Interioritat, ideal i mística sacerdotal

Implicacions espirituals de l´exercici del ministeri

La figura de sant Joan Maria Vianney, que ens presenta aquest Any Sacerdotal, permetrà que en aquestes breus paraules¹, tractem d´exposar alguns aspectes espirituals fonamentals derivats de l´exercici del ministeri sacerdotal. Els destaquem aquí, en el marc d´aquestes jornades de qüestions pastorals, amb l´ànim que, tant en la formació prèvia a rebre les sagrades ordes com en la posterior formació permanent de la vida dels sacerdots, es pugui pouar sempre en el nucli espiritual perenne que sosté amb qualitat mística a tot sacerdot en el transcurs de la seva vida.

Després d´una crisi postconciliar, també sacerdotal, i de la mà del magisteri pontifici, eclesiàstic i de la reflexió teològica podem parlar avui d´una integració que sempre fou possible des de les grans orientacions teològiques del Concili Vaticà II. Amb una fidel atenció als seus textos, quan exposen el dinamisme espiritual del sagrament de l´Orde, ja sigui en el seu grau episcopal o presbiteral, trobem una virtut totalitzant en relació amb l´origen del seu ésser, a la seva qualificació com a persona en l´Església i a la missió pastoral confiada. Un cop rebut el carisma pastoral mitjançant el do de la imposició de les mans, a través del caràcter i la gràcia sacerdotal, queda inaugurada una configuració més íntima amb Crist gràcies a la qual el sacerdot s´entén a si mateix com a instrument dòcil i preferit de Crist per santificar, predicar i pasturar en el seu Nom.

Lluny de ser una aventura purament personal, de la sospita de conrear una elit espiritual o de reforçar separacions, més aviat cal aprofundir en la consciència de ser ministre de Crist i no una altra cosa. L´habilitació sacramental soferta és per ocupar el lloc de Crist cap en l´Església i realitzar el seu servei amb aprofitament de tot el cos.

Volem mirar de prop, i no sense admiració, el suport místic de la vida en l´Esperit del sacerdoci ministerial. Tota vocació específica en l'Església té una crida a viure una dimensió única que és a la vegada emoció privilegiada, consciència d´elecció i satisfacció contínua. Per la crida divina i l´elecció eclesial, el sacerdot es veu capacitat per a una situació nova a la qual s´accedeix per do i en la qual qualsevol exigència, canvi o incertesa serà, més que una impossibilitat, una nova crida. Es veurà sostingut per la comunió amb l´únic que pot enviar amb autoritat a actuar «in persona Christi capitis» i que pot omplir de goig aquell que converteix en el seu signe personal els sentiments propis d´un cor de pastor.

En l´avui de Crist 

Moltes de les tensions que han sacsejat l´espiritualitat sacerdotal en els darrers temps, provenen de considerar el que en ella és antic o modern. D´aquí s´han presentat uns estils o models sacerdotals que sovint han perdut la seva referència objectiva al do i misteri com a clau per entendre el que en el sacerdoci és l´únic necessari. Així ho escrivia Joan Pau II tot explicant les seves vivències amb motiu del cinquantè aniversari del seu sacerdoci:

Què suposa ser capellà avui, en aquest escenari en continu moviment mentre ens encaminem cap al tercer mil·lenni? No hi ha dubte que el sacerdot, amb tota l'Església, camina amb el seu temps, i és oient atent i benèvol, però alhora crític i vigilant, del que madura en la història. El Concili ha mostrat com és possible i necessària una autèntica renovació, en plena fidelitat a la Paraula de Déu i la Tradició. Però més enllà de la deguda renovació pastoral, estic convençut que el sacerdot no ha de tenir cap por d´estar fora del seu temps, perquè l´avui humà de cada sacerdot està inserit en l´avui de Crist Redemptor. La tasca més gran per a cada sacerdot en qualsevol època és descobrir dia a dia aquest avui seu sacerdotal en l´avui de Crist, aquell avui de què parla la Carta als Hebreus. Aquest avui de Crist està immers en tota la història, en el passat i en el futur del món, de cada home i de cada sacerdot. «Ahir com avui, Jesucrist és el mateix, i ho serà sempre»(He 13,8). Així, doncs, si estem immersos amb el nostre avui humà i sacerdotal en l´avui de Crist, no hi ha perill de quedar-se en l´ahir, retardats... Crist és la mesura de tots els temps. En el seu avui diví-humà i sacerdotal, es supera d´arrel tota oposició –abans tan discutida– entre el tradicionalisme i el progressisme (cap. IX).

