El sacerdot, home de la comunió
El títol d´aquesta conferència* ens situa davant un aspecte fonamental del ministeri sacerdotal. En el context del que s´exposa a continuació, es pot afirmar, en efecte, que el ministeri del sacerdot és un 
servei a la comunió. Això equival a dir que la tasca central del ministeri dels sacerdots és realitzar la comunió: dels homes amb Déu i d´aquests entre ells. Totes les altres activitats conflueixen d´alguna manera, serveixen i col·laboren en la realització d´aquesta tasca central. Aquesta és la missió que el Pare va confiar al Fill en enviar-lo al món i aquesta és la comesa que Jesús va confiar als Apòstols i a l´Església.
Sobre aquesta base, dividiré la meva intervenció en quatre parts. En primer lloc, il·lustraré breument la idea de “comunió”, en el sentit indicat, la comunió com a missió de Crist i de l´Església. En segon lloc, seguint la intuïció del Servent de Déu Joan Pau II, miraré de concretar aquesta tasca de l´Església als nostres dies, i després analitzaré els espais i instruments de la comunió. Indicaré, per fi, algunes pistes de la manera concreta com el sacerdot pot contribuir a la missió de l´Església en i des del seu ministeri eclesial.
La communio, missió de Crist i de l´Església Un dels fins principals que tenia i presidia la celebració del Concili Vaticà II va quedar perfectament formulat a l´inici de la Constitució Dogmàtica Lumen gentium. S´hi diu que l´objectiu del Concili és il·luminar tots els homes amb la claror de Crist, “que resplendeix sobre la faç de l´Església”, i la finalitat presentar als fidels i a tothom “amb més precisió (pressius) la seva naturalesa i missió universal”.1
Doncs bé, amb una frase que esvaeix tots els dubtes, la Relatio finalis del II Sínode Extraordinari dels Bisbes que es va celebrar el 1985 assenyala l´encert més notable del Concili en el seu intent per obtenir un millor coneixement de l´essència i la missió de l´Església: “L´eclesiologia de comunió –s´afirma en l´esmentada Relatio– és la idea central i fonamental dels documents del Concili”.2 La noció de comunió no sols és el resum més reeixit de tota la doctrina del Concili Vaticà II, sinó que la comunió apareix en el pensament dels Pares conciliars com l´essència més íntima de l´Església. N´és l´essència permanent; és a dir, “el nucli profund del Misteri de l´Església”,3 la naturalesa mateixa de l´Església com a tal, sigui quin sigui el seu moment o estadi de realització.
La missió de l´Església està igualment lligada a aquesta comunió. És comunió, i la seva missió consisteix a ser sagrament, signe i instrument de comunió. “Més exactament –com diu Pedro Rodríguez–, comunió incoada i sagrament de comunió perfecta”.4 L´encíclica del papa Benet XVI Caritas in veritate ha obert horitzons nous a la vida i acció dels cristians, igual que a la reflexió teològica. Constitueix una crida per tal que perseverem en l´esforç per crear una cultura diferent, que formi la base d´una societat i d´una humanitat diferents. El Papa desitja que tots ens comprometem en la construcció d´una nova humanitat, encara que una expressió d´aquest caire desperti en moltes persones ressons de batalles perdudes, de frases buides o de novetats que resulten velles. Però el Pontífex nodreix sens dubte la convicció de la permanent novetat de l´evangeli: Crist, que és avui, ahir i sempre, constitueix una contínua font de renovació per a l´home, la família i la societat. La comunió amb ell, que tan generosament ens regala, fa que la vida eterna, la veritable comunió, l´alliberament no siguin utopies ni “pura espera del que és inconsistent”.5
Tot cristià ha de ser home de la comunió, continuador de la missió que va portar Crist al món: reconciliar el cel i la terra, unir els homes, establir llaços, crear lligams, destruir fronteres i separacions, iniciar una aliança definitiva en el seu amor. En aquest context, val la pena destacar la força extraordinària del concepte d´inhabitació, que sense destruir la distinció interpersonal en subratlla intensament la unió, fruit de l´amor: l´amor fa possible la inhabitació, la comunió. Com més gran sigui la primera, més profunda i misteriosa serà la segona. El cristià és l´home que ha cregut en l´amor de Déu, que creu en aquest amor, el celebra i en viu. Viu en l´amor de Déu i viu de l´amor de Déu, en la comunió amb Déu que el porta a desitjar, a buscar i a realitzar la comunió dels altres homes amb Déu i entre ells. J. Ratzinger ho diu perfectament en un dels seus llibres en concretar l´origen de la vida cristiana: “Deixeu-vos contagiar per la dinàmica d´un amor que no es pot quedar contemplant l´esplendor del cel quan el clam dels qui pateixen puja des de la terra [...]. Evangelització, en darrer terme, significa això: irrompre amb Crist per tornar el que Ell ens ha regalat, per transformar tota forma de pobresa”.6
La veritat que hi ha a sota o darrere de tota veritat és aquella segons la qual l´home és objecte de l´amor de Déu: 
aquesta és la veritat que no sols pot embriagar la raó, satisfer substancialment la tendència profunda que la porta a la recerca de la veritat i a la recerca de tota la veritat, de la veritat plena; explica també la insatisfacció de l´home que busca l´absolut, trobant-lo només sota formes no absolutes.
La fe que ens fa cristians, que hi ha a l´arrel de la nostra condició té com a objecte, en definitiva, l´amor de Déu. Com més intensa, més viva, més forta i segura sigui la fe, més servirà de pont i llaç d´unió. No hi ha res més oposat a la fe en l´amor de Déu que la divisió, l´enfrontament, la guerra, la consideració dels altres com a enemics. Si la fe és creure en l´amor de Déu, si aquesta és la fe que hem de predicar, celebrar i viure, la fe és un motor imponent de comunió, de pau, de solidaritat; la fe és una força creadora d´amor, perquè no hi ha més resposta veritable a l´amor de Déu que la fe en aquest amor, i no hi ha fe ni vida de fe que no sigui vida de comunió, creadora de comunió. Quin error més colossal pensar que les veritats absolutes, i la fe en aquestes, són generadores de divisions, tensions, odis i guerres! La fe cristiana o és fe en l´amor de Déu o no és autèntica, veritable. Serà, senzillament, creença ingènua, ideologia fanàtica o sistema excloent.
