants a la família del sant, al treball dels pares, la manera de viure al seu voltant. Explica detalladament el naixement de la seva vocació, les dificultats que va haver de superar –sobretot destaca les seves dificultats per aprendre la llengua llatina i per poder-se examinar en aquesta llengua de l´Església–, el tracte amb els germans, germanes, parents i companys; ressalta la voluntat fèrria de l´estudiant Vianney per anar al seminari; l´ajuda obtinguda del seu rector, l´abbé Balley, i d´altres sacerdots a fi de superar totes les proves que li feien difícils els estudis eclesiàstics, i l´arribada al sacerdoci.

La vida pastoral de Joan B. Maria Vianney comença al poble d´Écully sota el guiatge d´un gran sacerdot, l´abbé Balley. D´allà és destinat a Ars per tal de revifar aquella petita o insignificant parròquia. El vicari general li diu: «Aneu-hi, amic meu. No hi ha gaire amor a Déu en aquesta parròquia. Vós n´hi posareu». De seguida se n´hi va i en el camí, per no perdre´s, pregunta a un pastoret –Anton Givre– si anava ben dirigit per arribar al poble de la seva destinació. El noiet li ho indica; d´aquí ve aquella famosa frase del sant: «Molt bé, amic meu! Tu m´has ensenyat el camí d´Ars, jo et mostraré el camí del cel».

I així continuen tots els capítols següents de la biografia: de com el Rector d´Ars va ensenyar el camí de Crist que condueix a la santificació i a la benaurança. Com ell acostumava a dir: «Us convido a anar al cel, tots en processó, amb el rector al davant». L´autora mostra tots els seus afanys en treballs, instruccions i catequesis; l´oració i les dures penitències del sant; les visites a les famílies i als malalts; les hores d´administrar els sagraments –en especial, el de la Reconciliació–, la predicació exigent a la pròpia parròquia durant les missions dels pobles del voltant; l´ajuda als companys preveres; el tracte amb els pobres, els treballadors i els benestants –se´ls guanyava de seguida– per millorar el temple parroquial, els paraments i el culte; l´atenció dels nens i nenes per aprendre de lletres; de com, a poc a poc, el seu prestigi –la seva santedat de vida– traspassa les fronteres del poble, de l´arxiprestat i de la diòcesi... fins a ser conegut per tot França, tant la culta com la inculta, d´aquells anys.

Françoise Bouchard aconsegueix presentar-nos un sant molt humà i molt sobrenatural. Entre altres coses, ens fa avinent el sentit de l´humor que posseïa el sant, la qual cosa potser era una mica desconeguda per molts. Una vegada, veient una dona que anava bastant escotada, li digué: «Sembla que s´hagi preparat per anar a la guillotina». Amb el pas dels anys es pren també a broma el voltor, com anomenava el diable, Satanàs: a un amic prevere li comentava que «el voltor i jo som gairebé companys». Vegem, amb paraules de l´autora, tot el que li va arribà a fer el seu enemic més acèrrim, el dimoni: arrugar i fer moure les cortines, traslladar el seu llit de lloc, fer grinyolar l´empostissat com si hi passés un ribot, o com serrant-lo, molts terrabastalls de diversos mobles o fustes, com si es partissin, l´enfonsament, a cops de martell o de grans maços, de la porta de la rectoria, quan hi trucava de nit, els sorolls d´un exèrcit en marxa de ramats de bens passant per les golfes, els galops de cavalls per la casa, les veus humanes desagradables, els crits esgarrifosos i insults –com «devorador de patates», al·ludint al seu dejuni de només patates bullides–, les veus d´ànimes en pena, les amenaces de mort, etc. Sempre que el voltor es multiplicava en les seves manifestacions, l´abbé Vianney sabia que grans pecadors anirien, l´endemà, al seu confessionari.

Françoise Bouchard s´endinsa molt bé en el personatge, fent-nos veure altres trets menys sabuts. L´escriptora és fidel a la història i molt realista. En explicar les coses, no en fa mai un gra massa, però les deixa ben clares. A més, tot ho fa planer, amigable i optimista. Explica els molts treballs materials que féu l´abbé Vianney com a fuster, paleta, pintor. La quantitat de vegades que anà de casa en casa per demanar almoines per als pobres, per a l´embelliment del temple parroquial, per a pagar deutes... Té unes pàgines molt boniques on explica la fundació de La Providència, casa que serví de llar i escola de formació per a noies òrfenes o maltractades en famílies desestructurades. Ens fa veure la quantitat d'amistats que conreà, de simpaties que despertà. Els molts ajuts que rebé de persones cristianes d´Ars i d´altres llocs, com també ens descriu les moltes crítiques que rebé de companys sacerdots; les calumnies i les detraccions per part de molts pecadors que més tard es convertiren. I tot ho narra fent-nos veure amb quin sentit sobrenatural i quina humilitat ho rebia el sant sacerdot. L´última part de l´obra la dedica l´autora a presentar els grans fruits obtinguts pel sant Rector, el reconeixement eclesial i civil del seu treball esforçat i constantment presidit per l´amor a Déu i a les ànimes fins a arribar a la seva santa mort, que fou precedida per una temporada de greus malalties i de desgast físic.

En el pròleg del llibre, l´arquebisbe de Bordeus, Jean Pierre Ricard, assegura que en aquesta obra hi trobem fets que desconeixíem o coneixíem malament, temes eclesials envitricollats –com el fet que Napoleó mantingués el Papa presoner durant molt de temps–, el zel pastoral innovador del sant, ben apartat de tota mena de rutines i avorriments, la seva preocupació màxima per les ànimes. Destaca l´arquebisbe que el llibre «es llegeix fàcilment i ens ofereix un visió colpidora» del sacerdot francès. Diu que Françoise Bouchard «retorna al Rector d´Ars tota la densitat. Del seu arrelament humà [...], les seves lluites interiors, el seu desig de fugir, relacionat amb una consciència extremadament delicada de la seva indignitat. Res no quedarà ocult.» Ni els dons extraordinaris –miracles, guaricions en vida, intuïció envers les persones– ni els ordinaris de l´abbé Vianney: aquest últims ens fan més propera la seva figura i identitat. No deixa de banda la virtut heroica de la pobresa que visqué. Ni tampoc la predicació sempre exigent del sant, però tan amarada i plena d´amor a Déu que la feren amable. En definitiva, ens descriu un sacerdot molt allunyat del rigorisme jansenista de les èpoques anteriors. Tinguem en compte que el jansenisme encara era molt present a França, després de la Revolució, en alguns petits cercles sacerdotals i en alguns pobles com Fareins, on havia d´anar el rector d´Ars. A Fareins, per exemple, entre els 1.200 habitants s´hi comptaven 600 jansenistes.

Al final de l´obra, després de l´índex general, n´hi ha un altre d´onomàstica familiar, eclesial i civil que ajuda a situar tota la vida del sant en el context adequat. També s´hi afegeix una cronologia de la seva vida. Un bon llibre que pot ajudar actualment tots els sacerdots i tots els cristians. Per això el recomanem.

Josep Vall i Mundó