El sacerdot es troba en mans de Déu, fent el que Déu vol i dient el que Déu pensa. L´únic que compta és la iniciativa de Déu. Com empès per Ell, sense seguir les seves pròpies inclinacions, obeint a la inspiració de la Paraula que sap guardar en la seva intimitat i lliurar als seus fidels. Viu en l´avui litúrgic que el col·loca en l´avui de Crist. D´aquí es compren tant el sentiment de crisi com la urgència de la missió que sovint aclapara la seva consciència espiritual. Però sempre podrà recolzar-se en la satisfacció interior que li produeix romandre unit a l´actual sacerdoci gloriós de Crist com a imatge seva, representació sacramental, i com a intèrpret de la veu universal que canta la glòria de Déu i demana la salvació de l´home.

Donant únicament el Crist 

Correspon al sacerdot donar als homes el Redemptor en persona. Els aspectes socials, polítics o econòmics es podran trobar en diversos professionals. Els fidels tenen dret a trobar en el sacerdot algú capaç d´interioritzar, entendre, simpatitzar i defensar la voluntat viva de Déu que vol configurar tota la vida de l´home als seus designis.

Això no es porta a terme sense una passió moral. D´alguna manera, mostrar el dolor de Déu que està desitjós de salvar suposa, en el seu ministre, acceptar també el dolor espiritual que és conseqüència d´observar-ho tot des de la comunió viva d´amor que el sosté. Si la Veritat no pot romandre en silenci, l´exercici del ministeri posarà en crisi la veritat dels homes. A través de la imitació del que tracta en el misteri eucarístic, serà icona de la faç amorosa del Bon Pastor i participarà del seu desig primordial: que el poble es penedeixi, reformi la seva vida i aconsegueixi sortir del patiment que suposa la ferida del pecat.

En paternitat espiritual

Aquesta paternitat prové d´un sentiment d´intimitat conscient, de comunió exclusiva, de devoció amorosa. De la seva nova unió sacramental amb Crist, el sacerdot obté el convenciment que la seva missió és una necessitat espiritual en favor de tots els homes i de la humanitat. Saber que sense Déu els homes no tenen arrels i es marceixen suposa quelcom més que un coneixement dramàtic de la realitat. Quotidianament el sacerdot pot contemplar de quina manera arriba l´amor de Déu a la comunitat i a cadascun dels seus membres. La paternitat espiritual que traspassa els seus gestos i paraules li permet no poder pensar en la comunitat sense haver de tractar amb cada un i no poder pensar en la persona concreta sense estimar en ella a la comunitat sencera. D´aquesta manera, el sacerdot és transparència del Cap perquè el cos es reconegui com a tal i és la culminació del cos, amb tots els seus membres, en el Cap que li dóna vida. Aquesta vida del poble, que és de Déu, està a la base profunda de l´experiència espiritual del sacerdot. La missió de guiar el poble perquè es posi al servei de Déu estarà per sobre dels fets que de vegades poden refutar la seva doctrina. En aquest sentit, no és un reformador social, ni actua en nom del pobre ni és un portaveu del poble. Tot el que reclama prové de la seva devoció per la paternitat de Crist, el mou el desig que té de Déu de ser Pare dels pobres, defensor dels oprimits, consol dels qui ploren.