Però la fe autèntica és creure en l´amor autèntic. Un amor que no és cec, que no està desproveït de raons, de motius que l´expliquen; que no és tampoc pur sentiment. L´amor que té Déu com a objecte, com a Tu a qui s´adreça, troba la raó de ser en el mateix amor de Déu, en la més alta revelació de Déu que té lloc en l´Encarnació: “Perquè tant va estimar Déu el món, que va donar el seu Fill unigènit perquè tot el qui creu en ell no es perdi, sinó que tingui la vida eterna”.7 El qui creu en ell no es perd, perquè creu en el Déu que salva, en el Déu que estima, aquest no es perd. La fe en el Déu que salva és la fe en el Déu descobert com a bé suprem personal i social, perquè ens salva no sols com a persones individuals, sinó com a poble, com a comunitat a què és cridat tot ésser humà sense restriccions ni exclusions de cap mena. Déu vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat, de la seva veritat que és amor, perquè Déu és amor.
L´home en la seva veritat última, constitutiva, és semblança de Déu, del Déu amor. L´home és creat per l´amor de Déu i és creat per a l´amor. Aquesta és la seva vocació. En aquest context adquireixen llum nova les boniques paraules del Servent de Déu Joan Pau II a la primera encíclica: “L´home no pot viure sense amor. Continua sent per a ell mateix un ésser incomprensible, la seva vida està desproveïda de sentit si no se li revela l´amor, si no es troba amb l´amor, si no l´experimenta i el fa seu, si no hi participa vivament. Per això, precisament, Crist Redemptor, com hem dit abans, revela plenament l´home al mateix home.”8
Així s´entén que la llei del cristià sigui la llei de l´amor, que els manaments no siguin sinó una concreció del manament principal: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l´ànima i amb tot l´esperit; aquest és el més gran i el primer manament. El segon li és semblant: Estima el proïsme com a tu mateix. D´aquests dos manaments depenen tota la Llei i els Profetes”.9 Tot depèn d´ells. Tot: llei i profetes, segons la forma jueva de referir-se al tot, en aquest cas la revelació. Si Déu és amor i l´home imatge seva, és conseqüent pensar que el Decàleg, que la llei de Déu sigui viure aquesta semblança: “Decàleg significa viure la semblança divina de l´home i en això consisteix la llibertat: la fusió del nostre ésser amb l´Ésser diví i l´harmonia que se´n segueix, de tots amb tots”.10
La llei que ens fa perfectes és la llei de l´amor: “Sigueu, doncs, perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte”.11 Però aquesta perfecció no és principalment obra nostra. Si fos així, resultaria impossible d´aconseguir. Ningú no pot assolir la perfecció de Déu, ser perfecte com Déu. Si nosaltres estimem Déu, ho podem fer perquè primer som receptors d´aquest amor,12 perquè el seu amor habita en nosaltres, fent possible que estimem amb el seu mateix amor. La fe en el Fill de Déu vingut com a salvador fa que Déu continuï present en nosaltres i nosaltres en ell. I la prova d´aquesta inhabitació mútua és la participació de l´Esperit que hem rebut.13 Maria, la criatura més perfecta entre els homes, ho és perquè ha crescut, perquè s´ha abandonat totalment a Déu, perquè s´ha expropiat i s´ha fet esclava de Déu, per amor, per un amor resposta a l´amor del seu Fill, que sent Déu es va fer un de nosaltres. No va deixar de ser Déu, però es va desposseir del seu rang, “s´anorreà prenent la condició d´esclau”.14
L´acte més esplèndid de llibertat va necessàriament unit a l´amor més alt. L´amor de Déu es revela en l´Encarnació, Vida, Mort, Resurrecció i Donació de l´Esperit. Aquesta manifestació de l´amor més alt serveix a la comunió dels homes amb Déu i dels homes amb els seus congèneres. La comunió, l´amistat amb Déu i el proïsme, ser i viure com a part de la societas sanctorum (l´Església) i de la societas hominum, són parts essencials de la nostra vida.
Als nostres dies té una importància especial reflexionar sobre això, perquè si “l´estructura” interna de l´home és la d´un “amant”, esdevé tràgic pensar en els intents d´expulsar l´amor i el sentit de la comunió de la vida política, l´economia i la família. L´amor queda substituït aleshores per la tècnica, la recepta, la consideració dels altres com a forces, com a enemics que amenacen la meva existència: l´altre ja no és vist com una part integrant i necessària de la meva autorealització. Plaer, competència, domini en comptes d´amor.
El cristià és anunciador de la Bona Nova, herald de l´amor de Déu al món: “I nosaltres hem vist –diu sant Joan a la primera epístola–, i en donem testimoniatge, que el Pare ha enviat el Fill com a Salvador del món”.15 Testimoni creador de comunió.
L´Església, casa i escola de comunió Com és prou conegut, a la fi del Gran Jubileu de l´Any 2000, el papa Joan Pau II va publicar la Carta Apostòlica Novo millennio ineunte (6 de gener de 2001), en què, prenent peu de la formidable experiència de l´Any jubilar, orientava la mirada de tota l´Església cap al futur immediat de la humanitat i indicava els camins principals de l´acció pastoral. El 
Pontífex aprofitava l´avinentesa del desig manifestat a l´apòstol Felip per alguns grecs: “Voldríem veure Jesús”,16 per recordar a tothom quina és la missió i la tasca permanent de l´Església: “reflectir la llum de Crist [...] i fer resplendir també el seu rostre davant les generacions del nou mil·lenni”.17
L´esmentada missió “ad extra” exigeix a l´Església una tasca prèvia: la de ser abans contempladora del rostre de Crist, per tal que el seu testimoniatge no sigui “insuportablement pobre”.18 Segons el papa Joan Pau II, la contemplació veritable del rostre de Crist hauria de portar l´Església a inspirar la programació pastoral en el manament de l´amor.19 L´altre aspecte en què tant l´Església universal com les Esglésies particulars haurien de posar “un decidit compromís programàtic” és de la “comunió, que encarna i manifesta l´essència mateixa del misteri de l´Església”.20 El Servent de Déu concretava i explicitava així el seu pensament: “La comunió és el fruit i la manifestació d´aquell amor que, brollant del cor de l´etern Pare, es vessa en nosaltres a través de l´Esperit que Jesús ens dóna (Rm 5:5), per fer de tots nosaltres 'un sol cos i una sola ànima´ (Ac 4:32). Realitzant aquesta comunió d´amor, l´Església es manifesta com un 'sagrament´, és a dir, 'signe i instrument de l´íntima unió amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà´”,21 concloïa el Papa recordant les paraules ja citades de Lumen gentium, 1.
