Reflexions sobre la laïcitat i el laïcisme
El mes de juliol del 2008, a l´Ajuntament de Rubí, el grup polític format per ICV-EUiA presentà una moció «per la laïcitat i la festa major de la ciutat». A la llum de l´exposició de motius, el grup polític demana, entre altres coses, que la corporació municipal no assisteixi «institucionalment» a la missa de la Festa Major, sinó que les autoritats que hi 
vagin ho facin a títol individual com a fidels de la religió catòlica. Finalment, la moció fou majoritàriament rebutjada.
Cada any, entorn de la Festa de la Mare de Déu de la Mercè, creients i no creients obren un debat intens sobre l´oportunitat de la presència dels membres de l´Ajuntament a la Missa que se celebra al Santuari de la que és patrona de la ciutat de Barcelona. El debat, però, no s´esgota aquí, sinó que s´estén a moltes altres manifestacions religioses presents en l´àmbit públic, com ara l´assignatura de religió a les escoles de titularitat pública o concertada, els signes religiosos en edificis públics, com són els hospitals, les residències, els edificis municipals, etc.
Com s´articula la dimensió religiosa en la vida ciutadana? Intentarem, en aquest article, donar resposta a algunes d´aquestes qüestions.
L´estructura de la societat
La millor praxi és una bona teoria. En cas de no ser així, el comportament humà esdevé font de trencaments interiors i de conflictivitat social. Tota la Doctrina social de l´Església intenta donar resposta a una construcció de la societat d´acord amb la dignitat humana. L´antropologia cristiana afirma que tot el que és humà té només en Crist la seva raó de ser i la seva plenitud. Joan Pau II, citant unes paraules d´un poeta polonès, A. Mickiewicz, expressava de manera lapidària una convicció profunda que serà força recurrent en tot el seu magisteri: «Una civilització veritablement digna de l´home ha de ser cristiana».[1] Qualsevol altra proposta antropològica que pretén construir un món sense referència a Crist duu a un món que, tard o d´hora, acaba per anar contra l´home. La història d´un passat encara recent ho demostra. No es rebutja Déu sense rebutjar també l´home.[2]
Cal adonar-nos com Crist és present en la persona i en la societat. Proposem, pedagògicament, uns esquemes elaborats per Mn. Antoni M. Oriol, prou il·luminadors pel que fa a les distintes comprensions de la societat. Dins la vida social hom troba el fet cultural [C], individual [I], polític [P], econòmic [E], familiar [F], religiós [R], etc. Quin lloc ocupa el vessant religiós i com s´hi insereix?
El primer model (A) respon a un cristianisme on el fet religiós no afecta cap de les altres dimensions de la vida personal. És, dissortadament, la manera sociològicament més habitual de viure la fe. Estadístiques actuals fan notar que el 70% de les persones del nostre Estat que es declaren catòlics reconeix que no fan cas de les directrius eclesials quant a assumptes polítics, econòmics i de sexualitat. Aquest model el podem anomenar de «laïcisme intraeclesial». L´aprofundirem posteriorment.
Per al món ideològicament liberal (model B), el fet religiós forma part de la intimitat de la persona, però no pot ser present en la societat. França, amb les últimes legislacions pel que fa als signes religiosos, n´és un bon exemple, si bé cal remarcar amb satisfacció el canvi d´orientació que signifiquen les recents intervencions del president Sarkozy sobre la laïcitat positiva. Des d´aquesta perspectiva hom no nega l´existència del fet religiós, però no se li dóna cabuda en la vida pública, i se´l relega a l´àmbit privat. Aquest model defensa que la societat té una racionalitat que li és pròpia, on la fe no aporta més que noves motivacions dels que hi actuen.
Altres proposen d´aniquilar el fet religiós, tant de les vides de les persones com de la societat, perquè el consideren l´opi del poble. El món marxista, que es professa ateu, n´és la seva concreció històrica (model C).
Hi ha grups que proposen que el vessant religiós humà abasta totes les dimensions de la realitat –política, economia, família, etc.–, i les impera (model D). Aquest és el model propi de la cristiandat, de les teocràcies, on el món civil resta subjecte a la condició religiosa. Des d´aquest punt de vista, és gairebé impossible un diàleg amb el món i, menys encara, amb altres concepcions religioses. Hom s´incapacita per comprendre la justa autonomia de les realitats creades.[3] Els Estats teocràtics islàmics actuals en són un exponent.
