Any sacerdotal, veritat del sacerdot

Aquest any sacerdotal ens ofereix una magnífica possibilitat per endevinar el nucli espiritual que sosté en tot temps el sacerdot en l´exercici de la seva vida ministerial. Es tracta d´agrair el testimoni de sant Joan Maria Vianney per tal que, de la seva mà, puguem descobrir el nucli vital que hi ha al darrere de l´actitud generosa de tants sacerdots en l´Església. Tots ells han cregut en la vocació rebuda des de la serenor proporcionada per la unció d´un misteri de fidelitat que mai no han posat en dubte, ja sigui enmig de processos de canvi, de períodes de crítica amarga o davant de les amenaces secularitzadores del món. El Papa Benet XVI sap prou bé que els sacerdots sants són també avui en dia una realitat estimulant. Però ben segur que no ignora que, al costat d´ells i, com a membres d´una mateixa fraternitat sacramental, d´altres, en canvi, experimenten que el do del sacerdoci ministerial deixi de ser el més essencial, l´eix unificador de tot el viure fins a considerar-lo un afegit o un pur suplement.

És veritat que tots ells cercaren, més o menys encertadament, la millor manera de reflectir i respondre a les exigències del Crist Pastor de forma desinteressada i amb gran capacitat de sofriment. Però ara, a l´inici del nou mil·lenni, el debat és un altre. Seria una llàstima que aquest any sacerdotal fos una oportunitat perduda en què la gran reflexió suscitada pel Sant Pare quedés en un diàleg estèril sobre si el prevere o bisbe ha de ser o no una còpia del rector d´Ars, de les seves virtuts o fesomia sacerdotal. Penso que un plantejament més assenyat hauria de cercar l´autèntica causa que ha posat molts sacerdots com en una mena d´intempèrie espiritual. A mercè de falses interpretacions sobre la pròpia identitat i a punt per a discutir-ho tot, s´han quedat sense forces per ocupar el seu lloc de guàrdia i, des d´allí, estimar, contemplar i carregar amb tota la vida del Poble de Déu per la gràcia del carisma pastoral i de la participació en el Sacerdoci de Crist possibilitada pel Sagrament de l´Orde. Aquesta anomenada crisi sacerdotal postconciliar ha rebut, gràcies al magisteri pontifici, un recuperat equilibri i una gran clarificació doctrinal.

Però potser el més decisiu que ens ofereix a tots els sacerdots del món aquest any de gràcia és l´aplicació del criteri que el Papa Benet no deixa d´interpretar, com una melodia de fons, en totes les dimensions de la vida de l´Església: l´hermenèutica de la continuïtat. I en aquest sentit sí que podem dir que entre sant Joan Maria Vianney i els sacerdots, bisbes i preveres d´avui hi ha una saba única i perenne. En el conjunt de l´espiritualitat sacerdotal i, particularment, de la santedat a què el sacerdot està cridat des del seu estat de vida, caldrà fer atenció a un seguit d´interrogants que intentarem respondre en l´argument d´aquest article.

No seria absurd preguntar-se: per què sorgeix sovint una experiència de sintonia i admiració de molts sacerdots joves envers altres d´edat força avançada en copsar en ells un cor pastoral de gegant? ¿Que no és veritat que els mateixos fidels saben apreciar quan el sacerdot que tenen al davant irradia un sentit inexplicable que unifica i projecta el seu ministeri més enllà de la seva personalitat i acció? A quin nucli espiritual es refereixen ambdues sensacions? Quina realitat personal s´amaga en el fet de presidir quotidianament des de l´altar, de cara a Déu i als homes, o quan s´invoca l´Esperit en els Sagraments? Quin teixit interior és capaç de sostenir tota una vida arrelada en Déu i orientada vers el seu poble? Què es respira en un tracte humà que ja no pot ser res més que pastoral? Quin és el dinamisme de la seva oració, que li demana una unió íntima i sotmesa? Diguem, finalment, que la vida mística del sacerdot interessa tota l´Església. Mentre el Poble de Déu rep el servei del sacerdot, la comunitat no deixa de preguntar-se sobre el secret que, amb qualitat específica, habita en la vida del qui enmig d´ells és transparència gloriosa del amor del Crist Cap i Pastor.