No podem rebaixar la importància d´aquestes expressions per a la vida i la missió de l´Església. Són massa precises, clares i greus. Tant que si en el camí històric de l´Església faltaven la caritat i la comunió que és el seu fruit, com acabem de recordar, aleshores “tot seria inútil”.22
En la ja esmentada Tertio millennio ineunte s´ofereixen orientacions precioses per fer de la comunió la línia mestra de l´activitat eclesial. En efecte, el n. 43 de la Carta Apostòlica se centra en l´“espiritualitat de comunió” que s´ha de viure a l´Església, que ha de fer d´aquesta “la casa i l´escola de la comunió”; és a dir, el seu hàbitat més propi, la seva residència, el lloc on viu la comunió; i, alhora, aquesta espiritualitat ha de ser “principi educatiu” en tots els àmbits de formació dels cristians, siguin aquests laics, sacerdots, religiosos, joves, nens o ancians. La communio es constitueix així en objectiu primordial de la formació cristiana.
Tan important és això que aconseguir-ho constitueix un compromís irrenunciable per ser “fidels al designi de Déu i respondre també a les profundes esperances del món”.23 La nostra fidelitat a Déu i als homes contemporanis nostres es troben compromeses en aquesta tasca. Com dur-la a terme?
Cal, per damunt de tot, difondre i consolidar l´“espiritualitat de la comunió”, de manera que aparegui com la manera de ser comuna, tret definidor i característic de tot cristià. I aquí convé no equivocar-se des del principi i pensar que ja està tot fet i que no cal un esforç intens per part de tots per assimilar i reflectir aquest esperit en totes les nostres activitats. Per fer de l´Església casa i escola de comunió cal, en primer lloc, que la vida dels individus i de les comunitats cristianes s´impregni d´una espiritualitat de comunió, sense la qual els instruments externs de la comunió no serien més que una aparença “esdevindrien mitjans sense ànima, màscares de comunió més que no pas les seves vies d´expressió i de creixement”.24
No n´hi ha prou amb la simple existència de les anomenades estructures de comunió, els mitjans en què aquesta cristal·litza; cal que les estructures estiguin animades per l´espiritualitat de la comunió, que és l´esperit que les vivifica. Novo millennio ineunte, 43 caracteritza esquemàticament l´espiritualitat de la comunió amb els traços següents:
Suposa, per damunt de tot, una actitud permanent de pregària meditativa i contemplativa, una mirada contínuament adreçada al misteri de la Trinitat, de qui l´Església rep la unitat (de unitate Patris et Filii et Spiritus Sancti plebs adunata),25 segons la bella expressió de sant Cebrià que Lumen gentium fa seva.26 No hi ha comunió de l´Església que no provingui de la comunió vivíssima i única de les tres divines Persones. La contemplació de la comunió fundant i original de la Santíssima Trinitat en si mateixa, en nosaltres i en els germans és fonamental per a viure una espiritualitat de comunió.
Es tracta d´una espiritualitat pròpia del subjecte plural: implica la capacitat de sentir la unitat de tots els germans en la fe en el Cos Místic de Crist, la capacitat de percebre´m en el nosaltres. Capacita per sentir els llaços estrets que uneixen amb els altres i que fan de tots un sol cos, un sol subjecte. Promou, doncs, el sentir del “nosaltres” eclesial. El cristià existeix únicament a l´interior d´una Església particular, d´una comunitat a què pertany i gràcies a la qual forma part de l´Església universal (in quibus et ex quibus una et unica Ecclesia catholica exsistit).27
L´espiritualitat de comunió fa que cadascú senti els altres germans en la fe com un altre jo, possibilitant així la participació en “les seves joies i els seus sofriments, per intuir els seus desigs i atendre les seves necessitats, per oferir-li una veritable i profunda amistat”.
Això ens permet de valorar els dons que descobrim en els altres com un regal de Déu per a mi, a més de ser-ho per a qui el posseeix; fa igualment sentir com a propis els dolors i sofriments dels germans, atiant el desig de carregar-los a la pròpia esquena.
Mou, per fi, amb interna coherència, a rebutjar les temptacions egoistes de voler-ho centrar tot en nosaltres mateixos i de posar els altres al nostre servei, engendrant així esperit de “competitivitat, ganes de fer carrera, desconfiança i enveges”.
A la llum d´aquestes últimes reflexions del Papa, estic segur de no mal interpretar el concepte si dic que l´espiritualitat de comunió es pot entendre com una espiritualitat de l´amistat, així es mostra un cop més la perfecta complementació entre raó i fe, natural i sobrenatural, perquè l´amistat és una cosa desitjada, buscada i apreciada per tothom. Aristòtil considera l´amistat una cosa indispensable, la cosa més necessària per a la vida.28 Ciceró, per la seva banda, la compara amb el sol que dóna vida al món, arribant a afirmar que eliminar l´amistat de la vida dels homes seria com privar la terra del sol.29 Per a sant Agustí, l´absència definitiva de l´amic causa a la seva ànima una ferida profunda i inguarible: tot esdevé incolor, insípid, odiós i tot, sense l´amic. Si no es té un amic, dirà en una carta, res no és amistós (nihil est homini amicum sine homini amico). Sant Tomàs, amb la seva proverbial concisió, afirmarà que l´home, per ser feliç, té necessitat d´amics (felix indiget amicis).30 Doncs bé, no deixa de ser significatiu el fet que avui dia l´amistat no gaudeixi d´estima en molts ambients. C.S. Lewis ha individuat les raons principals de la poca estima que es té per l´amistat. Totes tres estan relacionades amb el tipus de societat en què vivim: una societat en què, d´una banda, domina l´exaltació de l´instint animal i la lamentable confusió entre amor i sexe, per això esdevé difícil pensar en una forma d´amor, com la que hi ha entre amics, que no té res a veure amb el sexe. Una societat, en segon lloc, globalitzada, igualitària, que, en comptes de rendir-se a l´excel·lència i considerar-la un bé de tots, la mira amb rancúnia envejosa jutjant-la ofensiva per a la pròpia mediocritat i un perill per a la pròpia dignitat que no tolera ni vol reconèixer la superioritat de res ni de ningú. Una societat, en tercer lloc, en què es tendeix a pensar que les realitats més altes no són més que sublimacions de fenòmens molt més mesquins: se sospita, així, que l´amistat és una simple disfressa de l´interès utilitari.31
Sant Josepmaria, en canvi, ha sabut llegir perfectament la importància de la communio-amistat per a la vida dels individus i de la societat. Amb frase que constitueix un autèntic programa de vida i d´acció, deia que “perquè aquest món nostre vagi per una via cristiana –l´única que val la pena–, hem de viure una lleial amistat amb els homes, basada en una prèvia lleial amistat amb Déu”.32 La mateixa evolució del món, l´adequada orientació de la història humana, la correcta construcció del futur –que ha de ser cristià, perquè valgui la pena– apareixen apuntalats aquí en una doble “lleial amistat”, que ha de presidir les relacions de l´home amb Déu i dels homes entre ells. L´amistat ha d´impregnar la vida dels homes. Si s´aconsegueix, les conseqüències seran extraordinàriament benèfiques per als individus i la societat, “perquè aquest món nostre vagi per una via cristiana”. Del nostre món cal fer-ne una autèntica societas, amb comunitat d´interessos, fins i tasques.