La comprensió cristològica de l´home que ens ofereix el Concili Vaticà II posa no solament el fet religiós, sinó Crist, en el centre de la persona i de la societat, que amara, no impera, tota altra dimensió humana i la dota de sentit i de plenitud (model E).
Del fet que Crist sigui l´origen, el centre i el fi de la persona, de la societat i de tota la història, hom en pot extreure moltes conseqüències per a la vida i el comportament humà. No hi ha cap realitat humana, ni personal ni social, que en Crist no trobi el seu més pregon sentit i plenitud.
Què aporten els cristians i l´Església amb la seva doctrina i acció al món? Una visió de l´home, de la societat i de l´activitat humana que redimensiona tota la realitat secular sense confondre els àmbits i l´autonomia de cadascun.
Laïcitat i laïcisme
En parlar de les relacions entre l´Església i l´Estat, és comú, en els nostre entorn europeu, descriure l´Estat com a laic. Ara bé, no hi ha unanimitat a l´hora de determinar què significa aquesta característica i quin abast té. Alguns consideren, a la llum d´aquest fet, que caldria, per exemple, revisar el finançament de l´Església Catòlica, treure la classe de religió de l´horari escolar, confiscar els béns de l´Església i negar l´exercici de l´objecció de consciència, entre d´altres. En definitiva, el que pretenen és fer callar la veu de l´Església en l´àmbit públic.
La definició de l´Estat com a laic, tanmateix, requereix matisos i sovint és equívoca. No tothom empra els mots laic, laïcisme i laïcitat en el mateix sentit. Per exemple, el Diccionari de l´Enciclopèdia Catalana entén per «laïcisme» la «doctrina que defensa la independència de l´home, de la societat i, més particularment, de l´estat de tota influència eclesiàstica o religiosa». Sembla que aquest és el significat que està en el rerefons dels qui majoritàriament parlen d´un Estat laic. Això no obstant, als partidaris del laïcisme sovint no els agrada de ser anomenats laïcistes, sinó laics, i prefereixen el terme laïcitat i no laïcisme. Així, parlen de moral laica, de concepció laica de la vida, de laïcitat de l´Estat, laïcitat de l´escola, etc.
Cal, doncs, explicar aquest mots, per això recorreré a les definicions que el papa Joan Pau II emprà en alguns dels seus discursos. El sant Pare, davant la Conferència Episcopal Francesa, en el centenari de la llei de separació de l´Església i l´Estat, va fer referència al «principi de laïcitat» en un doble sentit.[4] D´una banda, negatiu, a conseqüència d´un error antropològic: «aquesta llei regulava la manera de viure el principi de laïcitat i, en aquest marc, només mantenia la llibertat de culte, relegant alhora el fet religiós a l´esfera privada, sense reconèixer a la vida religiosa i a la institució eclesial un lloc al si de la societat. La vida religiosa de l´home només es considerava llavors com un simple sentiment personal, desconeixent així la naturalesa profunda de l´home, ésser alhora personal i social en totes les seves dimensions, també l´espiritual». Laïcitat significa, en aquest sentit, el que el mateix pontífex anomena «laïcisme» en l´exhortació Ecclesia in Europa, i ho defineix com a «exclusió del fet religiós de l´àmbit públic, hostilitat entre les institucions civils i les confessions religioses».[5]
D´altra banda, tot seguit, el Papa reprèn el mot i li dóna un veritable sentit humà, que és present en la pròpia doctrina eclesial: «Ben comprès, el principi de laïcitat pertany també a la Doctrina social de l´Església. Recorda la necessitat d´una justa separació de poders, que es fa ressò de la invitació de Crist als seus deixebles: “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu” (Lc 20,25). Per la seva part, la no-confessionalitat de l´Estat, que és una no-intromissió del poder civil en la vida de l´Església i de les diferents religions, així com en l´esfera d´allò que és espiritual, permet que tots els components de la societat treballin junts al servei de tots i de la comunitat nacional». Aquest és també el sentit que ja expressà el Papa Pius XII quan parlà, en el Discurs a la colònia de les Marques a Roma, l´any 1958, d´una «legítima i sana laïcitat» i que ha estat reprès darrerament per Benet XVI.[6]
