Itineraris sacerdotals: Testimonis de tres sacerdots

Al col·legi teutònic de Santa Maria dell´Anima (Roma)

“Apòstol de Jesucrist, per voler de Déu” (Ef 1,1)

El Pontifici Institut de “Santa Maria dell´Anima” comprèn l´Església dels catòlics de llengua alemanya, i, annexa a ella, es troba el Col·legi de preveres conegut com Collegio Teutonico di Santa Maria del Anima. L´església compta ja amb una història de més de sis-cents anys. Es creu, com a data probable, que la seva fundació fou en 1350; una primera menció es troba en la butla de Bonifaci IX, en la qual cita com a fundadors el matrimoni Johannes Peters i Katarina. La fundació fou erigida a lloança de la Mare de Déu sota el títol de Beatae Mariae animarum, i era un hospital destinat a persones que pertanyien al Sacre Imperi Romà Germànic. El 21 de maig de 1406, el Papa Inocenci VII el va declarar exempt de la jurisdicció parroquial i municipal i el posava sota la protecció de la Santa Seu. En 1859, Pius IX va crear, coma annex a l´església, el fins avui existent Col·legi per a preveres de llengua alemanya, dedicats a l´estudi. Encara que avui els estudis dels preveres són variats: bíblia, litúrgia, dret, catequètica, psicologia, història de l´Església... l´estudi predominant, amb una llarga tradició, és de Dret canònic i pràctica curial.

A dia d´avui, el Col·legi compta amb 20 alumnes, la majoria austríacs i alemanys, tot i que també compta amb estudiants foranis com un servidor.

El col·legi teutònic depèn de la Conferencia Episcopal Alemanya i Austríaca. De fet, el càrrec de rector i vicerector, l´ocupen sempre un austríac i un alemany fent notar aquesta doble dependència. Per tant, quan el rector, com succeeix ara, és un austríac, el vicerector ha de ser un alemany, i viceversa. Actualment el rector és l´austríac Mons. Franz Xaver Brandmayr, el vicerector, l´alemany, Hermann Backhaus i, el “curat”, el bavarès Ralf Heidenreich.

Les tres comeses principals de la fundació pontifícia són l´atenció espiritual dels residents a Roma de llengua alemanya, l´acollida i atenció dels pelegrins de llengua alemanya i la direcció del Col·legi per a sacerdots.

Estem en un col·legi, però no hem d´oblidar que hi ha una comunitat al voltant, i per tant, també una parròquia, que celebra les grans festes litúrgiques; els sagraments de la iniciació cristiana; la unció dels malalts; casaments i funerals. Una comunitat que ofereix les catequesis de primera comunió i confirmació; xerrades de bíblia; catequesi d´ adults; grup de joves; etc., en definitiva, tot allò que podem trobar en qualsevol de les nostres parròquies de Catalunya.

La vida d´aquest col·legi és com la de qualsevol altre a Roma. Hi podem distingir tres elements que ritmen els seus dies: la vida de pietat, d´estudi i d´esbarjo.

La vida de pietat

Cada dia hi ha missa a les 7 del matí i a les 6 de la tarda, i, cada dia diferent, un prevere, estudiant, presideix l´ Eucaristia. Als matins, les llengües de les celebracions eucarístiques són: els dilluns, dimecres, divendres i dissabtes en llengua alemanya; el dimarts, sempre, en italià, i el dijous, sempre, en llatí. En canvi, les Eucaristies de la tarda, a les 6, són totes en alemany per als fidels, residents i els pelegrins d´aquesta llengua que arriben a Roma. Prèviament a l´Eucaristia, cada dia, es resa el sant Rosari a 2/4 de 6 de la tarda i mitja hora abans hi ha confessions que els propis preveres de la casa atenem cadascú un dia diferent.

El diumenge es celebra l´Eucaristia, amb tota la comunitat alemanya, amb una església que s´omple de gom a gom, i amb una litúrgia bellament celebrada, normalment presidida pel rector, i concelebrada pel vicerector, el capellà encarregat de l´església (el curat) i tots els preveres estudiants i preveres pelegrins.