Només sobre la base de la communio-amistat, la persona humana ocuparà veritablement el centre. En efecte, l´amistat, en sentit estricte, denota la persona i representa un poderós element personalitzador. L´estreta unió entre dues o més persones a què dóna pas l´amistat no significa anul·lació de la personalitat dels amics. Comporta més aviat una potenciació de la personalitat. És precisament en la singularitat de la persona amiga on arrela l´amistat en el sentit més estricte. Es tracta d´una singularitat amb què comuniquem i que fa que passin a segon pla altres aspectes de la persona que, malgrat pertànyer-li, no la defineixen, almenys no la defineixen als nostres ulls. Hi ha una perspectiva comuna als amics i exclusiva, almenys fins a cert punt, d´aquests. Els lligams familiars que els uneixen amb altres persones, la professió que exerceixen, la classe social a què pertanyen, la situació econòmica, etc., perden importància enfront del llaç, interès, projecte o idea... que els converteix en amics. Al centre de l´amistat hi ha la persona amiga com a tal.
L´amistat fa sortir de l´anonimat. Consolidada per ella, la persona sorgeix amb les seves peculiars característiques i s´hi reforça, adquireix consistència, es fa fort, gaudeix de l´estima dels altres precisament per les seves notes individuals i 
així se sent sostinguda. Efectivament, “els homes amb autèntics amics són menys vulnerables i manejables; per a les bones autoritats són més difícils de corregir, i per a les dolentes són més difícils de corrompre”.33
Els homes són naturalment amics perquè entre ells es dóna una relació de parentiu o de família basada en la possessió de la mateixa naturalesa. Tots som membres de la família humana i el món és, per dir-ho així, la casa comuna de tothom. Entre els qui hi habiten hi ha uns llaços de fraternitat que fan que les relacions naturals entre ells siguin relacions de fraternitat, relacions familiars. Per això avui s´estén la convicció que aquesta realitat ha de prevaler per damunt d´altres diferències “naturals” que es donen també entre els homes per motius de pàtria, cultura, etc., sense que això hagi de portar necessàriament a negar-les o privar-les de valor. És evident, però, que s´obre pas amb força la idea del món com a casa comuna de la humanitat, la necessitat de polítiques mundial que tinguin en compte aquesta realitat.
L´amistat és, doncs, l´humus d´on s´han d´alimentar totes les relacions humanes, l´atmosfera que han de respirar i que els ha de permetre de desenvolupar-se bé. Aquest és el clima que han de fomentar tots els homes de bona voluntat en general i, d´una manera ben especial, els cristians: han de procurar que la seva existència transcorri en aquest ambient. S´han d´esforçar de valent perquè les relacions entre els homes i entre els diferents grups humans, pobles i nacions, siguin relacions familiars, amistoses.
L´amistat és també el millor clima on educar la personalitat dels més joves. Hi és més fàcil acollir, sense aferrissats moviments de rebel·lia, el millor llegat de la tradició; prepara el camí a l´entesa entre les diferents maneres de veure les coses, la diversitat de gustos i tendències; apareixen més fàcilment com a anomalies els enfrontaments i incomprensions permanents; es crea, en definitiva, l´ambient que permet que la diferència no acabi en discòrdia i que la pluralitat de punts de vista, lluny d´enfrontar, contribueixi a l´enriquiment mutu. En un clima d´amistat, l´autoritat no és vista com a imposició; el seu exercici no és concebut com a dominació capriciosa, exercici de poder o control indegut; la diferència d´edat no significa una barrera infranquejable per a la confidència, i la confiança que presideix les relacions entre educador i educand s´expressa i concreta en l´obertura d´espais cada vegada més amplis on exercir la llibertat d´una manera responsable.
Les relacions familiars són fonamentalment relacions d´amistat. Per això, en la gran família dels homes, les relacions “naturals” són les pròpies d´un ambient amistós. És característic de la vida familiar i de les relacions d´amistat el fet de compartir, una certa falta de divisió entre el que és teu i el que és meu, una, per dir-ho així, comunitat de béns. Els altres tenen un títol de propietat del que és seu. El títol de propietat del que no és estrictament personal són precisament els llaços familiars o d´amistat. Per això la convivència és característica de la vida familiar. Quan es dilueix o desapareix, es posa en perill l´existència mateixa de la família i de l´amistat. En canvi, els qui conviuen amb nosaltres són considerats i sentits com a veritables membres de la família, encara que no ho siguin en sentit legal i els altres no els hi considerin. Convivència no significa aquí el simple fet “físic” de viure junts sota el mateix sostre, un fet “trivial” que podria no tenir significat propi. Conviure fa referència a un nosaltres que constitueix un jo plural, on cadascú és també els altres, i aquests, al seu torn, un mateix. En certa manera, hi ha una vida única que és “conviscuda” pels distints membres de la família. Només aleshores es dóna, en sentit fort, profund, convivència. Quan aquest sentit s´afebleix, la realitat de la família es difumina. Així s´entén que aquesta no demana necessàriament i sempre la presència física, estar junts, si bé pot perdre vigor quan la separació esdevé permanent. És el que també passa amb l´amistat: sempre és un cert conviure i compartir: la línia divisòria entre el que els amics són i posseeixen no és mai una barrera divisòria. L´amistat comporta precisament una superació gairebé natural de les barreres entre els amics, entre el que ells són i entre el que ells tenen.