El ministeri del sacerdot i la glorificació de Déu

La vida mística cristiana és radicalment sacramental. Té el seu origen, creix i es desenvolupa en l´ambient vital dels Sagraments. No és res més que el ple desenvolupament de la vida del Crist ressuscitat comunicada en els Sagraments i la transformació d´aquesta vida en el batejat sota l´acció de l´Esperit Sant. La mística cristiana és una vida intensament cristificada com a participació en el misteri pasqual en l´espai vital de l´Església. Es mística perquè aquesta vida es pot detectar d´alguna manera, registrar en el cor i projectar-la a tot el viure.

La contínua interacció sacramental i vital entre Crist i el seu ministre, inaugurada pel sagrament de l´Orde, dóna la consciència de ser un posseït pel Senyor. Per això la comunió del ministre amb les funcions que realitza ha de ser contemplativa. El fruit d´una vida sacerdotal contemplativa no pot ser cap altre que la gràcia de la unificació espiritual: escoltar com a mestre i escoltar com a deixeble; santificar com a ministre i oferir-se a Déu en sacrifici; conduir com a pastor i deixar-se guiar com a part del ramat. Les notes que identifiquen la praxi contemplativa cristiana són precisament aquesta receptivitat, obertura i pobresa que ajuden a assumir el mateix ministeri com a eix fonamental de la vida espiritual.

Per a ell mateix i per a l´Església, el sacerdot és testimoni del do de Déu definitiu. Per aquest motiu, no pot esgotar-se en el fet d´explorar la qualitat mística de la missió divina que se li ha confiat i que el transforma interiorment. El sacerdot interpreta Déu, és el ressò de la seva veu, el seu tabernacle, el signe històric i social de la seva presència, la llar ardent d´irradiació del seu amor als homes. Amb la vida i el ministeri procura, doncs, la glòria de Déu Pare en Crist i el progrés dels homes en la vida divina. Com a signe personal de l´ofrena permanent i de la intercessió perpètua, ha de fer visibles totes les possibles aspiracions de correspondència a l´Amor. Si Crist vivifica la comunitat amb el seu Sacerdoci permanent, és ben cert que el sacerdot comparteix el seu mateix amor com a donador de vida. El món serà l´oportunitat on rebre, en el bressol de l´oració, tot el que haurà de ser transformat en aspersió de benedicció duent a terme l´obra que Déu s´ha proposat de fer. Totes les accions ministerials estaran, doncs, ordenades a una finalitat precisa, a la qual tendeix tota l´Església: la glorificació del Pare en el si de la comunitat de redimits juntament amb Crist, el sempre present.

Les aspiracions de la gràcia sacerdotal

Es tracta d´una nova experiència de Déu mitjançant la implicació del sacerdot en l´edificació de l´Església, en la interiorització del bon Pastor i en la configuració existencial a la creu. Els moments culminants de la unió amorosa del ministre amb Aquell que personifica són moments del ministeri: la pregària eucarística (cim de la dimensió litúrgica), la pregària al cor del bon Pastor (cim de la dimensió personal) i la pregària que és conseqüència de viure i actuar sacramentalment en la persona de Crist (cim de la dimensió pastoral).

Així, el sacerdot anirà descobrint més el que té, s´adonarà de tot el que disposa com a suport espiritual i místic, i arribarà a aquella integració que tan admirablement ha realitzat el magisteri postconciliar entre la transformació ontològica realitzada pel sagrament de l´Orde, la configuració vers Crist com a Cap i el ministeri com a servei d´edificació eclesial. Tot plegat sense cap altre objectiu que servir millor, ocupar més bé el seu lloc, superades ja les tradicionals sospites de generar distàncies, gremis o falses superioritats. És un dret que també tenen els fidels.

El sagrament de l´Orde l´ha habilitat per a una nova vida espiritual amb capacitat específica de sentir i d´obrar (com és propi de tots els altres Sagraments). Es troba en una nova situació eclesial, abans que individual, per estimar a la mesura de Crist, Cap i Pastor. La seva existència està vertebrada per un carisma pastoral dinàmic sostingut per dos elements bàsics: la consciència de ser instruments preferits (Déu no fa servir el seu instrument sense que, un cop utilitzat, quedi igual en si mateix) i la comprensió progressiva de tot el que haurà de sofrir pel fet de portar el nom de Crist, per participar del seu Sacerdoci en la seva mateixa persona.