Cada dia a les 12,50 es resa l´hora menor a l´església principal: la sexta, en l´idioma en què s´ha celebrat la missa. A més a més, els dijous, al vespre, a les 8,30, es fa l´exposició del Santíssim. Mitja hora de silenci, pietat, i desig de Déu enmig de cants, adoració, benedicció, i un cant final a la Mare de Déu. Cada setmana un prevere diferents presideix les vespres enmig de la comunitat. Un prevere músic, Cristian Göbel, té cura d´introduir-nos els salms per cantar-los, previ assaig. Llavors ve l´homilia, amb una predilecció per l´evangeli del diumenge, i al final el cant a la Mare de Déu dell´Anima.

Els estudis

Tots els estudiants som preveres, per tant, cadascú, segons el que faci, llicenciatura o doctorat, té un pla molt determinat per la seva pròpia Facultat. Els estudiants de Santa Maria dell´Anima, estudiem a les següents universitats: la Salesiana, la Santa Croce, la Gregoriana, la Lateranense, Sant Anselm, l´Antonianum, i el Pontifici Institut Oriental. Som aquí per estudiar, per tant, cal que cadascú confeccioni i compagini els estudis amb el pla de vida de la casa, per no convertir el col·legi en un hostal. Per tant, en aquesta casa tots aportem un to que afavoreix la vida de família, a l´hora dels àpats, dels encontres litúrgics, de l´esbarjo, sempre.

L´esbarjo i la vida al Col·legi

L´esbarjo no és puntual, es reparteix durant el dia. Els àpats ens ajuden: els esmorzars són la part més enigmàtica del dia, cadascú esmorza a hores diferents, des de les 7,30 a les 9 del matí. Es dina a les 13 hores i es sopa a 2/4 de 8. Tenim moments molt vius a les converses a taula. Per altra banda, per mantenir una bona relació entre nosaltres, el col·legi prepara dos tipus de viatges: l´intern i l´extern. L´intern: durant l´any per advent i quaresma es fan dos recessos espirituals fora de Roma. L´extern: a principi i finals de curs, iniciem i clausurem el curs amb dos viatge per Itàlia per conèixer aquest bell país, la seva cultura i tradicions.

A continuació he cercat el testimoni de dos companys del col·legi, un austríac i un alemany, per explicar la seva vivència sacerdotal i el sentit d´aquest any per llurs vides. I després hi afegeixo el meu.

Mn. Peter Schwan

Sóc natural d´un poble del sud d´Alemanya que es diu Saarlant, de la diòcesi de Trier; vaig néixer allà fa 33 anys. Gràcies a les propostes del meu rector i, en especial, del vicari parroquial, per anar un dia a fer exercicis espirituals, va venir la crida a ser prevere. No cal dir que a partir d´aquell moment, vaig començar a fer petites col·laboracions a la parròquia que, de mica en mica, van fer-me madurar el desig d´esdevenir prevere al servei de l´Església. És així mateix, a través de les xerrades amb el vicari, les catequesis, i la confessió freqüent, que un dia, sempre me´n recordaré, vaig donar el primer pas per entrar al seminari. Era el dia 8 d´octubre de 1995. Un cop acabats els estudis al seminari, ordenat i amb algun temps de treball pastoral en una parròquia, em van enviar a Roma a fer el Doctorat en dret canònic. Sóc aquí des de 2006.

Per mi l´any sacerdotal que estem celebrant constitueix una preciosa i privilegiada ocasió per entendre de nou –i aprofundir– el valor i el sentit de la meva vocació sacerdotal.

Per altra banda celebrem el 150 aniversari de la mort de sant Joan M. Vianney, conegut com el sant rector d´Ars. El Papa Benet XVI ha unit la inauguració de l´any sacerdotal amb aquest aniversari. Un servidor, com he dit abans, és natural d´un poble molt proper a la frontera francesa i veig com molta gent fa, cada any, un viatge per veure el cos incorrupte del sant rector i encomanar-s´hi.