I com que la convivència té aquí un significat particular, el mateix passa amb la comprensió, l´esperit de comprensió que és element fonamental de l´atmosfera que regna entre amics. La comprensió no és una cosa prevalentment d´ordre cognoscitiu. Quan la comprensió té com a objecte la persona, presenta característiques pròpies: comprendre algú és fer-li costat fins a arribar a posar-se al seu lloc, comprendre és identificar-se. La comprensió aquí no és primàriament “possessiva”, no és apoderar-se d´alguna cosa, d´una veritat que s´arrenca a les coses o a les persones; és més do rebut que èxit fruit de l´esforç i l´aplicació; és resultat de la comunió, de l´amor, de la connaturalitat. Comprendre és, en aquest context, una cosa molt propera al fet de congeniar dues persones, fruit del feeling entre elles, d´una certa identitat de percepció. Tots volem ser jutjats pels amics: ells són els qui coneixen de debò el nostre pensament, els qui l´interpreten correctament, els qui copsen el matís exacte de les nostres paraules, dels nostres gestos i dels nostres actes. Quan la mirada no està animada per l´amistat, és més fàcil que es torni esbiaixada, que interpreti malèvolament, que doni lloc a il·lícits processos d´intenció, que desfiguri la realitat de les coses, que posi al compte dels altres el que pertany simplement a la pròpia collita.
Aquest esperit d´amistat és el que fa la pau duradora: la ferma i decidida voluntat, no sempre fàcil, de tenir amics, de no cedir a sentiments immediats i espontanis d´antipatia, encara que puguin tenir una certa justificació, de nodrir pensaments de pau amb tothom, disposats a comprendre tothom, a conviure amb tothom i a disculpar tothom, a afavorir i secundar el regne que el Senyor vol instaurar a la terra i que és fet de pau, d´unió, de respecte, de convivència lleial, sense renegar ni trair la veritat, però sense consentir que les legítimes diferències ens enemistin amb ningú.
La relació familiar o amistosa facilita l´excusa, valora a la baixa els defectes de l´amic com si fossin d´un mateix. Amb els aspectes menys positius de l´amic es té la mateixa condescendència humana que un desitja per a si mateix. Si no és així, això vol dir que s´ha trencat aquesta relació. No existeix o es troba en greu perill. Si no resisteix a la força de xoc de la prova, si es trenca la comprensió, desapareix l´amistat i la relació familiar. Continua, naturalment, el parentiu, que és un fet “físic”, però la relació psicologicoespiritual s´ha trencat. “Ja no ets el meu germà o el meu amic”, s´arriba a dir. La facilitat amb què s´excusa els altres i un és excusat, es perdona i un és perdonat, és senyal segura del grau d´amistat i familiaritat. Com també ho és la benèvola interpretació de les paraules, afirmacions o gestos, susceptibles d´una valoració diferent. L´amic està segur de ser ben interpretat, que la seva manera de fer serà vista amb els millors ulls possibles i rebrà sempre la interpretació més favorable. S´apuntala en la lleialtat de l´amic, diposita en ell la seva confiança; la seva persona i vida queden així assegurades i confirmades. Per això, quan la confiança és traïda i la lleialtat es trenca, s´experimenta un sentiment de feblesa i impotència, de solitud i d´abandó; desapareix la visió positiva dels altres i s´instal·len a l´ànima el recel i la sospita, la inseguretat i desestima, que amarguen el caràcter i fan insípides les relacions amb els altres.
Ja hem esmentat la funció personalitzadora de l´amistat. Aquesta, en efecte, promou els individus, els treu de l´anonimat del grup, de la boira grisa del col·lectiu: l´amistat, hem dit, és selectiva. L´amic té necessàriament cara pròpia, és valorat Espais i instruments de la comunió
en la seva singularitat, afirmat en el seu caràcter irrepetible. L´amic se sent valorat, apreciat i, per això mateix, respectat. L´experiència de l´estima per part de l´amic és un dels aspectes més bonics i humans de l´amistat i té un paper important en la formació d´una psicologia equilibrada. La falta d´amics és més decisiva per a la persona que la falta de glòbuls rojos per al cos. Sentim que som “alguna cosa”, “algú”, per als nostres amics. S´afavoreix així l´autoestima, necessària per a una vida personal, social i professional reeixida. Resulta, en canvi, profundament inamistosa l´apreciació o valoració pejorativa dels altres: és a dir, el menyspreu; i encara més la indiferència, que considera completament irrellevant l´existència dels altres, per no parlar de l´odi que considera l´altre com un mal, i la seva supressió un bé. Gràcies al fet d´estar i caminar junts, els amics es van coneixent i apreciant, floreix la confiança mútua, el respecte i l´admiració en la forma d´un amor d´apreciació molt intens: tothom se sent poca cosa davant l´amic, sense que això li produeixi enveja o tristesa. No és apreciació equivocada d´un mateix, sinó veritable estima de l´altre. Es considera un gran tresor poder gaudir de l´amistat de l´altre. Apareix com una mena de privilegi immerescut. No pot, doncs, sorprendre que en una societat col·lectivista, globalitzada, on l´exigència de drets iguals per a tothom s´identifica amb igualitarisme, no es vegi amb bons ulls una personalitat forta i s´interpreti com una actitud d´altiva superioritat; on es mira amb recel qualsevol forma d´excel·lència, predomina el número i la quantitat, l´individu en les més baixes realitzacions, no pot sorprendre que l´amistat no tingui bona premsa, perquè promou l´individu i el treu de l´anonimat del col·lectiu, del grup, de la massa.34
L´espiritualitat de comunió, l´esperit d´amistat, ha de presidir tota mena de relacions dins l´Església, i la seva presència efectiva servirà per donar-hi una configuració particular. En efecte, aquest esperit ha de brillar en les relacions “entre bisbes, preveres i diaques, entre pastors i tot el Poble de Déu, entre clergat i religiosos, entre associacions i moviments eclesials”.35 Aquest esperit és el que ha d´inspirar l´escolta recíproca entre Pastors i fidels, de manera que es respecti i fomenti la unió en tot allò que és essencial, i porti a convergir també en el que és opinable prenent decisions ponderades i compartides.36 L´esperit de comunió afavoreix en Pastors i fidels la confiança i l´obertura mútua, que responen a la dignitat i a la responsabilitat pròpies de qualsevol membre del Poble de Déu.
