Eucaristia i sacerdoci ministerial

Agraeixo de tot cor l´elecció del tema d´aquestes jornades: 'Fidelitat de Crist, fidelitat del sacerdot´. A més d´adir-se amb l´esperit del Centre Sacerdotal Montalegre, el tema proposat respon ben bé al vent de l´Esperit que bufa enguany sobre tota l´Església i, en concret, sobre l´Església que milita en terres de Catalunya¹.

En efecte, en l´Església Universal assistim a la celebració de l´Any Sacerdotal, un any sant, un any jubilar dels sacerdots anunciat pel Papa a la Congregació del Clergat el 16 de març de 2009; inaugurat oficialment a Roma el dia 19 de juny, solemnitat del Sagrat Cor de Jesús; i que coneixerà la cloenda l´11 de juny d´aquest any de gràcia de 2010, data en què s´escau aquesta vegada l´esmentada solemnitat.

Proclamat en i des del gran horitzó del CL aniversari del dies natalis del sant rector d´Ars, Joan Baptista Maria Vianney, “l´Any Sacerdotal vol contribuir –en paraules del Sant Pare– a promoure el compromís de renovació interior de tots els sacerdots, per tal que el seu testimoniatge evangèlic en el món d´avui sigui més intens i incisiu”.

I, si sobre el cel de l´Església Universal oneja enguany la bandera del sant rector d´Ars, sobre el cel del poble català s´alça, també majestuosa, la silueta de Josep Samsó Elias, el tan famós rector de Santa Maria de Mataró, martiritzat al cementiri dels caputxins d´aquella ciutat el 30 de juliol de 1936 i beatificat per Sa Eminència Rvdma., el cardenal Lluís Martínez Sistach, el nostre arquebisbe metropolità de Barcelona, el passat 23 de gener, al temple basilical de la parròquia governada pel Beat durant divuit anys.

Sant Joan Baptista Maria Vianney i el beat Josep Samsó Elias van destacar per la fidelitat al Crist sacerdot i per la fidelitat a les comunitats cristianes que el Senyor i l´Església els van confiar. Sacerdots plens de zel, van ser capaços de mostrar l´amor de Déu als homes i a les dones del seu temps. L´un i l´altre, plenament fidels a la seva identitat sacerdotal, ens inviten a nosaltres, sacerdots encara pelegrins en aquesta vall de llàgrimes, que és la terra, a redescobrir cada dia la identitat del nostre sacerdoci i a viure des d´aquesta.

I, alhora que agraeixo al Director del Centre Montalegre l´elecció del tema de les jornades d´enguany, li manifesto també el més viu agraïment per haver-me adreçat la invitació de participar-hi, una invitació que he rebut i acceptat com un gran honor.

“Eucaristia i sacerdoci ministerial” és el tema que m´han proposat, i tot seguit en parlarem.

Quina relació guarda l´Eucaristia amb el sacerdoci ordenat? Es tracta d´una relació extrínseca o d´una relació intrínseca? I, si és una relació intrínseca i determinant, exhaureix aleshores l´Eucaristia el contingut del ministeri sacerdotal? I, si no l´exhaureix, quina relació guarden amb l´Eucaristia el mundus docendi i el mundus regendi del ministeri ordenat? Finalment, quina relació guarda l´Eucaristia amb la persona i amb l´existència del sacerdot? Totalitza l´Eucaristia la vida de qui té com a ministeri en l´Església representar sacramentalment el Senyor?

A aquestes preguntes voldria respondre en el breu espai de temps d´aquesta conferència.

Centralitat de l´Eucaristia

El tema que ens ocupa ha estat moltes vegades objecte de la reflexió teològica; ofereix una base àmplia a l´Escriptura; i les dades del Magisteri de l´Església són abundants.