El Cardenal Ratzinger, en una entrevista, mostrava l´esllavissament conceptual del laïcisme, que, de ser un element de neutralitat que obre espais de llibertat a tots –la sana i recta laïcitat–, s´ha transformat en una ideologia que s´imposa a través de la política i no concedeix espai públic a la visió cristiana. Davant d´aquest fet, el Cardenal constata una lluita que ens ha de dur a «defensar la llibertat religiosa contra la imposició d´una ideologia que es presenta com si fos l´única veu de la racionalitat, quan només és expressió d´un cert racionalisme».[7]
L´equivocitat dels termes, sobretot per l´ús que se´n fa, esdevé fons d´incomprensions i dificulta el diàleg. Això no obstant, i fent-me ressò del contingut conceptual més comú, laïcitat fa referència al fet positiu del mutu respecte entre les confessions religioses i l´Estat fonamentat en l´autonomia de cada part –independència i respecte, que no indiferència i hostilitat entre Estat i fet religiós–; mentre que laïcisme aboca a l´exclusió i separació hostil o desaparició de la dimensió religiosa de les institucions cíviques. La laïcitat, doncs, no s´ha de confondre amb el laïcisme. La justa laïcitat és la llibertat de religió: l´Estat no imposa una religió, sinó que deixa espai lliure a les religions amb una responsabilitat vers la societat civil, i per tant, admet que aquestes religions siguin factors en la construcció de la vida social.
Independència del poder públic quant a la confessió religiosa no vol dir, tanmateix, aïllament, sinó cooperació. Com va recordar el Concili Vaticà II, l´Església no està cridada a gestionar l´àmbit temporal; cal, però, alhora, que tots treballin pel bé comú. «La comunitat política i l´Església –afirma el Concili–, encara que amb criteris diferents, estan al servei de la vocació personal i social de l´home. Aquest servei el realitzaran amb tanta major eficàcia, per a bé de tots, com més sana i millor sigui la cooperació entre elles.»[8]
La dificultat del diàleg amb el laïcisme
El debat sobre la laïcitat i el laïcisme prossegueix amb força. A casa nostra, en l´àmbit de la medicina, la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya promogué, a finals del 2005, unes conferències amb el títol “L´humanisme en la medicina: el laïcisme”, la tesi de fons de les quals era la necessitat d´eradicar tot pensament que provingui de l´Església pel que fa a la investigació mèdica. Asseveracions d´aquesta mena les trobem, també, en altres àmbits de la vida pública, com ara, i sobretot, en el polític i l´educatiu. Tots recordem el Manifest del Partit Socialista Obrer Espanyol sobre “Constitució i laïcitat” i les discussions que suscità. En el dit manifest, els socialistes que l´elaboraren prenen partit per allò que ells anomenen «laïcitat» –i que jo diria «laïcisme»–, com a garantia democràtica i fonament dels “nous drets de ciutadania”, com ara la interrupció voluntària de l´embaràs, el matrimoni entre persones del mateix sexe..., i donen a entendre que, sense aquesta laïcitat –la contrapartida de la qual fóra la imposició dels “fonamentalismes monoteistes o religiosos”–, “deixaria de ser delicte el maltractament de la dona, l´ablació o la discriminació per raó de sexe”. Les conclusions d´aquesta manera d´enfocar la vida pública resten òbvies: cal evitar que l´educació dels ciutadans caigui en mans de tota mena de “fonamentalismes monoteistes o religiosos” –i penso que es volen referir a qualsevol plantejament de la vida pública que tingui un referent objectiu sobre el bé i la veritat de la persona humana–, i cal assolir que l´Estat assumeixi l´educació per a la ciutadania a fi i efecte d´assegurar el que anomenen “el mínim comú ètic constitucional”.