A la Carta Apostòlica Tertio millennio ineunte, citada diverses vegades, el Servent de Déu Joan Pau II parla d´“àmbits”, “espais”, “instruments”, “serveis” i “organismes” de comunió, que han de ser valorats i desenvolupats. Aquesta part de la Carta té especial rellevància, perquè obre vies per fer real i posar en pràctica l´esperit de comunió.
En primer lloc es parla de dos “serveis” a la comunió dotats d´una especificitat concreta i estretament relacionats entre ells, que són el “ministeri petrí” i la “col·legialitat episcopal”.37 El primer està essencialment al servei de la comunió del poble cristià i l´exerceix el Bisbe de Roma: “Per tal que el mateix Episcopat fos un i indivís, va posar al capdavant dels altres Apòstols el benaventurat Pere i va instituir en la persona d´aquest el principi i fonament, perpetu i visible, de la unitat de fe i de comunió”.38 Per la seva banda, la col·legialitat episcopal, la realitat de la pertinença de tots els Bisbes a un sol Col·legi Apostòlic, fa que aquests “comuniquin” entre ells i amb el Bisbe de Roma en el lligam de la unitat, de la caritat i de la pau.39 Es tracta, doncs, d´una cosa estretament relacionada amb la comunió eclesial.
El Papa també parla d´“espais” o “organismes” de comunió, llocs on viure-la especialment, perquè s´han creat per expressar-la i fomentar-la- Aquestes espais “han de ser cultivats i ampliats dia a dia, a tots els nivells, en el teixit de la vida de cada Església.”40 Espais o organismes, instruments de comunió són per exemple els Consells presbiteral i pastoral, els quals han de ser valorats com a òrgans en què pren forma l´esperit de comunió. El respecte necessari de la naturalesa netament eclesial d´aquests organismes no comporta minva de la seva importància o invitació a limitar-ne l´actuació, sinó que en facilita el funcionament correcte.
El sentit de comunió, l´espiritualitat de comunió que ha d´impregnar les relacions intraeclesials porta a donar l´espai degut a tots els dons i carismes que l´Esperit regala a la seva Església, perquè “la unitat de l´Església no és uniformitat, sinó integració orgànica de les legítimes diversitats”.41 Cada cristià ha de prendre consciència de la responsabilitat que comporta el propi do en el concert de la missió de l´Església.
L'esperit de comunió porta també, per la seva pròpia naturalesa, a promoure el compromís per l´ecumenisme. Les divisions entre els cristians són ferides infligides a la comunió, que tots ens hem de comprometre a guarir i superar mitjançant la pregària, un coneixement millor i l´estima mútua. El fet de ser membres vius de l´Església - comunió no pot sinó fer-nos plànyer més vivament encara la divisió i anhelar i afavorir la perfecta unitat entre tots els qui confessem Jesús com el Senyor.42 El diàleg interreligiós i la missió ad gentes constitueixen una exigència ineludible per a una Església que veu en la comunió la seva naturalesa més íntima i la seva missió irrenunciable. És ben conegut de tothom l´esforç de l´Església per establir una relació d´obertura i diàleg amb exponents d´altres religions. Novo millennio ineunte fa un “deure de la prossecució d´aquest diàleg”.43 Un diàleg que, lluny d´enfonsar les arrels en l´indiferentisme, és exigència de la missió evangelitzadora de l´Església i del seu servei a la comunió entre els homes. En efecte, el diàleg “és també important per a proposar una ferma base de pau i allunyar l´espectre funest de les guerres de religió que han banyat de sang tants períodes en la història de la humanitat. El nom de l´únic Déu ha de ser cada vegada més, com ja ho és per ell mateix, un nom de pau i un imperatiu de pau”.44 Diàleg i missió guarden una estreta relació: el diàleg no substitueix l´anunci obert, explícit, respectuós, del misteri de Crist, sinó que més aviat s´orienta vers l´anunci.45 La forta vivència de la comunió dins de l´Església porta, per fi, al compromís d´amor, efectiu i concret, envers tots els homes. L´Església de la comunió ha de ser alhora l´Església de la caritat, de l´amor. S´obren aquí perspectives noves per a la vida de l´Església que deriven del fet de posar al centre el concepte de comunió. Tota la vida cristiana, l´estil eclesial i la programació pastoral han de portar aquest segell. Tant és així que el papa Joan Pau II no dubta a afirmar: “Sobre aquesta pàgina, no menys que sobre l´àmbit de l´ortodòxia, l´Església mesura la seva fidelitat d´Esposa de Crist”.46 El sacerdot al servei de la comunió
Els ministres que gaudeixen de la sagrada potestat d´Orde dins l´Església, van ser instituïts per tal que “tots els fidels formessin un sol cos”.47 Tot ministeri ordenat està, doncs, al servei d´aquesta finalitat de comunió, i ho estan igualment els oficis que li són propis. Així, mitjançant el ministeri de la paraula, es congrega (coadunatur) el Poble de Déu;48 gràcies al ministeri dels sagraments, els homes s´uneixen amb Crist, especialment gràcies a l´Eucaristia, per la qual es representa i realitza la unitas fidelium, i mitjançant el ministeri de règim es reuneix la família de Déu ut fraternitatem in unum animatam,49 com una família de germans.
Ser home de comunió significa i comporta estrènyer lligams de comunió eclesial en diverses direccions. En primer lloc, lligams amb Déu, autor de la comunió. El sacerdot manté, a més, llaços especials amb el Papa, amb el col·legi dels Bisbes i amb el seu propi Bisbe, com també amb els altres sacerdots i amb els fidels lacis.