En l´exposició sobre el tema, em limitaré a tenir en compte els quatre relats de la institució de l´Eucaristia; l´Epístola als Hebreus; la doctrina i els cànons sobre el sacrifici de la Missa, fruit de la XXII sessió del Concili de Trento, com també la doctrina i els cànons sobre el sagrament de l´orde, decret formulat en el curs de la XXIII sessió de l´esmentat Concili; la Constitució dogmàtica Sacrosanctum Concilium i el decret Presbyterorum ordinis del Concili Vaticà II; l´exhortació apostòlica postsinodal del 1992, Pastores dabo vobis; la carta apostòlica Dies Domini, del 1998; la carta encíclica Ecclesia de Eucharistia, del 2003; i l´exhortació apostòlica postsinodal del 2007, Sacramentum Caritatis. Del darrer text pontifici són particularment dignes d´atenció per al tema que ens ocupa els números del 23 al 26 de la primera part; el número 80 de la tercera part, dedicat al tema de la relació entre Eucaristia i espiritualitat sacerdotal; el número 53, corresponent a la segona part i dedicat a l´anàlisi de la relació entre participació eucarística i ministeri sacerdotal; i, per acabar, els números 20 i 21 de la primera part, on el Papa aborda l´examen de la relació entre Eucaristia i sagrament de la reconciliació.

Així les coses, la meva reflexió sobre el tema tindrà tres temps:

1. L´essència de l´Eucaristia i la relació intrínseca amb el sacerdoci ministerial de Crist participat per aquest a l´Església.

2. L´hermenèutica eucarística del ministeri sacerdotal i la forma eucarística de l´existència sacerdotal.

3. Consideracions crítiques sobre la necessitat de l´Eucaristia per al Poble de Déu, sobre el problema de l´escassetat de clergat actualment existent en l´Església i sobre les dificultats de la celebració de la missa dominical, atesa la insuficiència creixent de sacerdots en les Esglésies particulars d´Europa, i sobre els intents de solució d´aquest greu problema.

L´essència de l´Eucaristia i la relació intrínseca amb el sacerdoci ministerial de Crist participat per aquest a l´Església

L´Eucaristia no és sols sacrifici, perquè és també banquet, però és primàriament i fonamental sacrifici. Encara més: l´Eucaristia és banquet precisament perquè abans és sacrifici. I el sacrifici i el sacerdoci estan intrínsecament units des del principi. En efecte, la humanitat necessita una mediació (sacrifici) duta a terme per un mediador (sacerdot) capaç d´obtenir la reconciliació de Déu amb l´home i, per tant, de portar al món la salvació i la vida veritables.

Ara bé, el sacerdoci pagà i el sacerdoci veterotestamentari, malgrat ser diferents en l´essència, coincidien en el fet d´estar ordenats al veritable sacerdoci i de ser els dos insuficients per acomplir una mediació capaç de produir la reconciliació entre Déu i l´home.

Per això, l´Església ensenya que, atesa la constitutiva insuficiència del sacerdoci veterotestamentari per oferir un sacrifici a Déu, capaç de redimir i de portar els homes a la perfecció, el Pare va disposar per amor que, arribada la plenitud dels temps, sorgís un altre sacerdot, nostre Senyor Jesucrist, que, oferint-se a si mateix una vegada per totes a l´ara de la creu, consumés, mitjançant la seva mort cruenta, la redempció del gènere humà.

Ara bé, com que el seu sacerdoci no s´havia d´extingir amb la seva mort, i tenint en compte les exigències de la naturalesa humana, Crist, en l´últim sopar, “la nit que havia de ser lliurat” (1Cor 11,23), va deixar a la seva estimada esposa, l´Església, un sacrifici visible pel qual es representés el seu sacrifici sagnant que s´havia d´acomplir l´endemà, una vegada per totes, a la creu del Calvari; pel qual la memòria de la seva passió i mort cruentes es conservessin fins a la fi dels segles; i pel qual l´eficàcia saludable de la seva passió i mort –és a dir, del seu sacrifici– s´apliqués a favor de la remissió dels pecats que es cometen diàriament.

Per tal d´instituir aquest sacrifici visible, anticipació sacramental del seu sacrifici cruent, la mateixa nit del sopar, el Senyor Jesús va oferir a Déu Pare el seu cos i la seva sang sota les espècies de pa i de vi i, sota els símbols d´aquestes mateixes coses, els va donar, perquè els prenguessin, als apòstols, els quals constituïa (en aquell mateix acte) sacerdots. I a ells i als seus successors en el sacerdoci els va manar amb aquestes paraules que els oferissin: “Feu això en recordança meva” (Lc 22,19; 1Cor 11,24).

Doncs bé, en el sant sacrifici de la Missa, actualització, fins a la vinguda del Senyor, de l´últim sopar, s´hi conté i incruentament s´hi immola aquell mateix Crist que d´una vegada per totes es va oferir a si mateix de forma cruenta a l´altar de la creu.