En sant Joan Maria Vianney contemplo un model ardent d´amor; d´un sacerdot curós de la salvació de les ànimes a través de tots els seus actes sacerdotals. És l´ensenyament de la doctrina cristiana; la celebració dels sagraments de la eucaristia i la confessió, a què tantes hores va dedicar, que em fan interrogar sobre el meu capteniment com a prevere al servei de Déu i de l´Església. En el seu capteniment pastoral trobo camins ben vàlids per avui per ser prevere allà on el bisbe tingui a bé d´enviar-me.

Ja m´he decidit a anar de pelegrí a Ars a l´estiu de 2010, a visitar la ciutat d´Ars i demanar el seu ajut per a esdevenir un bon i sant prevere.

Estem, doncs, en un any sacerdotal (2009-1010) on els preveres hauríem de saber donar gràcies per aquest do i per aquest detall del sant Pare. Ell voldria recomençar –junt amb nosaltres– la consideració i la contemplació sobre la gràcia del sacerdoci.

És un gran motiu, doncs, per donar gràcies a Déu i podrà ser una ocasió formidable per renovar també la gràcia de la nostra ordenació quan el dijous sant, en la Missa Crismal, renovarem les promeses sacerdotals.

Demano, igual que el Sant Rector d´Ars, a la Mare de Déu, Mare de l´Església, que m´ajudi a ser un prevere totalment enamorat de Crist, seguint l´exemple d´ aquest model sacerdotal.

Mn. Thomas Huber

Si algú em demanés d´escriure la meva vida en poques paraules, el portaria a les paraules que diu sant Pau als cristians de Corint, perquè d´alguna manera resumeix la meva vida passada i serà encara el pal de paller del meu camí sacerdotal: “Per la gràcia de Déu sóc aquell que sóc” (1 Cor 15, 10).

Sabent que tot es gràcia de Déu, busco de explicar la historia de la meva vocació breument per donar testimoni de la grandesa del Senyor, en aquest any sacerdotal.

Vaig néixer a Àustria, en un petit poble al costat del llac de Costanza que es diu Höchst, en una família catòlica però no practicant. Tinc un germà tres anys més gran que jo.

Per poder-me fer amic d´un veí vaig començar a fer d´escolanet després de la meva primera comunió. Amb 9 anys, el meu rector, que era un home savi i amb una gran ànima sacerdotal, em va encarregar les claus de l´església, perquè el nostre sagristà es va jubilar. Des d´aquell moment vaig començar a ocupar-me en cada minut del meu temps lliure per les coses de l´església. Llavors vaig fer el camí escolar, per començar la professió de tapisser. Després vaig decidir fer un any de servei social en una residència per a ancians de la meva parroquià, i fou allà, quan el mateix rector em va fer una pregunta: “Thomas, no has pensat mai a ser prevere?” Aquella pregunta va tocar el meu cor fins al fons, perquè per primera vegada algú havia expressat allò que sempre sentia i esperava el meu interior, però que jo mateix amagava als altres i m´ho amagava a mi mateix. Llavors, amb el seu ajut, vaig entrar en el seminari per completar el batxillerat i llavors l´any propedèutic.

Completats tots els estudis vaig presentar-me al bisbe que em va voler enviar a Roma per fer els meus estudis filosòfics i teològics. He estudiat 5 anys a la Universitat de la Santa Croce i vivia en el Col·legi Internacional Sedes Sapientiae. El maig passat, vaig ser ordenat com a prevere en la meva diòcesi de Feldkirch. Després he fet els meus primers passos com a vicari en una parròquia de 15 mil persones.

Ara em trobo de nou a Roma per completar els meus estudis. Estic fent la llicenciatura en litúrgia en la mateixa universitat on vaig fer els primers estudis, però vivint al Collegio de Santa Maria dell´Anima.

En resum, puc dir que és una vertadera gràcia haver pogut ser ordenat prevere i celebrar, si Déu vol, aquest primer any, dins l´any sacerdotal que estem vivint.