· Comunió amb Déu Déu mateix és el primer i principal autor de la comunió eclesial, per això la unió amb Déu és el primer factor de comunió a l´Església. Tota l´Església és cridada a tenir contínuament la mirada posada en el rostre del Senyor: “De fonament, ningú no en pot posar cap altre fora del que hi ha posat, que és Jesucrist”.50 La contemplació plena del rostre del Senyor sols és possible si ens deixem endur per la gràcia; demana, doncs, un clima de pregària com a horitzó on es faci possible la maduració del coneixement més profund del Senyor: “Sí, el teu rostre busco, oh Déu, no m´amaguis el teu rostre!”.51 Cal partir de la clara consciència que la comunió plena amb Déu i amb els altres sols és possible en Crist. En Ell ens re-unim els homes, perquè és “principi de la unitat i de la pau”,52 primera causa de la comunió: “I jo, quan seré enlairat de terra, atrauré tothom cap a mi”.53 Per això, l´Eucaristia és “lloc privilegiat” on s´anuncia la comunió i, alhora, es conrea “l´antídot més natural contra la dispersió”. L´Església, en la celebració de l´Eucaristia, “pot exercir així de manera eficaç el seu paper de sagrament d´unitat”.54 · Comunió amb el Papa
Factor fonamental creador de comunió a l´interior de l´Església és el Papa, successor de Pere, principi perpetu i visible, “principi i fonament” de la unitat de tots els fidels.55 La comunió del sacerdot és, en efecte, una comunió jeràrquica. De forma subordinada als Bisbes, el sacerdot participa en l´únic sacerdoci ministerial: una comunió en el sacerdoci de Crist que reconeix Pere en el Bisbe de Roma, els successors dels Apòstols en el col·legi dels Bisbes, i el Cap de cada Església particular en els Bisbes respectius. D´aquí neixen, naturalment i necessària, llaços de respecte filial i d´obediència. No hi ha ministeri autènticament cristià ni Eucaristia, “nucli del misteri de l´Església” i “centre de la vida eclesial”, com la va anomenar el Servent de Déu Joan Pau II a l´última Encíclica,56 no hi ha Eucaristia, repeteixo, si no és una cum Papa nostro, segons l´antiga fórmula litúrgica.
És fàcil veure la importància que a l´Església revesteix la comunió amb Pere, garant de la unitat, per qui el Senyor va pregar d´una manera particular perquè la seva fe no defallís i a qui va encarregar confirmar els germans en la fe.57 
Escoltar el seus ensenyaments, secundar les seves iniciatives, defensar i difondre la seva doctrina, pregar per les seves intencions, amor i adhesió, docilitat al Successor de Pere són, entre d´altres, exigències ineludibles de la comunió.
· Comunió amb el Bisbe El ministeri del Bisbe sovint és presentat com a “servidor de la comunió”. El Directori per al Ministeri pastoral dels Bisbes subratlla vigorosament que tota la potestat episcopal es caracteritza “pel seu origen diví, la comunió i la missió”.58 Puntualitza, a més, que el Bisbe “promourà la unitat de fe, d´amor i de disciplina, de manera que la diòcesi se senti part viva de tot el Poble de Déu [...]. La comunió eclesial conduirà el Bisbe a buscar sempre el bé comú de la diòcesi”.59 D´altra banda, és tasca del Bisbe “promoure i tutelar contínuament la comunió eclesial en el presbiteri”; fer-se promotor de comunió en relació amb els laics, “introduint-los en la unitat de l´Església particular”; acollir “les agregacions laïcals en la pastoral orgànica de la diòcesi [...], de manera que els membres de les associacions, dels moviments i dels grups eclesials units entre ells i amb el Bisbe, col·laborin amb el presbiteri i amb les instàncies de la diòcesi en l´establiment del regne de Déu en la societat”.60
Aquesta dimensió essencial de la potestat i del ministeri del Bisbe és també present en el prevere, el qual ha rebut el segon grau del ministeri sacerdotal i ha de ser honest i col·laborador de l´orde dels Bisbes.
D´altra banda, la naturalesa mateixa del sacerdoci demana la comunió amb el seu propi Bisbe. En efecte, els preveres no posseeixen el vèrtex del sacerdoci i depenen dels Bisbes en l´exercici de la seva potestat,61 són els seus col·laboradors:62 la unitat de consagració i de missió demana la comunió jeràrquica dels preveres amb l´orde dels Bisbes.63
El sacerdot ho és en la comunió eclesial i com a servidor d´aquesta. No posseeix una doctrina pròpia, ni és propietari dels sagraments ni actua com a pastor aïllat dels altres ni com a responsable últim del ramat, sinó com a col·laborador. Això portarà a defugir falsos protagonismes, actituds esnobs, comportaments que induirien una falsa idea de ser senyor del poble de Déu i no pas el seu servidor, servidor d´una doctrina, d´una vida i d´una reialesa que no li pertanyen en primera persona.
L´esperit de comunió ha de portar, doncs, el sacerdot a conrear una relació franca amb el seu propi Bisbe, de madura corresponsabilitat que fa que el ramat i la tasca encomanada siguin “sentits” com una cosa pròpia; l´esperit de comunió demana una actitud de sincera confiança en les relacions amb el Bisbe, on cal excloure tant la por pueril com la falta del degut respecte i veneració.
· Comunió dins del presbiteri
És prou coneguda la doctrina segons la qual es pot parlar d´un veritable ordo presbyterorum, a què pertany el sacerdot en virtut de la seva ordenació.64 La pertinença al mateix presbiteri estreny llaços de caritat apostòlica, de ministeri, de fraternitat, d´amistat. Una amistat que és afecte noble, sincer, sacrifici gustós, ajuda, impuls, excusa amable i comprensió, seguretat de trobar escolta i acollida. La comunió entre els sacerdots fa que en les seves relacions passin a segon terme les circumstàncies d´origen, llengua, raça o idees personals; afavoreix la sinceritat en les relacions i en el tracte; defuig la desconfiança immotivada, la indiferència, el desinterès o la sospita.