Com a testimoni de l´invisible

Configurar la vida al misteri de la Creu del Senyor comporta algunes conseqüències vitals per a la vida sacerdotal. La bellesa heroica que el ministeri amaga és la capacitat de patir per tal d´imprimir el seu ensenyament en els mateixos destinataris de la missió. Romandre així en el seu sant servei voldrà dir ser testimoni de l´activitat divina dins de la vida humana i això no es fa sense una gran capacitat de silenci orant, a través de triomfs i fracassos per mitjà dels ulls de l´Esperit. La sintonia entre el que es pateix i el que s´ensenya familiaritza amb les realitats espirituals des de la fe i per sobre de les proves posant la confiança en Déu com el seu suport i fortalesa. Mentre els homes acostumen a desafiar Déu per qualsevol motiu, el sacerdot reflecteix la mateixa preocupació divina. No es posarà mai al servei d´un home irritat perquè s´ha posat de part de Déu.

Per això no deixarà mai d´intercedir, de fer-se càrrec del poble per al qui presideix, d´obrir horitzons nous des dels quals mostrar com agradar Déu, en definitiva, d´anunciar la salvació. Mentre el sacerdot pot sentir la tragèdia dels qui no canvien i pot ser temptat de desesperar d´una determinada situació humana, la seva fe es manté viva. Podrà desesperar dels homes, però mai de la misericòrdia divina. En relació amb ells, com a jutge del penitent, metge de l´ànima i mestre del perdó, queda dominat per una sola certesa: tard o d´hora, els homes tornaran a Déu. Estar identificat amb la naturalesa amorosa de Crist, que guareix i aixeca el desvalgut, és el nucli de l´esperança del ministeri del sacerdot.

Des del secret de la santedat

La santedat del sacerdot deriva directament de la seva implicació en el ministeri encara que no d´una forma automàtica, ja que ha de ser un exercici conscient del ministeri. No és una santedat casualment embellida en ocasió del ministeri. El sacerdot alimenta aquest secret de manera visible quan, al cim de la pregària eucarística, es troba entre l´estat de Crist víctima i l´ofrena que com a víctima fa l´Església de si mateixa. Per això no és estranya la identificació amb el «Sacerdos et Hostia». El sacerdot es troba elevat a la santedat fora del món arribant a les altures de la mateixa santedat de Déu i alhora viu en Crist la santedat dins del món, el descens continu d´aquesta santedat de Déu cap a l´home. Per aquest secret que l´habita, no substituirà mai Déu pel mateix sacerdoci, no s´acontentarà amb la suficiència dels hàbits disciplinars per donar contingut a la vida cristiana, no confondrà puresa ritual i santedat. El sacerdot, servint així a l´absolut i unit al seu misteri pasqual, està en condicions de fer front a la prova més dolorosa, això és, la més que possible hostilitat moral del poble, de la mentalitat dominant o col·lectiva, de les resistències de l´esperit mediocre sempre obstinadament neutral.

A través de la pregària que li dóna l´ésser i el fa ser

Crist vivifica la seva Església amb el seu sacerdoci permanent. Per la seva part, el sacerdot que ha nascut com a tal mitjançant la pregària de l´Església (la «prex ordinationis»), és habilitat per pregar com a imatge de la intercessió constant del Crist gloriós. És la crida quotidiana a personalitzar el carisma pastoral rebut en clima d´amistat divina en un cor que acaba per sentir pastoralment. Quan coneix a qui el crida i envia, contempla Déu en el que és i en el que fa mentre es comprèn a si mateix. Transformat, ja no es coneix, en el sentit que pot proclamar el que mai ha pensat i, fins i tot, pot anunciar el que ha temut. Participa d´un altre ordre. És Crist qui fa que tot el seu cos creixi per a Déu. L´elecció l´ha transformat fins al punt de fer el mateix que el seu Senyor. A través de l´abandonament espiritual, procedeix enmig de paradoxes: ha estat cridat sense la preparació espiritual i intel·lectual suficient, ha estat escollit en la impuresa perquè la santedat s´obri camí entre els homes, formant part d´una comunitat, és col·locat fora d´ella.

Vivint del que Déu li imposa «in persona Christi capitis», «in persona ecclesiae», «in persona omnium», ministre qualificat del “opus operantis totius Ecclesiae”, assumeix l´ofrena i la pregària de l´Església i del món. Incorporat al culte nou de Crist en estat perpetu d´ofrena, des de la seva identitat, coneix l´únic Pastor, desenvolupa tot el que ha rebut en la seva persona, mentre tot s´expressa des del Cap.