Això porta a una necessària autoestima. El sacerdot ha jugat massa vegades amb ella. Quan manca, fàcilment s´originen desànims, hi ha una comprensió feble del sacerdoci o, si més no, una identitat interessadament oberta sense capacitat per suscitar il·lusions per un projecte espiritual concret. Autoestima que inclou fins i tot la renúncia a la pròpia aventura espiritual per quedar determinat per la vida de la comunitat concreta que es presideix en nom de Crist. Prendre consciència de l´específica vida en l´Esperit no vol dir gloriar-se de ser un supercristià ni d´haver optat per un model sacerdotal concret. Més aviat és conèixer el propi cor, trobar l´articulació espiritual bàsica d´una vida com la del sacerdoci ministerial capacitada per Déu mateix i, per tant, capaç de portar a terme el seu propòsit.

El sacerdot, icona de les mans divines que atrauen tothom

El sacerdoci ministerial és, en el moment present, la icona del sempre Present. I per fer això pot dir que no és lliure, el lliga una pertinença. Si el sacerdot té el risc d´oblidar el que és, el poble, en canvi, no ho oblida. Així respon el poble en el Missal Romà: «Que el Senyor rebi de mans vostres aquest sacrifici a lloança i glòria del seu nom, i també per al nostre bé i de tota la seva santa Església». El poble sant no deixa de recordar-li el nucli que concentra el servei que el domina; no ignora el seu compromís en el misteri que s´expressa amb la icona de les seves mans. En aquest sentit, avui podem tornar a dir –amb certa tranquil·litat teològica, espiritual i pastoral– que el sacerdot (bisbe i prevere) no és un home com els altres. No només perquè les seves ocupacions impedeixen que sigui d´una altra manera, sinó perquè la paternitat espiritual el porta al do de si mateix per als qui l´esperen. Encara que la veu del món insisteixi: «és només un home!», sacramentalment, no té cap altra manera de ser home que ésser pastor, imatge viva de l´únic Pastor. El seu amor és pastoral o la seva manera cristiana d´estimar presentarà una desviació que la desnaturalitza. Si no és amor pastoral, serà un amor fictici, imaginat, fals. Personalitzar la caritat de manera que esdevingui pastoral serà viure sense provisions, amb un nodriment del tot nou. El sacerdot ja no es podrà dir només home sinó ministre de Crist.

Semblant en tot als seus germans, el sacerdot sap que Déu l´ha fet poderós i solitari. No pot oblidar que a la vegada que està en el combat, en el camp de batalla, en l´exercici del ministeri, la part més íntima d´ell mateix roman al cim de la muntanya, enmig del núvol (cf. Dt. 9,9-11).

La realitat d´una intimitat inmolada

Per un do peculiar, per la força d´una nova vocació, el sacerdot ha deixat lliurement una part de si mateix, la més íntima, al cim. Això no vol dir viure sense intimitat. El sagrament de l´Orde també li ha conferit una forta consistència afectiva: la intimitat, els sentiments, els afectes de Crist Cap del seu Cos i Pastor del seu poble, Espòs de la humanitat i Sacerdot del cosmos.

Si malgrat la gràcia del Sagrament rebut, la intimitat del sacerdot només és psicològicament seva llavors mirarà de col·locar-la ací o allà i, en l´exercici del ministeri, es perdrà amb facilitat. En canvi, si la seva intimitat està dins el núvol, això és, amb el Senyor, en l´exercici conscient del ministeri podrà donar la vida al món amb la seva mort, sostingut per la intimitat de Crist Sacerdot. Se´n fa conscient tot pregant en secret: «Senyor nostre Jesucrist, Fill del Déu viu, que per voluntat del Pare i amb la cooperació de l´Esperit Sant heu donat la vida al món amb la vostra mort, pel vostre Cos i per la vostra Sang (...)». Aquesta pregària secreta del Missal Romà accentua la íntima estructura de la mediació de Crist en el ministeri i convida al sacerdot a entrar en la celebració assumint quelcom d´ella, com a imatge viva del misteri celebrat, imitant el que tracta.

El que defineix la personalitat cristiana, a la manera del sacerdot ministerial, és l´acció de Déu, la seva obra en ell, els seus dons irrevocables. Per gràcia de Déu és el que és. Però pot succeir que el sacerdot intenti provar-se a si mateix. En veritat no ignora l´ideal, el que sap que ha de fer, el que configura la seva vida, el que depèn d´ell... però sovint mira de trobar el límit de resistència per no fer-ho. Llavors tremola tota la construcció i només en una situació extrema hi posarà remei. És una praxi, espiritualment parlant, força corrent com a temptació ordinària en qualsevol vocació cristiana.