Un fort esperit i sentit de comunió que no condueix a l´igualitarisme que exclou un legítim àmbit de llibertat en la manera de viure les relacions amb Déu, en els gustos i preferències culturals, artístics, etc. Una legítima diversitat que no es pot considerar factor de divisió. L´esperit d´autèntica comunió porta a estimar el que és causa d´unitat (la fe, els sagraments, la disciplina de l´Església) i a respectar cordialment les diferències d´opinió, que són expressió de les distintes sensibilitats i han de servir per a l´enriquiment dels altres. Amb gran saviesa afirmava sant Tomàs d´Aquino: “Concordia quae est caritatis effectus est unio voluntatum non unio opinionum”.65
El Concili parla de la íntima fraternitat sacerdotal.66 Tots els sacerdots estan units per particulars lligams de caritat, de ministeri i de fraternitat que adquireixen una particular visibilitat en la concelebració eucarística. Tots units per i en la mateixa pregària, com també en el treball en bé de les ànimes. Tots al servei d´objectius comuns que mouen a mirar amb simpatia les iniciatives dels altres, a apreciar l´experiència dels ancians, a estudiar junts els problemes pastorals i a unir les forces per assolir els fins comuns. La fraternitat porta a conrear l´hospitalitat, a una cura especial dels qui pateixen, dels malalts, dels qui es troben sobrecarregats de feina. El Concili afavoreix una certa vida comuna entre els sacerdots i expressa una gran estima per les associacions sacerdotals que fomenten la santedat dels sacerdots en l´exercici del seu ministeri.
· Comunió amb els altres membres del poble cristià
El sacerdot té la profunda convicció de formar part d´un sol Poble de Déu que “té Crist per cap [...]. La condició d´aquest 
poble és la dignitat i la llibertat dels fills de Déu [...]. Té per llei el nou mandat de l´amor [...]. Té, en darrer lloc, com a finalitat, dilatar més i més el regne de Déu”.67 Un poble orgànicament estructurat, amb membres que, tot gaudint de la mateixa dignitat i rebent la mateixa missió, acompleixen funcions diverses, algunes de les quals demanen absolutament una particular configuració amb Crist.
El sacerdot ha de tenir viva consciència de la seva peculiar naturalesa i missió en el Cos de Crist i també de la missió que correspon als altres. Tots els membres són responsables de la missió comuna, però cada un segons els dons i els carismes rebuts. Cada un al servei dels altres, acomplint bé el seu servei. D´aquí deriven respecte, estima, servei a l´Església tal com el Senyor Jesús l´ha volguda i constituïda.
A l´Església, els diversos ministeris es complementen i són útils a la seva única missió: tots tenen un lloc a l´Església, a la diòcesi, a la parròquia. Aquesta última, en particular, ha de ser un lloc obert a la col·laboració plural. Cal, doncs, apreciar i valorar positivament tota mena de col·laboració; procurar que tots se sentin útils, membres actius de l´Església, persones importants en la missió comuna. El sacerdot ha de servir com a llaç d´unió en aquesta realitat plural, ha d´estimular cada cristià a prendre consciència de la seva pròpia responsabilitat en la missió de l´Església.
Les nostres comunitats cristianes han de ser, per fi, comunitats obertes, acollidores, presidides per un clima amigable, positiu, que parli a tothom de la “família de Déu”, de la qual tots els homes són invitats a formar part. Família on el respecte, la solidaritat i l´esperit de convivència han de presidir les relacions i on la pluralitat i diversitat han de trobar formes concretes d´integració al servei de fins superiors i comuns. La creació d´aquestes comunitats depèn, en gran part, de l´esperit que els aconsegueixi infondre el sacerdot, el seu pastor.
Mons. José María Yanguas
Bisbe de Conca
Notes peu de pàgina
* Conferència pronunciada el 26 de gener de 2010 en el marc de les 45es Jornades de Qüestions Pastorals de Castelldaura.
1 N. 1.
2 II, C, 1
3 CONGREGACIÓ PER A LA DOCTRINA DE LA FE, Carta als Bisbes de l´Església Catòlica sobre alguns aspectes de l´Església considerada com a comunió, 1.
4 L´estructura fonamental de l´Església. Consideració sistemàtica. Discurs pronunciat en l´acte de la seva presa de possessió como académic de número de la Reial Acadèmia de Doctors d'Espanya, 7 d´octubre de 2009, Madrid 2009, pàg. 8.
5 J. RATZINGER, Mirar a Cristo. Edicep, València 2005, pàg. 68-69
6 Evangelio, catequesis, catecismo. Edicep, València 1996, pàg. 36.
7 Jo 3:16.
8 Redemptor hominis, 10.
9 Mt 22:37-40.
10 J. RATZINGER, Fe, verdad y tolerancia. Sígueme, Salamanca 2005, pàg. 219.
11 Mt 5:48.
12 Cf. 1Jo 4:19.
13 Cf. Ibidem, 4:13.
14 Fl 2:7.
15 1Jo 4:14.
16 Jo 12:21.
17 N. 16.
18 Ibidem.
19 Ibidem, 42.
20 Ibidem.
21 Novo millennio ineunte, 42.
22 Ibidem.
23 Ibidem, 43.
24 Ibidem.
25 De orat. dom., 23; PL 4.533.
26 N. 4.
27 Lumen gentium, 23a.
28 Cf. Eth. Nic. 1155 a 3-4.
29 Cf. De amicitia XIII, 47.
30 I-II, q. 4, a. 8.
31 Los cuatro amores. Rialp, Madrid 1997, pàg. 71-72.
32 Forja, n. 943.
33 C.S. LEWIS, op.cit., pàg. 92.
34 C.S. LEWIS, op.cit., pàg. 71-72.
35 Novo millennio ineunte, 45.
36 Ibidem.
37 Ibidem, 44.
38 Lumen gentium, 18.
39 Cf. Ibidem, 22.
40 Novo millennio ineunte, 45.
41 Ibidem, 46.
42 Ibidem, 48.
43 Ibidem, 55.
44 Ibidem.
45 Cf. Ibidem, 56.
46 Ibidem, 49.
47 Presbyterorum ordinis, 2.
48 Ibidem, 4.
49 Ibidem, 6; Lumen gentium, 28.
50 1C 3:11.
51 Ps 27:8.
52 Gaudium et spes, 9.
53 Jo 12:32.
54 Tertio millennio ineunte, 36.
55 Lumen gentium, 23.
56 Ecclesia de Eucharistia, 3.
57 Cf. Lc 22:32.
58 N. 64.
59 N. 58.
60 N. 63.
61 Cf Lumen gentium, 28.
62 Cf. Presbyterorum ordinis, 4.
63 Ibidem, 7.
64 Ibidem, 8.
65 II-II, q. 37, a. 1c.
66 Cf. Presbyterorum ordinis, 8.
67 Lumen gentium, n. 9.