En la nit de l´inexplicable

Com a instrument privilegiat, el sacerdot tracta amb el misteri i és el seu confident però sense tenir l´accés a comprendre el secret últim de la intenció divina implicada en tot el que fa. Mira de fit a fit un company que es reserva sempre alguna cosa del seu misteri. Haurà d´acceptar Déu per si mateix. A través del carisma pastoral, descobreix una relació nova amb les persones que el diàleg amb Déu l´ajuda a desxifrar. La càrrega feixuga que sent no és altra cosa que la plenitud que porta. A poc a poc, en la nit de l´inexplicable, ja sigui enmig del domini de l´amor o del dolor de Déu, es va creant una vida de caràcter diferent: l´experiència de Déu l´afecta. Per això, el sacerdot no pot deixar d´explorar la qualitat mística de la seva experiència. Els moments àlgids de la seva vida espiritual coincidiran amb els moments culminants del seu ministeri. En dependència i transformació personals, el sacerdot pot passar de la lluita a l´obediència, d´un diàleg interior a un altre més exterior, d´una Paraula de Déu que ha de resistir les proves a una Paraula de Déu que el posa a prova unes vegades com a càrrega feixuga, d´altres com a foc devorador o font de goig. Només així té les llums necessàries per assumir la trobada amb Déu i registrar l´impacte que produeix tot el que s´ha fet en nom de Crist perquè el coneguin i l´estimin. El seu carisma pastoral pren cos en un ministeri que expressa la relació d´amor que el totalitza: tot l´experimentat per Ell, amb Ell i en Ell en actuar i viure sacramentalment en la seva persona.

Per al bé de la comunitat

L´acció del ministre com a instrument viu en l´exercici de les seves funcions no és una simple activitat de membre de Crist. És el Cap mateix del cos qui actua a través del sacerdot. En una Església que es forma de dalt i que és cos de Crist abans que dels cristians, la consciència de la ministerialitat que es desenvolupa en l´exercici del ministeri, es revela essencial com una manera intensa i radical d´expressar la dependència de Crist i punt de referència per a l´obediència que li és deguda per tots els fidels. El sacerdot contempla la comunitat, que és sagrament de la presència de Crist, però ell mateix és encara més sagrament de la presència de Crist per a la comunitat. Estimant i celebrant els sagraments, el ministre ofereix el testimoni que és Crist mateix qui reclama la participació en la seva mediació de formes diverses. El ministre no ha de fer ombra sinó facilitar l´acollida de la presència del Senyor.

El sacerdot estructurarà la seva vida espiritual a partir i des de l´exercici del ministeri, deixant-se condicionar per la mediació principal de la seva missió: aquells als qui dirigeix el seu ministeri. En tot, és signe que l´Església no es dóna a si mateixa el seu ésser sinó que el rep de Jesucrist, el seu cap, que és el subjecte últim i transcendent de la seva acció ja sigui litúrgica-sacramental, personal-íntima o pastoral-profètica. És una sola cosa amb la comunitat, i hi va al capdavant, com a Pastor i Espòs. Com si es trobés en un estadi divers, el sacerdot rep l´encàrrec de ser l´artesà capaç d´harmonitzar la relació de Crist amb els seus i la relació dels fidels entre ells. Aquest és un acte de veritable solidesa espiritual per a tota la vida de l´Església. Tot el viscut serà en nom de la mateixa persona de Crist, de tot el Cos i en nom propi. La seva unió amb Crist no serà mai un obstacle per a comprendre, respondre o estar en el món encara que sense ser del món.

Conclusions

La mística sacerdotal vivifica un procés pel qual la vida interior s´ordena en funció de l´impuls espiritual imprès pel sagrament de l´Orde. El risc permanent de la teologia del sacerdoci ministerial ha consistit a confondre els inevitables condicionaments del sacerdoci amb els principis permanents que formen el seu ésser. Reprenent l´argument inicial de Joan Pau II, es tracta d´assumir a més dels aspectes històrics, personals, psicològics o sociològics... el que no pot ser ni modern ni antic perquè prové de Déu; rebre la intel·ligència teològica d´aquest sagrament així com tot el que a través de la tradició apostòlica ve de Crist.