Quan el sacerdot intenta escapar imaginant de ser una altra cosa, acaba mesurant la seva vida amb paràmetres perifèrics a la seva condició sacramental. Per l´oració i la fraternitat sacerdotal, acabarà veient que l´obra de Déu en la seva intimitat és més real que la realitat humanament visible, a vegades, tan trista i desconcertant. Per això pot estar sempre content en el Senyor, contemplar el que Ell ha fet, veure els fruits de la gràcia sense ignorar la base, la condició humana que el sosté amb totes les resistències que també Déu coneix i ha cridat.

Signe de contradicció que creix a l´ombra de la creu

L´Eucaristia dóna al sacerdot una nova significació: entre l´estat de Crist víctima i l´ofrena que l´Església fa de si mateixa com a víctima. L´ombra de la creu és una oportunitat per viure i morir d´amor mentre s´aplega un poble sant. Com més el sacerdot s´acosti al Crucificat, més aconseguirà la simplicitat. Com més configuri la vida al misteri de la creu per fer-ne un servei, una ciència d´amor, més es trobarà entre els seus germans, semblant en tot a ells, però també amb un secret que la convivència quotidiana no serà capaç de desxifrar del tot. Està proper a tothom però hi ha una part inaccessible; pot ser transparent com ningú, però continua essent misteriós. Una mica, el sacerdot fuig de tota definició. Entre els seus germans, enmig d´ambients que canvien constantment, hi ha una consistència que roman, que no es fa malbé, un amor que no passa.

Les persones obren o tanquen les seves consciències al sacerdot. Encara que sovint ho ignoren, el testimoni sacerdotal és per a elles una protesta de la consciència o una crida de Déu. És també el qui es dedica a inquietar, a suggerir, a cridar, a sacsejar la falsa i còmoda tranquil·litat que s´han construït els homes que es creuen autònoms, autosuficients. Pel profetisme apostòlic del sacerdot, d´alguna manera no se li perdona que evoqui perpètuament, de generació en generació, Aquell que ja es creia eliminat per sempre. Sacerdots, doncs, com a signes de contradicció a imatge del servent sofrent, del Crist benèvol i humil en l´acceptació dels sofriments.

La veritat engendra odi. Crist ha estat el primer odiat (cf. Jo 15,18). El sacerdot no es fa la il·lusió que estimant el món, el món en quedarà convençut automàticament, sense cap dificultat. La història de l´Església i dels Sants confirma contínuament que quan s´estima el món des de Déu s´acostuma a desvetllar l´odi del món envers l´Església. Una Església que, com a Cos místic i real del Senyor, està sempre sota la mirada del pecat dels homes. Com més autènticament i conscientment visqui l´Església de Crist, més el món no la suportarà. Però no per això abdicarà de la seva missió que la fa enviada: transformar el món assumint la reacció pecadora del món, com ho féu Crist. L´Església sap que la veritat de les accions dels homes no s´esgota aquí sinó quan resisteixin o no el judici de l´únic Just. L´ombra de la creu serà sempre el terreny lliure on el sacerdot podrà rebre una instrucció amagada als savis i als entesos.

Contemplatiu i artífex de l´única comunió posible

El sacerdot és un contemplatiu de la bellesa de la comunitat, de l´Artista que l´ha constituït. Per això, es posa al servei de tots i estrictament no és de ningú. No té dret de propietat i alhora l´atrau la follia de ser-ho tot. Com ho fou Melquisedec, sense pare, sense mare, sense genealogia. Testimoni del Pare, «que fa sortir el sol sobre bons i dolents» (Mt 5,45), no és presoner de ningú, ni de la família, ni de la nació, ni de la cultura. Com a «germà universal», el sacerdot es fa amb tots per reconciliar en Crist. Un cop més, el Poble de Déu ho té molt clar, té un sentiment molt viu i convincent d´aquesta vida sacramental. Déu és de tots i, per tant, el sacerdot ho reflectirà amb claredat. En aquest sentit, és simptomàtic fixar-nos en l´equivocada il·lusió que mantenen alguns que, per raons sempre doloroses, han deixat els seus compromisos sacerdotals i que, de fet, han renunciat a aquesta «impersonificació». Sovint es proposen de mantenir les mateixes relacions, amistats o ambients que freqüentaven anteriorment com a sacerdots. Han oblidat que si se l´estimaven personalment és perquè reconeixen en ell la veu de l´únic Pastor. És el símptoma d´una instrumentalitat que, potser ja abans de la secularització, es malvivia en la seva més pura raó de ser. Recordem-ho: Déu és de tots, Déu no té partit. En un món tan dividit, irritat i fragmentat, el sacerdot és artífex de l´única comunió possible entorn del Ressuscitat. De la nova humanitat centrada en Ell. La Litúrgia li farà cantar que totes les nacions arribaran a ser un sol poble, el nou Poble de Déu.

