Els grans desafiaments als fidels laics: unes notes

Quins són els grans desafiaments que el cristià laic ha d´afrontar avui en el nostre context de societat? La resposta guarda una relació necessària amb un doble vessant. El que afecta la nostra fe viscuda en el si de l´Església, i les condicions en què es realitza el seu exercici, i també les que regulen com es desenvolupa la nostra vida civil en el si de la societat. Unes i altres per a un catòlic són indestriables, no a causa d´un exercici intel·lectual, sinó com a fet de vida.

Començo la resposta amb una afirmació: en el context occidental, europeu i americà, vivim una guerra cultural, que té un motiu: abatre el cristianisme i, de manera específica, la seva més gran i forta institució, l´Església Catòlica. Abatre-la o fer que es rendeixi, colonitzar-la mitjançant la cultura de la desvinculació. Aquesta guerra té una intensitat i uns resultats variables en funció de situacions locals. És del tot evident que la situació polonesa, irlandesa, fins i tot italiana, estan molt lluny de la que vivim a Catalunya, a Espanya. Per tant, el diagnòstic té variabilitat pel que fa al seu grau, però estructuralment és generalitzable arreu. La guerra hi és, i afecta les esglésies locals i, alhora,tota l´Església d´Occident, amb tot el que això significa. Descriu la confrontació entre dos sistemes de valors. Un d´ells sorgeix del procés històric desenvolupat pel cristianisme, i té en aquest fet religiós i en l´Església que l´expressa, un component essencial. Aquest sistema s´estén més enllà de la fe viscuda. Informa lleis, conductes, les formes d´entendre les institucions insubstituïbles socialment valuoses. Constitueix marcs referencials, però depèn de la vivacitat del fet religiós per mantenir-se i no acabar convertit en una resta fossilitzada, una mena d´equivalent sense sentit del tòtem i tabú en la societat de la Polinèsia contemporània.

La causa de la guerra cultural: la concepció desvinculada

La guerra existeix perquè el pensament hegemònic políticament correcte, té en l´Església l´únic adversari que frena la seva vocació hegemònica. Ella és, en termes de Gramsci, l´únic gran intel·lectual orgànic que presenta un sistema més veraç, que capta i transmet millor la realitat. Aquest últim fet provoca que la confrontació cultural necessiti per part dels qui fan la ”guerra” contra l´Església, l´apel·lació a la manipulació i una poderosa deriva totalitària.

El que ara confronta amb el cristianisme podem qualificar-ho com una cultura de la desvinculació basada amb el desig, que considera que la seva satisfacció és l´única forma d´autenticitat i, per tant, de realització personal. Per capir la gènesi i abast d´aquesta cultura, Charles Taylor i Alasdair MacIntire són imprescindibles. La satisfacció del desig i de les seves pulsions transformat en hiperbé, exigeix que qualsevol compromís personal, qualsevol vincle normatiu amb la tradició, les lleis, les institucions, ha d´adaptar-se o ser destruït. Aquesta nova cultura pareix un nou individu que coneixem prou bé en les seves manifestacions quotidianes: hiperindividualista, hedonista, narcissista, materialista, marcat per l´emotivisme, allunyat de tot compromís objectiu. Irreligiós o, com a molt, partidari d´una religiositat difusa ( i aquest ramal entroncaria amb la New Age). És el regne dels drets sense obligacions, de l´afirmació reiterativa dels valors –així, en abstracte– i alhora el menyspreu absolut de les virtuts.

Les grans ruptures del nostre temps

D´aquesta concepció sorgeixen les grans ruptures històriques del nostre temps que ens interpel·len com a ciutadans i cristians:

– La primera és la desqualificació de la tradició i, per tant, la incapacitat per transmetre el llegat rebut. És l´eclosió desacomplexada de l´adanisme i, amb ell, de la ignorància, del menyspreu per la raó; i, com a conseqüència, la pèrdua de la nostra tradició cultural. La profunda crisi de l´ensenyament és una de les seves perilloses manifestacions.

– La cultura de la desvinculació necessita el laïcisme, l´exclusió religiosa per existir, per una causa central. La religió com a bé, explica Vaclav Belohradsky en La Vida com a problema polític, és el factor determinant en la formació del sentit del compromís. L´únic que té capacitat massiva per crear la consciència de la necessitat del vincle. Aquesta és la raó de per què no ha perdurat mai cap societat irreligiosa. Simplement, perquè aquesta condició és incompatible amb la pròpia naturalesa social, fins i tot quan s´exclou la llibertat i només existeix el control. Aquesta és la segona gran ruptura.

– La de naturalesa moral és la tercera i neix del menyspreu per la veritat i, per tant, de l´interès en la seva cerca. D´aquí sorgeix el relativisme i l´utilitarisme La conseqüència és que, com la veritat no impera, el bé esdevé confús.