L´autèntic punt de partença d´una sòlida espiritualitat sacerdotal és la nova experiència de Déu que fa que el sacerdot visqui reorientat i condicionat contínuament com a signe que és de Crist pastor. Si la vida espiritual del sacerdot, ja sigui bisbe o prevere, no té altra motivació que la de fer front a les exigències de les seves funcions així com la d´evitar el desgast que aquestes li causen, llavors aquesta vida espiritual aviat arribarà a ser accessòria o, fins i tot, innecessària. És el mateix exercici d´aquestes funcions sacerdotals el que li ofereix una síntesi perfecta del que ell és unit a Crist en totes les circumstàncies de la vida. La caritat pastoral, quan uneix en la consciència espiritual del sacerdot vida interior i funcions ministerials, l´introduirà en una unitat de vida sense la qual aquesta caritat estaria desarticulada i mancada d´una finalitat precisa. En el fons, és la mateixa finalitat de tota l´Església: la glorificació del Pare, enmig de la comunitat dels redimits, juntament amb Crist, el sempre present. 

Ja no podem seguir parlant del ministeri com d´un conjunt d´activitats sense unitat en la consciència del sacerdot; ja no podem descriure moments en els quals s´actua «en la persona de...», però en els quals no s´està necessàriament unit de manera íntima a la seva persona; tampoc no podem valorar la seva vida espiritual des d´un nivell purament íntim, deslligat de qualsevol valor ministerial. Ni tampoc no podem ja assimilar les conseqüències de viure en missió pastoral sense cap altre punt d´avaluació que els criteris humans.

No volem formar un personatge espiritualment atractiu per poder convèncer en un moment de sequera vocacional ni volem divinitzar ningú. Però tampoc es tracta d´ignorar, desconèixer o despullar conscientment el ministre del centre espiritual que li és propi, de manera que només disposi de les armes bàsiques de la iniciació cristiana. Si això fos així, podria exercir les seves funcions, però aquestes li reclamarien nit i dia una fondària mística al servei del que fa: edificar l´Església, interioritzar el bon Pastor i configurar existencialment a la seva vida al misteri de la creu del Senyor. La ignorància sobre la capacitació sacramental rebuda provocarà sempre desorientació vital, tristesa de cor per no saber com estimar i com ser estimat, així com una insatisfacció apostòlica que, per rebaixada, sempre es trobarà en fals. És hora, doncs, d´interrogar a qui correspongui sobre els seminaris que actualment encara no han resolt aquest problema decisiu d´enfocament formatiu.

Viure l´experiència mística del sacerdoci ministerial és una exigència irrenunciable. Això passa per adquirir un sentit continu d´ofrena personal, tot deixant que l´amor diví exclogui de la personalitat sacerdotal qualsevol propietat sobre el ministeri. Passa també per no ser només un bon administrador, servidor fidel, acompanyant o animador. En el nucli de tot cor pastoral, hi ha un fort sentit de dedicació a la formació de l´únic poble de Déu, l´únic cos de Crist i l´únic temple de l´Esperit Sant, tot acceptant la purificació de no pertànyer a ningú més que a l´Església enviada.

És el moment de cloure aquestes paraules. Hem descrit de quina manera en cadascuna de les accions ministerials el sacerdot rep un sentit espiritual específic que consolida la seva unió amb Crist. De la vivència d´aquestes accions en la finalitat de la missió eclesial, en depèn que el sacerdot creixi en el mateix amor de Crist que és l´Església i resti unit a la consciència redemptora del Fill de Déu i al seu Sacerdoci. Així, el sacerdot és introduït en una llibertat apostòlica que mai aconseguiria per iniciativa pròpia, comprèn el que ha de patir per formar un poble que ha de ser de Déu i per cuidar la comunió eclesial instaurada al preu de la Sang de l´únic Pastor. Per l´exercici del ministeri, el sacerdot pot passar de considerar Crist des de fora a la comunió real amb els seus misteris. Aquest és el cim espiritual i la seva màxima aspiració: participar de la visió que Crist té de si mateix, és a dir, del seu amor fins a l´extrem pels seus.