D´aquesta manera, el sacrifici de la creu, anticipat a l´últim sopar, constitueix una unitat en si mateixa amb el sacrifici de la Missa. Perquè la víctima és, indubtablement, una sola i la mateixa. I el qui a la Missa s´ofereix pel ministeri dels sacerdots és el mateix que aleshores es va oferir a l´altar de la creu. Sols és distinta la forma d´oferir-se: sagnant i sense mediacions, aleshores i allà; incruenta i sacramental –és a dir, per la mediació dels sacerdots i de les mateixes espècies de l´últim sopar–, aquí i ara.

Per consegüent, tenint en compte la unitat intrínseca que hi ha entre els dos sacrificis, els fruits de l´oblació cruenta de Crist ubèrrimament s´assoleixen per mitjà de l´oblació incruenta que s´efectua a la Missa, no podent redundar aquesta en detriment d´aquella.

Per això, amb raó ofereix l´Església el sant sacrifici de la Missa no sols pels pecats, penes, satisfaccions i altres necessitats dels fidels vius, sinó també pels fidels difunts que no han satisfet encara plenament les penes temporals degudes a les conseqüències dels seus pecats.

L´hermenèutica eucarística del ministeri sacerdotal i la forma eucarística de l´existència sacerdotal

Del que hem dit, es desprèn clarament que l´Eucaristia, actualització del ministeri pasqual de Crist, conté tot el bé espiritual del món i de l´Església, i és, així, la font i el cim de tot ministeri i de tota vida.

Per això, els sacerdots, ministres de l´Eucaristia per la seva configuració ontològica amb Jesucrist, liturg, mestre i pastor, troben en l´Eucaristia la font i el cim del seu ministeri. Ells participen, pel sagrament de l´orde i per la missió canònica, de la unció i de la missió de Jesucrist cap, unció i missió que els converteix en la representació sacramental de Jesucrist mateix.

Ara bé, encara que la litúrgia eucarística és la font d´on raja la gràcia cap a nosaltres i, per tant, també el cim a què aspira tota l´activitat de l´Església, això no significa que la litúrgia, ni tan sols l´eucarística, exhaureixi l´activitat de l´Església, ja que, perquè els homes puguin accedir a la litúrgia, cal que abans siguin cridats a la fe i a la conversió.

Conseqüentment, l´exercici del munus sanctificandi no exhaureix el ministeri sacerdotal, el qual conté, a més, com a necessaris i vinculants, el munus docendi i el munus regendi.

Però, com que tot té el seu origen en l´Eucaristia i assoleix el seu fi en aquesta, els sacerdots troben en el misteri eucarístic el centre reductor o nucli del seu ministeri sacerdotal. Crist ens va fer partícips del seu sacerdoci ministerial primàriament i fonamental en funció de l´Eucaristia. Per tant, l´exercici del ministeri ordenat en les seves tres facetes presenta una forma eucarística. No en va el Concili recomana tan vivament als sacerdots la celebració diària de l´Eucaristia.

Finalment, el que passa en el pla objectiu del ministeri, es dóna també en el pla existencial. En efecte, la relació intrínseca que guarda l´Eucaristia amb el ministeri sacerdotal és la mateixa relació que guarda aquella amb l´existència del sacerdot.

Per mitjà del sacerdot, configurat ontològicament amb Crist pel sagrament de l´orde, s´actualitza cada dia al món el misteri de la nostra redempció. Doncs bé, la vida del qui ha estat configurat ontològicament amb Crist no pot quedar al marge de la configuració ontològica rebuda.

Si qui celebra l´Eucaristia representa sacramentalment Jesucrist obeint Déu mitjançant el seu lliurament a la mort, i a la mort en creu, aleshores aquesta persona, que és sempre el sacerdot, no es pot situar existencialment com si estigués a les grades de l´estadi on té lloc la representació sacramental del drama de Crist morint per mi i pels meus pecats. El sacerdot no és un actor ni un espectador. Ell és el subjecte instrumental a través del qual actua el subjecte agent del drama, Crist.

La persona del sacerdot, no sols el seu ministeri, s´ha de conformar interiorment amb el misteri de la mort del Senyor.

Recordem les tremendes paraules que el bisbe adreça al sacerdot ja ordenat en el segon ritu complementari de l´ordenació, precisament el ritu en què el bisbe lliura al neosacerdot el calze amb el vi i la patena amb el pa: “Considera el que realitzes i imita el que commemores, i conforma la teva vida amb el misteri de la creu del Senyor”.