El fonament d´aquesta laïcitat és, segons els autors del Manifest, el fet que “l´Estat democràtic i la Llei, així com la sobirania, no obeeixen a cap ordre preestablert de rang superior”. Fins ara se´ns ensenyava que l´Estat i la Llei estan subordinats a la veritat i el bé humà. Ara, amb la nova educació per a la ciutadania, el nou fonament de la veritat i el bé humà és l´Estat i la Llei. Aquest sí que és un veritable canvi copernicà en la concepció de l´home, de la societat, de l´Estat, de la democràcia, que, en no tenir cap fonament objectiu, resta a la mercè de les majories, de l´opinió pública, i aboca, amb paraules de Joan Pau II, a un totalitarisme encobert.[9] A més, plantejaments com aquests són intrínsecament contradictoris: en principi, el mínim comú ètic constitucional és allò que democràticament decideix, i mai més ben dit, els ciutadans –als quals els redactors del Manifest atribueixen “l´única voluntat i sobirania”, i als quals teòricament estan sotmesos l´Estat i la Llei– i a això s´obliga l´Estat en l´elaboració de les lleis; però, alhora, resulta que és l´Estat, a la llum d´aquest Manifest, qui ha d´educar els ciutadans en allò que han de “creure i viure” com a valors ciutadans. Trencar aquest cercle viciós queda en mans, ara, de l´opinió pública i dels poders fàctics i mediàtics, capaços d´influir en els ciutadans. Què s´esdevé quan aquests poders són en mans dels governants? S´instaura així una oligarquia que en nom d´uns suposats ciutadans exerceix una dictadura. I qui no pensa així no és escoltat, no té carta de ciutadania.
Per què –es preguntava el bisbe Fernando Sebastián tot comentant aquest manifest– els ateus, agnòstics, liberals, socialistes, i qualsevol mena de ciutadans, cadascú amb el seu bagatge de conviccions i projectes, poden intervenir 
en el fòrum obert i comú de la vida pública i, alhora, hom planteja contínuament com a objecte de crítica la presència i l´actuació dels catòlics en la vida pública, maldant perquè això constitueixi per a molts un problema o una qüestió polèmica? A la llum del preàmbul presentat, hi trobem la resposta.
Com i per què sorgeix aquesta agressió del laïcisme envers el fet religiós? Allò que en principi semblava un plantejament tolerant, ara arracona qualsevol aportació de la fe quan es tracta de contribuir a la construcció de la societat. Quins són, doncs, els seus fonaments? Bo i sintetitzant un interessant article sobre aquestes qüestions,[10] podem apuntar una triple base ideològica del laïcisme: el racionalisme absolut, l´immanentisme radical i la llibertat absoluta. Aquestes tres característiques són conseqüència, però, de la negació de Déu, de l´ateisme.
Amb el seu racionalisme absolut, el laïcisme postula que l´única font i mesura de la veritat és la raó humana. Cal rebutjar, doncs, tota veritat que pretengui basar-se en una revelació.
Pel que fa a l´immanentisme radical, s´afirma que res no existeix que transcendeixi l´home. No existeix un Ésser Absolut i, per tant, no existeix una llei moral el fonament de la qual i l´obligatorietat de la qual emanin d´un Legislador suprem. L´immanentisme aboca necessàriament al relativisme.
Quant a la comprensió de la llibertat, el seu únic límit, segons el laïcisme, consisteix a no perjudicar la llibertat dels altres.
Tot plegat, hom pot entendre el rebuig de tota ingerència dels punts de vista religiosos en la vida de l´Estat, en l´elaboració de les lleis i en l´administració pública. Si qualsevol ciutadà cristià vol participar en la vida pública, ho pot fer però procedint en la seva activitat pública «etsi Deus non daretur» –com si Déu no existís–; és a dir, sense pretendre fer valer els seus principis religiosos i morals.
Ha de ser realment així? Si per ser bon ciutadans haguéssim d´abdicar en l´àmbit públic de les nostres conviccions, aleshores es donarien dues menes de ciutadans: uns de primera categoria, que són aquells que tenen reconegut el dret, per ser com són, de participar en el debat públic; i d´altres de segona categoria, que per esdevenir bons ciutadans han de deixar de ser allò que són, en exigir-los que abandonin les creences que els configuren. Això, òbviament, no és just.
Com s´ha arribat fins aquest punt? Les raons són moltes, i algunes no vénen de fora, sinó també de dins del món cristià. Fora de l´àmbit cristià, les raons d´aquest esbiaixament conceptual provenen de considerar que la democràcia es fonamenta en el relativisme, la qual cosa comporta que tota visió de la persona i de la societat ancorada en una veritat objectiva es vegi com un perill per a la mateixa democràcia i per a la convivència civil. És aleshores quan la laïcitat –“neutralitat religiosa positiva”; és a dir, una no-confessionalitat respectuosa amb tota manifestació religiosa recta, com a fet positiu per a les persones– degenera en laïcisme, puix que no reconeix als ciutadans el fet religiós com a quelcom positiu que forma part del bé comú, sinó com una activitat perillosa per a la convivència, que ha de ser, pel cap baix, ignorada, però que sovint és marginada i fins i tot políticament reprimida.