En un intercanvi permanent, el sacerdot no deixa de recordar a la comunitat, com a subjecte orant, la finalitat de la vida cristiana: «pregueu, germans, perquè aquest sacrifici, meu i vostre, sigui agradable a Déu, Pare totpoderós» i , al seu torn, la comunitat no deixa de recordar al sacerdot la finalitat de la unió amb Crist en l´exercici del ministeri: «que el Senyor rebi de mans vostres aquest sacrifici a lloança i glòria del seu nom, i per al nostre bé i també de tota la seva santa Església».

La construcció d´una personalitat i figura sacerdotals que responguin a la profunditat espiritual que l´Església espera poder trobar en la persona dels seus ministres, és una obra apassionant que, com a obra de l´Esperit Sant, ens projecta un futur esperançador. Les noves vocacions sacerdotals que l´Esperit ha de suscitar durant aquest, ja nostre, tercer mil·lenni tindran un segell identificador molt divers que les encara actuals tipologies o modalitats sacerdotals descrites com a conseqüència d´una crisi, de vegades, tan parcial o interessada. Per complexa que sigui, la vida sacerdotal gaudeix d´una experiència mística per la qual pot oferir el millor del seu servei i presentar-se com un estil de vida atractiu.

És l´atractiu que, el llavors cardenal Joseph Ratzinger, posava al descobert davant del Papa Joan Pau II en la celebració eucarística amb motiu dels XXV anys del seu pontificat: «Heu anunciat la voluntat de Déu sense por, fins i tot quan aquesta està en desacord amb el que pensen i volen els homes. Igual que l´Apòstol Pau, podeu dir que mai heu tractat d´afalagar amb paraules, mai no heu cercat la glòria dels homes, ans al contrari, heu vetllat pels vostres fills com una mare. Com Pau, heu estimat els homes i heu volgut fer-los participar no només de l´Evangeli, sinó també de la vostra mateixa vida (cf. 1 Te 2,5-8). Heu carregat amb les crítiques i els insults, però, suscitant gratitud i amor a fi d´enderrocar els murs de l´odi i dels qui són lluny. Podem constatar avui com us heu posat del tot al servei de l´Evangeli i us heu deixat consumir (2 Cor 12,15). En la vostra vida, la paraula creu no és només una paraula. Us heu deixat ferir per ella en l´ànima i en el cos. També com Pau, suporteu el dolor per completar en la vostra vida terrenal, per al cos de Crist que és l´Església, el que encara manca als patiments del Crist (Col 1,24)».

És l´atractiu que temps després, el ja Papa Benet XVI, recordava en la seva primera trobada amb els preveres i diaques de Roma com oferint-nos una imatge viva del que ell mateix acabava de viure escollit com a successor de Pere: «Del Senyor Jesucrist, que es va sacrificar a si mateix per fer la voluntat del Pare, n´aprenem, a més, l´art de l´ascesi sacerdotal, que també avui és necessària: no s´ha de situar al costat de l´acció pastoral, com una càrrega afegida que fa encara més pesada la nostra jornada. Al contrari, en l´acció mateixa hem d´aprendre a superar-nos, a deixar i donar la nostra vida». Diuen que el papa Joan Pau II mirava la finestra on els fills del seu pontificat s´aplegaven com els fills del patriarca envolten el seu llit de mort. Aquella sí que fou la mort digna, la del qui dóna la vida pels seus amics. Cap mort més digna que la del Crucificat. Cap qualitat de vida millor que la del que dóna la vida per amor –a aquest ningú li treu res–. Que no ens enganyin més amb eufemismes i jocs de paraules. Que nosaltres coneixem la veu del Pastor i no seguim la veu dels estranys. Perquè hem après a l´escola de Maria.

Pere Montagut Piquet

Director de l´Institut de Teologia Espiritual de Barcelona

Nota

¹ Conferència pronunciada el dia 27 de gener de 2010, en les Jornades Pastorals de Castelldaura.