No estàs realitzant amb el pensament, amb la veu i amb els gestos la mort del Senyor? Doncs, aleshores, medita bé, oh sacerdot!, allò en què estàs ocupat. Que potser no estàs commemorant, fent sacramentalment present d´una manera incruenta el sacrifici cruent de Crist a la creu? Doncs, aleshores, imita Crist vessant la seva sang pel món i per tu, pecador, i crucifica´t a tu mateix amb aquell que sacramentalment representes i que està morint per tu. I, per fer-ho, neteja´t l´ànima de vicis i de concupiscències, sigues sant. No és una altra la clau de l´existència sacerdotal i, en el fons, la clau de tota vida cristiana. Dit lacònicament, el constitutiu formal de la vida cristiana és l´Eucaristia.

Consideracions crítiques sobre la necessitat de l´Eucaristia per al Poble de Déu, sobre el problema de l´escassetat de clergat actualment existent en l´Església

Com acabem de dir, també el cristià, no sols el sacerdot, assoleix la seva forma de vida en l´Eucaristia. Això passa sobretot a la Missa del diumenge, un dia que posseeix un valor paradigmàtic respecte a qualsevol altre dia de la setmana, perquè s´hi fa memòria de la radical novetat portada per Crist. Per això, sant Ignasi d´Antioquia va qualificar els cristians com “els qui viuen segons el diumenge” (iuxta dominicam viventes).

No en va l´Església ha afirmat constantment la importància del precepte dominical per a tots els fidels, cridats a viure cada dia segons el que han celebrat el diumenge. Respecte a això, cal donar gràcies a Déu per la Carta Apostòlica Dies Domini del papa Joan Pau II, atorgada a l´Església per l´Esperit ara fa 12 anys. El diumenge –deia el molt plorat Pontífex– és un dia polièdric, perquè ofereix moltes dimensions. És, en primer lloc, dies Domini, ja que s´hi commemora el dia de la creació. És, també, dies Christi, ja que fa present el dia de la nova creació i del do de l´Esperit Sant pel Senyor ressuscitat. És, així mateix, dies Ecclesiae, per tal com és el dia en què la comunitat cristiana es congrega per a la celebració eucarística. I, finalment, el diumenge és dies hominis; és a dir, un dia de joia, de caritat fraterna, de descans i d´esbarjo.

Pel que fa a això últim, el Papa diu que és “particularment urgent en el nostre temps recordar que el dia del Senyor és també el dia de descans” (SaC 74), cosa que contribueix poderosament a la relativització del treball, el qual s´ha d´orientar cap a l´home: el treball és per a l´home i no pas l´home per al treball (cf. SaC 74).

Doncs bé, tenint en compte la importància de l´Eucaristia i, en concret, de la Missa dominical, ens trobem de seguida amb un problema ja tractat pel papa Joan Pau II a la carta apostòlica Dies Domini i a la carta encíclica Ecclesia de Eucharistia. És el problema de les comunitats cristianes mancades de sacerdot, en què sovint no és possible celebrar l´Eucaristia el diumenge.

Quan passi això, el Sant Pare, amb els bisbes del Sínode d´octubre del 2005, estableix aquesta pràctica a seguir.

A) Es recomana de tot cor als fidels acostar-se a una de les esglésies de la diòcesi que tingui garantida la presència del sacerdot, encara que això demani un cert sacrifici (cf. SaC 75).

B) Quan, a causa de les grans distàncies, això sigui impossible, la comunitat parroquial es reunirà al temple per lloar el Senyor i fer memòria del dia dedicat a Ell, cosa que es farà a través de la celebració d´una Litúrgia de la Paraula.