El sacerdot en el món però també tot el món en el sacerdot, l´acredita davant Déu i l´introdueix en la seva vida. No pot tractar cadascú sense tenir present la comunitat sencera que ha de ser presentada un dia com un sol Espòs. En la persona de l´Església, fa possible i visible la culminació dels membres del Cos en el seu Cap i, a la vegada, és la transparència d´aquest Cap per a tot el Cos. Es presenta, doncs, com a imatge del diàleg continu que Crist manté amb el Pare, que té com a fruit l´efusió de l´Esperit Sant, i quan Crist amb el seu Cos s´adreça al Pare. Vetllar per una comunió que ha merescut la Sang de Crist no es fa sense ser consumit per ella. Per això el sacerdot porta els senyals de l´holocaust que l´ha constituït en el que és.

Morir al món per tal que visquin els germans

No és una bonica metàfora. Hi ha una mort que la mateixa Església li demana. El Papa Pau VI a l´encíclica Sacerdotalis coelibatus va assenyalar la dramàtica evidència amb què els sacerdots comparteixen la mateixa sort de Crist. La vida sacerdotal, pel sagrament de l´Orde rebut, ha estat incorporada a un estat continu d´holocaust. L´anorreament voluntari del sacerdot expressa que no és més que Aquell que l´ha enviat i que amb una vida, aparentment de mort, pot donar fruits misteriosos de vida. I pot viure això al costat de la indiferència de tants com una passió voluntàriament acceptada a imatge del que succeí una vegada per sempre al Gòlgota. És l´ofrena de Crist que afecta fins i tot els qui la ignoren i la personalització del sacerdot en el seu estat de Víctima. Tota la dimensió d´ofrena de si mateix, de martiri, pertany a la vena essencial del sacerdoci ministerial i no pot ser desocupada. En cas contrari, la vida del sacerdot no és res més que una actio, una activitat al servei de l´Evangeli, i no pas una passio. Si fos així, l´espiritualitat contemporània del sacerdot quedaria mutilada del combat gegantí entre Crist i el mal per por al dolorisme.

La prostració del ritual d´Ordes disposa al sacerdot com un mort entre els vius (cf. Mt 17,6). Després, un cop dret, si els ordenands miren a l´entorn ja no veuen res més que Jesús (cf. Lc 9,8). El Crist, per la veu de l´Església, els dirà que a més de destruir i exterminar tota hipocresia també poden construir i plantar (cf. Jr 1,10). No seran més que el Mestre sinó com Ell, que s´ha fet servent i esclau per guarir i salvar. Aquest és tot el poder del sacerdot en el món: pasturar l´ovella perduda, ésser el metge de les ànimes adolorides. A la pregària eucarística aixeca les mans, rendit al misteri, com a primer educador en la veritable submissió, acollint el món i l´assemblea que celebra el misteri pasqual com a intèrpret i harmonitzador d´un diàleg que Déu ha inaugurat amb l´efusió de l´Esperit. La pau interior i la unitat de vida del sacerdot provenen de creure amb la fe de l´Església i no mirar la pròpia debilitat.

Fixem-nos en la humilitat de les aparences amb què es perpetua sobre la terra el sacerdoci ministerial. En el fons, hi ha en ell quelcom que sempre és actual, que sempre és nou. Viu en el món per salvar-lo a la vegada que viu també però fora del món per salvar-se a si mateix (cf. Jo 17,11; Gal 6,14). Encara que el sacerdot ja no formi part del ventall de les ocupacions professionals o se l´acusi de ser una antiguitat, de fet, va al davant, prepara i mostra. Perquè parla un llenguatge etern, no se l´escolta.