El laïcisme intraeclesial
Hi ha cristians que, per manca d´experiència i de preparació, no saben com situar-se en la democràcia. D´altres viuen d´enyorances d´un món de “cristiandat” i no entenen la mena de diàleg Església-Món que proposà el Concili Vaticà II en la Constitució Pastoral Gaudium et spes. D´altres han arribat a identificar el compromís cristià amb un determinat compromís polític, i això ha dut històricament a la identificació del catòlic sia amb les dretes sia amb el socialisme, segons la ideologia de fons. Cap d´aquestes visions no aporta prou seny per afrontar el veritable diàleg del cristianisme amb el món modern.
Hi ha, però, cristians que han fet seus els postulats laïcistes, i pretenen viure en la societat tot defugint tant la presència pública de la mateixa institució eclesial com les manifestacions privades del fet religiós en l´àmbit públic. Vegeu com s´expressa el «Manifest per la laïcitat» del grup Redes Cristianas. Després d´un preàmbul en el qual intenten justificar la seva posició, denuncien «els Acords del 1979 de l´Estat Espanyol amb la Santa Seu i en rebutgem la renovació» (n.1); advoquen «per un "Pacte per la laïcitat" entre confessions religioses i l´Estat, que estableixi el marc per a un "Estatut de laïcitat" que reguli la presència i les actuacions dels poders polítics a les cerimònies religioses i de les jerarquies religioses als actes polítics, tot suprimint els símbols religiosos a l´espai públic civil (n. 3); defensen «la "laïcitat escolar" que possibiliti la formació integral de la persona, l´aprenentatge, la socialització i l´enculturació sense proselitismes ni adoctrinaments i que respongui a principis d´igualtat, llibertat i formació crítica per a tothom. Reconeixem el pluralisme religiós i cultural existent i, en conseqüència, denunciem l´actual presència de la religió confessional catòlica en el sistema educatiu i en l´escola pública i concertada» (n. 5); i advoquen «per mantenir l´autonomia de l´ètica en una societat laica en tots els àmbits propis d´una societat secular (en el teixit social, polític, productiu, cultural, científic...), sense necessitat d´acudir a motivacions religioses per legitimar-la. I, en conseqüència, denunciem les pressions de la jerarquia catòlica per imposar la seva moral sobre l´ètica pública» (n.7).
Hi ha, però, un altre tipus d´aquesta mena de laïcisme, més pràctic que teòric, al qual feia referència Benet XVI en el discurs als bisbes dels 'Estats Units,[11] en assenyalar tres grans deficiències del cristianisme nord-americà: el laïcisme, el materialisme i l´individualisme. Pel que fa la primer, afirmà: «?la subtil influència del laïcisme pot indicar tanmateix la manera amb la qual les persones permeten que la fe influeixi en els seus propis comportaments. És potser coherent professar la nostra fe diumenge al temple i després, durant la setmana, dedicar-se a negocis o promoure intervencions mèdiques contràries a aquesta fe? És potser coherent per a catòlics practicants ignorar o explotar els pobres i marginats, promoure comportaments sexuals contraris a l´ensenyament moral catòlic, o adoptar posicions que contradiuen el dret a la vida de cada ésser humà des de la seva concepció fins a la seva mort natural? Cal resistir a tota tendència que consideri la religió com un fet privat».