Però, en aquest cas, caldrà instruir bé els fidels sobre la diferència entre la Santa Missa i la Litúrgia de la Paraula que se celebri. Més encara: aquesta Litúrgia de la Paraula, que s´ha d´organitzar sota la direcció d´un diaca o d´un responsable de la comunitat, consagrat o seglar, s´ha d´atenir a les exigències d´un ritual específic elaborat i aprovat per les Conferències Episcopals amb aquesta finalitat. Cal que quedi ben clar que pertoca exclusivament als Ordinaris concedir la facultat de distribuir la comunió en les Litúrgies de la Paraula. Finalment, cal posar la màxima atenció a evitar que la funció dels seglars i dels consagrats no ordenats en el servei de la comunitat es confongui amb el ministeri in nomine et in persona Christi del sacerdoci ordenat, que és ontològicament i qualitativa distint del sacerdoci real, intrínsecament necessari per a la vida de l´Església, atès el seu caràcter constituent, i no pot ser mai velat, minimitzat ni substituït. Ubi non sunt sacerdots –deia sant Jeroni– non est Ecclesia. La fam de l´Eucaristia no es pot sadollar amb fórmules pastorals que, al capdavall, són conjunturals i transitòries (cf. SaC 75). Per això, l´objectiu ha de continuar sent la celebració del sacrifici de la Missa, única i veritable actualització de la Pasqua del Senyor, única realització completa de l´assemblea eucarística que el sacerdot presideix in persona Christi, dividint el pa de la paraula i de l´Eucaristia. S´adoptaran, doncs, totes les mesures pastorals necessàries per tal que els fidels que normalment es veuen privats de la santa Missa se´n beneficiïn al més sovint possible. I això es farà facilitant la presència periòdica d´un sacerdot o bé aprofitant totes les oportunitats per aplegar els fidels en un lloc cèntric, accessible als diversos grups que vénen de lluny (cf. DD 53). Cal recordar el que a propòsit d´això diu el decret Presbyterorum Ordinis del Concili Vaticà II: “No es construeix cap comunitat cristiana si aquesta no té com a rel i centre la celebració de la Sagrada Eucaristia” (cf. núm. 6). Per tant, els fidels han de mantenir viva en la comunitat una veritable fam de l´Eucaristia, que els porti a no perdre cap ocasió de tenir la celebració de la Missa, arribant a aprofitar fins i tot la presència ocasional d´un sacerdot a qui el dret de l´Església no impedeix de celebrar-la (cf. EE núm. 33).

Per tant, la solució consisteix a proporcionar sacerdots, a buscar sacerdots, i no pas a considerar com a ordinàries normes sols explicables i aplicables en situacions extremes. I, evidentment, no és lícit de cap manera anar més enllà dels límits constitutius de les normes esmentades. És molt recomanable l´estudi de la Instrucció interdicasterial del 1997, Ecclesiae de Mysterio, sobre algunes qüestions relatives a la col·laboració dels fidels laics amb el ministeri dels sacerdots. I no menys eloqüent és el Directori Christi Ecclesia, de la Congregació per al Culte Diví, per a les celebracions dominicals en absència del sacerdot.

I, posats a buscar sacerdots, cal tenir en compte els següents considerants.

Sens dubte, una distribució del clergat més equitativa afavoriria la solució del problema. Això, però, no és una tasca fàcil, entre altres coses perquè cada vegada hi ha menys diòcesis que presenten un quocient sobrant de sacerdots. Cal, a més, fer un treball de sensibilització capil·lar. Els bisbes han d´implicar els Instituts de Vida Consagrada i les noves realitats eclesials en les necessitats pastorals, respectant el seu propi carisma, i han de demanar a tots els membres del clergat més disponibilitat per servir l´Església allà on calgui, encara que això comporti sacrificis.

Molt important és també la pastoral vocacional ben portada. Aquesta pastoral no es pot solucionar amb simples mesures programàtiques. S´ha d´evitar que els bisbes, moguts per comprensibles preocupacions a causa de la manca de clergat, ometin un discerniment vocacional adient i admetin a la formació específica, i a l´ordenació, candidats desproveïts dels requisits necessaris per al servei sacerdotal. Un clergat no prou format, admès a l´ordenació sense el degut discerniment, difícilment pot oferir un testimoniatge adient per suscitar en els altres el desig de correspondre amb generositat a la crida de Crist. La pastoral vocacional, en realitat, ha d´implicar tota la comunitat cristiana en tots els seus àmbits. Evidentment, en aquest treball pastoral capil·lar s´hi inclou també l´acció de les famílies, sovint indiferents i més d´una vegada fins i tot contràries a la hipòtesi de la vocació sacerdotal. Demanem que s´obrin amb generositat al do de la vida i eduquin els fills a mantenir-se sempre disponibles a complir la voluntat de Déu. I és que el que fa falta sobretot és tenir el coratge de proposar als joves la radicalitat del seguiment de Crist, mostrant el seu atractiu (cf. SaC 25).

Mons. Manuel Ureña Pastor

Arquebisbe de Zaragoza

 Nota

¹ Conferència pronunciada a les Jornades el 27 de gener de 2010.