El poble desagraït no s´adona que hi ha qui vetlla per ell ni de la dedicació que el fa estar en un lloc de guàrdia ni la vida que tots poden rebre mitjançant el seu ministeri. Concilia al preu de la seva vida. Mentre hi ha qui es serveix de la força armada per a conquerir el món, la força del prevere o del bisbe és el desarmament i el «poder-ho tot en Aquell que conforta» (Fl 4,13). Podríem dir que no hi ha res més petit que el sacerdoci ministerial, però també és un testimoni de quelcom gran: del Regne de Déu entre els qui sofreixen, els qui cauen, els qui necessiten la salvació. Serà el més estimat o el més odiat, el germà més íntim o l´únic adversari, però la vida sacerdotal atrau perquè, enmig dels tresors de la terra que l´arna consumeix (cf. Mt 6,20), parla de la perla preciosa del Regne (cf. Mt 13,46). Atrau perquè no és un mercenari. És el pare dels pobres.

Trets místics essencials de la caritat pastoral

El mateix encàrrec pastoral de pasturar les ovelles del bon Pastor, és senyal d´un perdó rebut i una prova d´amor. El sacerdot ha estat admès al coneixement de l´obra de Déu. Tot l´exercici del ministeri està pensat per a fer-lo créixer en l´amor i no pas per despersonalitzar-lo. Tota situació del sacerdot pot estar unida íntimament a Crist de manera que amb l´amor pastoral del Senyor pugui eixamplar el seu cor vacil·lant. L´exercici continu de la caritat pastoral és una veritable ascesi, una expropiació per la qual el sacerdot ha perdut el domini sobre si mateix. La vocació rebuda és font, és el motiu més sòlid de confiança: envoltat com està pels senyals quotidians de l´amor del seu Senyor, el sacerdot té motius més que suficients per a lliurar-se a l´empresa més gran i deixar-se afectar per la realitat més petita.

Servidor amant de Crist que frueix fent-lo estimar. El sacerdot col·labora en una obra de servei: l´edificació del cos de Crist. I ho fa també en la sequedat, en la pena i en la tenebra. Ho sacrifica tot a les lliures iniciatives de l´Amor. En aquest primer tret místic, es tracta de fruir per amor i sofrir per amor. I abans de ser servidor el sacerdot és un amant i perquè és amant serveix. Un servei que té set de viure ignorat. Les penes interiors d´origen ministerial o personal no poden deixar-lo bloquejat. Són nous motius d´unió amb el Crist que va plorar tot contemplant Jerusalem. A la base d´aquesta actitud, hi ha la consciència viva de la pròpia indignitat com a ministre del Senyor. Consciència de compartir la taula plena d´amargor on mengen els pobres pecadors i fer-ho amb els propis pecats ministerials. El sacerdot està, així, davant del pecat del poble amb el seu propi pecat. Quan ell mateix rep el perdó sacramental, esdevé memòria perpètua de la dinàmica amorosa que brolla de la Creu i això el fa estimar encara més. Així, el Mestre educa el seu enviat amb un optimisme realista i madur capaç de perseverar en les proves.

La pena que prové de l´amor és el senyal de la semblança del sacerdot amb el bon Pastor. És el segon tret místic que expressa el moment d´estimar més encara que rebi menys (cf. 2Cor 12,15). En poques paraules: és l´hora de carregar amb un perpetu desengany i de saber moure´s enmig de paradoxes. Entre fidels tan pietosos i alhora tan mundans; entre fidels tan actius i a la vegada tan inconstants o, senzillament, de veure com s´ensorren una pila d´anys de treball. És la pena de trobar-se amb la fredor espiritual dels fidels o amb la confusió dels qui no pensen en res més que en les seves coses i no en les de l´únic Senyor (cf. Fl 20,21). Sentir de prop l´impacte de molts que viuen com si el Crucificat fos només un mort; com si fos una eina que no és bona per a res. Sentir la pena del rebuig dels qui no saben el que fan. També Crist fou acusat pels qui van rebre d´Ell algun benefici. El sacerdot ha perdonat, celebrat, acompanyat, predicat, ajudat... però no pot oblidar que dels deu leprosos només en tornà un. Les atencions i les proves d´amor que dedica als qui més el coneixen poden deixar de ser reconegudes en un instant per un malentès o per una enveja. El bon Pastor va morir com un malfactor i enmig d´una multitud que el creia blasfem. Si el sacerdot és maleït, ell beneeix (cf. 1Cor 4,9-13). Què faria d´extraordinari si estimés només els qui l´estimen? Així el gran Sacerdot vol purificar l´amor pastoral dels seus ministres de tot ressentiment o d´una falsa compassió envers si mateixos. A les mans del Senyor, Ell el mantindrà (cf. Salm 36, 5, 6).