Quan la fe no amara tot el nostre actuar, esdevé aquell divorci entre fe i vida que el Concili Vaticà qualificà d´un dels errors més greus de la nostra època.[12]
Com s´ha arribat a aquest laïcisme que podríem anomenar «intraeclesial»? Ollero Tassara en un article ofereix una anàlisi molt interessant.[13] Ell parla d´un laïcisme “autoassumit” a través del qual molts cristians s´autoexclouen de la vida pública com a cristians i fan seves les tesis laïcistes. Es tracta d´un «dèficit de laïcitat», conseqüència de la manca d´unitat de vida i de formació doctrinal. Cal afegir, a més, tres elements que han alimentat aquesta actitud, pel que fa als cristians de l´Estat espanyol: ?1) la ressaca del franquisme, amb la seva tòpica condemna de l´anomenat nacionalcatolicisme; 2) la generalització en la transició d´una idea de la democràcia vinculada al fet que en l´àmbit públic res no és veritat ni mentida, la qual cosa convertiria en antidemòcrata a qui considerés que una cosa és vertadera; 3) l´admissió acrítica d´una recepta d´impossible compliment, segons la qual no es poden imposar conviccions als altres.[14]
La participació dels laïcs
El compromís cristià arrela en la mateixa vocació baptismal i n´és una exigència i una dimensió imprescindible. Som coresponsables del nostre món. I ho som, des d´una perspectiva teològica, per diversos motius: perquè hi ha un únic pla de creació i salvació; perquè l´esperança de la vida eterna i la construcció del Regne són realitats indestriables;[15] perquè la vocació a la plenitud de la caritat inclou, doncs, el domini i la cura del món i l´ordenament de la societat; i perquè el món no és aliè a Crist: tot té una referència crística (Crist com a centre, clau hermenèutica de tota la realitat, i fi de tota la història; Crist com a Creador i destinatari de tota la realitat [col 1, 15ss]). Cal, doncs, que esdevingui realitat la plena redempció del món, i mentre això no s´esdevingui, la creatura gemega amb dolors de part (Rm 8, 22).
Manllevant paraules del sant Pare ja difunt, en virtut d´aquella legítima i sana laïcitat, els membres de les confessions religioses són cridats «a intervenir en el debat públic sobre les grans qüestions de la societat. D´igual manera, en nom de la pròpia fe, personalment o en associacions, han de poder prendre públicament la paraula per expressar les seves opinions i manifestar les seves conviccions, aportant així la seva contribució als debats democràtics, interpel·lant l´Estat i els seus conciutadans sobre les seves responsabilitats d´homes i dones, especialment en el camp dels drets fonamentals de la persona humana i del respecte de la seva dignitat, del progrés de la humanitat –que no pot buscar-se a qualsevol preu–, de la justícia i de l´equitat, així com de la conservació del planeta, sectors que comprometen el futur de l´home i de la humanitat, i la responsabilitat de cada generació. Amb aquesta condició, la laïcitat, lluny de ser lloc d´enfrontament, és veritablement l´espai per a un diàleg constructiu».[16]
Hem d´intervenir, doncs, en la vida pública d´una societat democràtica, no confessional, tractant d´influir-hi segons la inspiració de les nostres conviccions religioses i morals, i això per un doble motiu: per dret de ciutadania i com a exigència de la fe. Si som ciutadans, aleshores tenim els mateixos drets i les mateixes responsabilitats que tota la resta de contribuir al bé de la societat. I hi contribuïm essent com som; és a dir, amb els nostres judicis, idees, projectes i visió del que és la persona i la societat, sense imposar-los, però sí oferint-los tot difonent allò que creiem que és bo per a tothom. Hem de contribuir-hi, doncs, i com a cristians. Que n´és, d´important, que nosaltres mateixos no ens arraconem del debat públic per no fer-nos incòmodes! Si ho féssim, això d´arraconar-nos, ens negaríem a nosaltres mateixos, decebríem la societat i deixaríem de contribuir-hi amb la llum, que la fe ofereix, de la grandesa de la dignitat i de la vocació de la persona humana.
Cóm dialogar amb el laïcisme?
A partir d´una reflexió atenta sobre els pressupòsits del laïcisme, hom s´adona de la incapacitat de diàleg d´aquest amb plantejaments d´origen religiós. Alguns, en adonar-se d´aquest fet, ho plantegen com un enfrontament social on no hi ha cabuda ni enteniment entre els dos punts de vista i cal, doncs, apartar el contrari de la construcció de la societat. Així ho fa el laïcisme excloent, però també altres postures que, en lloc d´oferir punts´ de trobada, pressionen tant com poden per vèncer el contrari i fer-lo fora de la plaça pública.