– Les ruptures anteriors donen lloc a la cultural. L´avantguarda sense cànon, la creativitat cultural reduïda a un exercici de transgressió que es sublima en la cultura porqueria.

– En l´economia, la ruptura es manifesta en la supressió del sentit de la responsabilitat: les conseqüències dels propis actes no existeixen i l´únic fi econòmic és el lucre personal. No hi ha vincles personals, societaris i normatius que puguin limitar-ho. L´última crisi és una excel·lent manifestació dels seus efectes.

– La ruptura de l´equilibri amb el medi natural, que té moltes manifestacions i constitueix, a més, un exponent de manca de solidaritat intergeneracional. L´anàlisi –d´altra banda, en bona mesura, inèdita– de com la cultura desvinculada impedeix la reconstrucció del necessari equilibri en la fase actual de desenvolupament, hauria de ser per part dels cristians laics i de la pròpia Església una tasca a realitzar de manera molt més plena. L´encíclica Veritatis Splendor és una pauta de reflexió, també, en aquest aspecte, del tot necessària.

Dues ruptures addicionals resulten extremadament greus, i el que és pitjor, no són majoritàriament percebudes en tota la seva importància, malgrat que si es consoliden, la seva naturalesa les dota d´una inèrcia tan gran que les fa difícilment reversibles. Constitueixen, en aquest sentit, un canvi de paradigma de civilització en una direcció desconeguda. Es tracta de:

– La ruptura de les institucions insubstituïbles socialment valuoses. Aquelles que són imprescindibles per tal que allò que entenem per societat existeixi. Es tracta del matrimoni, la maternitat, la paternitat i la filiació, en l´ordre de les institucions fundants, les de primer nivell; de l´ensenyament, la producció econòmica i les confessions religioses, en un segon nivell; i del conjunt del món associatiu non profit, en l´àmbit mes perifèric de l´entramat de institucions que configuren la societat civil.

– L´altra gran ruptura és l´antropològica, tot just iniciada. Significa el darrer pas de la desvinculació, la de la seva base i determinacions biològiques. La combinació més perillosa a llarg termini, sorgida de la combinació de l´afany de lucre, mercat, la idea que tot el que és possible de fer és legítim fer-ho, el cientificisme com a forma de pensar, que té la pretensió de situar la ciència que tracta sobre els mitjans, en el terreny dels fins, construint una nova filosofia i una estranya ètica (de la qual molts dels observatoris bioétics en són un excel·lent exemple).

Notes incompletes sobre la resposta

Un component vital de la resposta és la necessitat de recuperar les fonts de la nostra tradició cultural. També la lluita cívica, cultural, social i políticaper recuperar la vida com a bé constitutiu imprescindible i la veritat com a valor del qual depenen tots els altres, perquè sense veritat és impossible distingir un valor del seu contrari, ni la seva jerarquia. És imperiós que treballem per aconseguir que la societat i la política centrin el seu focus en el debat sobre la cerca i construcció del bé comú, que poc té a veure amb l´interès general i que no ha de coincidir sempre amb l´interès de l´Estat. D´aquí que la societat i la política tractin sobre el significat de la vida bona i de la forma d´assolir-la. Aquest objectiu en comporta un altre: el reconeixement que la democràcia i l´estat de dret depenen d´actituds morals que són prèvies al mateix Estat i sorgeixen de fonts batolítiques. La religió és la més important i decisiva.

Cal avui un projecte cultural també en un doble vessant. Un, que mostri a la societat l´alternativa conceptual a la cultura de la desvinculació, fonamentada en la raó, la lògica implícita de la llei natural i una clara dimensió sensible. Cal construir relats amb capacitat de constituir aquesta alternativa intel·ligible per la persona d´avui. Una cultura constructora dels marcs referencials per a la gent. L´altre, la dimensió religiosa específica. El projecte cultural cristià dirigit a mostrar la bellesa del cristianisme.

I junt amb el projecte cultural, la necessitat d´intervenir en política, perquè és en les institucions d´aquesta naturalesa on es fan les lleis i es decideix la forma d´esmerçar els recursos. La política difícilment reeixirà sense projecte cultural, però aquest no acabarà de assolir la plenitud de la seva capacitat transformadora si no té una traducció política prou integral.

I, per sobre de tot, la vida de la fe. Primer viscuda, pregada i meditada, nodrida de la força dels sagraments. Educada per posseir discerniment cultural, una de les grans febleses dels laics –però no únicament d´ells– en la nostra societat. I també sentit de pertinença a l´Església i al seu significat; espai concret i moment privilegiat per voluntat de Jesucrist per a desenvolupar la fe com a persona i com a comunitat, com a poble de Déu al servei de l´Aliança.

Josep Miró i Ardèvol

President d´e-cristians

Membre del Pontifici Consell per als Laics

Director del Centre d´Estudis

del Capital Social (Incas). Universitat Abat Oliba-CEU