Un amic admès als secrets més dolorosos i gloriosos del Diví Amic. És el tret místic que vol aspirar a una identitat de voluntats. Estimar el que Crist estima i estimar-lo en els germans. Fer el que l´Espòs vol fer per a l´Església i en ella. Patir quelcom amb ell i per ell. Aquesta és l´autèntica felicitat que Crist vol donar als seus ministres. Això és entrar en el goig de nostre Senyor. El sacerdot està compromès en un servei recíproc. Sempre amb un marge de misteri: no té sempre l´accés a la intenció divina implicada en l´acció ministerial. Potser ho entendrà després (cf. Jo 13,7). Mentre el Senyor porta a terme els seus designis a través dels qui són la seva representació sacramental, aquests, sovint, no saben a qui s´adrecen les seves paraules. A vegades, és després d´anys que s´arriba a saber de quina manera s´ha pogut commoure un cor.

Experts a navegar damunt les onades de la confiança. Parlem del quart tret místic, de la confiança que unifica interiorment, que guareix d´impaciències i que fa de totes les circumstàncies un motiu per seguir esperant. En el context d´una amistat que personalitza a través del carisma pastoral s´ha rebut tot el necessari. Tot està disposat per al bé dels qui s´han acreditat com a servidors. Però el sacerdot poca cosa sap també sobre de quina manera és guiat o preservat de tants perills. Al sacerdot li correspon sortir a sembrar tot plorant per tornar cantant d´alegria duent a coll els fruits de la missió. I en cas de tornar abatut pel pecat, el perdó tornarà a refer l´amistat. El ministre penitent sap que no només se li ha perdonat molt sinó tot, i per això pot redreçar-se amb facilitat i convida a fer el mateix. L´amor rebut atrau cap a l´Amor mateix. Llavors, tota limitació humana o debilitat no és pas un motiu definitiu de tristesa. Com que ha entès la seva petitesa, està en condicions de no fer-se mal en les caigudes.

Crist, el bon Pastor, no para d´atraure cap a si mateix els qui ha cridat com a instruments preferits. És infinitament pacient. Sap esperar cada vegada que el sacerdot oblida que és un cridat i no un professional que s´ho ha guanyat tot per mèrits. És instruït íntimament per aprendre a fiar-se, a obeir, a creure i ser fidel a la imatge de l´Espòs que espera el retorn, el canvi de l´esposa infidel. Aquesta confiança fa que el sacerdot sigui sensible de cor, desprès, tendre, compassiu, semblant al seu Mestre. Disposa de les armes i de les atencions de Déu que fa com una mare. La confiança en el do rebut ensenya el sacerdot a viure en el secret del Pare. Hi ha un secret per a cada crida. Per al sacerdoci ministerial, és la de saber ser sentinella del poble també quan ja no és imatge per ningú ni quan ja no és útil per a res. Tancat amb pany i clau, en el secret del Pare, rep la recompensa: el Fill li diu que no li manca res, l´Esperit Sant el santifica i garanteix la comunió d´amor que el sosté.

La nova unió amb Crist, obrada pel sagrament de l´Orde, es tradueix també en una nova mirada, noves intencions i aspiracions que van més enllà de l´horitzó visible del viscut en el seu nom, per ell i amb ell. Damunt les onades de la confiança, el sacerdot sent de prop el que encara manca per la plenitud del Cos de Crist i de tot el que cal treballar per tal que creixi més cada dia. L´Esperit penetra el seu secret, el coneix i li lliura nous propòsits i interessos, l´atrau a tot el que és de Crist o parla d´Ell (cf. Fl 2,21). La veritable alegria és ser pare, amic i guia, tornar amor per amor i gloriar-se en la creu (cf. Ga 6,14; Fl 4,1).

Ministre de l´Amor per als germans que són la seva única heretat. Amb la mateixa proporció que el sacerdot sigui pobre, es torna ric. Per aquest cinquè i darrer tret místic, el sacerdot pren consciència de ser ministre del mutu coneixement, de la caritat que no passa, que repartint el que té dóna als pobres l´afecte de l´amor esponsal de Crist. Ministre de l´Amor que s´alegra de la collita abundant i que rep també la recompensa del poble pel qual s´ha escarrassat tota la nit en el combat. L´alegria de Déu pel pecador que torna és la més pròpia del sacerdot. D´aquesta manera, obeeix la més petita insinuació del Senyor. Com a fill de la consolació, mostra la font de tota consolació. L´amor dels pobres és la seva més gran recompensa. Són també el refugi sacerdotal en un món hostil. Quan Jesús l´anomena amic, el fa ministre de l´Amor, testimoni de fe: una fe penitent, fe que acompanya, fe provada, alliberada i confessada. Fe en l´invisible que el sacerdot tracta familiarment, fe en la potència del Déu amagat i esperança per carregar amb totes les aspiracions de l´Església en camí.