Hi ha, però, quelcom en l´ésser humà que ens obre a l´esperança que la nostra proposta sigui escoltada, acollida i seguida. Això esdevé possible perquè, malgrat els condicionaments ideològics, la persona humana és com és, la qual cosa significa que l´enteniment està obert a la veritat, que n´és el seu objecte propi. Per això no ens podem cansar d´oferir la veritat que professem, perquè ens hi va el futur de la nostra societat.
Què cal fer, doncs, perquè aquesta veritat arribi al seu destinatari? Benet XVI, en un discurs durant el seu viatge a Àustria, ens donà la resposta.[17]Perquè la veritat arribi a l´interlocutor i aquest sigui capaç d´assimilar-la i posar-la en pràctica, cal que seguim el model diví. «Necessitem la veritat —digué el Papa—. Però certament, a causa de la nostra història, tenim por que la fe en la veritat comporti intolerància. Si ens assalta aquesta por, que té les seves bones raons històriques, hem de contemplar Jesús com el veiem aquí, en el santuari de Mariazell. El veiem en dues imatges: com un nen en braços de la seva Mare i sobre l´altar principal de la basílica, crucificat.» De la primera imatge se´n segueix: «la veritat no s´afirma mitjançant un poder extern, sinó que és humil i només es dóna a l´home per la seva força interior: pel fet de ser veritable. La veritat es demostra a si mateixa en l´amor». Dit altrament, la veritat arribarà al cor dels oients només en la mesura que sigui expressió de l´amor que els tenim. Qui no estima l´altre, el podrà vèncer, però mai no el canviarà.
La segona imatge, Crist clavat a la creu, ens ofereix una nova dada que cal tenir en compte. «Déu no ha redimit el món amb l´espasa, sinó amb la creu. En morir, Jesús estén els braços. [...] Però els braços estesos són alhora l´actitud de l´orant, una actitud que el sacerdot assumeix quan, en l´oració, estén els braços: Jesús va transformar la passió, el seu sofriment i la seva mort, en oració, en un acte d´´amor a Déu i als homes. Per això, els braços estesos de Crist crucificat són també un gest d´abraçada, amb què ens atreu cap a Ell i ens vol estrènyer entre els seus braços amb amor.» En mirar Crist a la creu, ens adonem que si la veritat que oferim no l´acompanya la pregària, no arribarà a terme. Canviar el cor del món és propi només de Déu i només Ell pot fer-ho realitat. «Sense mi res no podeu», digué el Mestre. Amb Ell, com a expressió de l´amor sincer a la societat i com a fruit de la nostra pregària, podrem ser bons instruments perquè la Veritat, que és el mateix Crist, sigui acollida, estimada i seguida fidelment.
Joan Costa
Rector de la parròquia de la Mare de Déu del Roser
Arquebisbat de Barcelona
Doctor en Teologia
[1] JOAN PAU II, Discurs als joves, Gniezno (Polònia), 3.VI.1979. Constitueix un error interpretar la frase de Mickiewicz citada pel Papa en clau de nacionalcatolicisme.
[2] JOAN PAU II, Angelus, 4.VIII.2002.
[3] Cf. GS 36.
[4] JOAN PAU II, Discurs davant la Conferència Episcopal Francesa, febrer 2005.
[5] JOAN PAU II, Enc. Ecclesia in Europa, 117.
[6] BENET XVI, Discurs al 56è Congrés Nacional de la Unió de Juristes Catòlics Italians, sobre "La laïcitat i les laïcitats". 9.XII.2006; Benet XVI, Discurs davant les autoritats de l´Estat, París, 12.IX.2008. En aquest discurs, el Papa parlà d´una «laïcitat positiva».
[7] La Repubblica, 19.XI.2004.
[8] GS 76.
[9] CA 46.
[10] Cf. http://humanitas.cl/html/biblioteca/articulos/d0339.html.
[11] BENET XVI, Discurs davant els bisbes dels Estats Units d´Amèrica, Washington, D.C. 16.IV.2008.
[12] GS 43.
[13] ANDRÉS OLLERO TASSARA. Laicidad y laicismo. http://www.arvo.net/documento.asp?doc=050117d.
[14] El mateix Andrés Ollero n´ofereix la crítica.
[15] GS 39.
[16] JOAN PAU II, Missatge a la Conferència Episcopal Francesa, 11.II.2005.
[17] BENET XVI, Homilia al Santuari de Mariazell, 8.IX.2007.