Mn. Xavier Romero

Per tancar aquest article, vull evocar la meva vivència vocacional, i els 10 anys de servei a l´Església de Solsona com a prevere. Sóc natural de Gironella, comarca del Berguedà i capellà del bisbat de Solsona. En acabar els estudis al Seminari Interdiocesà de Barcelona, em van enviar a fer la llicenciatura en teologia catequètica, a San Dámaso (Madrid). Després em van destinar a Cervera, com a vicari, sis anys, i tres anys més de Rector a Vilanova de Bellpuig i Preixana. I ara em trobo a Roma culminant el doctorat en teologia catequètica a la universitat Salesiana.

El curs 1986-1988 vaig fer el curs de confirmació amb la resta de companys del meu poble. Va ser de debò una experiència important en la meva vida. El catequista era seminarista, de vocació tardana, experimentat, que cuidava molt els encontres setmanals: preparava bé les catequesis; ens oferia encontres de pregària; cercava que tots féssim alguna tasca de voluntariat durant la setmana; propiciava els encontres amb els catequitzands. En definitiva, em van semblar uns anys de confirmació boníssims. En un encontre personal, el segon any de catequesi, em va proposar, com un punt de lluita personal, pregar per les vocacions sacerdotals, i mirar si el Senyor em cridava a seguir-lo en aquest camí. A partir d´aquí, va començar un procés de discerniment de la vocació.

La primera fase d´aquest discerniment va començar en estones de pregària personal breus: on m´adonava que no m´acabava de fiar de Déu com a pare, perquè pensava més en els entrebancs personals i en les meves pobres capacitats (humana, intel·lectual, experiencial) que no pas en l´ajuda que Déu em podia donar.

Llavors, un cop van canviar el seminarista, em vaig decidir a cercar un mossèn perquè em fes l´acompanyament espiritual. El vaig trobar. Era un sacerdot gran, jubilat en una residència d´ancians. Em va escoltar, i em va dir, després de rumiar-ho una mica que comptés amb ell. Quin bé poden fer els capellans grans, encara que ja estiguin jubilats!

El mossèn em va fer entendre que calia que entrés en un camí de conversió, que jo no acaba d´entendre, perquè ho reduïa –en aquell temps– a estar només en gràcia de Déu. Em va fer veure que la conversió anava més enllà d´estar en gràcia de Déu, era la conversió d´aspirar –parafrasejant l´evangeli– a qualsevol privilegi tal i com albiraven els fills de Zabadeu. Era la conversió a deixar de banda el ser més que... o tenir més que... tal com el món consumista ens invita: si no tens o ets, no vals res!

Aquest mateix sacerdot gran em va donar l´exemple de Joan Baptista: “cal que ell creixi i que jo minvi”. Un dia em va dir: jo sóc com una espelma que s´acaba i vull deixar-te en mans d´una espelma més jove. Em va presentar un mossèn jove de Barcelona, capellà de la prelatura de l´Opus Dei, que no tenia mandra de pujar, cada 15 dies, a Prats de Lluçanès a fer xerrades a nois joves una mica entremaliats. Jo m´hi vaig apuntar. Valia la pena: fèiem sortides, convivències, cercles de formació... En fi, em va acompanyar amb paciència; amb xerrades de tu a tu; ajudant-me a entendre la filiació divina; a fer-me veure el sagrament de la penitencia com el sagrament de l´alegria; a pensar menys en mi, a fiar-me de Déu i servir els altres, fins que va arribar un dia que vaig dir, com una primavera que reclama els primers brins a la natura: “M´agradaria ser prevere com tu.”

Per mi aquest any sacerdotal és, doncs, un any per renovar aquest records que em van empènyer, amb força, a dir sí al Senyor malgrat les meves fragilitats i misèries. Em fio de Déu, Pare!

Xavier Romero

Prevere del bisbat de Solsona,

alumne de doctorat en teologia catequètica

a la Universitat Salesiana de Roma