Quan l´hostilitat, la desconfiança o la indiferència puguin amargar l´ambient propici de la soledat sacerdotal, tot li recordarà que no és més que el qui l´ha enviat (cf. Jo 13,16). Cal assumir conscientment el drama de no poder acreditar-se socialment amb una vida totalment raonable i compresa. Cap adaptació no serà suficient per tal que la bogeria d´aquest home consagrat a ser imatge viva del bon Pastor interessi a una multitud despreocupada o centrada a descobrir altres misteris. El sacerdot no sempre podrà comptar amb un mínim de simpatia. L´eficàcia del misteri pasqual passa per l´enterrament del gra de blat. Perllongar la mateixa missió del Senyor li costarà també el mateix preu. Quan la vida sacerdotal experimenta el dinamisme crucificador de la Pasqua, el mateix exercici del ministeri esdevé la redempció en acte.

La vivència de la vida espiritual específica conferida pel sagrament de l´Orde dependrà sempre de la consciència ministerial que tingui el sacerdot. Si ell és conscient de la seva participació en la potencia espiritual de Crist, entendrà millor la relació que ha d´establir amb el món. La pròpia recerca de Déu l´ha posat a disposició dels qui desitgen unir-se a aquesta recerca però no saben com fer-ho. L´impuls espiritual del sagrament de l´Orde ha vivificat interiorment un procés pel qual tota la realitat cristiana s´ha reorganitzat en virtut d´un nou centre. Ministres de l´amor del Pare, ministres de la Redempció del Fill i de la seva missió, ministres de la inesgotable efusió de l´Esperit.

Immensa confiança, doncs, la del sacerdot capaç d´esperar el moment favorable per a ell mateix i per a tants que l´esperen. No és cosa seva saber el temps que el Pare ha fixat per tal que l´estel del matí aclareixi el sentit del ministeri i de la pacient espera. Ho sàpiga o ho ignori, instruït per l´Esperit, el sacerdot continuarà en el seu lloc de guàrdia, dia i nit, en nom del ramat i dels qui estan cridats a formar-ne part. Caritat immolada que es difon en l´Església també gràcies al testimoni fidel de cada sacerdot. Ni la mediocritat decebedora que, a vegades, esquerda la vida sacerdotal podrà fer una mica d´ombra a la vivificació de l´Esperit a la qual, tant el prevere com el bisbe, estan cridats en la mateixa missió sacerdotal i redemptora de Crist.

Si la vocació cristiana és la sal de la terra i la llum del món, l´esclat de llum que Déu ha abocat en el ministeri sacerdotal no pot amagar-se sense que minvi la glorificació de Déu en el món. Ja fa temps que, sobretot per la força determinant del magisteri dels pontífexs postconciliars, els sacerdots s´han tret del damunt la impressió que anar a l´abeurador de la font mística que neix en el cor del ministeri acostuma al pecat de pasturar-se a si mateixos. Correspon als Bisbes i formadors d´avui assegurar el suport espiritual que fa i farà possible el miracle que una fràgil instrumentalitat humana pugui ser transformada en signe personal de l´amor del Crist. Un suport espiritual que fa descobrir allò que impedeix el fracàs, que dóna el tot i el no res, l´origen habitual del fervor i la raó de tot impuls, la vertadera inspiració per carregar amb el més pesat i col·laborar amb el més gloriós. El descans de viure sota una llum que molts no veuen.

Un futur esperançador espera tots els sacerdots. Les noves vocacions sacerdotals ja no es conformen triant entre un ampli panorama de models diversos de sacerdot a vegades tan parcials o interessats. Des de les entranyes de l´Església esposa, el Senyor no permetrà que res separi al sacerdot del seu Cor d´espòs. Aquest és el desafiament que un home escollit com ell llança al món. Mai no podrà estar fora del seu temps el qui amb el seu «avui» humà està inserit en l´«avui» del Crist Redemptor.

Pere Montagut Piquet

Doctor en Teologia i rector de la Parròquia de Santa Maria del Remei de les Corts

Director de l´Institut de Teologia Espiritual de Barcelona i

professor invitat a l´Institut Superior de Litúrgia de Barcelona